Tots menys un ja han eixit en este blog de pobles valencians abandonats. T'atrevixes a donar resposta? No són llocs especialment rebuscats, la majoria de gent que fa senderisme, o que ha seguit l'actualitat en els últims anys, ha passat per ells o com a mínim ha sentit parlar d'ells. Les respostes, baix als comentaris, per favor.
divendres, 29 de gener del 2010
dimarts, 26 de gener del 2010
Els molins de vent de la Plana de Xàbia i el Cap de Sant Antoni
Feia temps que els volia vore. Els molins de vent de la Plana de Xàbia estan situats sobre la pròpia vila de Xàbia. Són un dels conjunts de molins de vent més importants del País Valencià, i la veritat és que la vista sobre Xàbia i la seua badia és magnífica. En la llunyania, el cap de la Nao.
Com també és molt bonica la vista des del Cap de Sant Antoni, situat entre Dénia i Xàbia. És com acostar-se a Fisterra, però ací la muntanya cau a pic sobre la mar. Vos recomane fer la carretera Xàbia a Dénia travessant el Parc natural del Montgó, i recórrer la vila històrica de Xàbia.
dimarts, 19 de gener del 2010
La paret de Cotes (al municipi d'Algemesí, la Ribera Alta) és el testimoni d'un poble desaparegut
La paret de Cotes està situada al municipi d'Algemesí, en la comarca valenciana de la Ribera Alta. Es tracta de l'únic testimoni que resta d'este antic llogaret sobre el qual distints cronistes ens han deixat constança al llarg de la història. La paret de Cotes està relativament prop del nucli actual d'Algemesí. Si no recorde malament, cap al nord del cementeri. És important no confondre el despoblat de Cotes, amb el municipi i nucli de Cotes, que està en la mateixa comarca, però cap al sud-oest.
Impossible descriure amb només este mur tot el que pot representar un lloc del qual sabem que, després de l'expulsió dels moriscos i per l'efecte de les contínues epidèmies, es va anar quedant sense població. He trobat referències, com la de Gaspar Escolano, que deien que al lloc va arribar a haver més de 300 cases. Siga com siga, cap a l'any 1845, el cronista Pascual Madoz, en la seua obra "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia", descriu Cotes així: "Despoblado de la provincia de Valencia, partido judicial de Aberique, término jurisdiccional de Algemesí. Estuvo situado a la distancia de 1/2 hora de ésta y al N., muy inmediato al camino real de Valencia, en cuyo sitio todavía se ven algunas ruinas y particularmente un pilar de la iglesia, restos del pueblo que allí había...".
El seu terme es va agregar al d'Algemesí, en total unes 16.000 fanecades d'horta. Així és que, hui, passejant entre camps de tarongers, en els voltants d'Algemesía, o anant a Alberic, podem trobar també partides rurals o edificis que amb el seu nom (Alasquer, Pujol, Toro, Pardines...) ens recorden altres llogarets que ja no existeixen. Alguns dels quals, com Puchol, durant el segle XIX encara estaven habitats.
dimarts, 12 de gener del 2010
La neu arriba a la ciutat de València i cobreix tota la Serra Calderona (pujada al pic Rebalsadors i al Mirador de Mireia)
La neu ha caigut en alguns moments sobre la ciutat de València, i, per descomptat, en la veïna Serra Calderona. La pujada al Mirador de Mireia (junt al pic Rebalsadors) va ser espectacular. Férem la pujada per l'ombria i la baixada per la solana. Pocs arribaren al cim. La gent que anava en bicicleta de muntanya no va poder arribar dalt, per la gran abundància de gel en la pista. Totes les fotografies corresponen a la pujada. La primera de totes correspon al principi de la baixada cap al mirador (de fons la mar i l'Albufera de València).
dilluns, 11 de gener del 2010
El desaparegut pont penjant sobre el riu Millars a Puebla de Arenoso (comarca de l'Alt Millars)
Ja no existeix. El pont penjant sobre el riu Millars junt al poble de Puebla de Arenoso (comarca de l'Alt Millars, interior de Castelló) va ser enderrocat farà uns anys. El vaig conéixer en excursions realitzades amb distints grups d'amics. La veritat és que els últims anys de la seua existència, cap a l'any 2005 si no recorde malament, el seu estat era molt precari, i era arriscat no ja passar per ell, sinó tan sols xafar les primeres fustes. Un bon dia, en tornar d'una excursió, anàrem a vore'l, i havia desaparegut. Queda ací un record del pont.
dissabte, 2 de gener del 2010
Les runes de Belchite (Saragossa), un poble destruït durant la Guerra Civil i després tornat a fer
Belchite (a la província de Saragossa) és un poble abandonat autènticament impressionant. Pel que és ara mateix, i pel que representa. Potser siga dels més visitats de l’Estat Espanyol. Realment el nucli de Belchite té dos nuclis, el poble vell, i el nou. Ací parlem del vell. Puc dir, a més, que la causa de l’abandonament de Belchite no respon a la gran majoria dels nuclis de què en este blog tractem: emigració del camp a la ciutat durant quasi tot el segle XX, construcció d’embassaments o catàstrofes naturals o artificials.
Belchite va ser destruït durant la Guerra Civil Espanyola. Quan visites el lloc i veus les seues runes, et dónes compte de la importància que va tindre i et pots fer una idea del que va ocórrer l’any 1937. Hi ha les runes de l’església de San Martín, d’estil mudèjar, i la de San Juan; també els convents de San Rafael i San Agustín. A més, el poble conserva part de l’entrada de les portes de la muralla medieval, i alguns carrers en relativament bon estat. Des d’algun punt un poc elevat es pot apreciar les dimensions del conjunt, un poble que arribà a ser poblat en el moment dels bombardejos per alguns milers d’habitants.
Una vegada passada la Guerra, Franco va decidir conservar el Belchite en runes com a testimoni de la defensa “heroica” que l’exèrcit nacional havia fet. I el nou es va alçar per presoners republicans, però a uns centenars de metres del vell Belchite. No debades hui, a banda d’un immens lloc en runes carregat d’història, Belchite, és també, lloc de pelegrinatge d’antics nostàlgics del règim de Franco, i de persones que investiguen fenòmens paranormals.
Quan Àngels i jo vam anar, l’any 2005, era estiu. Queia una calor sufocant en una de les comarques més àrides d’Aragó, el Camp de Belchite. Però va valer la pena. Vam comprovar, in situ, els horrors de la guerra, la mort, la destrucció, el sensesentit que representen totes les guerres i que hem pogut experimentar en altres llocs com Corbera d’Ebre (poble vell abandonat després de la Batalla de l’Ebre). Si no heu estat mai a Belchite vell, vos recomane fer una visita. Està a només uns 50 km. de Saragossa. Ja m’ho contareu.
Belchite va ser destruït durant la Guerra Civil Espanyola. Quan visites el lloc i veus les seues runes, et dónes compte de la importància que va tindre i et pots fer una idea del que va ocórrer l’any 1937. Hi ha les runes de l’església de San Martín, d’estil mudèjar, i la de San Juan; també els convents de San Rafael i San Agustín. A més, el poble conserva part de l’entrada de les portes de la muralla medieval, i alguns carrers en relativament bon estat. Des d’algun punt un poc elevat es pot apreciar les dimensions del conjunt, un poble que arribà a ser poblat en el moment dels bombardejos per alguns milers d’habitants.
Una vegada passada la Guerra, Franco va decidir conservar el Belchite en runes com a testimoni de la defensa “heroica” que l’exèrcit nacional havia fet. I el nou es va alçar per presoners republicans, però a uns centenars de metres del vell Belchite. No debades hui, a banda d’un immens lloc en runes carregat d’història, Belchite, és també, lloc de pelegrinatge d’antics nostàlgics del règim de Franco, i de persones que investiguen fenòmens paranormals.
Quan Àngels i jo vam anar, l’any 2005, era estiu. Queia una calor sufocant en una de les comarques més àrides d’Aragó, el Camp de Belchite. Però va valer la pena. Vam comprovar, in situ, els horrors de la guerra, la mort, la destrucció, el sensesentit que representen totes les guerres i que hem pogut experimentar en altres llocs com Corbera d’Ebre (poble vell abandonat després de la Batalla de l’Ebre). Si no heu estat mai a Belchite vell, vos recomane fer una visita. Està a només uns 50 km. de Saragossa. Ja m’ho contareu.