L'aldea hui deshabitada i en runes de Cortes (comarca dels Serrans) tenia 55 habitants en 1950

Cortes és una aldea del municipi de Benagéber, situada en la part més alta del municipi, ja lindant amb la Serra del Negrete i amb Utiel. Està totalment en runes. En 1910 tenia 103 habitants, 28 el 1922, 55 en 1950 i en 1970 ja apareix com a despoblada. L'augment dels anys 50 es deu a què quan es va construir l'embassament de Benagéber, algunes famílies del poble emigraren a ella. Segons el panell informatiu instal·lat enfront de l'aldea, en eixa època, 1950, hi havia a Cortes 62 edificis.

Jo he recorregut els carrers de l'aldea este estiu de 2013. Únicamente hi ha una vivenda -més bé una façana- en peu, la que es veu en la foto que hi ha sobre estes línies. La resta de construccions han sigut past del pas inexorable del temps i han caigut. L'aldea m'ha semblat interessant i per això he decidit incorporar-la al llibre en crowdfunding que estic elaborant ara mateix, 'Pobles valencians abandonats', i que eixirà cap a novembre. El llibre ja estava 'pensat' i fet abans de l'estiu, però bé, este ha sigut un dels canvis fets en setembre. Cortes m'ha agradat molt.

Font de la informació d'esta entrada: Panell de la Conselleria de Turisme instal·lat en la zona.

La tardor al Racó d'Ademús i la pluja groga de la xopera al riu Bohigues

En unes setmanes arribarà la tardor. Vos convide a gaudiar-la a les muntanyes i paisatges valencians. El territori és ampli, i dins del clima mediterrani i semicontinental, trobem variacions significatives. Els Ports, el Maestrat, la Vall d'Aiora, el Comtat o l'Alt Vinalopó són zones que recomane, encara que qualsevol em sembla destacable.

Una de les zones a les que jo acudiré sense falta és al Racó d'Ademús, per les seues condicions geogràfiques i la major continentalitat que cap altra zona valenciana. És un lloc fantàstic. El mateix dia aniré al riu Bohigues (Vallanca i Ademús); visitaré Castielfabib, un dels pobles valencians més bells; i també m'acostaré a conéixer un poble abandonat que hi ha en en el límit amb Terol.

Sobre l'experiència al riu Bohigues, és gaudir d'una música única: la 'pluja groga' de la xopera (metàfora que li 'furte' a l'escriptor Julio Llamazares, autor del llibre 'La lluvia amarilla'). Si ho podeu experimentar, ací o en altre lloc, vos ho recomane. Seure en silenci entre estos arbres permet escoltar la melodia tranquil·la de la caiguda de fulles, imparable, que anuncia l'hivern. És indrescriptible.