http://umbralejo.wordpress.com/Umbralejo està situat a la Serra nord de Guadalajara. Àngels i jo el vam visitar fa poc més d'un any, en un viatge que férem a tota la província de Guadalajara, i en el qual agarràrem com a centre d'operacions Cogolludo (magnífic poble!). Umbralejo ha estat totalment rehabilitat, i, encara que no ho semble, té vida. Són molts els visitants que rep. L'antiga escola (ara biblioteca), l'enfermeria, les distintes cases, saló d'actes, l'església i el cementeri, un hort d'herbes medicinals... Cal demanar permís per emprar estes instal·lacions. De moment, vos recomane la web perquè us pugueu fer una idea que un poble totalment abandonat, ha tornat a la vida.
Si no lo he entendido mal, se ha recuperado el pueblo y se ofrece alojamiento a visitantes. Todo un pueblo, antes abandonado, reconvertido con fines turísticos (más o menos puede calificarse así, ¿no?)
ResponEliminaBueno, es mejor que nada, eso está claro, y tal vez acabe siendo el destino (si acaso) de otros muchos. Pero me gustaría poder soñar que otro uso es posible para buena parte de nuestros pueblos abandonados o que llevan camino de ello. Un destino donde la vida sea un tanto más real.
En cualquier caso, un buena iniciativa, de la que cabe tomar nota para algunos de nuestros casos.
Segons el que jo tinc entés, es tracta d'utilitzar el poble amb finalitat educativa. He estat en Umbralejo, Búbal i Granadilla, i en els tres casos el poble no és per a turistes, sinó per a escoles, o activitats escolars i educatives.
ResponEliminaEl problema és que Búbal, per exemple, en Aragó, forma part d'un paisatge molt contrastat. Per una banda hi ha pobles abandonats o expropiats que han sigut restaurats totalment (estem prop de Sallent de Gállego) siga després d'una reversió o perquè es fa la vista grossa; hi ha altres que continuen habitats; i altres que per evitar la "rehabitació" el seu accés ha sigut limitat.
Jo crec, com a habitant d'un poble de 20.000 habitants que no té segona residència, que aquells llocs que estan en àmbits de difícil accés, molt aïllats, no s'haurien de rehabilitar mai. Pense en espais molt aïllats, on, en un altre temps la gent subsistia, però hui seria inviable fer-ho sense determinades comoditats. No crec raonable que perquè una persona, o un grup xicotet, vulga gaudir d'estar en este espai, s'hagen de crear totes les infrastructures necessàries (carreteres, postes de llum, canalitzacions d'aigua, ADSL...). És a dir, ací trobe una contradicció entre la conservació del mitjà i dels seus valors naturals, i la presència humana. Una altra cosa diferent és si la gent tota la vida ha viscut ahí, i continua, doncs és una altra situació.
El ser humà creu, creiem, que la Terra ens pertany i podem fer d'ella el que vulgam, i viure on vulgam sempre que tinguem el necessari. Potser això abans era així, però ara, amb uns valors i unes aspiracions diferents, no pot ser igual.
Comparto tu opinión. En muchos casos de abandono, no debe pensarse en forzar su repoblación, y este ejemplo creo que es un buen ejemplo.
ResponEliminaMi error tal vez sea el de haber confundido "pueblos abandonados" y "pueblos en vías de abandono". En los segundos tal vez sea también aplicable en algunos casos. Pero en mi opinión, referente a tantos municipios que ven como su población desciende por años, tal vez haya que buscar la solución en un mayor apoyo al campo.
Para una parte de nuestro patrimonio solo le queda, como para tantos edificios que hoy ya han perdido su uso, ser "museos para la memoria" en el mejor de los casos, o ser reutilizados para un uso muy distinto. Pero para lo que pueda mantenerse, de forma razonable pero con verdadera voluntad de hacerlo,creo que es importante mantener su población y hacer digna su habitabilidad.