"Els pobles valencians abandonats"

El llibre "Camins i paisatges de Vilafranca" de Diego Ripollés i Sergi Monfort

2012-01-29T16:41:00.002+01:00

Tinc a les mans un magnífic llibre, "Camins i paisatges de Vilafranca", obra de Diego Ripollés i Sergio Monfort, que vaig adquirir en una de les nostres estades a l'Alberg La Parreta de Vilafranca. El llibre és referit al terme municipal de Vilafranca, i abasta una gran varietat de paisatges diferents, com els que podem trobar a este municipi castellonenc. Des de cims (Picaio, Montllats, Tamborero...), fins a vega de riu, barrancs, zones masoveres, llocs com el Pla de Massorro, que són un museu de pedra en sec a l'aire lliure... El llibre replega 20 itineraris (amb alguna incursió en municipis limítrofes) i un apartat d'informació pràctica. Enhorabona per este gran treball.

Una proposta encissadora: la Vall de Gallinera i els seus nuclis de població i despoblats moriscos

2012-01-24T00:15:00.005+01:00

Vaig estar a la Vall de Gallinera ja fa prou anys. No obstant això, recorde nítidament els seus pobles blancs, nets, situats a la vora de la carretera que talla la vall pel centre. Són diversos nuclis de població, incloent-ne un (Llombai) sense població en aquell moment, i alguns despoblats moriscos, entre els quals destacaria el d'Alcúdia. Ara que estic llegint un llibre sobre la zona, em ve a la memòria aquell viatge per la muntanya d'Alacant, i em fa ganes de tornar. Tastar novament les fonts, camins, carrers i places, pujar les muntanyes.

L'exposició 'Pobles Abandonats. Pobles en la Memòria', a Montcada fins el pròxim 2 de febrer

2012-01-21T19:56:00.005+01:00

Des de divendres 20 de gener fins el pròxim 2 de febrer, l'exposició de la qual sóc comissari, 'Pobles Abandonats. Pobles en la memòria', es pot veure en la sala d'exposicions de la Biblioteca Pública de Montcada (l'Horta). Accés gratuït. Qualsevol persona interessada en la temàtica dels nuclis de població valencians deshabitats té un bon material del que gaudir! L'itinerància continua pels pobles valencians, des de l'any 2007.

El Puntal, nucli de població d'Énguera situat prop de Navalón de Abajo

2012-01-21T19:37:00.004+01:00

Vaig visitar fa un temps El Puntal, nucli de població depenent de l'Ajuntament d'Énguera, però situat a una considerable distància del centre admninistratiu. Estem ja lluny, però englobe el nucli dins la solana del pic Caroig, una zona demogràficament buida.

Històricament a Énguera hi ha hagut prou cases i nuclis habitats, sobretot en l'entorn de la carretera a Ayora i la que va a Beniali, però ara, pràcticament tots estan deshabitats.

En El Puntal es veu vida. Jo diria que també per la nit. No estem lluny de Navalón de Abajo ni de Navalón de Arriba, i això es nota. Pel que respecta a l'entorn, veig una important reforestació, inclús alguns boscos de pins que m'atreviria a dir que tenen més de 40 anys.

Una zona interessant, per a tornar amb més temps.

Les masies deshabitades de l'Alcalatén, en este cas el mas de la Torreta de Foios (Llucena)

2012-01-15T15:58:00.001+01:00

L'Alcalatén és una comarca variada. Des de les planures de l'Alcora, ciutat industrial i ben comunicada, fins a les cotes més altes dels termes de Vistabella o Xodos, amb el cim del Penyagolosa i els seus 1813 metres, trobem un desnivell de més de 1.500 metres. Un continu d'ocupació humana del territori que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que forma un paisatge molt humanitzat. La foto mostra un dels masos de Llucena que em va cridar l'atenció, el de la Torreta de Foios. Malgrat estar situat relativament prop de la carretera Llucena-Castillo de Villamalefa, està deshabitat. Prop, el mas de Foios, està habitat.

Ascensió al castell del Poyo (Alpuente) i el paisatge vist en direcció a les aldees de El Collado i Vizcota

2012-01-04T20:42:00.005+01:00

Àngels i jo vam pujar al castell del Poyo fa alguns estius. Ací vos deixe algunes fotos d'aquella bonica excursió, sense a penes dificultats. El cim està a un poc més de 1.400 metres d'altura. Vam eixir des de l'aldea de El Collado (la situada a major altura de les d'Alpuente), i si no recorde malament, parant, fent fotos, etc., el cim el vam assolir en menys de dues hores.

Vos adjunte algunes fotos de la magnífica vista: en direcció cap al punt de partida i cap a Vizcota, a més de cap a La Yesa.

La carretera entre Énguera (la Canal de Navarrés) i Aiora

2012-01-01T16:00:00.002+01:00

Vaig gaudir. En un viatge recent vaig fer un tram de la carretera entre Énguera i Aiora, i la veritat és que hi ha moltes coses a contar i veure. En primer lloc, en la llunyania, el Caroig. També, cal dir que hi ha trams d'aquesta carretera que són com si estigueres suspés entre dos barrancs, i pots gaudir de magnífiques vistes, sobretot en direcció oest. En tercer lloc, destacaria algunes finques privades i grups de vivendes amb una certa bellesa. I en quart lloc, podria dir que el paisatge després una sensació de soledat impressionant. Si en algunes zones de l'Alcalatén o del Maestrat hi ha àmplies zones on no hi viu ningú, ací es pot dir el mateix.

Arribat a un punt, vaig continuar cap a Navalón. Però crec que tornaré més vegades per aquesta zona. No sé si teniu alguna aportació, alguna cosa a destacar sobre la zona. Jo he estat documentant-me, i crec que hi ha altres coses interessants a vore. Tinc pendent anar a Benali, i en esta mateixa excursió que vos he descrit, vaig aprofitar per a acostar-me a Benalaz i Benigüengo, però això ja ho contaré un altre dia.

Paisatges amb boira i pluja, com este dia, en la Serra Calderona

2011-12-26T23:14:00.004+01:00

Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.

Arribem a les 100.000 visites en este blog, 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots i continua per vosaltres i per a vosaltres

2011-12-24T12:50:00.004+01:00

Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres.

Agustí Hernández Dolz

La pluja, companya de caminada en la vessant sud del Javalambre, com ací, a les Salines d'Arcos

2011-12-18T16:54:00.003+01:00

La pluja ha sigut companya d'excursions en moltes caminades arreu del País Valencià, Terol i Conca. En la fotografia estem arribant a les Salines d'Arcos, en runes.

Una canasta en la qual ja ningú no llançarà el baló, crònica des de l'Alt Millars

2011-12-13T01:03:00.003+01:00

Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.

Portes obertes que miren l'horitzó. Una altra imatge de la despoblació

2011-12-06T00:12:00.004+01:00

Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.

A mi, en molts casos, em dóna la impressió que este món, el dels pobles i masos abandonats, és com si en eixos llocs de sobte, d'un dia per a un altre, tot el món se n'haguera anat sense fer les maletes.

M'encissa entrar i des del llindar mirar cap a fora. Aguaitar el fons, l'horitzó, els bancals, les altres cases en runes, la plaça, el forn morú o el forn comunal, la font, els ribassos, el penya-segat, els pallers. Veig que enfront meu tinc un món que ha tocat a la fi, i que caurà amb la meua generació.

I pense que caurà com en altres generacions també s'han abandonat i han desaparegut masies i aldees. I com en unes altres parts del món està ocorrent ara.

En aquesta foto, aguaite el Barranc de Santa Ana. Les seues marges són un exemple magnífic d'eixe món que es desmorona i que serà conquerit, en uns anys, pel pi, el matoll i els incendis forestals.

Companyes de viatge durant molts anys en ascensions, caminades, la marató i mitja...

2011-12-01T22:23:00.003+01:00

A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa.

En esta foto estaven ja destrossades. Les havia acabades de trencar amb les mans, però pensí que potser fóra important recordar el model per tornar-lo a utilitzar i que calia fer-los un xicotat homenatge.

Bar tancat ja fa prou anys, prop del port del Hontanar, en el Racó d'Ademús

2011-11-28T16:07:00.004+01:00

Una altra imatge de la despoblació valenciana. En este cas veiem un bar situat a vora carretera nacional, en terme de Castielfabib, prop del cim del port del Hontanar. La foto, no obstant, és de l'any 2005.

Despoblació i vida quotidiana des de la comarca de l'Alt Millars

2011-11-27T11:14:00.002+01:00

Aquesta fotografia, també de dijous passat, ens mostra una altra vessant de la vida quotidiana i la despoblació: cases que més prompte que tard cauran a terra, en masos on vivien desenes de persones. El sostre ja s'ha ensorrat per la part de l'escala, la cambra no crec que tarde massa temps a caure. Un capítol més de l'evolució de la vida a la muntanya s'haurà escrit.

Una imatge sobre la despoblació. De vegades, sobren les paraules. Captada en un mas de l'Alt Millars

2011-11-25T16:43:00.005+01:00

Una imatge sobre la despoblació. De vegades, sobren les paraules. Esta fotografia es va fer en un mas de l'Alt Millars, ahir dijous 24 de novembre. El mas, situat en un altiplà, format per una desena de vivendes, aproximadament, també estava deshabitat. No és la primera vegada que em trobe una imatge així, però no deixa de sorprendre'm. Sembla com si en eixe mas de sobte tot el món se n'haguera anat corrent... Possiblement, quan eixa furgona va ser deixada ahí, podia maniobrar amb facilitat i era un lloc sense vegetació. Ara tindria difícil moure's, per la malesa i els incipients pins. La foto ens exlica la despoblació, el lloc i alguna de les seues conseqüències.

La destrucció de Guardamar del Segura l'any 1829 com a conseqüència d'un terratrèmol

2011-11-19T09:52:00.003+01:00

La localitat de Guardamar del Segura, situada a la comarca de la Vega Baja, va ser destruïda per un terratrèmol el 21 de març de l'any 1829 a les sis de la vesprada. Aquest terratrèmol el va patir la part nord-est de la comarca i es calcula que va ser de 6,6 graus en l'escala de Richter. Llavors el poble ocupava la part alta de la muntanya on s'ubica l'actual castell, i part de la seua ladera. La magnitud de la catàstrofes va obligar a reedificar la població, a la part est del castell, en una zona més baixa. És per això que si hui visitem Guardamar del Segura podem veure el traçat rectilini dels carrers en el seu centre històric, i edificis com l'església que pel seu aspecte són relativament recents.

A més de ser un poble de nova planta, Guardamar es pot visitar per altres motius. A principis del segle XX l'avanç de les dunes amenaçava les primeres cases de Guardamar, tal i com podem vore en les fotografies de la casa Museu enginyer Mira. Per evitar-ho es va plantar un pinar a vora mar, per part de l'enginyer Mira, qui també va fer actuacions similars a Elx i Alacant. L'eficàcia d'està pràctica va fer que la vila el nomenara fill predilecte.

Hui a la part nord del poble hi ha el parc Alfonso XIII, que a través d'ell ens duu a la mar i més enllà, a la desembocadura del riu Segura. Per a Àngels i per a mi Guardamar va ser una gratificant sorpresa, un poble al qual recomanem la visita, que a més, és l'últim on es parla la nostra llengua, el valencià. Ah! Des de la desembocadura del Segura es veu l'illa de Tabarca, però d'això parlarem en altra entrada. (Fotos: les primeres representen el lloc on estava originàriament el nucli de Guardamar i un grabat d'una placa de l'Ajuntament que representa el poble abans del terratrèmol; a continuació el parc Alfons XIII i imatges del Passeig Enginyer Mira).

El lloc deshabitat i en runes de La Nava (Castielfabib) i el paisatge un dia de pluja

2011-11-19T09:42:00.005+01:00

La Nava (Castielfabib) està situat a més de 1.200 metres d'altitud sobre el nivell de la mar. No hi viu ningú, sinó que estem en un grup prou gran de corrals buits i la majoria d'ells en ruines. En esta zona de la comarca del Racó d'Ademús hi ha altres nuclis també deshabitats, en paisatges de gran bellesa. La Nava està molt a prop de l'aldea d'Arroyo Cerezo, el lloc habitat situat a més altura del País Valencià, a més de 1.300 metres d'altura. Entre els llocs deshabitats pròxims em referisc a Tóvedas de Arriba i de Abajo, per citar un exemple. I també recomane fer una visita, ja situats en la mateixa comarca, als nuclis de Castielfabib i de Vallanca.

L'artista Juan Carlos Julián també ha pintat La Nava. Pots vore la seua visió de l'aldea ACÍ.

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook ja té més de 1.000 seguidors. Fes-te tu també!

2011-11-14T15:36:00.003+01:00

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook ja ha superat els 1.000 seguidors, i continua creixent. Si vols fer-te seguidor, només cal que apretes en el botó 'M'agrada' de la part superior dreta de la pàgina, i cada vegada que es publique un contingut, apareixerà en el teu canal de notícies.

L'accés a la pàgina és este: http://www.facebook.com/#!/pages/Pobles-Valencians-Abandonats/169073936505638.

Ascensió al Puntal del Agrillar (1.616 metres), el cim més alt de la comarca del Alto Palancia i la Serra del Toro

2011-11-05T16:33:00.003+01:00

L'ascensió al Puntal del Agrillar, altura màxima de la comarca de l'Alt Palància i també, per tant, de la Sierra del Toro, es pot fer des de molt distints punts. Àlex i jo vam seguir les instruccions del llibre "Cumbres y parajes del Alto Palancia", de Luis Gispert Macián, i vam eixir des de la base militar de La Salada. L'itinerari discorre pràcticament sempre per damunt dels 1.400 metres d'altura, per la qual cosa, ens vam permetre el luxe de fer-la en el mes de juny.

Tant per la vegetació (sabines rastreres en les zones més altres) com pel paisatge de suaus vaguades, valletes, sendes i pistes, l'excursió és molt recomanable. Les vistes es poden gaudir des dels dos grans cims del recorregut, La Salada i el Puntal, però també des de punts intermijos. També l'excursió és molt recomanable per la presència humana dispersa en alguns corrals abandonats (corrals de Valero, Montesinos, Pampasiempre), i també restes de la Guerra Civil en forma de trinxeres i nius de metralladora. Dalt del cim i durant la baixada vam trobar prou restes de llandes de conserva, fins i tot el que creiem que era una bomba (vore la fotografia).

Arriba la tardor, tota plena de bons desitjos i l'espera de llargues caminades

2011-10-31T22:43:00.003+01:00

M'agrada la tardor. Enguany sembla que no arribava, però ara sí, sembla que ja no hi ha marxa enrere. Quedarà algun dia de calor, però ja no poden ser molts. A més, independentment de què haja plogut poc o molt, o faça molt de sol o poc, la reducció d'hores de sol ja va fent l'efecte sobre la natura.

Les xoperes, allà on hi ha, en vegues de rius sobretot, van tenyint un mantell groc als seus peus. Els caquiers tenen un roig bonic de veres; també els cirerers, no vull pensar en el faig. Però si hi ha un color, per a mi, protagonista de la tardor, i extraordinàriament bell, és el roig de la vinya. Un color amb tants matisos i tonalitats que sembla indescriptible. Només es pot fer una cosa: anar i tastar-lo. Jo ho faré aviat.

La lluna vista des del Repetidor del Garbí, en la Serra Calderona

2011-10-29T19:30:00.002+02:00

Una altra de les excursions que hem fet, ens ha permés gaudir d'aquesta vista des del cim del Repetidor del Garbí, en la Serra Calderona. La vista està orientada cap a la mar.

Meravellosos moments en la muntanya, com ací, al Pla de Vistabella (comarca de l'Alcalatén) camí a La Estrella

2011-10-28T18:06:00.003+02:00

Esta excursió, feta fa ja anys en bici de muntanya, amb Pere, ens va permetre anar des de Vistabella fins a La Estrella. Sí senyor, una ruta de les que no s'obliden. Se'ns va fer quasi de nit, però arribàrem i tornàrem. El dia, per a no oblidar. Ací veiem el desviament cap a l'Estrella enmig del Pla de Vistabella, a uns 1.200 metres d'altura sobre el nivell de la mar.

Ascensió a la Muela de Cortes i arribada a l'aldea d'Otonel (pujant per la senda de Cavanilles, creuant la Muela i tornant pel camí)

2011-10-22T23:36:00.006+02:00

L'ascensió i descens de la Muela de Cortes és impressionant. L'excursió que ara referencie i les fotos que aporte són de l'any 2007, en una excursió que vaig fer amb Àlex. Recorde que va ser quan la calor ja apretava, i a més, ens vam passar caminant unes 8 hores, més el temps d'arribar i tornar a casa, i les parades per a fotos, etc. Vaja, des de les 6 del matí fins a les 6 de la vesprada. Férem més de 30 km a peu.

L'excursió té un interés indubtable. L'ascensió, per la senda de Cavanilles (per on fa 200 anys va pujar l'il·lustre botànic) és espectacular. Bonica de veres. Com poques en la geografia valenciana. Tallada a pic sobre el penyasegat, flanqueja la mola, amb uns 300 metres de desnivell, fins arribar a la bassa, una obra hidràulica també espectacular (i alhora amb un fort impacte visual i ambiental).

El tram següent, des de la bassa fins a l'Otonel, ens va ocupar més de 4 hores. Ja sé que no hi ha tanta distància, però aprofitàrem per donar unes quantes voltes en aquella immensa planície suspesa sobre els llits dels diversos rius que la delimiten. La veritat és que l'excursió, molt diferent a les habituals que fem, és molt bonica. Paisatges desforestats, socarrats per terribles incendis, i boscos en recuperació. Vistes aèries sobre Cortes, el canó del riu Xúquer, la comarca de la Foia de Bunyol, la Vall d'Aiora, la Ribera Alta i la vista fins el mateix pic Caroig, entre d'altres de la rodalia com el Nyonyo (ascensió al qual ja s'ha referenciat en este blog).

I finalment, el plat fort, l'arribada a l'aldea quasideshabitada de Otonel. El testimoni de la seua última habitant fins a la posterior recuperació, dècades després (no fa molts anys), forma part de la introducció al llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit' que hem escrit José Manuel Almerich i jo. Impressionant. El lloc està aïllat i solitari com pocs en la geografia valenciana, i en un paisatge que en les últimes dècades s'ha consumit prou vegades per les flames.

Otonel és una aldea molt pobreta, extraordinàriament pobra, on, no obstant, ha arribat la llum, s'ha reformat algunes cases i s'ha fet alguna que altra obra pública. Va ser un lloc de moriscos, posteriorment a l'expulsió d'estos, rehabitat i tornat a deshabitar. Una terra escarpada, dura, pobra, amb prou verticalitat i pocs espais per a sembrar res acompanya esta aldea a mig camí entre Cortes de Pallás i Millares. El Nomenclàtor diu que l'any 2010 tenia 24 habitants empadronats. Res a dir, només cal vore la quantitat que dóna a unes altres aldees de Cortes com per a vore que si jo vaig dilluns que ve a les 8 de la nit i compte les persones que hi ha, la realitat no té res a vore amb el que diu ací.

Siga com siga, la senda de Cavanilles, la Muela, Otonel, i els paisatges del canó del Xúquer val la pena gaudir-los. Les vistes aèries són espectaculars. Crec que les fotos no fan justícia al que vam poder gaudir durant aquella excursió.

Ja em contareu quan aneu. Les fotos estan ordenades cronològicament, de les primeres (eixida de Cortes) a la part final (Otonel). De la tornada, uns 12 km. caminant per un camí asfaltat, no n'he posat.

Crònica d'un viatge llargament desitjat. Tornada a la Tinença de Benifassà deu anys després

2011-10-18T22:57:00.008+02:00

Normalment Àngels i jo no repetim lloc on anar de viatge. Però en aquesta ocassió era pràcticament una obligació. Ho desitjàvem. Crec que mai he ansiat tant tornar a un poble o espai. A més, feia uns deu anys que cap dels dos havia xafat la Tinença de Benifassà, una de les zones més belles i extraordinàries de la geografia valenciana. I per això calia tornar. El viatge, com era d'esperar, va resultar molt gratificant per molts aspectes.

La veritat és que l'oratge també va acompanyar. Vam tindre un dia amb molta calor, un altre apte per a fer fotos de paisatge (molts núvols i prou claror) i un tercer per a eixes fotos de prop que no es poden fer més que uns pocs dies a l'any, on la boira envaeix tota la composició.

M'atrevisc a dir que la Tinença és una bella expressió de la bellesa més autèntica que podem gaudir en tot el País Valencià, tant pels seus paisatges pràcticament inalterats, com per l'obra de l'ésser humà sobre el territori. Eixos elements 'artificials' que defineixen la comarca del Maestrat i per extensió gran part de l'interior de Castelló queden plasmats ací amb una perfecció inigualable, i són un exemple d'integració de paisatge i cultura. Allò que diríem un paisatge secular. El Maestrat abancalat; els murs de pedra en sec; els pobles encimbellats en llocs pràcticament inexpugnables, a la vora de penya-segats; les valls i els conjunts masovers; els boscos de carrasca barrejats amb altres de pi; la petjada històrica sobre el territori en forma de peirons, testimonis de guerres i també situacions recents com l'emigració de tot el segle XX.

La Tinença de Benifassà, a més, al meu entendre, té una peculiaritat: una arquitectura que, almenys fins a dia de hui, queda integrada en l'arquiectura tradicional d'una forma magnífica. Pobles com El Bellestar em van impressionar. El recordava com un poble bell, i puc continuar dient el mateix d'ell, com per exemple també del Boixar. Passejar pel carrers del Bellestar a poqueta nit em va transmetre una sensació de pau inigualable.

La Tinença continua sent molt feble demogràficament. El nucli principal, la Pobla de Benifassà, a penes aplega una cinquantena de persones que hi viuen tot l'any de forma regular. Comptant els altres nuclis de població(Fredes, El Boixar, El Bellestar, Castell de Cabres, Coratxar) el municipi no arriba a un centenar de residents regulars. Al poble de Bel, hui aldea de Rossell, dedicaré una entrada més endavant.

Recomane anar a la Tinença a tot el món que llig este blog. Demanaria que vos endinsàreu en el seu territori. Feu la GR, aneu als boscos, al Faig Pare, el Salt de Robert, visiteu els nuclis de població, ermites com Sant Cristòfol. A mi, deu anys després, la Tinença m'ha tornat a impressionar.

Peus de fotografia: (De dalt a baix). El Boixar, un dia de boira; Herbesset, en la veïna comarca dels Ports, aldea de Morella; El Bellestar; Cova dels Rossegadors; Coratxar; carretera del Boixar a Coratxar, vista aèria del Bellestar; Convent de Santa Maria de Benifassà, habitat per catorze persones. Té el seu origen en el segle XIII, fa més de 700 anys.

Posta de sol a Barraques (comarca de l'Alt Palància) un dia de tardor

2011-10-12T20:10:00.003+02:00

Ja ha començat i la tardor, i com que es fa de dia molt més prompte, és molt més fàcil fer fotografies com aquesta, d'una posta de sol a Barraques (comarca de l'Alt Palància). Una fotografia d'una bonica posta de sol, en algunes de les eixides de la tardor i l'hivern, és un bon tancament a l'excursió del dia.Tindrem moltes ocassions de fer bones fotos.

El llogaret de Rebate, o Pozo Rebate, situat a la Serra d'Escalona, en la comarca del Baix Segura (va pertànyer al terme d'Oriola)

2011-10-04T22:13:00.004+02:00

Rebate va ser un llogaret d'Oriola, en la comarca del Baix Segura. Situat a la Serra d'Escalona, el lloc es va deshabitar durant el segle XX. Els terrenys de la finca, hui els trobem dins el terme de Pilar de la Foradada, municipi que es va segregar d'Oriola en la dècada dels 80 d'este segle.

El que vaig poder veure en una visita de l'any 2004 són algunes cases totalment reformades (fins i tot un restaurant), l'ermita de Nuestra Señora de Fuensanta, i també l'antic cementeri, amb unes poques tombes. La zona té prou massa forestal, de forma que l'indret queda amagat.

Precisament esta zona es va subhastar, les runes del llogaret enderrocar, i tot està totalment 'nou'. L'ermita, segons citem José Manuel i jo en el llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', va ser construïda pels veïns l'any 1698, "por voto que hicieron de dedicarlea Ma. Sma. baxo dha. invocación por sanar de unas calenturas infioxonaron todo el partido...".

Ascensió des d'Alcossebre a l'Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet, en el municipi d'Alcalà de Xivert (menuda ascensió d'1,5 km, curts, però durs!)

2011-10-01T17:55:00.010+02:00

L'ascensió des de la urbanització Montemar, a Alcossebre (en el municipi d'Alcalà de Xivert, el Baix Maestrat) fins a l'ermita de Santa Llúcia és curta, però de prou duresa. Són a penes quilòmetre i mig, però algun dia després el cos encara nota el senyal d'algunes de les rampes. En alguns trams calcule que estàvem per damunt del 30%. La baixada, en alguns trams, pot ser dificultosa per a gent no avesada a caminar. Per això hi ha algunes baranes a les quals agarrar-se en els trams més durs. Enmig d'eixa pujada (o baixada), hi ha algunes de les roques que estan molt desgastades, per la qual cosa, si estem en un dia amb el sòl mullat, haurem d'anar amb especial precaució.

Les vistes que es poden gaudir des de l'Ermita són magnífiques. Es tracta d'una construcció orientada a cara-sol, i amb una explanada al seu voltant des de la qual es pot mirar en distintes direccions. Cap a l'oest el corredor del Maestrat i la vall agrícola de L'Estopet, una vall amb moltes cases de camp. Cap al sud, Alcossebre i en la llunyania el Prat de Cabanes-Torreblanca. A l'est, també Alcossebre i la mar. Cap al nord, la Serra d'Irta.

Les fotos que jo aporte són molt diferents, donat que en algun moment de la pujada hi havia humitat i poca visibilitat. Però en baixar el vent havia canviat i era eixut. En fi, ací estan. A l'ermita de Sant Benet i Santa Llúcia també es pot pujar en cotxe, i en els voltants hi ha algunes zones d'esplai condicionades. Recomane l'excursió, tant per les vistes, com pel lloc, com per l'excursió en si mateix. En una hora i mitja des de Montemar es pot fer sense grans esforços.

Arribem a les 90.000 visualitzacions de pàgina en el blog 'Pobles Valencians Abandonats'

2011-09-27T22:59:00.005+02:00

A data de hui, 27 de setembre, el blog 'Pobles Valencians Abandonats', que lliges ara mateix, ha arribat a les 90.000 visualitzacions de pàgina, i 47.141 visites. El dia de major afluència va ser el 29 d'agost d'enguany, amb 416 visualitzacions de pàgina i 279 visites. El post més llegit és aquell que fa referència a la Colònia de Santa Eulàlia, entre Sax i Villena (la famosa 'Alqueria Blanca' de la sèrie de Canal 9).

Aconseguir ser llegit i poder-ho mantindre ja algun temps és un motiu per a estar satisfet, ja que el blog es va concebre per a difondre els pobles valencians abandonats, així com el patrimoni natural i cultural valencià, i crec que en part, s'està aconseguint. Espere poder continuar oferint informació fruit de l'experiència personal. Gràcies a totes i tots per seguir-lo, i a totes aquelles persones que m'han acompanyat a les excursions, sense les quals este blog no seria possible.

L'aldea de La Saranyana (la Todolella, comarca dels Ports, Castelló), ara amb 16 habitants

2011-09-26T17:15:00.005+02:00

Consulte el Nomenclàtor del País Valencià corresponent a l'any 2009, respecte al municipi de la Todolella (comarca dels Ports) i veig que té 149 habitants empadronats, i 38 que viuen en el disseminat. Torne a l'any 2010, i veig que la població global ha baixat a 137 habitants, però que apareix Sarañana com un nucli habitat, amb 16 veïnes i veïns. Desconec si actualment La Saranyana està habitat regularment, o simplement és que hi ha veïns que s'han empadronat sense residir tot l'any.

En qualsevol cas, quan Àngels i jo vam anar l'any 2006, el lloc estava deshabitat. Era estiu, el sol queia a plom, i allí no vivia ningú, per més que miràrem o preguntàrem a una persona que vam veure pel camí d'accés -per cert, una pista forestal sense asfaltar-. El poble denotava totalment que era un de tants nuclis deshabitats: algunes vivendes en condicions de ser habitades, altres en runes. Edificis, en general, de bona construcció.

El que vam veure era un lloc deshabitat pels anys 60, on, no obstant, una família va continuar vivint fins la dècada dels anys 90, segons ens van indicar. La proximitat a la carretera que duu a La Todolella, fa que el lloc puga rehabitar-se amb facilitat en qualsevol moment.

A nosaltres ens va semblar un lloc molt bonic i al mateix temps molt representatiu de l'arquitectura característica de la comarca dels Ports i de l'Alt Maestrat, amb la pedra com a protagonista indiscutible, no només en el nucli sinó també en molts dels elements que teníem a la vista.

Pascual Madoz, en el seu 'Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia', tom 2, ens la descriu així (extractat): "Aldea con alcalde pedáneo dependiente del Ayuntamiento de Todolella (1/2 hora) de la província de Castellón de la Plana (45 leguas)... Tiene dos casas, la del ayuntamiento y la de la cárcel derribada; una capilla dedicada a San Miguel Arcángel aneja de Todolella y servida por el cura de la parroquia de este pueblo y una ermita (San Cristóbal Mártir) en la cumbre de una montanña. Población: 8 vecinos, 45 almas".

La Selva d'Irati, al Pirineu navarrés, és una d'aquelles excursions que queden al record

2011-09-23T15:49:00.002+02:00

Tots tenim excursions que per diferents circumstàncies han quedat en el nostre record. Solen ser poques, i les recordem perquè per a nosaltres han sigut intenses. Una d'elles és el pas per la Selva d'Irati, al pirineu navarrés. Ja de per si l'arribada a l'eixida de l'excursió, en els voltants de l'ermita de Nuestra Señora de las Nieves, va ser impressionant.

El port d'Irati, i la baixada per l'ombria enmig d'una boira espesa. I després el camí en ziga-zaga al costat d'un penya-segat. Recorde que la fullaraca de fageda estava humida i hi havia fang, amb la qual cosa jo m'anava esbarant. Després va vindre una zona de camí ampli, i finalment la tornada per un bosc mixte, on predominava la fageda. Van ser uns 16 km. intensos.

La Selva d'Irati es troba en la seua major part al nord de Navarra, en les valls de Salazar i Aezkoa. Al seu si hi ha zones protegides amb distintes figures legals, encara que també predominen els usos ramaders, d'explotació forestal i de cacera i pesca.

Poema "Demà nonnat" dedicat als masos abandonats de l'Alcalatén i del Maestrat de Castelló i de Terol

2011-09-17T01:54:00.001+02:00

En el demà nonnat
queda el baf sigilós,
la fugacitat de pedra.
Creus, papers, monuments,
indrets als llibres
i en les muntanyes,
com un bes fet argila,
i una ponentada de silenci que colpeja murs i rostres.
Camí, mestralada, rodé,escletxes de vida
i finestres a l'oblit.

Instants en la natura, moments per a recordar: posta de sol a Torralba, en el cim els Alts del Pinar

2011-09-13T19:34:00.003+02:00

Este dia, de l'any 2006, havíem visitat el despoblat de Jinquer, si la memòria no em falla. Un dia de ponent, una posta de sol per a mirar l'horitzó, des dels Alts del Pinar, a Torralba, en la Serra d'Espadà.

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" de Miguel Ángel Martí ens mostra les construccions, moltes d'elles abandonades, de l'Alcalatén

2011-09-10T13:31:00.003+02:00

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" és un llibre que pot ser guia per a conéixer les principals característiques i funcions de les construccions de pedra en sec. Benafigos, municipi de la comarca castellonenca de l'Alcalatén, és un exemple magnífic de les aplicacions de la pedra en sec en la vida tradicional. No cal recordar que estem en un municipi amb nombroses masies deshabitades fruit de l'emigració i on molts d'estos elements de pedra en sec estan en desús o en perill de desaparició física.

L'obra, publicada pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, dedica un especial apartat als tipus de casetes de pedra en sec, i dins d'elles als models, els portals, les cobertes, la seua situació... així com també a altres elements com marges i bancals. També hi ha un apèndix de lèxic, un apèndix gràfic o quatre rutes de la pedra en sec pel terme de Benafigos.

El llibre, al capdavall, reivindica com a patrimoni cultural un món que no només existeix a Benafigos, sinó a una àrea molt més extensa en el límit entre les províncies de Terol i de Castelló. I que en la majoria de casos està en franc perill de desaparició per la pèrdua de funcionalitat.

La Vall de Boí, en la comarca catalana de l'Alta Ribagorça

2011-08-29T00:35:00.002+02:00

La zona de confluència entre Catalunya i Aragó corresponent a les comarques de la Ribagorça/Ribagorza em sembla d'una gran bellesa. L'hem recorreguda en distintes ocassions, i tornaré algunes més. Ací penge una fotografia feta des de l'ermita romànica de Sant Quirc, situada en les proximitats del nucli de Durro.

El despoblat de Montgarri, en la Vall d'Aran (croniqueta d'un viatge recent)

2011-08-24T00:01:00.004+02:00

El despoblat de Montgarri (i també el santauari de Montgarri) estan situats a la Vall d'Arán, en el Pirineu Català. Es tracta de dos zones d'una gran bellesa paisatgística. L'accés nosaltres el vam fer des de la pista d'esquí de Pla de Beret. Ens va dur un total d'uns 9 kms de pista forestal d'anada i 9 més de tornada. També es pot accedir des d'Esterri d'Àneu.

Junt al Santuari i una altra part del que va ser el despoblat hi ha un edifici reformat i en el qual es pot pernoctar. Recomane l'excursió per als amants de la natura en estat pur.

Las Tóvedas, dos nuclis de població deshabitats en la comarca del Racó d'Ademús (terme municipal de Castielfabib)

2011-08-15T13:54:00.003+02:00

Las Tóvedas, dos nuclis deshabitats situats en Castielfabib (el Racó d'Ademús) van ser un gran descobriment per a Àngels i per a mi. No teníem ni idea de la seua existència, ni havíem vist prèviament cap fotografia d'ells. Simplement, fullejant uns mapes de la Generalitat, vaig veure'ls, i com ja coneixia la zona de Vallanca, un dia ens vam decidir a anar-hi. El recorde perfectament, encara que he de dir que estes fotos no corresponen a eixe dia. Feia un fort vent de mestral, i el paisatge estava totalment nítid, amb núvols. És a dir, magnífic per a fer fotos. Deixàrem el cotxe en Vallanca i vam anar a peu fins al punt on per primera vegada es divisa las Tóvedas de Arriba, en un desviament que hi ha en la pista Vallanca-Port del Hontanar. Baixàrem i pujàrem a las Tóvedas de Arriba en un temps rècord.

Les fotos que veiem ací corresponen a la segona vegada que vam anar, el 30 d'abril de 2006. Vérem Tóvedas de Arriba, i també Tóvedas de Abajo. Realment el nucli més consistent és el de dalt, però la fotografia primera que il·lustra esta entrada i que al meu entendre representa molt bé l'abandonament, és a las Tóvedas de Abajo. El carro s'havia podrit, l'arbre de la casa havia caigut, i, com un presagi, la porta restava oberta enfront del vent i del temps. Si veiem les fotografies de paisatge, corresponen al tram de vall que hi ha entre un nucli i altre. Certament, en primavera, vam gaudir d'un bonic contrast cromàtic.

Las Tóvedas, com La Nava, el Hontanar, o Casas Quemadas, són llogarets deshabitats, en eixe poble situat als confins del País Valencià que es diu Castielfabib, i que, per cert, té un nucli urbà digne de visitar, dels més bonics de la nostra geografia. També recomane fer una volta pel riu Ebrón, que passa al costat de Castielfabib i que poc més avant es junta al Túria.

La revista 'Mètode' de la Universitat de València dedica un magnífic monogràfic als incendis i l'impacte del foc

2011-08-04T12:38:00.004+02:00

La revista de divulgació científica 'Mètode' de la Universitat de València ha publicat un magnífic monogràfic sobre els incendis forestals. Baix el títol: 'Quan es crema el bosc. L'impacte del foc en els ecosistemes', hi ha articles que ens parlen de les causes i les conseqüències del foc. Causes molt variades, i conseqüències igualment molt variades, des de distints punts de vista. I entremig la investigació científica com una eina que ha d'apuntalar un tema que és d'interés públic.

El monogràfic té més de 50 pàgines, i està coordinat per Artemi Cerdà, catedràtic de Geografia Fisica de la Universitat de València, especialista en erosió del sòl.

El monogràfic ajuda a desterrar idees molt esteses sobre els incendis forestals, com la visió sempre negativa dels incendis. Per contra, Artemi Cerdà ho diu clarament: 'Els científics parlen dels processos naturals dins d'un paisatge cultural, la societat continua veient els incendis com un factor negatiu. La gestió comença a entendre que cal treballar amb el foc, no contra el foc'.

Si el foc forma part de la història dels boscos des de sempre, potser caldrà integrar-lo en la dinàmica de protecció del paisatge i de dignificació del territori. A partir d'ací el debat és molt ampli. Però sobretot calen recursos, mitjans, diners, per a què els professionals que treballen aquests temes puguen gestionar el nostre patrimoni forestal.

Paraíso Alto, aldea de Manzanera deshabitada durant els anys 70

2011-07-30T10:30:00.005+02:00

Òbric un espai ací per a l'aldea de Paraíso Alto. Ja té un enllaç a este mateix blog, però pense que no està de més recordar alguns dels continguts ja publicats. L'aldea està en la carretera que enllaça Abejuela i Manzanera, en un emplaçament molt bell. Des de dalt del port hi ha unes vistes magnífiques.

El link on podeu llegir l'entrada completa sobre Paraíso Alto és clicant ACÍ.

Els primers passos del Palància i les basses pròximes a la Font dels Cloticos (Begís-El Toro, l'Alt Palància)

2011-07-27T18:23:00.004+02:00

Ací adjunte unes refrescants fotografies del riu Palància molt a prop de la Font dels Cloticos, a Begís. La zona és un dels pulmons verds de l'interior de Castelló, i un lloc magnífic per fer senderisme utilitzant com a punt d'eixida l'esmentada font. Podem anar cap al Resinero, cap al Toro, visitar el caseriu del Molinar, anar al naixement del Palància o les Artees, entre moltes altres opcions.

Bujalcayado, a Guadalajara, un poble pràcticament en runes on només viu una persona

2011-07-26T00:42:00.002+02:00

Bujalcayado és un poble de Guadalajara on només viu un habitant. Quan Àngels i jo el vam visitar, l'any 2008, vam poder apreciar com s'estan reformant algunes cases, però, com la majoria estan abandonades i en runes. La província de Guadalajara, sobretot la part més pròxima a l'Aragó, pateix una forta despoblació, fruit també d'un clima extremat. La zona més pròxima a Madrid, i la Serra Nord, està patint un fort procés de rehabilitació de vivendes.

Poema dedicat als masos deshabitats situats entre la Plana i l'Alt Millars

2011-07-22T20:58:00.004+02:00

Sóc el mas d’ara i de l’endemà dels anys,
el braç que va retirar l’estiu d’aquesta solitud
i el va fer brollar ullal, saó, pluja i tardor.
Sóc el roure enfront de l’horitzó,
la paraula que va detindre la tramuntana,
en el seu nom va infantar el migdia
i el féu créixer blat i espiga daurada.

Sóc l’empelt del foc
i aquell fum que fugia com la milotxa.

(De 'La Tramuntana fugaç', any 2001).

Evitar els grans incendis forestals a les nostres muntanyes (el número 112, sempre que hi haja algun perill)

2011-07-17T15:10:00.007+02:00

Quan arriba l'estiu, també arriba l'època d'incendis forestals a les nostres muntanyes. Enguany ja n'hem patit uns quants, com per exemple el de la Serra d'Irta o un que va tindre lloc a la comarca dels Serrans. És probable que en els pròxims dies i fins i tot, més enllà de l'estiu se'n declare algun més. La quantitat i la força dependrà de molts factors.

Els factors que poden provocar un incendi són molts, i alguns estan vinculats a causes naturals: caiguda de rajos, calor, estat dels boscos... Uns altres no, de fet, la majoria de factors ja no són naturals. També hem de tindre en compte que en la nostra cultura, a l'àmbit mediterrani els incendis sempre han existit. Podríem dir que el normal és que els boscos es cremen cada un cert temps.

Amb l'augment de la massa forestal que ha experimentat la muntanya mediterrània en les últimes décades, els incendis de grans proporcions han crescut d'una forma important. Eixos són els incendis que hem de témer. En la memòria col·lectiva, la Muela de Cortes, la Serra d'Espadà i la Calderona, Sacanyet, Alcubles... Pina de Montalgrao, l'Alcalatén, la Calderona una altra vegada... han sigut molts.

Evitem sempre deixar restes de menjar o vidre en la muntanya. Molt menys encenguem foc en cap època de l'any, menys en estiu; i no tirem puntes de cigarreta des de les finestres del cotxe. En el moment en què veiem un conat d'incendi, tot i que pensem que puga ser controlat, cridem immediatament els serveis d'emergència (112). Ells ja verificaran si és un foc controlat o no. I si anem caminant per la muntanya i intuïm foc, a més, intentem abandonar la zona el més aviat possible, a més de si hem vist alguna persona en la caminada, donar compte immediatament. Els dies de ponent o vent de sud-oest són els dies en què pitjors incendis s'han declarat a terres valencianes, per tant, tinguem especial cura a la muntanya eixos dies.

Fotos: Incendis de l'Alcalatén, any 2007; incendi d'Argelita, Llucena i Vallat (any 2005), incendi Pinta de Montalgrao (any 1994); Incendi Serra Calderona (any 2004).

Ascensió al Tis i fotos panoràmiques de la vall del riu Villahermosa, del Carbo, de Penyagolosa i del despoblat de Bibioj

2011-07-15T16:10:00.009+02:00

Adjunte algunes fotografies de l'última excursió realitzada. En aquest cas, la vaig fer en companyia de Ramon. Vam eixir d'Alboraia a les 5.30 de la matinada. El nostre objectiu: ascendir el pic Tis, en el terme municipal de Villahermosa del Río.

Vam començar a caminar cap a les 8 hores des de l'Ermita de San Bartolomé i l'ascensió la vam fer començant el massís on està el Tis, pel sud, és a dir, pel cara-sol. Alguns trams incipients de la pujada els vam haver de fer al camp al través. Quan vam trobar la pista que duu cap a la vall del riu Villahermosa, la vam seguir poc més d'un quilòmetre i des d'ella ens desviàrem al Tis. Tot va ser per intuïció, però afortunadament vam trobar una bona via d'ascensió que, no obstant, en algun tram estava envaida per la vegetació.

Les vistes des del Tis són impressionants. El massís del Penyagolosa, la vall del riu Villahermosa, la vall del Carbo, tot el massís de muntanyes que s'estén cap a Puertomingalvo i la Serra Ferriz, la vall masovera que hi ha entre Villahermosa i San Vicente de Piedrahita... les fotos no fan justícia a tanta bellesa.

Em quede també amb la vista del despoblat de Bibioj, amb el Penyagolosa, magestuós, coronant-lo. I un apunt, la vista del propi nucli de Villahermosa, i els penya-segats del Cantera del Tis, també molt bonics. Passejar per la cresta del Tis i Cantera del Tis et permet anar ampliant i modificant les vistes i l'orientació de les mateixes.

L'excursió també va tindre algunes anècdotes, com que en algun moment vam perdre el camí i vam haver d'entrar quasi al camp al través. Afortunadament, l'orientació és fàcil en esta zona i sempre vam trobar alguna solució no agressiva amb la vegetació. Cap a les 15.15 hores donàvem per finalitzada l'excursió.

El dia triat per a fer l'excursió va ser seleccionat triant les previssions meteorològiques, les quals es van complir. Per a ser meitat de juliol, el dia es preveia molt agradable per a caminar. En el punt d'eixida una mínima d'uns 13 graus i una màxima prevista de 25. Feia Mestral (vent del nord-oest) i hi havia alguns núvols, cosa molt habitual els dies de Mestral, els millors per a fer fotos en la natura. Aconseguíem així que la temperatura no pujara massa i un ambient net per l'efecte d'un vent eixut. Els núvols, que estaven anunciats en la previssió, ens facilitaren l'excursió, ja que ens evitaren l'impacte del sol i al mateix temps, com a part de les composicions fotogràfiques, han quedat certament bonics.

Fotos: Ramon i meues. Moltes gràcies a Ramon.

Dos paisatges de les comarques centrals i l'interior nord d'Alacant: els Alforins i la Vall del Vinalopó

2011-07-05T15:46:00.005+02:00

No parle molt habitualment de les comarques centrals i de l'interior nord de les comarques d'Alacant (i així ho han fet constar algunes persones). És una zona que té un gran atractiu, i que he visitat en moltes ocassions. Ací deixe una fotografia que correspon als masos de la vall dels Alforins; i una altra foto que correspon a la Vall del riu Vinalopó.

Es tracta d'una zona molt diversas, on la variabilitat entre la solana i l'ombria és molt apreciable, i un lloc molt diferent tant per la composició del sol, com pel tipus de poblament, respecte a la majoria de llocs que ixen al blog. Ací, a diferència del Maestrat o l'Alcalatén, el poblament predominant és concentrat, excepte casos com Villena, que tot i això aglutina la gran majoria de la seua població al nucli urbà.

Vida quotidiana i runes d'alguns nuclis de població deshabitats (els Serrans, l'Alt Millars, l'Alcalatén)

2011-07-01T17:23:00.004+02:00

Estes imatges corresponen a nuclis de les comarques de l'Alt Millars, l'Alcalatén i els Serrans.

Posta de sol vista des de les runes de l'aldea de Campo de Benacacira (Xelva)

2011-06-30T17:34:00.003+02:00

Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.

Ademús i la comarca del Racó d'Ademús, una bona aposta per a l'estiu

2011-06-26T12:29:00.006+02:00

Arriba l'estiu i moltes persones ens preguntem què fer, on anar. Sobretot aquelles persones que, per les circumstàncies que siguen, volem una destinació pròxima a casa, o un lloc on anar un cap de setmana i que ens permeta estar prop i compatibilitzar ambients diferents.

Bé, per a mi, un d'eixos llocs és el Racó d'Ademús. Lògicament no trobarem platges, però sí 'l'oferta' de rius i zones on banyar-se és àmplia, a més de piscines artificials. Per descomptat, jo descartaria banyar-me en el Túria, que quan arriba a Ademús ja duu un llarg recorregut, però sí que trobem uns altres rius molt més curts com ara el Bohilgues o l'Ebrón, on remuntant-los aigües amunt, sí que és possible.

En la comarca trobem ambients de muntanya variats. Per una banda, el Parc natural de Puebla de San Miguel, amb el 'sostre' del País Valencià, l'Alt de les Barraques i els seus 1839 metres. També podem acostar-nos a la vega del Túria en els voltants de Casas Altas i Casas Bajas, o remuntar el rio en direcció a Terol. En els dos casos trobarem un paisatge de vega molt bonic. Anant en direcció a Riodeva i Camarena, podem arribar als 'Amanaderos de Riodeva', del qual en este blog ja he fet alguna referència.

O visitar un poble que a mi em sembla interessant, com Vallanca amb la seua arquitectura, i les zones naturals pròximes al poble banyades pel riu Bohilgues. Una altra de les opcions és fer-se una bona volta per Ademús, pel seu centre històric. I com no, visitar Castielfabib, un poble encaramat en la muntanya. No conec ningú que l'haja visitat i diga que no li ha agradat.

Pel que respecta a nuclis i aldees deshabitats, o amb poca població, tenim un bon ventall. De totes formes, penseu que moltes d'estes aldees s'omplin en estiu, tot i que només siga durant uns mesos a l'any. Sesga, a més de 1.000 metres d'altura és un lloc interessant. També les aldees deshabitades de las Tóvedas de Arriba i de Abajo, La Nava i el Hontanar. A nosaltres també ens va agradar molt Negrón.

Les fotos corresponen a Ademús; i una a l'església-fortalesa de Nuestra Señora de los Ángeles de Castielfabib.

Des de Benlloch fins a Culla i la baixada fins a els Ibarsos (la Plana Alta-l'Alt Maestrat)

2011-06-20T23:23:00.011+02:00

La darrera excursió ens ha dut per terres castellonenques. La transició entre la Plana Alta i l'Alt Maestrat. Ha sigut una excursió paisatgística, per recórrer una zona que no coneixíem com és el tram Benlloch-Serra en Garceran-Els Rosildos. I de pas la vam allargar fins quasi arribar a Culla. Una excursió en cotxe, amb algunes parades.

Hem passat desenes, centenars de vegades per la CV-10 o per la carretera Atzeneta-Torre d'en Besora en direcció a mil i un llocs, però mai havíem fet el tram que enllaça les dues vies a través de Serra d'en Garceran, i crec que ja tocava.

Podria dir que ha sigut una excursió d'una gran bellesa. Tocant la zona 'menys alta' del Maestrat, però no per això menys bonica. El port que puja des de Benlloch fins a Serra d'en Garceran, el coll de la Bandereta, em va semblar d'una gran bellesa, en un paisatge masover amb àmplies vistes primer sobre el corredor del Maestrat que ocupa la CV-10, i després, des del port, sobre el corredor Atzeneta-Albocàsser.

La densitat masovera no és tan alta com a altres zones pròximes, però no per això ens va semblar menys interessant. Aprofitàrem per visitar i conéixer l'Ermitori de Sant Miquel, i també vam visitar alguns conjunts masovers especialment significatius.

Les fotos que ací s'adjunten corresponen a tot el tram de pujada entre Belloch i quasi Culla, i la baixada per la pista Culla-els Ibarsos.

El mas del Moro de Llucena, un emplaçament increïble en una extensa altiplanície

2011-06-14T23:20:00.007+02:00

El mas del Moro de Llucena m'encissa. No puc deixar de deleitar-me amb la foto que encapçala esta entrada i que per a mi té un gran valor estètic, i al mateix temps em duu a les meues caminades habituals per l'Alcalatén. Les fotos són de l'any 2010.

Entre Argelita i Llucena hi ha 22 quilòmetres en què no hi viu pràcticament ningú. Molts masos deshabitats i la transició entre dos comarques, l'Alt Millars i l'Alcalatén.

El mas del Moro va arribar a tindre més de 100 habitants. Com a testimoni, hui podem veure l'antic forn comunal, l'edifici que feia les funcions d'escola, la plaça, unes vistes magnífiques de la Plana de Castelló, i també la font subterrània, entre d'altres construccions, més de vint. A prop, altres masos i aldees igualment deshabitats.

El Penyagolosa domina estes terres buides. És una omnipresència llunyana, pedregosa i solitària que ha patit en els últims anys diversos incendis que han matat aquesta terra. Una altiplanície on, quan vas en cotxe, sures entre dos realitats ben diferents: a l'oest la muntanya castellonenca, l'èxode, la naturalesa que retorna a ocupar el terreny que li furtaren fins a fa quaranta anys; a l'est la indústria, les ciutats, la mar, la vida.

Per a mi tota esta zona és una de les més belles expressions de la combinació entre natura i cultura que mai he trobat. Un paisatge secular, humà, fet i modelat per la mà de l'ésser humà.

Cervera del Maestre, un poble encissador i un dels més bonics del Maestrat

2011-06-07T23:17:00.003+02:00

Per la seua situació, pel desconeixement que tenia d'ell (el vaig visitar per primera vegada l'any 2010), per tota la història que té darrere de si. Em va impressionar. No esperava menys. Havia vist fotos, llegit referències, algunes guies, les cites que hi havia sobre Cervera del Maestre en alguns llibres de temàtica variada.

Però quan arribes i veus el poble enfront teu la cosa canvia. Per moltes fotos que hages vist o que t'ho hagen contat, el poble en viu és diferent. La seua silueta, les seues cases, el seu castell coronant-lo. Cervera és un poble per a anar a veure. I més encara si tenim en compte que les restes del seu passat són ben visibles. Les restes de la muralla, el castell, la torre fortalesa, una ubicació privilegiada, un castell que és un mirador sobre part del Baix Maestrat.

No vaig a estendre'm, perquè per a conéixer la seua història, racons més encissadors, què fer en el pobles preferisc remetre-vos a la web de l'Ajuntament (http://www.cerveradelmaestre.org/). Guia turística: http://www.cerveradelmaestre.org/guia%20turistica/guia%20turistica.pdf. Però que no vos ho compten, si no hi heu estat, aneu a aquella raconada del Baix Maestrat, i gaudiu també dels altres pobles que vos trobareu pel camí.

Arribant a Rambla David i al barranc de Santa Ana

2011-04-22T20:32:00.002+02:00

Una excursió magnífica. Vam eixir des de l'aldea de El Tormo, i després d'una passejada per pista forestal de poc més d'una hora, vam arribar ací, a Rambla David. Després pujàremm fins a quasi arribar a la Benachera. Una excursió per gaudir del paisatge, per descansar, amb desnivell, però amb bones vistes des de distintes vessants.

És una altra de les moltes excursions que he fet seguint els llibres de Ricardo Muñoz Badia.

De camí per la zona més deshabitada de la comarca de l'Alcalatén

2011-04-03T11:26:00.002+02:00

Taste les olors del ponent, veig masos i aldees deshabitades, camine cap a algun lloc des d'on hi ha una vista magnífica. He arribat en cotxe a un lloc habitat, i al poc de temps, des d'eixe punt, ja comence a tromar-me llocs en runes. Molts, en una forta concentració. Així és una part de l'Alcalatén, així és una zona pròxima als pols industrials de la Plana. Sembla com si tot el món se n'haguera anat a treballar a una fàbrica... les vistes, impressionants. Tornaré una vegada més.

Presentació exposició 'Pobles abandonats, Pobles en la Memòria' a Massamagrell

2011-03-16T13:16:00.002+01:00

Ahir dimarts 15 de març a les 20.15 hores, aproximadament, vam inaugurar l'exposició 'Pobles Abandonats. Pobles en la memòria' al Centre Cultural de Massamagrell. L'exposició estarà fins a primers d'abril. Teniu més informació a: http://itinerants-maletesmuvae.blogspot.com/.

Presentació projecte del llibre 'Alboraia. Memòria Gràfica' en el Teatre l'Agrícola dijous 10 de març

2011-03-13T13:55:00.004+01:00

http://alboraiamemoria.blogspot.com/2011/03/presentacio-del-projecte-alboraia.html

El mas de las Cruces (Cortes de Arenoso), situat a vora 1.600 metres d'altura, el més alt de les terres valencianes

2011-03-07T23:54:00.006+01:00

El mas de las Cruces, en terme de Cortes de Arenoso, és el lloc que va estar habitat situat a major altura del territori valencià, amb els seus 1.560 metres sobre el nivell de la mar. Àngels i jo vam estar-hi en la nostra ascensió al Cabezo de las Cruces, del qual en el blog ja s’ha fet una referència. Molt prop d’esta altura podem situar el mas de Torre Climent, a Vistabella; i la Cambreta, als peus del pic Penyagolosa.

La vall del riu Llucena, la Serra de la Creu i el Contador (comarca de l'Alcalatén)

2011-02-24T10:40:00.003+01:00

La vall del riu Llucena i les zones pròximes (el Contador, el barranc de Gorgàs i la Serra de la Creu) és una de les zones on més es pot apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Hi ha un gran desnivell en molt poc d'espai. En a penes uns quilòmetres, passem d'uns 500 metres d'altitud en el fons del riu Llucena, als més de 1.000, si ascendim cap a Penyagolosa.

I el territori mostra eixes traces de la vida en la muntanya: bancals abandonats, masos, boscos en recuperació que s'han cremat tantes vegades... Llucena i la vessant sud del Penyagolosa són una cara ben coneguda de les comarques de Castelló.

La imatge de baix mostra un mas pròxim al cim de la Talàia, situat a la part est de la vall del riu Llucena. En la imatge superior es veu la vessant oest de la vall del riu Llucena, des d'aproximadament, el mirador de la Talàia. Masos encimbellats en llocs impossibles, aprofitant un espai molt reduït. A molts d'ells hem anat, i alguns han eixit en este blog.

Imatges de l'hivern pel Maestrat, els Ports i la Plana Alta: neu a els Rosildos i Castellfort

2011-02-12T15:35:00.003+01:00

Ara que estem en ple hivern recorde moltes excursions, grans excursions, amb sol, vent, o... NEU. Ací, el dia que després d'una nevada vaig estar a Castellfort, en la comarca dels Ports. El que veiem és la pujada del port des de Cinctorres, i els bancals. La foto inferior correspon a la tornada, en cotxe, quan vaig parar a fer fotos a uns masos dels Rosildos.

Conte infantil 'Les flors de l'Albagés' de Llorenç el Contacontes i il·lustrat per Paula Peña, sobre un mas de Vistabella del Maestrat

2011-02-01T12:13:00.003+01:00

'Les flors de l'Albagés' és un conte de Llorenç i il·lustrat per Paula Peña que li he contat algunes vegades a Bernat per ajudar-lo a dormir. La veritat és que la història té una gran capacitat evocadora del paisatge rural de les terres altes de Castelló: Vistabella. La història i el dibuix ajuden molt bé a comprendre la importància de la natura, del paisatge... i dels seus elements. Bernat veu ovelles -que ja ha vist en la realitat-, papallones, gats... i també persones que duen el nom de flors, les quals conten el seu dia a dia; i arriba un moment en què ja no estan al Mas.

'Les flors de l'Albagés', publicat per Edicions del Bullent, va ser un regal de Nadal. Subscric totalment el que diu Llorenç a la contraportada: "Contar, és una diversió, esciure, una satisfacció, aprendre, una necessitat, ensenyar, un ofici, i viatjar pel nostre país, un plaer".

Sant Francesc d'Assís del Molar (Elx) és un nucli del qual sols resta l'església, ara convertida en un corral

2011-01-21T19:14:00.004+01:00

L'antic poblat de Sant Francesc d'Assís, creat per a la colonització de terres pantanoses en la segona meitat del segle XVIII, va estar a la part oest de la Serra del Molar d'Elx. De l'antic nucli de població únicament queda l'edifici del que va ser l'església, d'estil neoclàssic, i que ara es troba reconvertida en un corral de bestiar.

Els motius pels quals s'abandonà el lloc són el mal drenatge d'aigües, el que provocava que la zona s'empantanara contínuament malgrat les obres de desecació que s'havien fet. A finals del segle XIX el lloc ja estava deshabitat i els pobladors s'instal·laren en el que ara és el nucli de la Marina, a la part est de la Serra del Molar. Àngels, Bernat i jo el vam visitar l'octubre de l'any 2008, després d'un viatge d'uns dies per la ciutat d'Alacant.

Una de les ascensions més boniques de la geografia valenciana: el cim del Benicadell

2011-01-16T15:54:00.007+01:00

He pujat dues vegades el Benicadell. En la mateixa data, l'Aplec del Benicadell, de distints anys, i en condicions climatològiques totalment diferents. I les dues vegades la sensació de satisfacció ha sigut molt alta. En una ens lluïa un sol de justícia, l'any 2004. L'altra, durant el 2009, es féu amb boira. Precisament a aquesta última corresponen les fotografies. He posat fotos sobretot de la baixada, quan la boira havia minvat, per poder vore l'entorn.

El Benicadell, amb poc més de 1.000 metres d'altura, és la referència visual de la comarca de la Vall d'Albaida. I des del seu cim les vistes són espectaculars. També ho és la pujada, molt aèria, amb una senda tallada en molts trams sobre el penya-segat i amb una cresta final que per a algunes persones és d'infart. Pel camí podem gaudir de belles raconades com la nevera. Una excursió totalment recomanable.

Ja som més de 2.000 amigues i amics en el Facebook d'este blog: 'Pobles Valencians Abandonats'

2011-01-13T17:32:00.004+01:00

En el Facebook d'este blog ('Pobles Valencians Abandonats') ja som més de 2.000 amigues i amics. Gràcies a totes i tots. Continuarem divulgant el nostre patrimoni natural i cultural, debatint sobre medi ambient i sostenibilitat, i aportant punts de vista diferents sobre la necessitat de conéixer el nostre entorn, i dins d'ell, els nuclis deshabitats o que estan en vies de despoblar-se. Gràcies! Foto: runes desaparegudes de Loriguilla.

L'exposició "Pobles abandonats, pobles en la memòria", actualment a Bocairent, inicia l'itinerància de l'any 2011

2011-01-08T00:05:00.003+01:00

L'exposició "Pobles abandonats, pobles en la memòria", produïda pel Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València, actualment es troba a Bocairent, concretament fins el diumenge 9 de gener. Amb el 2011, l'exposició inicia l'itinerància d'un nou any, en què es podrà veure a distintes poblacions valencianes.

Més informació ací.

El rostre jacent del Penyagolosa vist en una posta de sol

2011-01-03T14:08:00.002+01:00

El Penyagolosa, pic emblemàtic del País Valencià, té moltes vistes. Des del migdia i des del sud-est, des de València ciutat, però també des de molts punts de la Plana Baixa és altiu, una mole que destaca magestuosa sobre tot el seu voltant. Potser siga la visió més coneguda i la més reproduïda. També vist des de l'oest i sud-oest, des de l'altiplà de Terol, destaca sobre el seu entorn. Potser no tant, per la proximitat d'altres cims com l'Alt de Santa Bàrbara, Las Cruces o la Penya Calva.

I ací tenim la vista des de l'est i nord-est. El rostre jacent del Penyagolosa on alguns diuen vore un nas, una barbeta, el front i el cabell d'una persona. Traeu vosaltres mateix les conclussions. Jo vos deixe la foto d'una posta de sol des d'un punt indeterminat de l'Alt Maestrat o la Plana Alta, cap a l'est/nord-est del pic.

Masos de l'Alt Millars i de l'Alt Maestrat, record d'alguns viatges

2010-12-28T16:23:00.003+01:00

Revissant les fotografies de pobles abandonats, i totes les fotos que es fan en cada viatge, em ve a la ment alguns masos que vos vull mostrar. Podem veure un, situat en una zona prou aïllada, en les vores del riu Montlleó, en la comarca de l'Alt Maestrat; i un altre, més pròxim a una zona habitada, en l'Alt Millars, concretament en terme de Ludiente.

Són dos cares de la mateixa realitat. Malgrat la proximitat a nuclis habitats, el món dels masos cau, desapareix.

El mas i la vall del Molinell (Culla), els reflexos d'un arbre en el riu i el paisatge humà i petri de l'Alt Maestrat

2010-12-17T12:28:00.013+01:00

Culla i el paisatge de pedra i silenci que envolta el poble (comarca de l'Alt Maestrat, nord-oest de Castelló) és una bella expressió de la bellesa. Ho dic a posta, conscient d'una reiteració que accepte voluntàriament. No només perquè es tracta d'un dels municipis del nord valencià fortificats, amb una llarga història i en un paisatge indescriptible, sinó també per la sensació de pau, harmonia i tranquil·litat que transmeten molts dels seus conjunts masovers. A aquestes terres altes i solitàries, encaixonades entre el riu Sec i els seus afluents, el barranc de Montlleó i el Molinell; on Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va córrer i protagonitzar molts episodis memorables fa quasi dos segles; al Maestat, terra rica fa alguns segles pel comerç de la llana i on aquesta esplendor ha quedat plasmada en palaus, castells i cases nobiliàries; a Culla, al Maestrat, on durant el segle XIX i fins a principis del XX van florir centenars, milers de masos; molts dels quals estan ara abandonats, dedique l'entrada.

Quan vam anar al mas del Molinell ens trobàrem un paisatge que no oblidaré mai, en una vesprada de tardor. Pujàrem des d'Atzeneta per una carretera on prèviament, feia molts anys, jo havia anat en bicicleta de carretera. Les revoltes del camí ens mostraven raconades on la despoblació havia deixat la seua emprempta. Masos en runes, alguns encimbellats sobre els penya-segats i buscant sempre la solana; altres deixacats caure enmig de praderies immenses retallades per camins i pistes; d'altres apegats a la muntanya, com volent confondre's amb ella.

Nosaltres, mentrestant, buscàvem confirmar la toponímia del mapa. Les grans partides, després els desviaments, i també els masos a on estos indiquen. De sobte el camí es troba amb la carretera que puja des de Torre d'En Besora. I des d'ací guaitem una vista increïble en direcció a eixe poble: una àmplia zona plana, sembrada de masos i solcava per caminasos i sendes, fonts, aljubs, estructures de pedra en sec, ponts, sénies, ermites i molins, un relat de la vida quotidiana de fa cent anys, encara ben present, l'harmonia d'un paisatge fet a la mesura del masover i de la masovera. Reconeixem en la llunyania accidents geogràfics: el pic Espaneguera, la Mola d'Ares, el Penyagolosa. Als seus peus s'amaguen o repten rius i rambles com la Carbonera o el Cérvol. Cap a l'oest i el nord-oest, el paisatge humà del mas s'estén fins a conquerir les seues cotes més altes a les terres veïnes de Terol, en la Serra de Gúdar, amb pobles i masies situats a més de 1.600 metres d'altura. L'espectacle és grandiós, digne d'admirar. Aturem el cotxe i gaudim del nostre entorn com cal.

Anàvem recorrent eixe paisatge, degustant-lo, embafant-nos d'ell i de les seues contradiccions, i ens desviàrem cap a la vall i mas del Molinell. Tampoc massa lluny estava el mas amb torre de Torre Amador, la carrasca de Culla... i tants i tants elements que són inseparables de Culla. La baixada cap al Molinell ens mostra un paisatge desforestat -com la majoria del Maestrat- on ha sigut l'ésser humà el qui ha aprofitat els terrenys per a sembrar i traure el rendiment que ha pogut a una terra abrupta i dura. Un territori, malgrat l'altura i l'aïllament, horizontal, amb moles i molts cims on es pot arribar sense grans probelemes. Respirem les olors de la muntanya, del ponent, busquem els enquadraments impossibles per a les nostres fotos. La bellesa la pots gaudir, però és impossible d'immortalitzar en tota la seua esplendor, és el que ens passa, fotos i fotos on el que ix retratat no és el que tu veus enfront teu. Al fons, imponent, Morella escala la seua muntanya fins arribar als peus del castell i s'amaga darrere del seu cinturó de muralles.

Arribem al Molinell i el reconeixem. Veiem el llavador que hi ha en una foto de la pàgina 216 del llibre de Ricardo Muñoz Badia 'El Maestrazgo-L'Alcalatén'. Falta les persones que quan es féu la foto, fa més de 30 anys, vivien al mas, i en ell estaven llavant la roba. Arribem al riu i ens fem algunes de les fotos que es veuen en aquesta entrada. No responen al que es veu a Culla. La tardor ha arribat, i les fulles dels arbres ens estan caient, alhora que ens mirem en l'espill del riu i fotografiem alguns dels arbres i els seus reflexos. Voltem el mas i ens anem tornant. La vesprada cau a ritme de ponentada.

Ara, redactant esta nota, em ve al cap quanta bellesa, ho reitere, entranya aquesta terra, el Maestrat. Ens hem informat, hem llegit, hem vist fotos, hem anat a la cartografia civil i militar, hem preguntat... i hem anat a tastar-lo. A les raconades més inaccessibles, però també als pobles i viles. Una terra sense fronteres, àmplia, carregada de passat, que no acaba d'arrancar en el present i amb un futur incert. Cantavella, Vilafranca, Ares, Catí... i també els pobles més pròxims a la mar: Traiguera, Canet, l'imponent Cervera del Maestre, Sant Mateu... Hem compartit les experiències amb persones que també estan enamorades d'esta zona, i no puc sinó immediatament pensar en Luis Gispert, que dedica moltíssims dels seus viatges a conéixer per a divulgar aquests pobles i paisatges del Maestrat i a qui mostre el meu agraïment. També Juan José Carrasco, i moltes altres persones que han comprat un mas, o visiten la zona, o parlen d'ella.

Vull anar cloent aquesta llarga entrada recordant unes declaracions de l'alcalde de Culla, José Francisco Bellés Porcar, en un article que vaig llegir en la premsa de Castelló. Demanava solucions a la desesperada per a frenar la sagnia demogràfica que pateix el seu poble. Entre els anys 1910 (3.079 habitants) i el 2009 (637), la davallada demogràfica ha sigut molt forta, tant en el nucli principal com, sobretot, en el disseminat. Culla tenia 2.581 habitants en 1940, 2.002 en 1960, 1.532 en 1970, 1.210 en 1981, 863 en el 91, i 637 en l'any 2009.

Un municipi on entre la part més alta del poble i la més baixa hi ha 700 metres de desnivell en vertical i una orografia amb tendència a l'aïllament, per les dificultats de la comunicació. El que jo percep com a bell, per als habitants de la zona són dificultats. A més, la distribució de la població en tans nuclis menuts, ha provocat una certa desfragmentació territorial i sociològica, habitual en la majoria de municipis amb distints nuclis de població. L'alcalde, del PP i votat per vora un 80% del cens municipal, demanava actuacions urgents, i les demanava a la Generalitat Valenciana.

Però no per açò hem de deixar d'anar a Culla. Estem a un emplaçament medieval, on la vila principal, fortificada, es troba al punt més alt del domini, fàcilment defensable, però impossible d'aguantar en llargs asedis, per l'escasessa d'aigua. Tampoc sé si als teòrics assaltants els interessaria assedir un poble menut o cercarien conquerir d'altres. Això en 116 km2 de superfície, és a dir, un terme municipal grandíssim. La població, eixos 639 veïns, es distribueix en 9 partides rurals, que al mateix temps estan subdividides en distints masos i aldees, de forma que al nucli principal viuen, o hi ha empadronats uns 250 habitants; i la resta es distribueixen en les citades partides (Torre Matella, Molinell, Pla de la Torreta, Paulo, Roques de Llaó...). Amb estes dades ens poden fer una idea de què és Culla, i on està el Molinell.

Fotos: Vistes del Mas del Molinell i paisatges pròxims.

El despoblat de Avellaneda, en la comarca riojana de Cameros

2010-12-08T20:59:00.007+01:00

Cada terra, cada paisatge, cada pas entre el silenci és una experiència diferent. Al País Valencià, el Prepirineu, les Terres Altes de Sòria, la Ribagorça, la Serra de França, el Maestrat, Los Ancares, Las Hurdes o Los Cameros. Prèviament a anar a aquesta comarca riojana de Los Cameros a la qual em referisc en l'entrada, i ho dic per la proximitat que entranya, ja havíem estat a les Terres Altes de Sòria.

Un paisatge imperturbable, ombrívol (estem al nord del port de Piqueras, pas de Sòria a La Rioja), amb desenes de nuclis deshabitats. Un Camero vell, i un altre, el Camero Nou, en el qual nosaltres ens vam allotjar, concretament a El Rasillo de Cameros. Molt a prop de nosaltres, als nostres peus i ulls s'obria pobles com San Román de Cameros, dins dels quals visitàrem les aldees abandonades de Santa María, Velilla, Valdeosera i, des de lluny, vérem Montalbo de Cameros. Estava massa lluny com per endinsar-se entre les seues runes, i se'ns feia de nit. En aquest viatge al sud de La Rioja, molt recomanable si algú es deixa recomanar per aquest caminant, també vam pujar el pic Cebollera, de 2.163 metres, en la confluència amb Sòria.

Tornant al que ens ocupa, en Los Cameros vam trobar uns pobles abandonats, com aquest, Avellaneda, o La Avellaneda, molt deteriorats. El temps no s'havia detingut a respectar la pedra, el porlam o les teules. Entre els matolls a dures penes es podia passar. La font de l'aldea, ben seca i semisoterrada, era un testimoni evident del pas del temps que porta deshabitat el nucli. Penjat sobre un penyassegat, per arribar a Avellaneda vam haver de fer uns quants kms. per pista forestal enmig d'un paisatge d'arena groga i un silenci impressionant.

Eixe silenci imperturbable i sense eco, compartit amb la veïna comarca de les Terres Altes de Sòria, és la experiència que em queda dels pobles abandonats de la comarca de Cameros.

Les trinxeres de la Guerra Civil situades a la Serra d'Espadà

2010-12-04T13:31:00.003+01:00

Fa uns anys, el Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València va organtizar una visita a algunes de les trinxeres de la Guerra Civil situades a la Serra d'Espadà, en concret es va visitar un bunker franquista situat en la carretera Tales-Alcudia de Veo; i posteriorment es va pujar a unes trinxeres situades més o menys sobre el nucli de població de Benitandús, des d'on s'aguaita una àmplia panoràmica. Aquestes fotos corresponen a aquella excursió: el bunker situat junt a Benitandús i una de les trinxeres.

El Mas de Caballero (Villar de Tejas-Chelva), un mas exepcionalment bell i ben conservat

2010-11-22T11:09:00.003+01:00

Retorne al blog després de la parada d'unes setmanes, per qüestions personals. El Mas de Caballero, en el municipi de Chelva (comarca dels Serrans) ha sigut un dels grans descobriments dels últims temps, concretament vam anar-hi a principis d'octubre, en una estada precisament a la comarca dels Serrans.

La carretera que va de Casas de Medina (Utiel) a Requena, passant per Villar de Tejas, ens mostra paisatges intactes, bells, d'una pètria i forestal solitud. Són molts quilòmetres els que separen els dos llocs, on a penes hi ha nuclis habitats regularment: Villar de Tejas i Villar de Olmos. Poc més. Villar de Tejas, en Xelva, prop del qual es troba el Mas de Caballero, té només 15 habitants empadronats.

Pel camí gaudim d'un magnífic dia de mestral, un poc obscur, però amb una visibilitat magnífica. El Mas de Caballera és impressionant. Per les seues dimensions, pel seu emplaçament, per tots els elements que té: explotació agrària, capella, cases amb torre, granges, colomer. Vos el recomane.

El poble abandonat de La Cervera, en Abejuela (Terol), en el límit amb el País Valencià

2010-10-25T22:43:00.010+02:00

Vaig anar a La Cervera a primers del mes d'agost de 2008 en bicicleta de muntanya. Anant des de Titaguas, la major part del recorregut és per asfalt, excepte els últims cinc o sis quilòmetres. Arribar a Alpuente, després a La Yesa, i després enfilar la carretera que duu cap a Abejuela és un trajecte còmode, en pujada. Aproximadament als dos quilòmetres ve un desviament a la dreta, on, per cert, em vaig confondre amb el mapa i vaig perdre més de mitja hora fins trobar el camí encertat. Posteriorment era un camí dificultós: tot era pedalejar i pedalejar, en constant pujada, amb molta pedra solta, i no arribava mai a veure el poble. Vaig pensar inclús que m'havia tornat a equivocar... fins que el vaig vore en el fons d'una fondonada.

La Cervera està constituït per tres agrupacions de cases, sent la primera d'elles la més important, i la segona on està l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. No hi viu ningú, encara que alguna casa està en bon ús. I no hi viu ningú, com a mínim la darrera dècada, segons el Nomenclàtor, encara que sospite que l'abandonament és dels anys 60.

Eixe 8 d'agost de 2008 el sol caïa a doll, com un martell colpejant-me per tots els costats. Vaig fer moltes fotos. El paisatge era d'una certa placidesa en aquella foia. Em vaig imaginar la duresa de viure a una zona aïllada com aquella, sense a penes recursos, i vaig comprendre, una vegada més, perquè la gent va emigrar.

Abejuela, municipi de Terol al que pertany La Cervera, actualment només té 57 habitants empadronats. Per fer-se una idea del seu aïllament, només cal acostar-s'hi. Si ho fem des de la carretera La Yesa-Higueruelas, trobem un camí estret, ple de corves, i mal asfaltat. Si accedim des de Terol (per Manzanera) trobem un port de prou quilòmetres de llargària, durant el transcurs del qual veiem un altre nucli deshabitat: Paraíso Alto (veure link). L'aïllament de La Cervera i Abejuela són un fet.

Conferència i projecció de fotos "Pobles Valencians Abandonats" a la Pobla de Vallbona

2010-10-15T00:35:00.003+02:00

La Pobla de Vallbona ha acollit hui la projecció de fotos i conferència "Pobles Valencians Abandonats", en un acte organitzat a la casa de cultura.

El nucli habitat de Ahillas (Chelva, els Serrans) i el Mas deshabitat de Aliaga

2010-10-12T22:40:00.003+02:00

La foto vertical correspon al Mas de Aliaga, deshabitat, i l'horizontal a l'aldea de Ahillas, en Chelva.

Xerrada "Pobles Valencians Abandonas" a La Salzadella (el Baix Maestrat) dissabte 2 d'octubre

2010-10-03T19:22:00.002+02:00

Gràcies a totes les persones que van assitir i que es van interessar pel tema.

El Penyagolosa, segon cim valencià en altura (1.813 metres) vist un dia de Mestral de camí a Manzanera (Terol)

2010-10-02T09:13:00.004+02:00

El Penyagolosa (1813 metres, comarca de l'Alcalatén) és el segon cim valencià de major altitud després de l'Alt de las Barracas (1839 mt), situat al municipi de Puebla de San Miguel (comarca del Racó d'Ademús). En esta ocassió veiem el Penyagolosa en la llunyania. Este dia anàvem a casa d'un amic, a Manzanera (Terol) i pel camí, a uns 5 o 6 km. ens vam detindre per tal de fotografiar el cim en estes circumsàncies de núvols i claror. Era la vesprada, i era un dia de vent de mestral.

El barri de Las Minas i 'los Amanaderos' de Riodeva (Terol)

2010-09-27T00:49:00.003+02:00

Adjunte per als seguidors del blog unes fotografies que pense que contribueixen a destacar la bellesa de la zona de Terol proxima al nostre país, concretament a la comarca del Racó d'Ademus. Vam anar a veure els amanaderos de Riodeva, i pel camí visitàrem el barri en runes de Las Minas.

Poema dedicat a les runes de Coristas (la Vall de Cofrents)

2010-09-22T18:56:00.003+02:00

Síl·labes i metàfores

Restar rodejat de síl·labes i de metàfores,
tindre un pomell de mots com a collita,
en un temps d’espera ampli,
a una planura farcida de veus
que reciten només una fanecada de silenci.

Ser planura i silenci del capvespre.

Runes de Coristas.

Ha mort José Antonio Labordeta, un dels cantants de la despoblació del món rural aragonés

2010-09-19T14:24:00.004+02:00

El cantautor aragonés José Antonio Labordeta ha mort. Ha sigut un home compromés amb la seua terra, i que ha cantat d'una forma desgarradora la despoblació d'Aragó, en moltes cançons que ara em venen a la memòria. Tantes que ara no puc destacar-ne una. Pero també ha sigut un home compromés des del punt de vista politic i social amb la seua terra, la societat i el seu temps. Un home bo, valent, admirat i estimat, que crec que hauria de ser un referent per moltes coses. Valga esta xicoteta entrada com a homenatge i recordatori personal a un home a qui he admirat i admire. Gràcies, allà on estigues. Continuem fent el cami que ni tu, ni jo, ni l'altre arribarem a vore, però que hem d'espentar.

Camins en silenci (masos habitats i deshabitats en l'Alcalatén i l'Alt Millars)

2010-09-15T22:10:00.001+02:00

Sobren les paraules. Les imatges ho diuen tot.

L’aldea deshabitada i en runes Los Villares (municipi d’Arcos de las Salinas)

2010-09-05T16:43:00.003+02:00

Novament retorne a les terres i les serres de Terol per a parlar d’una aldea deshabitada. No ho faig perque al País Valencià no queden aldees pendents de les quals parlar, sinó perquè és una de les que en els últims temps més m’ha agradat. Concretament vam anar l’estiu passat. Una aldea de Terol, però molt pròxima als municipis valencians de Alpuente i Puebla de San Miguel.

Estem a la solana de la Serra de Javalambre, per damunt dels 1.000 metres d’altura, en una zona on hi ha altres nuclis deshabitats. Los Villares està relativament a prop de la carrtera que enllaça Arcos i Torrijas. En un revolt de la pista que hi accedeix, la veiem per primera vegada. Des de la distància impressiona menys que quan estàs prop. Semblava més menuda.

Àngels, Bernat i jo veiem totes les cases arremolinades, en la part superior d’una xicoteta elevació, amb les cases, o més bé les runes, a cara-sol. No tinc dades de quan es va despoblar Los Villares, però per l’estat en que es troba, probablement abans de la Guerra Civil. A diferència d’altres aldees d’Arcos, com Las Dueñas, ací el que veiem és un muntó de runes on encara alguns pilars despunten dos o tres metres d’altura. Però poc més. Cases i corrals, amb la carretera Arcos-Torrijas en la llunyania i a la vista.

El paisatge és bonic i convida a reflexionar. Estem en una terra pròxima ja a l’alta muntanya de Terol. Ací el relleu és aspre i dur, i els pobles han estat maltractats per la falta d’oportunitats i l’emigració. La Guerra i la postguerra, una orografia difícil i un clima contintental rigorós, contribuïren a la seua manera a agreujar la despoblació. Ara, a Arcos, la gent torna en estiu. No ho fa a estes aldees mes aïllades, encara que algunes, com La Higuera, sí que s’han rehabilitat.

Arcos de las Salinas ha passat de 1.289 habitants en l’any 1860, als 122 actuals (any 2009). En 1842, el municipi, contant el nucli principal i les aldees, va arribar a tindre 462 vivendes. En 1950 encara tenia 770 habitants; 519 en 1960; 232 en 1970; 169 en 1981 i 166 en 1991. Amb esta evolució és lògic, pensar, doncs, que quasi totes les aldees i nuclis menors del municipi s’han despoblat i la gent va emigrar o es va anar a viure al nucli principal. Al poble de Arcos actualment es concentra quasi tota la població del municipi. Les dades de l’INE de 2009 no poden ser més clares: només tres dels 122 habitants d’Arcos viuen fora del nucli de població.

Els excursionistes ens n’anem de Los Villares quan el sol de la vesprada encara està ben alt. Arrere queda una aldea el testimoni de la qual són unes parets en peu, i una pista que mor als peus de la lloma on se situava. Potser també queda la memòria d’algun ex habitant o els testimonis d’algú els pares de qui la van habitar.

L'augment de la massa forestal a les capçaleres dels rius disminueix fins a un 40% el caudal dels rius (interessant article publicat al diari Levante)

2010-09-02T22:58:00.001+02:00

(En la fotografia; naixement del riu Palància, i barranc de Resinero, afluent del Palància).

Este article publicat al diari Levante (article) confirma el que ja sabíem, però ningú no s'atrevia a dir públicament. Més enllà de declaracions solemnes sobre el canvi climàtic, la principal causa de la reducció del caudal dels rius, a més de les extraccions per a regadiu, és l'augment de la massa forestal en les capçaleres dels rius, les quals actuen com una autèntica esponja que redueix les infiltracions al subsol o les escorrenties superficials.

Reproduïsc el primer paràgraf d'este interessant article publicat al diari Levante: "La falta de gestión forestal podría estar provocando una reducción de hasta el 40% en el el agua útil que alimenta los acuíferos y las escorrentías que generan los ríos, según confirman los primeros resultados de los estudios que se realizan en el Departamento de Ingeniería y Medio Ambiente de la Universidad Politécnica de Valencia

Projecció de fotos de pobles abandonats a Chelva (els Serrans) amb l'Associació Cultural La Fénix Troyana

2010-08-29T15:50:00.005+02:00

Chelva, capital de la comarca dels Serrans, va acollir dissabte 28 d'agost per la vesprada la projecció de fotografies "Pobles Valencians Abandonats" i la presentació del treball sobre esta temàtica que hem realitzat José Manuel Almerich i jo. Gràcies a Manolo Portolés per l'organització d'un acte magnífic que va tindre lloc a l'antiga mesquita de Chelva (actualment Ermita de Santa Cruz). També es va presentar un llibre sobre l'aldea de Villar de Tejas, del qual ja faré una ressenya.

Llocs per a anar en estiu: les bassetes de la Rambla del catalán (Aiòder i Fonts d'Aiòder)

2010-08-22T13:35:00.002+02:00

Dins del Parc natural de la Serra d'Espadà, entre els termes d'Aiòder i Fonts d'Aiòder, hi ha nombroses rambles i barrancs, la majoria d'elles només duen aigua durant les èpoques de precipitacions. Doncs bé, la Rambla Catalán, entre estos dos nuclis de població i paral·lela a la carretera que els uneix, en els últims estius sempre ha tingut aigua suficient per al bany.

Es tracta de basses naturals que es formen en el mateix riuet, i que permeten el bany amb gran tranquil·litat, donat que no sol ser tampoc massa la gent que hi acudeix. Penseu que estem a la part més deshabitada de la Serra d'Espadà, mal comunicada, i on la població augmenta en estiu, però tampoc de forma desproporcionada. Les fotos són de l'any 2006.

Projecció de fotografies Pobles Valencians Abandonats a Morella el 10 d'agost

2010-08-11T23:25:00.006+02:00

Dimarts 10 d'agost vaig fer una projecció de fotografies sobre Pobles Valencians Abandonats a Morella, explicant les causes i conseqüències de la despoblació. L'acte va ser a la casa Ciurana.

Camins de muntanya i sendes que han desaparegut per la manca de manteniment (senda Arteas de Arriba-La Juliana)

2010-08-05T18:28:00.003+02:00

Hi ha distints camins de muntanya i sendes que durant les últimes dècades s'han anat perdent. És una situació que hem viscut tots els excursionistes o senderistes quan hem accedit per una senda que hem vist a un mapa de l'exèrcit, i que després resulta haver sigut engolida per la vegetació. La falta d'ús d'estos camins, unit a l'augment de la massa forestal i de vegetació, ha provocat esta situació. És cert que des dels centres excursionistes s'ha fet un gran esforç per mantindre els camins de muntanya i sendes, però no és menys cert que encara hi ha llocs per on no es pot transitar. En la fotografia veiem la imatge d'una senda que baixa del cim de La Juliana (l'Alt Palància) fins a Arteas de Arriba i per on a dures penes es podia passar.

El llibre "El Maestrazgo. L'Alcalatén. El Ducado de Villahermosa" de Ricardo Muñoz Badia

2010-07-29T16:33:00.000+02:00

fotos: portada del llibre i una sénia en desús a Castelló)
El llibre "El Maestrazgo. L'Alcalatén. El Ducado de Villahermosa" és una referència per a la gent que practica senderisme. L'obra de Ricardo Muñoz Badía que jo tinc és de l'any 1996 i a l'inici ja es diu que la primera edició és de 1986, però malgrat esta distància temporal, considere el llibre plenament vigent. De fet, Àngels i jo hem utilitzat este llibre com a referència per a moltes de les nostres excursions, sobretot per la comarca de l'Alcalatén, i més concretament per Llucena (crec que les hem fetes quasi totes). Per això, agrair a l'autor el seu treball de divulgació, ja que algunes de les fotos s'han fet i es mostren en este blog, són de llocs als quals he arribat gràcies a este llibre.

L'obra inclou apunts històrics, etnogràfics o naturals. També incorpora dibuixos i fotos, tant d'arxiu (el de Sarthou per exemple) com actuals. Editada per l'editorial Antinea, esta obra mostra l'amor del seu autor pel paisatge de Castelló, per les seues terres, la seua gent. I la descripció dels llocs que es fa, així com la forma d'arribar-hi, està molt ajustada al que després pots vore. Amb estes línies volia fer-li un xicotet homenatge a Ricardo Muñoz Badia, malgrat no tindre el plaer de conéixer-lo personalment, pel seu treball de divulgació. A més d'este magnífic llibre, té publicats altres treballs.

Interessant vídeo en els informatius de TVE sobre els exploradors dels llocs abandonats

2010-07-23T18:25:00.007+02:00

La meua més sincera enhorabona als autors de la iniciativa, que ja coneixia. Mireu el bloc del grup: www.abandonalia.blogspot.com

I el vídeo que conta la seua experiència: http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100723/exploradores-lugares-abandonados/836252.shtml

La foto que acompanya estes paraules és collita pròpia: una base militar abandonada.

Els masos deshabitats del riu Montlleó

2010-07-16T17:03:00.002+02:00

L’obaga ve de negre
als meus bolquers,
al llindar de la Mediterrània
d’on sóc caganiu.

Pobles abandonats dels Serrans, l'Alt Millars, la Plana Baixa, la Ribera Alta i l'Alcalatén (i llocs per al bany en estiu pròxims)

2010-07-10T10:01:00.010+02:00

En esta entrada publique les fotografies d'alguns dels nuclis de població deshabitats més importants de terres valencianes. Pose el nom, i apretant sobre ell, podeu accedir a més informació sobre cada lloc.

Una de les zones on podem situar un bon nombre de nuclis deshabitats és la comarca dels Serrans. Així, només en Alpuente tenim fotografies de les aldees de La Hortichuela, Cañada Seca i Vizcota. També tenim fotos de runes desaparegudes dels antics pobles de Domeño i Loriguilla.

Respecte a una altra zona com la comarca de la Ribera Alta, podem vore fotos del desparegut nucli originari de Tous, i també del de Beneixida, en este segon cas només queden en peu del poble la font i l'església.

Prop de la ciutat de València, en terme de Benavites (el Camp de Morvedre), trobem les restes del desaparegut poble de Benicalaf.

Una tercera zona on podemm situar alguns nuclis de població deshabitats és el parc natural de la Serra d'Espadà. Jinquer és una referencia obligada per als amants dels pobles abandonats. Precisament en la Serra d'Espadá podem accedir, entre els termes municipals de Ayódar i Fuentes de Ayódar a dos llocs molt aptes per al bany en estiu com són les bassetes de la rambla del Catalán i també el Pozo Negro.

A banda, us recomane conéixer el Chorrador de Zucaina i el Mas del Rotgle.

Bones excursions!

Pobles abandonats, raconades d'especial bellesa de la comarca de l'Alt Millars (I) (dedicat a J.J.Carrasco i Luis Gispert)

2010-07-04T16:12:00.006+02:00

Este article és la continuació d'un altre, publicat a este mateix blog: http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2010/04/la-percepcio-de-la-bellesa-en-els.html.

Sobren les paraules, les fotografies són suficients. Dedique esta entrada a dos persones que coneixen molt bé estes terres de les quals parle, i les estimen: Luis Gispert (autor del blog "Senderismo Gispert", i a Juan José Carrasco, autor del blog "Caminatas a las 8".

Xarrada "Pobles valencians abandonats" a l'Espai Bloc de Sagunt l'1 de juliol

2010-07-03T12:41:00.006+02:00

Sagunt ha acollit la xarrada "Pobles valencians abandonats" a l'Espai Bloc el dia 1 de juliol. L'acte va ser presentat pel periodista saguntí Antoni Gómez, i per un dels dos regidors del Bloc Nacionalista a l'Ajuntament de Sagunt, Francesc Fernández. El ponent de la xarrada, Agustí Hernàndez, va repassar els principals nuclis de població deshabitats del País Valencià, com ara Jinquer, Reduela, La Hortichuela o desenes més, i va fer una projecció de fotografies on explicava les causes i conseqüències de la despoblació. També es va parlar d'algun dels nuclis de població deshabitats de la comarca del Camp de Morvedre, com Benicalaf (en terme municipal de Benavites).

agustihernandez@gmail.com

Les vistes panoràmiques del camí entre Vallanca i el Port de l'Hontanar (el Racó d'Ademús)

2010-07-01T16:52:00.001+02:00

El camí de Vallanca al Port de l'Hontanar és un dels grans descobriments que he pogut fer en els últims anys. Encimbellat en una de les zones més altes del País Valencià, com és el límit de la comarca del Racó d'Ademús amb Conca, des d'ell podem gaudir de grans panoràmiques. De fet, la part que més em va agradar, la intermitja, és una espècie d'altiplà a uns 1.100 metres d'altura que guaita cap als quatre punts cardinals totes les serres que hi ha en en els voltants: Javalambre, Santerón i altres.

Vallanca (970 metres d'altura, segons www.inm.es), i el Port de l'Hontanar (al vontant de 1.350 metres) són els límits d'un camí que no passa per cap nucli de població habitat. Si de cas, sí que, a meitat camí aproximadament, podem desviar-nos cap als nuclis deshabitats de las Tóvedas de Arriba i de Abajo.

Les fotos que vos adjunte corresponen precisament a eixa franja intermitja. Les imatges es van fer un mes de desembre, en un dia de fort vent de mestral. La visibilitat en estos casos augmenta considerablement, per ser un vent eixut que s'endú la humitat i deixa l'ambient nítid.

Presentació de set llibres a Alboraia (un dels quals és de fotografia antiga i en el qual estic col·laborant)

2010-06-27T23:05:00.012+02:00

El passat dijous 24 de juny vaig participar a Alboraia en un acte en que es van presentar set llibres. Adjunte algunes fotos de l'acte i la nota de premsa que ha enviat el Bloc, organitzador de la presentació.

-------------

Més de 120 persones participen en la presentació d'escriptors i homenatge a diferents entitats d'Alboraia organitzat pel Bloc

Amparo Alegre, Andreu Galán, Enric Climent, Enrique Lluch, Amparo Gimeno i Vicent Sanhermelando van ser els autors que presentaren els seus teballs

Els premiats: Remedios Ros, Miguel Senent i la Societat Musical

Més de 120 persones participen en la presentació d'escriptors i homenatge a diferents entitats d'Alboraia organitzat pel Bloc. Alboraia ha acollit el ahir dijous 24 de juny la presentació de set llibres i el lliurament dels 1rs Premis al treball cultural. L'acte, organitzat pel Bloc i presentat per Àngels Belloch (la regidora en l'Ajuntament) i per Francesc Pastor, es va celebrar en el Teatre l'Agricola, a les 19.30 hores. Els premis consisteixen en tres guardons que reconeixen l'aportació de persones i/o entitats al manteniment de la identitat d'Alboraia com a poble.

Amparo Alegre ("El Solster de Bronce de Kero Baltas") va ser presentada per Tico Cerezo; Andreu Galán ("Cansat de diumenges") va recitar algun dels poemes del seu llibre, Enric Climent va explicar diferents esdeveniments històrics de la història d'Alboraia entre ells La revolta dels llauradors d'Alboraia l'any 1663, Enrique Lluch va presentar el seu llibre "Por una economia altruista", Amparo Gimeno va presentar "La cuina mes tradicional d'Alboraya" i Vicent Sanhermelando va presentar la seua novel·la juvenil "El Diari del Pare". Com a novetat, també es va presentar un avanç d'un llibre que s'està preparant, "Alboraia en imatges (1893-2011)", amb la projecció de fotografies i comentari de les mateixes.

Enguany els premis es van concedir a títol postum a Remedios Ros Frechina (Premi cultura), per la seua llarga vida dedicada al teatre en distintes entitats; a Miguel Senent, també a títol postum (Premi investigació), ja que Senent va dedicar la seua vida a la investigació sobre Alboraia com a cronista. El Premi Compromís, a la Societat Musical d'Alboraia, reconeix la seua llarga tasca de més de cent anys donant vida al poble i per haver celebrat un acte com el Centernari.

L'acte va finalitzar un sorteig dels llibres presentats entre els assistents. Es tracta d'un acte de promoció d'escriptors i creadors d'Alboraia.

Projecció de fotografies sobre pobles abandonats a Benicarló (el Baix Maestrat)

2010-06-19T16:12:00.003+02:00

Fotografies: Presentació de l'acte per José Luis Guzman, regidor i cap de llista del Bloc per Benicarló; un moment de la xarrada.

La solitud dels paisatges situats entre el riu Villahermosa i el barranc de Santa Ana a Ludiente (l'Alt Millars)

2010-06-12T23:50:00.004+02:00

El paisatge convida a reflexionar. A endinsar-se en ell. El sol pega fort malgrat que estem al mes de març i a vora 800 metres d'altura. En la llunyania, el Penyagolosa talla la verticalitat d'altres horitzons. En uns quants quilòmetres quadrats a la rodona d'on ens trobem no hi viu ningú. Desenes de masies abandonades són el testimoni d'un paisatge solitari, buit, erm, que s'ha quedat parat a la vora del temps. A estes terres, fa cinquanta anys, tot era vida. Estem entre el riu Villahermosa i el barranc de Santa Ana, en terme de Ludiente (comarca de l'Alt Millars).

L'ascensio al Tossal dels Montllats (1.656 metres) i el mas dels Montllats (Vilafranca, els Ports)

2010-06-06T23:25:00.005+02:00

Es una gran excursió. No són massa quilometres, però ens va permetre gaudir d'uns paisatges de gran bellesa. Estàvem passant uns dies a La Parreta, a Vilafranca, i se'ns plantejà la possibilitat de fer la caminada. Primer vérem el poble originari de Vilafranca, la Pobla de Sant Miquel, i després deixàrem el cotxe al Mas dels Montllats, un dels mes alts dels que es poden veure a terres valencianes (crec que més de 1.250 metres d'altitud, segons els mapes que he vist).

Després de fer el cim, vam baixar per una altra part i visitàrem el mas dels Gils, en la part alta del Port que va de Vilafranca a Mosquerola i des d'on véiem perfectament els Montllats.

L'aldea deshabitada de Canaña Seca al municipi d'Alpuente (els Serrans)

2010-06-02T22:52:00.003+02:00

Cañada Seca destacava sobre el capvespre. Era dilluns quan per primera vegada vam anar. Esta al costat mateix de la carretera. No calen paraules de comiat, ni la motxilla, ni cordar-se les botes, ni omplir la cantimplora. En uns passos des del cotxe o des de la bicicleta de muntanya hi arribes. Roman buida, amb alguna casa encara tancada, pero moltes altres transformades en pura runa i tots els corrals assolats. Silenci, pols, paraules mustiades. Una sensacio dificil de descriure. Com tantes altres aldees del municipi d'Alpuente. Li vaig dedicar un poema.

El teu nom és la soca que aguanta
el pas del mestral o de la mort,
que ha quallat com el xop al riu,
i que rebrota als peus d’un om.

Fotografies I passejada reivindicativa per l'Horta d'Alboraia, Almassera i Meliana (organitzat pel Bloc de l'Horta Nord i de Meliana)

2010-05-30T21:07:00.005+02:00

L'activitat de hui ha sigut un exit de participacio i ha servit per mostrar que a l'Horta Nord viu molta gent que vol que l'Horta siga un lloc amb futur, i no un mur de ciment i de carreteres. La meua enhorabona als organitzadors.

Projecció de fotografies de pobles abandonats a la Foia (l'Alcora) amb la Coordinadora de l'Alcalatén

2010-05-25T00:09:00.005+02:00

Moltes gràcies per l'assistència i l'interés mostrats en la xarrada que va tindre lloc el passat dissabte 22 de maig a La Foia, nucli de població de l'Alcora. Podeu entrar al web de la coordinadora de l'Alcalatén prement ací.

Projecció de fotografies i presentació del llibre de pobles abandonats a Massalavés (la Ribera Alta)

2010-05-23T10:49:00.005+02:00

José Manuel Almerich i jo vam presentar el llibre "Pobles abandonas. Els paisatges de l'oblit" divendres 21 de maig a Massalavés, en la Ribera Alta. Vull agrair l'esforç de l'Ajuntament i de totes les persones que actuaren en el seu nom; l'alcalde, Enrique, o Pepe, entre d'altres; per fer possible l'acte. També a les persones que varen acudir. L'acte va estar molt bé.

També vull agrair la magnífica explicació del fenòmen de l'abandonament que va fer José Manuel. No em canse mai de dir-ho, és un autèntic especialista. Ell parla dels fenòmens que des de la vida quotidiana provocaren l'abandonament de nuclis i aldees valencianes. Jo em centre en mostrar i comentar les fotografies. Podeu entrar en el seu blog, i a més, vore les magnífiques fotografies que hi ha.

Les runes del despoblat de Suera Alta i el castell de Mauz, a la Serra d'Espadà

2010-05-19T23:45:00.004+02:00

Les runes del despoblat de Suera són unes runes ja venerables. Antigues. Rossegades pel temps i per la pluja. No viu ja cap persona que haja habitat este llogaret perdut en la Serra d'Espadà. I és que, a meitat camí entre el nucli de població de Suera i la Font de Castro, Suera Alta impressiona. Ancorat entre les runes del temps, les pedres del que va poder ser l'església, el molí, les arcades d'alguns corrals... queden com un testimoni mut de silenci i solitud.

No sols per la seua ubicació enmig d'una natura immensa, que ha crescut especialment els últims trenta anys, sinó també per la companyia del castell roquer de Mauz, situat sobre el despoblat, en un emplaçament de difícil accés. Eixa era, precisament, la finalitat d'estos castells. Controlar les rutes de pas. Hui no es pot accedir a la part superior del recinte fortificat, si no és amb cordes.

No sé ni tinc informació de quan es va despoblar Suera Alta. La informació que José Manuel i jo aportem al llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" és la que em va donar un home ja prou major a qui vaig preguntar en una de tantes rutes a este llogaret. Alguna cosa així com que els seus avis ja l'havien conegut en runes. No unes runes com ara, menjades per la vegetació, sinó en un paisatge que fa un segle, fruit de la pressió humana, no tenia a penes arbres si no és que eren fruiters i cultius com ametlers.

Les referències que he trobat a Suera Alta venen sobretot d'un llibre que vaig adquirir en la Diputació de Castelló, "Notícies per a la història de la Vila i Parròquia de Suera", publicat l'any 2006 i del qual és autor el capellà Vicent Gimeno, que va exercir durant uns anys al poble. La investigació duta a terme cita la història de la vila i dels altres nuclis que formaven la població, -Castro, Saudén i Suera Alta, si no recorde malament-. El llibre aporta algunes fotos especialment interessants pel que he comentat de l'evolució del paisatge del barranc de Castro, de fa uns anys.

També se cita informació sobre Suera Alta, entre d'altres, al llibre de Henri Lapeyre "Geografía de la España morisca", on l'identifica amb Sauden i dóna que en 1563 hi havia 9 cases de moriscos, per sis a la veïna Castro. En l'any de l'expulsió dels moriscos, l'any 1609, Suera tenia un total de 80 cases de moriscos.

Quan hui accedeixes a Suera Alta i les runes del que va ser Castro, et dónes compte de la capacitat d'adaptació del ser humà a l'entorn. Les dues aldeetes estaven molt a prop de fonts i naixements d'aigua, però també, especialment Suera Alta, se situava protegida pel castell i sobre un xicotet promotori damunt del barranc. El testimoni físic de Suera Alta, hui, des de la carretera que duu a la Campana i la partida de Pedralba, és un paretó vertical que despunta sobre un tossalet.

Fotos: castell de Mauz; camí d'accés a Suera Alta, empedrat en alguns trams; algunes edificacions del despoblat, vista del castell de Maus des de la muntanya dels Òrguens, posta de sol entre les runes del castell.