Caminem entre el silenci de molts masos abandonats. Ens observen, com espectres. Al principi del matí ens envolta la boira, després apareix la Tramuntana. La quietud, com un espectre apagat, ens bressola. Una zona àmplia, amb penyasegats. Planures solitàries, moltes cases a punt d'afonar-se. Estructures de pedra en sec diluint-se lentament, al ritme de la clepsidra apagada de la transició entre la tardor i l'hivern. Sé que a esta zona, alta i sense aigua, serà difícil que es rehabiliten vivendes o masos. Ens sentim lliures, privilegiats per gaudir d'un dia inigualable. Podem experimentar allò que a la ciutat no es pot sentir de la mateixa forma: el fred, el vent, la companyia, la boira, la solitud, la bellesa.
Aquell dia en el que férem estes fotos és un d'eixos dies de reflexió sobre com vivien ací les persones. Mentre caminem, en la ment ens resonen les paraules de Julio Llamazares, escrites en la seua novela 'La Lluvia Amarilla': "Pero, de pronto, hacia las dos o las tres de la mañana, un viento suave se abrió paso sobre el río y la ventana y el tejado del molino se llenaron de repente de una lluvia compacta y amarilla. Eran las hojas muertas de los chopos, que caían, la lenta y mansa lluvia del otoño que de nuevo regresaba a las montañas para cubrir los campos de oro viejo y los caminos y los pueblos de una dulce y brutal melancolía. Aquella lluvia duró solo unos minutos. Los suficientes, sin embargo, para teñir la noche entera de amarillo y para que, al amanecer, cuando la luz del sol volvió a incendiar las hojas muestras y mis ojos, yo hubiese ya entendido que aquella era la lluvia que oxidaba y destruía lentamente, otoño tras otoño y día a día, la cal de las paredes y los viejos calendarios, los bordes de las cartas y de la fotografías, la maquinaria abandonada del molino y de mi corazón'.
El bancal (poema del llibre 'La Tramuntana fugaç', 2001)
Masover,
l’aladre, la rella i el forcat com a eines,
has fet una antologia que ningú publicarà mai,
el tractat de la terra a pas de cavall,
la lentitud feta potes, cua i arnés.
Has dut al món, criat i vestit aqueix bancal
que un dia dúia per nom mola,
i l’altre es va anomenar arbrada o surera.
A doll fornicares amb la desagraïda terra,
la suor del braç que empunyava l’aixada
va caure damunt el cos de la dona,
empeltares la teua millor branca en el seu cos,
i li vas traure el fruit de les seues entranyes.
Masover,
la teua faena és eixe tractat que cap llibrater vendria.
Malgrat,
continues de cap a cap.
Tardor i hivern, en silenci. La fotografia que hi ha baix d'estes línies és la única que no correspon a la mateixa seqüència temporal que les quatre anteriors.
