Agustí Hernàndez, "Els pobles valencians abandonats"

Les runes de Belchite (Saragossa), un poble destruït durant la Guerra Civil i després tornat a fer

2010-01-02T00:54:00.003+01:00

Belchite (a la província de Saragossa) és un poble abandonat autènticament impressionant. Pel que és ara mateix, i pel que representa. Potser siga dels més visitats de l’Estat Espanyol. Realment el nucli de Belchite té dos nuclis, el poble vell, i el nou. Ací parlem del vell. Puc dir, a més, que la causa de l’abandonament de Belchite no respon a la gran majoria dels nuclis de què en este blog tractem: emigració del camp a la ciutat durant quasi tot el segle XX, construcció d’embassaments o catàstrofes naturals o artificials.

Belchite va ser destruït durant la Guerra Civil Espanyola. Quan visites el lloc i veus les seues runes, et dónes compte de la importància que va tindre i et pots fer una idea del que va ocórrer l’any 1937. Hi ha les runes de l’església de San Martín, d’estil mudèjar, i la de San Juan; també els convents de San Rafael i San Agustín. A més, el poble conserva part de l’entrada de les portes de la muralla medieval, i alguns carrers en relativament bon estat. Des d’algun punt un poc elevat es pot apreciar les dimensions del conjunt, un poble que arribà a ser poblat en el moment dels bombardejos per alguns milers d’habitants.

Una vegada passada la Guerra, Franco va decidir conservar el Belchite en runes com a testimoni de la defensa “heroica” que l’exèrcit nacional havia fet. I el nou es va alçar per presoners republicans, però a uns centenars de metres del vell Belchite. No debades hui, a banda d’un immens lloc en runes carregat d’història, Belchite, és també, lloc de pelegrinatge d’antics nostàlgics del règim de Franco, i de persones que investiguen fenòmens paranormals.

Quan Àngels i jo vam anar, l’any 2005, era estiu. Queia una calor sufocant en una de les comarques més àrides d’Aragó, el Camp de Belchite. Però va valer la pena. Vam comprovar, in situ, els horrors de la guerra, la mort, la destrucció, el sensesentit que representen totes les guerres i que hem pogut experimentar en altres llocs com Corbera d’Ebre (poble vell abandonat després de la Batalla de l’Ebre). Si no heu estat mai a Belchite vell, vos recomane fer una visita. Està a només uns 50 km. de Saragossa. Ja m’ho contareu.

Últims exemplars del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" (publicat pel Consell Valencià de Cultura)

2009-12-28T11:01:00.008+01:00

La segona edició del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" està en els seus últims exemplars. Encara queden alguns exemplars en alguna botiga, o alguna tenda n'ha tornat alguns al magatzem central, però em consta que estem parlant de miquetes. En total, s'hauran venut 2.000 exemplars, que no és poc, per a un llibre de les dimensions i preu que tenia este.

Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que heu reconegut el treball que hem fet José Manuel Almerich i jo. I també al Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana (entitat editora) i a totes les persones que han col·laborat acompanyant-nos en les excursions o difonent el treball.

En qualsevol cas, estiga el llibre o no, la nostra tasca per a continuar difonent el patrimoni natural i cultural valencià continua. En el pròxim any continuarà havent presentacions del llibre, projeccions de fotos de pobles valencians abandonats (i d'altres parts de l'Estat) i activitats per a mostrar el nostre patrimoni natural i cultural. El 29 de gener a Ontinyent i el 4 de febrer a Sogorb, entre altres.

Posta de sol sobre Fanzara (l'Alt Millars) al tornar d'una excursió pels masos de Ludiente

2009-12-22T20:03:00.003+01:00

Les excursions, sobretot quan fa dies en què ha bufat vent sec, solen tindre el seu colofó en moments magnífics com les postes de sol. Tons rojos, grocs, violacis, taronja, grissos... segons el moment de la posta i si hi ha núvols o no en el cel. Els amics que tinc que es dediquen a la fotografia de paisatge busquen estos dies per a plasmar les millors instantànies de la nostra terra: que bufe el mestral, ponent o tramuntana.

La foto que acompanya esta entrada va fer-se en tornar d'una excursió pels masos de Ludiente, en la comarca de l'Alt Millars. Anàvem Àngels i jo, i en vore pel retrovisor la posta, no vam poder evitar parar el cotxe i immortalitzar el bonic moment. Per l'experiència que tinc, són més habituals els colors taronja o grocs, que els rosats. En este mateix blog també podeu vore altres entrades amb fotografies de postes de sol.

El despoblat Mas de Costa situat a Llucena (comarca de l'Alcalatén-Castelló)

2009-12-17T22:58:00.014+01:00

El mas de Costa està situat al terme municipal de Llucena, en la comarca de l'Alcalatén. Llucena és un dels pobles de la vessant sud del pic Penyagolosa, i dins del seu terme, el mas es troba a uns 900 metres d'altitud. Està deshabitat i prou aïllat. No hi ha més que vore la carretera, asfaltada, que hi accedeix. En alguns trams dóna una important sensació de vertigen.

Des del Mas de Costa (l'escola del qual és gestionada com a alberg pel Centre Excursionista de València) es poden fer nombroses excursions, a cada quina més impressionant. Una és la clàssica pujada al Penyagolosa, que es pot fer en unes cinc hores, aproximadamet. Una altra opció és vorejar la capçalera del barranc de Gorgàs, per un camí que en alguns moments arriba a perdre's.

Per a mi, Llucena sempre ha sigut com ma casa. El seu paisatge m'impressiona. Diria més, m'encissa. La seua verticalitat, les laderes tallades a pic sobre el riu Llucena, o els barrancs de Gorgás o de Cassoles... El mas de Costa, penjat en un penya-segat sobre el riu Llucena i amb unes vistes amplíssimes, representa la duresa de la vida que van viure els nostres avantpassats fins fa no massa anys. El mas consta de huit o deu cases, i incloïa una escola. La font i la bassa corresponent són impressionants.

Hui, estos llocs són el testimoniatge d'una vida que ja no tornarà. És impensable que algú vulga viure en estes condicions de solitud i aïllament. Moltes cases s'han reformat, però les fotos de la trilla, cap als anys 80, que va fer algú i que hui té el Museu d'Etnologia de la Diputació de València, són un pedaç de la nostra memòria.

Des d'este blog també m'agradaria recordar una persona que em va obrir els ulls a la vida masovera i que ja no sé si viu. És Daniel Albert, veí de Llucena amb qui vam gravar un vídeo per a Canal 9, que es va emetre un Nou d'Octubre. Un vídeo sobre els cants tradicionals vallencians, enregistrats a la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana. Daniel, masover, va fer-nos un cant de batre en directe, cap a l'any 2001, quan vivia a Llucena, que em va impressionar. En altres excursioons posteriors, ens va dur al mas de Bartoll, al mas de Costa, al mas de Mosquerí i altres, i ens va mostrar tota esta altra cara del paisatge valencià. Des d'ací, a ell que va ser un protagonista d'este mode de vida, el primer masover que vaig conéixer, li vull agrair tot el que va fer per nosaltres, i els regals que ens féu.

La tercera fotografia correspon a la senda que hi ha del Mas cap a la pista del contador i el pic Penyagolosa.

La Selva d'Irati, al Pirineu navarrés, és una d'aquelles excursions que queden al record

2009-12-14T00:55:00.011+01:00

Tots tenim excursions que per diferents circumstàncies han quedat en el nostre record. Solen ser poques, i les recordem perquè per a nosaltres han sigut intenses. Una d'elles és el pas per la Selva d'Irati, al pirineu navarrés. Ja de per si l'arribada a l'eixida de l'excursió, en els voltants de l'ermita de Nuestra Señora de las Nieves, va ser impressionant.

El port d'Irati, i la baixada per l'ombria enmig d'una boira espesa. I després el camí en ziga-zaga al costat d'un penya-segat. Recorde que la fullaraca de fageda estava humida i hi havia fang, amb la qual cosa jo m'anava esbarant. Després va vindre una zona de camí ampli, i finalment la tornada per un bosc mixte, on predominava la fageda. Van ser uns 16 km. intensos.

La Selva d'Irati es troba en la seua major part al nord de Navarra, en les valls de Salazar i Aezkoa. Al seu si hi ha zones protegides amb distintes figures legals, encara que també predominen els usos ramaders, d'explotació forestal i de cacera i pesca.

Les aldees deshabitades del municipi de Alpuente (comarca de Los Serranos): La Hortichuela

2009-12-12T00:34:00.002+01:00

A més de La Hortichuela, a Alpuente hi ha distintes aldees més deshabitades. Són Vizcota, Cañada Seca o El Chopo. Algunes d'elles, com El Chopo o La Hortichuela, són visibles des del nucli d'Alpuente. I hi ha altres llogarets, amb menor entitat, com Cañada Pastores, Pozo Marín, la Arquela o Benacatázara, també sense població i quasi totalment en ruines. A més, l'evolució demogràfica d'Alpuente és regressiva en la mitjana de la última dècada (en 2008 el conjunt de tot el municipi suma 833 habitants, enfront dels 940 de 2001). No obstant, de 2007 a 2008, Alpuente ha passat de 828 habitants en 2007 a tindre 5 més en el 2008.

La part més interior de la comarca dels Serrans, fronterera amb Conca i Terol, té una gran quantitat de nuclis deshabitats, en termes com Tuéjar, Chelva o Titaguas, per citar només alguns exemples. Llocs que no s'habiten en cap època de l'any, o que només ho fan en estiu o en curts períodes de temps. La proximitat a la ciutat de València, l'orografia i l'intens poblament històric, són factors que han condicionat esta situació.

Llibre "Els hòmens i les pedres. La pedra seca a Vilafranca" de Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín

2009-12-07T23:42:00.006+01:00

El llibre "Els hòmens i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat" és un magnífic treball de Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín que ens acosta totes les traces d'un territori escorpit a mà per persones que deixaren la seua empremta al paisatge. Jo tinc a les meues mans la segona edició. Els autors expliquen que és "un ampli tractat sobre el tema en imatges; una base documenal de gran valor etnogràfic. És el fruit de moltes passejades, amb la càmera penjada, al llarg i ample del terme". Jo afegiria, que és la conseqüència d'un treball fet amb estima per un paisatge valencià autènticament impressionant com és el de la comarca dels Ports.

Al llibre publicat per l'Ajuntament de Vilafranca es parla de la tècnica constructiva, la necessitat de la construccció de pedra en sec, els paredadors, les parets d'abancalament, les porteres, , les casetes, la vida a les parets, els camins empedrats, el manteniment d'estes construccions, o el Museu de la pedra en sec. Hi ha, a més, uns itineraris, alguns dels quals he tingut el plaer de poder recórrer: Les fonts del Llosar, Les virtuts, la Pobla del Bellestar o les coves del Forcall. Enhorabona per la publicació d'este magnífic treball.

Fotos: portada del llibre, el nucli de la Pobla del Bellestar a Vilafranca; caseta de pedra al Pla de Massorro.

Presentació del llibre de pobles abandonats a Almàssera (i els treballs de quatre autors més i la cantant Aitana Ferrer)

2009-12-04T19:28:00.011+01:00

Dijous 3 de desembre, ahir, cinc escriptors vam presentar a Almàssera els nostres llibres. Es tracta d'Israel Pedrós, Ricard Ramón (link), Francesc Bayarri, Vicent Ruix i jo. I també la cantant Aitana Ferrer (link) va cantar uns temes en directe, del seu disc compacte "Cants d'Amor i Primavera". Va ser un acte molt emotiu, que tots creiem que feia molta falta en el poble d'Almàssera. Gràcies al Bloc d'Almàssera. Per a ampliar la informació i les fotografies sobre l'acte, entreu en el seu blog (link).

El mas del Molinell en Culla i els reflexos d'un arbre en el riu

2009-12-02T16:05:00.003+01:00

Esta imatge que vos adjunte és una de les que més m'agrada de les que tinc fetes durant els anys que duc practicant senderisme. Àngels i jo estàvem a Culla, i ens vam acostar a vore el Mas del Molinell i la carrasca. Esta és la fotografia del riu Molinell, amb un arbre reflectit en les seues aigües. Estàvem en la tardor.

Ascensió al Penyagolosa, el cim més emblemàtic de les terres valencianes (comarca de l'Alcalatén)

2009-11-26T23:53:00.029+01:00

Amparo, Ignasi i jo vam pujar al Penyagolosa dissabte 21. En principi érem moltes més persones, però finalment, per diferents circumstàncies, vam anar tres persones i un gos, Hampri. L'excursió va ser magnífica. Ací aporte les fotos per a totes eixes persones que per diferents circumstàncies no van poder vindre. En unes tres hores férem la pujada i la baixada. Per detallar en quina part de l'ascensió és cada fotografia, descarregueu-la directament, ahí està el nom.

L'ascensió la férem pel barranc de la Pegunta, i després vam baixar per la senda directa a Sant Joan. En les fotos tenim vistes del Mas de la Cambreta, els pobles de Puertomingalvo i Xodos, la vessant sud del Penyagolosa i el paisatge de l'ascensió en distints punts.

II Part del Llibre sobre els pobles abandonats de Burgos (fotos cedides per l'autor, Elías Rubio)

2009-11-20T21:49:00.009+01:00

El passat 21 de juny vaig publicar una entrada en este blog sobre el magnífic llibre de Elías Rubio "Burgos. Los pueblos del silencio", amb diverses fotos. Les fotos que veiem en esta entrada també han sigut cedides per a ser publicades al blog "Pobles Valencians Abandonats" i ens permeten conéixer una part de la geografia d'esta zona en una època recent. Reiterar el meu agraïment a Elías pel magnífic treball de divulgació que fa amb el seu llibre i les altres activitats relacionades. Vos recomane que visiteu aquella entrada (link), i també que féu una ullada al seu perfil investigador sobre el patrimoni natural i cultural de Burgos (link).

Fotografies d'este article (de baix cap a dalt): Hormicedo; Ahedo de Bureba; Ceniceros; Hozalla; Huidrobo; Icedo; Ochate; Parayuelo; Plàgaro; Puentes de Amaya; Villota de Losa; Puentes de Amaya; Valdearnedo.

Projecció de fotografies de pobles valencians abandonats i col·loqui a la Casa de cultura de Dénia

2009-11-20T11:08:00.004+01:00

La Casa de la cultura de Dénia va acollir ahir dijous 19 una projecció de fotografies de pobles valencians deshabitats i abandonats. L’acte va estar organitzat per la Biblioteca Pública Municipal, i van acudir unes cinquanta persones. Posteriorment va haver un col·loqui amb els assistents. Les fotografies han sigut fetes per Víctor Sales, llibreter de La Mar Llibres. Si esteu interessats en adquirir el llibre "Pobles Abandonats. Els paisatges de l'Oblit", podeu adreçar-vos al seu establiment (C/la mar, 38, baix). O al correu victor@lamarllibres.com. Moltes gràcies per fer les fotografies de l'acte.

El despoblat de Jinquer en la Serra d'Espadà (la Plana Baixa, Castelló)

2009-11-13T00:01:00.014+01:00

Jinquer és un dels millors exemples de poble abandonat que podem trobar a terres valencianes. Concretament el situem en el cor de la Serra d'Espadà, al terme municipal d'Alcúdia de Veo. És un dels quatre nuclis dels quals costava el municipi actual d'Alcudia de Veo, el qual s'hi troba només a uns 15 km. de la ciutat d'Onda. Benitandús roman despoblat, Veo ha augmentat la seua població en els últims anys, i Jinquer està deshabitat. I Alcúdia que és el centre administratiu del municipi.

A Alcúdia de Veo es produeix un curiós fenòmen, i és la convivència de dues llengües en un mateix poble. M'explique. Els veïns d'Alcúdia de Veo nucli parlen en castellà, però a l'aldea de Veo, situada a un parell de quilòmetres, el valencià és la llengua vehicular, com també ho era a Benitandús. Per contra, tot i no saber-ho amb certesa, sospite que la llengua que parlaven els habitants de Jinquer, era el castellà. Açò ho hauríem d'explicar en què Jinquer està més prop de Algímia d'Almonesir, tot i estar situat en el fons d'un barranc mig inaccessible.

Jinquer va conéxer durant el segle XX dues fases: el seu màxim històric de població, a principis del segle, i la seua despoblació definitiva. En el cas de Jinquer es va abandonar durant la Guerra Civil, després d'haver arribat a tindrre més d'un centenar d'habitants i 28 cases l'any 1913. En el llibre de pobles abandonats, José Manuel i jo dediquem un ampli capítol a este nucli, el qual també conta amb un magnífic castell.

L'accés, per pista forestal, ens mostra un paisatge model·lat per la mà de l'home, amb abancalaments abandonats, i ara boscos de pi. També hi ha una magnífica vista del llogaret des del pic de la Ràpita, màxima altura de la Serra d'Espadà. A este blog tinc publicada una altra entrada amb vistes des del cim d'esta muntanya (link). Prop de Jinquer podem trobar innombrables restes de la Guerra Civil, sobretot trinxeres, perquè en esta zona el front va estar parat durant anys. Dalt de Jinquer trobem la partida de Pedralba del municipi de Suera, amb nombroses restes de trinxeres.

El blog "Pueblos deshabitados" parla dels pobles valencians abandonats en una entrevista

2009-11-10T10:44:00.005+01:00

El blog Pueblos deshabitados (link ací) ha fet una entrevista sobre els pobles valencians abandonats, on expose el meu punt de vista sobre distintes qüestions. Aprofite, de pas, per a recomanar-vos la visita a este magnífic blog.

Info TV llança el documental "Moriscos, els valencians oblidats" en el 400 aniversari de l'expulsió

2009-11-09T15:37:00.004+01:00

Info TV ha llançat el documental "Moriscos, els valencians oblidats", un treball realitzat amb motiu del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos, la qual se celebra enguany. El treball ha sigut realitzat per Sergi Tarín, Vicent Peris i Esther Albert, i el productor executiu ha sigut Juli Esteve.

Este magnífic documental inclou el testimoni dels principals experts sobre el tema, i les imatges de l'herència morisca han estat grabades a les comarques valencianes i a Tunísia, lloc este últim on arrelaren molts dels moriscos que patiren aquella gran neteja ètnica. "Moriscos, els valencians oblidats" està començant a projectar-se a distints municipis. Més informació a www.infotelevisio.com o a l'adreça de correu info@infotelevisio.com.

Els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola a la muntanya d'Alacant (article de José Manuel Almerich) (foto primera: mesquita de Capaimona)

2009-11-04T11:09:00.005+01:00

Reproduïsc este interessant article que envia José Manuel Almerich sobre els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola, a la muntanya d'Alacant. Les fotografies també són de José Manuel. Podeu vore més fotos sobre els dos despoblats ací (link), i també més fotos sobre despoblats moriscos en general ací (link). La foto dels dos correspon a una excursió que férem en bici al despoblat de l'Olla, en la Serra Calderona.

"Oculta tras la vegetación encontramos la mezquita. Las jaras y zarzales la habían cubierto casi por completo, pero la estructura del oratorio y los contrafuertes sobresalían, desproporcionados, sobre un recinto estrecho y alargado.

Sus rasgos no presentan dudas ante la evidencia arqueológica, así como tampoco ofrece confusión la documentación histórica que nos ha llevado hasta este lugar. Pueden verse los restos de la quibla, los gruesos muros reforzados con contrafuertes que soportaban la cúpula, la fuente cercana utilizada para las abluciones y sobre todo, la orientación hacia la Meca. La presencia de colmenas y el zumbido persistente y tenaz de las abejas nos hacen retroceder. Es peligroso acercarse, sobre todo, si el día es claro y soleado como hoy. Todo coincide y los elementos del puzzle van encajando. La ubicación de las ruinas, los restos materiales, la cerámica en superficie, los muros construidos en tapial, las casas convertidas en corrales y la cercana masía del siglo XVIII concebida como explotación agropecuaria, identifican este lugar como el despoblado morisco de Capaimona, en uno de los parajes más solitarios de la montaña de Alicante.

Enclavado entre la Vall d’Alcalá y la sierra de Alfaro, no muy lejos del barranc de Malafí, junto al viejo camino que comunicaba Alcalá de la Jovada con la vall de Seta, aparece el despoblado rodeado de encinas de gran porte que recuperan con la fuerza de las raíces el suelo que un día les fue arrebatado. Las terrazas de cultivo abandonadas nos hablan con dureza de una existencia aislada, cerrada sobre sí misma. Así vivían los moriscos y así fueron capaces de subsistir en este espacio marginal, áspero y accidentado, donde los cristianos viejos apenas se atrevían a entrar.

Los escasos recursos que esta tierra ofrecía se aprovechaban al máximo: pan de higo, olleta de blat, leche de cabra, almendras, aceite y algunos bancales de trigo que a duras penas podían cultivar. Trece familias, según el censo de Boronat, habitaban el poblado en 1602, siete años antes de la expulsión. Trece familias que, al igual que en el resto de los despoblados cercanos, Queirola, Atzuvieta, la Roca, Costurera, Beniasmet o los corrales de Salema, sobrevivían practicando sus costumbres y a escondidas también, su religión. Acosados por una cultura impuesta y presionados por la sociedad cristiana, a estos pequeños clanes, tan sólo les quedaba el patrimonio de sus creencias, y sobre todo, su familia. Sin estos lazos bajo los que se mantuvieron unidos hasta el final, jamás hubiesen podido permanecer en este entorno de total y absoluta pobreza. El fracaso de la integración les condujo a la expulsión, aunque económicamente estaban bajo el régimen feudal y eran explotados por los dueños de las tierras que habitaban.

Cuando el 22 de septiembre de 1609 se publicó el real decreto que sentenciaba el exilio, tuvieron tan solo tres días para dirigirse a los puertos de Denia y Alicante desde donde embarcaron hacia Oran. Allí tampoco fueron bien recibidos y muchos murieron durante el trayecto o asaltados a su llegada a África. Una tercera parte de la población valenciana, descendientes en gran parte de los hispanos convertidos a la fuerza con la llegada del Islam, dejaron la tierra que para ellos era su único y exclusivo hogar. No entendieron jamás los motivos de la expulsión y por qué tenían qué de abandonar a la fuerza el lugar que les había visto nacer, a ellos y a sus antepasados.

Cuando descubres a pie y en silencio estos lugares, los identificas de inmediato sin saber muy bien por qué. Algo hay en el ambiente te dice que estas piedras forman parte de tu propia historia, como si una parte de tu vida se hubiese quedado allí. Un intenso escalofrío te recorre por dentro, y por fuera en el ambiente, todavía parece escucharse la voz del muecín llamando a la oración desde lo alto de la mezquita. Hasta los pájaros dejan de cantar ante nuestra presencia y el silencio queda roto igual que quedó rota la algarabía y el trasiego de sus acemileros hace cuatrocientos años. Las montañas de Alicante, recortadas en el cielo, limpias, vigorosas y afiladas, crean un escenario que parece haber surgido del Rif, y hasta el intenso añil del cielo nos recuerda la magnitud del paisaje africano.

Capaimona, o Ca Maimona, de donde parece surgir la toponimia, es uno de esos lugares que a su paso, no te deja indiferente. Esta forma de vida diseminada, relegada, aislada sobre sí misma, era la única manera de subsistir a las presiones señoriales, la precariedad del medio y la pobreza de la tierra. La austeridad marcó una serie de penurias que tuvieron su continuidad en los colonos mallorquines que, cien años después, ocuparon estos valles. Pero ellos, los recién llegados, no fueron capaces de vivir, ni de lejos, en las mismas condiciones que sus predecesores moriscos. Ocuparon los pueblos mejor comunicados y la gran mayoría de las alquerías quedaron definitivamente abandonadas. Sus casas fueron utilizadas como corrales de ganado, como una humillación más, y así han llegado a nuestros días. La vivienda andalusí, lugar de encuentro consabido, arcos de medio punto, estrechas callejuelas enzarzadas con arcos cruzados, casas con techos de caña, madera y tejas, fueron el símbolo de una cultura milenaria, mediterránea, con un aire oriental que todavía se respira en el aire aunque se hundan, igual que la mezquita, entre jaras y zarzales.

Acabamos el día en la Queirola, otro despoblado morisco pero éste mejor conservado y más puro arquitectónicamente, con todos los elementos propios de la cultura islámica rural de origen medieval. En Queirola se conservan los arcos y las ventanas originales, ladrillos de trazados espigados en el suelo del patio y las distintas dependencias del hogar andalusí. Aparece documentado ya en el siglo XIII con motivo de las rentas que paga al monarca Al Azraq y es un claro ejemplo de hábitat musulmán que ha continuado hasta nuestros días. La Queirola siguió habitada por moriscos y después por cristianos hasta su definitivo abandono.

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".

VII Setmana Excursionista de Vila-real, durant novembre de 2009

2009-11-02T10:44:00.005+01:00

(Fotos de Sant Bertomeu de Boi; i de la presentació de llibre "Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit", amb el Centre Excursionista de Vila-real)

(Dilluns 9 fins a divendres 13 de novembre)

II Mostra de Fotografia Excursionista
Sala d’Exposicions Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – Oberta de 19:00 a 21:00 h.
Concurs de fotografia de temàtica excursionista realitzada pels socis del Centre Excursionista. Els visitants podran escollir les millors fotografies.

Dimecres, 11 de novembre
xerrada El Parc Natural de Penyagolosa... tres anys després de la seua declaració
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Josep Carda, director-conservador del Parc Natural de Penyagolosa

Dijous, 12de novembre
xerrada El Tossal Cartografies. Un nou projecte de cartografia excursionista del País Valencià.
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Natxo Segura , Òscar Arnau i Pau Fuster, components de “el Tossal Cartografies”

Divendres, 13 de novembre
Xerrada-documental Expedició al Makalu (8465m), la deessa de les Neus
Sala d’actes Fundació Caixa Rural Vila-real – Plaça de la Vila, s/n – 19:30 h.
A càrrec de Carles Pitarch, muntanyer.

Diumenge, 15 de novembre
Excursió La Serra del Boi: Vistabella – Vistabella
Excursió intercomarcal amb els Centres de Castelló, Alqueries, Benicàssim i Serra Espadà. Anirem de Vistabella a Sant Bertomeu seguint el GR-7, de tornada passarem pel barranc de la Pinella, Pla del Pou, Troncassal de Dalt, Toll de Farsa, Pla d'Avall, Vistabella. Cal estar habituat a caminar per muntanya. Porteu aigua, esmorzar i dinar. Eixida a les 9 del mati des del carrer darrere de l'església de Vistabella o a les 8:00 h. amb vehicles des de Vila-real. Cal inscriure’s abans.

Els despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant (fotos de l'Atzuvieta i ressenya dels llibres d'Isaac Donoso i Alba Soler)

2009-10-28T23:59:00.008+01:00

Aialt, Benimarsoc, Llombo, Canèsia, Alcúdia o Capaimona. Són els noms d'alguns despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant. O simplement el nom de partides rurals. Muts testimonis d'una presència humana extingida en alguns casos no fa massa temps, en altres fa 400 anys. L'expulsió dels moriscos del Regne de València l'any 1609 va suposar l'eixida d'entre 120.000 i 130.000 persones de les nostres terres, sobre una població estimada de 400.000 habitants.

Un drama humà i econòmic. Humà per la intolerància que va suposar la seua expulsió. Econòmic perquè nombrossíssims llogarets valencians i les seues explotacions agrícoles quedaren abandonades. Hui, 400 anys després, commemoren, per dir-ho d'alguna forma, esta trista efemèride. Alguns d'estos despoblats no van tornar a rehabitar-se mai i han arribat fins als nostres dies. Altres foren ocupats posteriorment per mallorquins. Dir que els moriscos eren els habitants de la Península Ibèrica que van ser obligats a convertir-se al cristianisme sota amenaça d'expulsió en el segle XVI, però que continuaren practicament la fe musulmana.

Tinc a les mans un parell de llibres que ens parlen dels despoblats moriscos de les comarques valencianes del sud. Són "Hàbitat morisc a la Muntanya d'Alacant. Etnografia històrica de l'espai morisc", de Isaac Donoso Jiménez, VIII Premi Ibn al-Abbar d'Investigació de l'Ajuntament d'Onda. I també la tesi toctoral "La arquitectura de los despoblados moriscos en los valles de la Marina Alta", presentada per Alba Soler Estrela a la Universitat Politècnica de València en maig de 2009.

L'obra de Donoso fa una caracterització de l'espai físic morisc (terres marginals, arquitectura de muntanya, cultura morisca), ens descriu l'aprofitament del territori en època andalusina (segles X-XIII), després en època mudéjar (s XIV-XVII), i també el campament de La Garga i la batalla de Laguar. A més, fa un repàs exhaustiu dels despoblats de la muntanya d'Alacant a distintes valls: Vall d'Alcalà, Vall de Seta, Vall de Perputxent, Baronia de Planes, Vall de Gallinera, Vall d'Ebo i Vall de Castells. També inclou un apartat topogràfic, i un altre etnogràfic, a més d'una bona bibliografia i un apèndix fotogràfic.

La tesi doctoral d'Alba Soler té un enfocament diferent. Es tracta d'un treball d'arquitectura que analitza les restes que tenim d'estos despoblats, les seues superposicions posteriors i intenta averiguar com ocupaven l'espai els moriscos de l'actual Marina Alta. Es reprodueix l'espai físic: des del paisatgístic fins al domèstic, així com les tècniques constructives. En concret, ho destaca l'autora, el tapial. I un dels resultats és poder imaginar com eren les vivendes dels moriscos i l'aparença dels despoblats.

Per finalitzar, vull citar un passatge del llibre de Donoso, qui reprodueix la crònica de Gaspar Escolano, coetani de l'expulsió: "Murieron muchos en el camino; y en el puesto de la sierra de Pop se hallo gran cantidad de cuerpos muertos: los demas llegaron a tan increyble miseria, que no solo los padres por la hambre davan a sus hijos a los Christianos que conocían, mas aun los vendian a los soldados estrangeros por una quaderna de pan, y por un puñado de higos (...) Por los caminos los llevavan medio arrastrando a la embarcacion, y les quitavan los hijos y las mugeres, y aun la ropa que trahian vestida: y llegavan tan desbalijados, que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo se arrojavan al mar y entravan por el agua a las gargantas, por llegar a embarcarse: y se entiende que la mayor parte dellos murieron en el pasaje, y antes de la embarcación".

En este mateix blog s'ha parlat del tema en referir-nos al despoblat morisc de l'Olla (link), o la Batalla de La Muela de Cortes (link).

Presentació de l'exposició del Museu Valencià d'Etnologia "Pobles abandonats, Pobles en la memòria" a La Pobla de Vallbona

2009-10-26T12:35:00.005+01:00

El passat dimecres 21 d'octubre La Casa Gran de la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria) va acollir la presentació de l'exposició "Pobles abandonats, Pobles en la memòria", produïda pel Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València. Teniu més informació ACÍ. Dir, per la gent que ha preguntat, que la mostra és gratuïta per als ajuntaments i entitats sense ànim de lucre de la província de València, només cal inscriure's en la llista d'espera.

Algunes de les aparicions en premsa que hi ha hagut sobre el tema són les següents:

(Europa Press), (Diario Crítico CV), (Eco Diario), (Qué Valencia), (La Información. com). Fotos d'este article fetes per Juan Antonio Alcántara. Moltes gràcies.

El blog "Els pobles valencians abandonats" ha complit el seu primer any el 8 d'octubre amb 32.028 entrades

2009-10-20T10:43:00.008+02:00

El passat 8 d'octubre este blog, "Els pobles valencians abandonats", va complir el seu primer any, amb més de 200 entrades publicades, i un total de 32.028 visites. El blog va nàixer amb l'objectiu de mostrar els nuclis de població valencians deshabitats, sempre amb una actitud de respecte i dignitat per als propietaris i ex habitants. Crec que s'ha aconseguit, i jo he posat el meu esforç en què així siga.

Els plantejaments del blog en el moment de la seua creació segueixen ben vigents: mostrar el nostre patrimoni natural i cultural. Per això, a més de pobles abandonats valencians i d'altres parts de l'Estat Espanyol, al blog hi ha excursions a llocs molt variats, com cims, llocs on banyar-se en estiu, o es parla d'altres blogs, associacions culturals o persones que fan tasques de difusió magnífiques amb el seu blog. Seria impossible numerar-los a tots. Jo en principi ací he parlat d'uns quants, els que m'han paregut més significatius.

En este temps també s'ha publicat els resums de les projeccions de fotografies de pobles abandonats que he fet, així com de les inauguracions de l'exposició que he anat fent durant este temps. Més de 40 actes des de l'aparició del llibre, allà a principis de 2007.

La meua situació personal ha canviat. Àngels i jo ara som pares de Bernat, un xiquet amb poc més d'un any. Ara no podem fer tantes excursions, ni tan llargues com les que féiem fa uns anys, però hem continuat anant a pobles abandonats, com s'ha vist en alguna fotografia. I Bernat ha estat en alguns. I també he fet excursions amb moltes altres persones, a les quals agraïsc la seua companyia i la comprensió davant el temps "perdut" per mi fent les fotografies que podeu vore ací. La primera, Àngels.

Simplement, donar-vos les gràcies i a continuar endavant. Fins a l'any vinent! Vos deixe amb una foto on Bernat i jo estem al despoblat d'Acín de Garcipollera, en Osca; i una altra d'un dels llocs que més em va agradar, La Fonseca, en el poble valencià de Venta del Moro.

A mode d'anècdota, de les 32.028 visites, 15.098 són visitants únics, i d'ells 11.301 són primers visitants i 3.797 són persones que han tornat a entrar en algun moment. El dia amb més afluència al blog fins ara va ser el passat 1 de febrer, amb 302 entrades.

Les runes de Loriguilla vell ja no existeixen

2009-10-09T00:24:00.006+02:00

La sensació va ser molt impactant. Allà on hi va haver tanta vida, el record d'un poble, ara només quedava pols i silenci. La ladera cau sobre l'embassament suaument. Sobre ella estava una part important del vell Loriguilla, amb les runes de les seues cases, les parets resistint el pas del temps. La permanença era una quimera. Com a autor del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" coneixia d'un projecte per a construir un embarcader a la zona. Però no em podia figurar que l'impacte i la destrucció seria tan grans.

Em queda el record de Loriguilla, i unes poques fotografies, com la que teniu dalt. Vos enllace al link sobre Loriguilla i vos comente que en els pròxims dies publicaré un reportatge fotogràfic sobre tot allò que ha desaparegut per a sempre. Menys mal que vaig fer un bon gruix de fotografies! http://www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2008/11/loriguilla-un-poble-abandonat-en-la.html

Més fotos de les desaparegudes runes de Loriguilla Vell (detall de Pedro Gaspar Asensi i Creative Commons)

2009-10-19T08:46:00.007+02:00

Pedro Gaspar Asensi envia per als lectors del blog noves fotografies sobre les desaparegudes runes de Loriguilla vell. Recorde que l'església encara existeix, però ha canviat prou d'aspecte. També continua existint l'escola annexa. La resta ja no. Moltes gràcies!

La fotografia, com les altres de Pedro estan sommeses a la llicència Creative Commons (link ací). D'altra banda, si voleu conéixer més fotografies d'esta persona interessada en documentar aquells llocs que d'alguna forma estan abocats a desaparéixer, o amenaçats, podeu fer-ho en: http://www.panoramio.com/user/39725. Les fotos, com voreu, són magnífiques. L'objectiu de l'autor és donar a conéixer estos llocs, per a una major consciència de conservació.

Fotografies de les runes de Loriguilla que ja no existeixen (la primera i segona foto són de 2004 i 2009)

2009-10-14T00:29:00.009+02:00

Ací publique algunes de les fotografies que vaig fer en dos visites a Loriguilla. Una correspon a l'any 2006, i l'altra al 2007, si exceptuem la primera i la segona fotos, dels anys 2004 i 2009, respectivament. Actualment només podem vore l'antiga església, l'escola annexa i el cementeri. I alguna runa que s'ha quedat submergida dins l'embassament. El poble tenia, diguem, dos grans nuclis. Un al voltant de l'església, i l'altra en la ladera que dóna a l'actual embassament de Loriguilla, part sud, aproximadament. Dels dos espais podeu veure les fotografies. La majoria corresponen al viatge de l'any 2007, on ja intuïa que el poble vell de Loriguilla seria enderrocat. En els pròxims dies publicaré també algunes fotografies que m'han cedit del lloc. Gràcies.

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" de Miguel Ángel Martí ens mostra les construccions, moltes d'elles abandonades, de l'Alcalatén

2009-10-07T17:04:00.009+02:00

(Fotos, de dalt a baix: portada del llibre, caseta de pedra en sec a una rodona arribant al poble, vista de masos en ruines, prop del nucli de Benafigos, vista de Benafigos).

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" és un llibre que pot ser guia per a conéixer les principals característiques i funcions de les construccions de pedra en sec. Benafigos, municipi de la comarca castellonenca de l'Alcalatén, és un exemple magnífic de les aplicacions de la pedra en sec en la vida tradicional. No cal recordar que estem en un municipi amb nombroses masies deshabitades fruit de l'emigració i on molts d'estes elements de pedra en sec estan en desús o en perill de desaparició física.

L'obra, publicada pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, dedica un especial apartat als tipus de casetes de pedra en sec, i dins d'elles als models, els portals, les cobertes, la seua situació... així com també a altres elements com marges i bancals. També hi ha un apèndix de lèxic, un apèndix gràfic o quatre rutes de la pedra en sec pel terme de Benafigos.

El llibre, al capdavall, reivindica com a patrimoni cultural un món que no només existeix a Benafigos, sinó a una àrea molt més extensa en el límit entre les províncies de Terol i de Castelló. I que en la majoria de casos està en franc perill de desaparició per la pèrdua de funcionalitat i l'abandonament de l'agricultura.

"La población de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social" (treball publicat per La Caixa)

2009-10-05T11:56:00.004+02:00

(Foto: camí d'accés a un despoblat de la província de Palencia; nucli rehabitat de Zamora, Santa Cruz de Cuérragos). L'obra social La Caixa ha publicat un interessant estudi titolat "La población de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social". El treball (que es pot consultar directament petjant ACÍ), ha sigut coordinat pel professor de la UNED Luis Camarero, i en ell intervenen cinc estudiosos més.

Es posa de manifest distintes situacions del món rural de l'Estat Espanyol, com els desequilibris demogràfics, la masculinització, l'envelliment, la dependència de les poblacions rurals, les xarxes familiars o la desigualtat de gènere. També es parla d'aspectes com ara els neo rurals. La mobilitat, finalment, determina una gran qualitat de les condicions de vida, mobilitat de la qual normalment estan privats els foranis i les dones.

El treball aborda amb exemples totes estes problemàtiques, i les explica amb gràfics, taules, mapes, quadres i altres suports. Pense que este és un treball magnífic, que pot explicar perquè molts nuclis de població no només valencians estan deshabitats.