Pobles abandonats en els voltants de La Puebla de Fantova (la Ribagorça, Aragó). Visita a Roda de Isábena, Panillo i l’espai Pirineu de Graus

(Per identificar les fotos, descarregueu-les, estan numerades i posa el nom)

Graus, Benabarri i Benasque són els principias municipis de la comarca aragonesa de la Ribagorça. Un espai on hi ha desenes de nuclis de població deshabitats. Concretament, segons José Luis Acín, en la seu obra “Paisajes con memoria” (Prames, 2002), és la segona comarca on més nuclis deshabitats hi ha del prepirineu aragonés després del Sobrarbe. L’autor cita al voltant d’uns noranta despoblats, encara que la xifra ara mateix s’haurà de corregir a la baixa per l’efecte de la repoblació.

Concretament l’obra “Comarca de la Ribagorza”, publicada pel Govern d’Aragó, dóna en el total de la Ribagorça 12.705 habitants, és a dir, una densitat de 5,2 hab/km2, en l’any 2005, amb una franja de població de més de 80 anys (1.211) major que la formada pels menors de 10 anys (844). Una comarca que en 1900 tenia 34.095 habitants, és a dir, quasi el triple que ara i on l’únic municipi que en este període ha incrementat el nombre d’habitants és Benasque.

Bé, estos són els números d’una comarca que Àngels, Bernat i jo vam visitar entre els dies 18 i 22 de març i on, òbviament, a banda de pobles abandonats, hi ha moltes coses a vore. Esta entrada reprodueix un dels quatre dies efectius que hi vam estar.

L’excursió la podrem situar pels voltants de La Puebla de Fantova, entre les conques dels rius Ésera i Isábena. Vam accedir als peus del castell de Fantova i des d’allí, a peu, vam ascendir-hi. La vista és impressionant, sent les primeres fotos d’esta entrada les que es van fer des del torreó, on, a més, hi ha un observatori. Al nostre voltant teníem els despoblats de Bafaluy, Erdao, San Martín i Sempere. En la llunyania s’hauria d’apreciar altre, Aguilar, que és el cognom de molts veïns i veïnes per exemple d’Alboraia. En la llunyaia els cims nevats del Pirineu. (Fotos 8 a 14).

Després, per pista vam circular per alguns caserius del terme municipal de Güel, com Piconto (7), fins arribar a Roda de Isábena, on hi és la catedral més antiga de l’Estat Espanyol, d’estil romànic (fotos 6 a 4). Va ser-ho fins al segle XII. La vam visitar amb tranquil·litat, i posteriorment, ja tornant a casa visitàrem el centre budista de Panillo (2).

El punt final del dia, i vull fer un incís, fon l’Espai Pirineu de Graus. Potser una errada va ser no haver-lo visitat el primer dia. El lloc explica la vida al Pirineu català, aragonés, navarrés, andorrà i francés amb un audiovisual; una mostra de la fauna, diversos panells amb informació medioambiental i cultural i també inclou un espai destinat a la família, les festes, o la formació geològica del Pirineu.

El mas de las Cruces (Cortes de Arenoso, Alto Mijares) és el lloc que va estar habitat situat a més altura del territori valencià, a 1.560 metres

El mas de las Cruces, en terme de Cortes de Arenoso, és el lloc que va estar habitat situat a major altura del territori valencià, amb els seus 1.560 metres sobre el nivell de la mar. Àngels i jo vam estar-hi en la nostra ascensió al Cabezo de las Cruces, del qual en el blog ja s’ha fet una referència. Molt prop d’esta altura podem situar el mas de Torre Climent, a Vistabella; i la Cambreta, als peus del pic Penyagolosa.

Les aldees deshabitades del municipi de Alpuente (comarca de Los Serranos): La Hortichuela

A més de La Hortichuela, a Alpuente hi ha distintes aldees més deshabitades. Són Vizcota, Cañada Seca o El Chopo. Algunes d'elles, com El Chopo o La Hortichuela, són visibles des del nucli d'Alpuente. I hi ha altres llogarets, amb menor entitat, com Cañada Pastores, Pozo Marín, la Arquela o Benacatázara, també sense població i quasi totalment en ruines. A més, l'evolució demogràfica d'Alpuente és regressiva en la mitjana de la última dècada (en 2008 el conjunt de tot el municipi suma 833 habitants, enfront dels 940 de 2001). No obstant, de 2007 a 2008, Alpuente ha passat de 828 habitants en 2007 a tindre 5 més en el 2008.

La part més interior de la comarca dels Serrans, fronterera amb Conca i Terol, té una gran quantitat de nuclis deshabitats, en termes com Tuéjar, Chelva o Titaguas, per citar només alguns exemples. Llocs que no s'habiten en cap època de l'any, o que només ho fan en estiu o en curts períodes de temps. La proximitat a la ciutat de València, l'orografia i l'intens poblament històric, són factors que han condicionat esta situació.

Monnegre de dalt (Xixona) un lloc que s'està rehabilitant (disculpes per publicar una fotografia de Monnegre-Chapitel)

D'humans és errar, i de savis rectificar. Demane disculpes per haver mantingut durant un temps una fotografia equivocada de Monnegre de Dalt (Xixona) que realment corresponia a Monnegre-Chapitel, en Alacant. En el llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit diferenciem Monnegre de Dalt (concentrat) del disseminat del riu Monngre, on podem incloure Monnegre de Dalt i la resta de terrenys d'esta partida a cavall entre distints termes municipals. Per un error injustificable, la fotografia apareguda a este blog i l'explicació no es corresponien amb la informació del llibre i representaven una ermita i cases de Monnegre-Chapitel. Gràcies a l'Ajuntament de Xixona i a l'Associació de veïns de Monnegre per fer-me esta apreciació, i especialment al sr. Víctor Blay. Les fotos publicades en esta entrada són del 9 d'abril de 2004. Estic convencçut que el lloc haurà conviat, i prou. Si voleu enviar-me alguna fotografia més actual a la meua adreça (agustihernandez@hotmail.com), la publicarem.

Monnegre de Dalt es troba aigües avall de la presa de Tibi. Malgrat que al Nomenclàtor, en terme de Xixona no consta com a tal, estem enfront d'un nucli de població (amb escola i ermita) a més d'unes quantes vivendes. Àngels i jo vam anar l'any 2004, i ja s'estava rehabilitant diverses vivendes. La veritat és que la pujada (o baixada) del port de la Carrasqueta, on es troba Xixona, és un paisatge molt bonic, representatiu d'Alacant per molts factors. I terra de torroners i orxaters, com Alboraia, el meu poble.

Projecció de fotografies de pobles abandonats a Aielo de Malferit amb els membres del grup Alena que no arribes

Aielo de Malferit ha acollit la projecció de fotografies "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit", en un acte organitzat a la Biblioteca Pública Municipal, i on han acudit els membres del grup de senderisme "Alena que no arribes" (http://www.alenaquenoarribes.com). En la mostra s'ha pogut vore despoblats de tot el territori valencià, sobretot de les comarques de Castelló, i s'ha explicat les causes que han dut al despoblament, com l'emigració rural, la construcció d'embassaments o les catàstrofes naturals i artificials.

El Sierro o la Creu de l'Oronet (la Serra Calderona)

El Sierro, també conegut com muntanya de La Creu o Creu de l'Oronet és una muntanya situada a la Serra Calderona. Té aproximadament 700 metres d'altitud i des d'ella la vista és magnífica. La mar es pot vore sense cap dificultat, però també una part de la Vall del Palància o l'Horta de València. Coronar esta muntanya és accessible des de distints punts, tant per senda com per pista, encara que, això sí, l'últim tram de la pujada és dur. Dalt hi ha un refugi.

Pobles abandonats... i cementeris i esglésies abandonades

Els pobles abandonats no són únicament un conjunt de vivendes en estat de major o menor runa. Són també camins de muntanya, ponts, sénies, ermites, sendes, aljubs, estructures de pedra en sec, cultius... i cementeris i esglésies. És molt trist arribar a alguns dels pobles valencians abandonats i veure com fins i tot els morts semblen haver sigut abandonats a la seua sort. Cementeris que per la falta de manteniment van caient, i acaben enrunant-se, com el de la imatge, situat a un poble de La Plana Baixa.

El llibre de Rafa Cebrián "Los castillos de montaña en la Comunidad Valenciana (1)", testimonis de llogarets habitats

(Portada del llibre i Castell de Castro)

El llibre “Los castillos de montaña en la Comunidad Valenciana” és una obra de Rafael Cebrián, periodista i escriptor, i senderista des de fa décades, a més d’autor d’una llarg llista de llibres relatius al senderisme i a l’excursionisme. Jo mateix en tinc quatre o cinc. El llibre ens acosta a una realitat del patrimoni arquitectònic valencià com són els castells de muntanya o castells roquers. Es tracta de fortaleses aïllades, normalment situades en zones molt escarpades i de difícil accés i que tenien com a funció el control del territori. En alguns casos, estaven directament relacionades a nuclis de població. Llogarets que en la immensa majoria de casos o han desaparegut o es troben en runes.

El llibre situa els castells sobre el plànol, aporta fotografies de l’edifici i del seu entorn i defineix les seues característiques, a més de la sea història. En este primer volum, a més d’una extensa introducció, trobem referències als castells d’Alcalà de Xivert, Castro, Chirel, Benissili, Serrella o Confrides, per citar només alguns. Esta obra ha sigut publicada pel Centre Excursionista de València – Papers de muntanya, dins la col·lecció “Terres i pobles”. L’obra ha sigut coordinada per Carmen Sanchis.

Rafael Cebrián va nàixer l’any 1934 a València. És soci del Centre excursionista de València des de l’any 1948, membre de l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura (IVEN) membre de la Sociedad Geográfica Nacional i de la Asociación Española de Amigos de los Castillos. Té publicats nou tomos de la col·lecció “Montañas Valencianas”; “Por las cumbres de la Comunidad Valenciana. 50 montañas escogidas”, a més de ser coautor d’altres publicacions.

Projecció del documental "Serranía viva en vivo" a Alboraia i debat "Alternatives a la destrucció del territori"

Crec que després de la projecció del documental "Serranía Viva en vivo" de Ecologistas en Acción-La Serranía i del debat, i malgrat no poder-me quedar fins al final, la sensació que queda és que hi ha moltes coses a fer, i hi ha voluntat de fer-les per una part de la nostra societat. Segurament no és la majoria, però hi ha voluntat i ganes. Ho va dir Alfons Cervera, va dir-ho Vicent Martí, i va dir-ho Luis Suller. Amb distints matisos, fins i tot mostrant pesar en alguns casos. I les persones que intervingueren del públic també van insistir en este matís o d'altres complementaris, com la corrupció institucional, el meninfotisme, la pèrdua d'il·lusions, etc.

A més de les persones que van intervindre en la taula, persones que dia a dia treballen per un món millor a la seua manera, i pense que acudir a esta conferència i dir el que pensaven és una forma de fer-ho, també hi ha altres persones que tots els dies de la seua vida lluiten i creuen en una societat millor. Una societat més justa, més ecològica, més verda, amb menys desigualtats, més dels ciutadans. Pobles i ciutats, com va dir Alfons Cervera, on es puga viure dignament. Crec que, malgrat tot el que es va dir, coses agradables i desagradables, és la lliçò més important de la xarrada.

Crec que nosaltres, com a ciutadans i com a ciutadanes, com a hereus del poder civil de la nostra societat i dipositaris de la sobirania popular, tenim una gran capacitat de decissió a les nostres mans. Ara, simplement, el que cal és exercitar-la. La taula rodona, "Alternatives a la destrucció del territori", amb Luis Suller, Vicent Martí i Alfons Cervera, crec que ha sigut un encert. Enhorabona als organitzadors, el Bloc d'Alboraia.

Fotos de dalt cap a avall: un moment del debat, amb la intervenció d'Alfons Cervera; la projecció del documental; la intervenció de la regidora del Bloc a l'Ajuntament d'Alboraia, Àngels Belloch (l'acte l'organitzava el Bloc Nacionalista Valencià d'Alboraia); intervenció de Luis Suller (Ecologistas en Acció-La Serrania).

El Documental

"El documental hace un repaso de los momentos más significativos de la lucha ecologista en la Serranía durante los últimos veinte años. Durante cincuenta minutos se repasa los valores ambientales y humanos de la comarca de la Serranía, y se analiza algunos de los problemas más graves que padecemos como las explotaciones mineras descontroladas, la proliferación de vertederos ilegales, los intentos de la administración de construir plantas de residuos tóxicos y peligrosos, o las talas descontroladas e ilegales. Un trabajo que emociona al reivindicar la conservación de paisajes, oficios y costumbres de nuestra comarca.

En este documental también se proponen soluciones y proyectos para evitar estos problemas al tiempo que se hace eco de las opiniones de los ciudadanos de la Serranía, tanto los que aún viven allí como los que no han tenido más remedio que emigrar de la comarca más pobre del País Valenciano. El documental está elaborado por profesionales del mundo audiovisual que han cedido sus medios y su tiempo para hacerlo realidad. Ha sido traducido al valenciano, inglés, alemán y francés, se ha financiado con fondos propios y sin apoyo económico institucional, y ya tiene previsto el calendario de presentaciones en todas las localidades de la Serranía así como en otras comarcas valencianas y en asociaciones culturales de otros países."

Conferència "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" a la casa de cultura de Torrent

La casa de cultura de Torrent va acollir dijous 12 de març per la vesprada la conferència "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit", impartida per José Manuel Almerich i Agustí Hernàndez. L'acte va ser presentat pel bibliotecari local, José Ramón Sanchis, qui va destacar que la xarrada s'emmarca dins del cicle de conferències sobre temes valencians que dúia a terme l'Ajuntament de Torrent.

Les Gorgues del Cabriol: Gorga del Rabo de la Sartén i l'aldea abandonada de La Fonseca (Venta del Moro)

En el límit amb les terres de Castella, perquè el riu Cabriol definix la frontera administrativa, hi ha les Gorges del Cabriol. Una zona de gran bellesa, on el riu fa nombroses corves ("hoces") i on Àngels i jo vam poder veure, després d'uns 8 quilòmetres de camí, l'aldea deshabitada de La Fonseca, amb la seua ermita dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Està al terme municipal de Venta del Moro, aigües avall de l'embassament de Contreras.

José Luis Acín i el llibre sobre pobles abandonats de l'Alt Aragó ("Paisajes con Memoria") publicat a Prames

Este llibre és una referència inexcussable per a qualsevol interessat en els pobles abandonats. José Luis Acín ha fet un treball impressionant amb esta obra. Un llibre dignde de figurar en els manuals dels excursionistes. Àngels i jo l'hem utilitzat algunes vegades en les nostres excursions pel Prepirineu d'Osca, un paisatge, sense cap lloc a dubtes, extraordinàriament bell. L'obra repassa l'estat dels principals pobles (nuclis) deshabitats. I perquè no ho hem de dir: quan José Manuel i jo ens plantejàrem fer el llibre de pobles abandonats valencians diguérem que no podia ser que els valencians no tingueren el "seu" llibre sobre la mateixa temàtica. Enhorabona per un treball més que digne.

"Paisajes con memoria. Viaje a los pueblos deshabitados del Alto Aragón".

5a edició. Any 2002. Temas Aragoneses. Edita: Prames, SA.

Javalturia (article de Joanma Bullón, publicat en la revista Rolde del Centre d'Estudis dels Serrans-CELS)

El sistema Ibérico recorre de noroeste a sureste buena parte de la península Ibérica, flanqueando el río Ebro hasta sus estribaciones meridionales en las sierras valencianas de La Calderona y Espadán. Las sierras de Javalambre y Gúdar constituyen el último gran zócalo montañoso de dirección ibérica y altitud superior a 2.000 metros que orla por el oeste de las sierras interiores y prelitorales valencianas en contacto con la fachada marítima mediterránea. Esta transición da lugar a una rica diversidad florística propia de un territorio de encuentro entre las duras condiciones continentales y la suavidad del clima mediterráneo litoral.

En la confluencia de Aragón, Castilla-La Mancha y la Comunidad Valenciana, surge la sierra de Javalambre y el Río Turia, formando un enclave que he denominado Javalturia, por sus características geomorfológicas comunes a un territorio que concentra una rica variedad florística, dispersa entre divisiones autonómicas que no desmerecen su carácter y relevancia ecológica. El caminante que recorra estas sierras situadas entre Cuenca, Teruel y Valencia, encontrará en apenas 30 Km, un gradiente altitudinal que tiene su cota mínima en los 500 metros del río Turia y el techo a 2.020 metros en la sierra de Javalambre.

Los recorridos a pie discurren a través de una amplia red de senderos, como los de gran recorrido GR 10, GR 7 y GR 37, además de otros de pequeño recorrido y locales. Destacan por su valor paisajístico los de Aras de los Olmos y Titaguas, en la provincia de Valencia, con más de 300 Km balizados. Partiendo desde el río Turia, entre Cuenca y Valencia y desviándonos hacia el río Arcos, afluente del Turia, encontraremos un sinuoso bosque de galería con chopos, sauces y fresnos, flanqueado por frondosos bosques de pino carrasco (Pinus halepensis), asociación vegetal predominante en la cuenca del río Turia, con ejemplares monumentales de altura superior a 30 metros, como “El Gran Pino de la Cocinilla” en Aras de los Olmos (Valencia).

Si seguimos ascendiendo por el cauce del río Arcos, en el municipio de Santa Cruz de Moya (Cuenca) admiraremos la belleza de un río humilde que atraviesa hermosos paisajes donde la nutria campea por una intrincada orografía entre las sierras de Tortajada y El Mompedroso. A medida que ascendemos, el pinar de carrasco pierde protagonismo para dar paso a los pinares de laricio (Pinus nigra) que predomina en parajes umbrosos, mientras que el carrasco queda relegado a las apacibles solanas ribereñas. Cerca del entronque entre las provincias de Cuenca, Valencia y Teruel, en El Navarejo, se encuentra un extenso pinar de rodeno (Pinus pinaster) que ocupa un afloramiento silíceo entremetido desafiante en el predominio calizo de estas sierras.

Siguiendo por un terreno cada vez más quebrado, aparecen extensos encinares y carrascales (Quercus ilex y Quercus rotundifolia) que en enclaves edáficos muy pobres, ceden su protagonismo a una de las formaciones más peculiares de “Javalturia”: los sabinares de sabina albar (Juniperus thurifera). Destaca el “Sabinar de Las Blancas”, en Puebla de San Miguel y las sabinas monumentales de más de 500 años de edad, como “La Travina de La Juana” en Cañada Pastores (Alpuente) o “La Sabina de las Dueñas” en Arcos de las Salinas.

Otro enclave botánico de especial relevancia por su peculiaridad es la tejeda de Abejuela-Manzanera que contiene ejemplares milenarios de gran porte. Sin duda, los árboles monumentales constituyen uno de los patrimonios naturales más relevantes de “Javalturia”.
Destacan en este recorrido los términos de Arcos de Las Salinas (Teruel) o el Parque Natural de la Puebla de San Miguel (Valencia), situados en el flanco suroeste de la sierra de Javalambre, en la cabecera del río Arcos, donde nace a 1.500 metros de altitud, con presencia de tejos, acebos y sabinas rastreras en los alrededores del valle y que forman un mosaico vegetal en el que progresivamente van adquiriendo protagonismo los pinares de albar (Pinus sylvestris).

Esta paleta vegetal culmina en las redondeadas cumbres de la sierra de Javalambre, en las que alcanza su máxima expresión los rodales de sabina rastrera (Juniperus sabina) rodeados de pastizales vivaces de alta montaña, característicos del ámbito bioclimático oromediterráneo.
Desde las cumbres de Javalambre podemos disfrutar de cielos nítidos cuajados de estrellas en una nocturnidad libre de cualquier polución lumínica, o bien en días claros podemos contemplar el Mediterráneo y el sur de la ciudad de Valencia y “L’Albufera”, el pico Penyagolosa que con sus 1.813 metros sobre el nivel del mar, rivaliza con el Alto de las Barracas (1.839 metros) de la comarca del Rincón de Ademuz, al ser estas montañas las de máxima elevación situada dentro del territorio valenciano o el altivo Montdúver, el costero Montgó, la cercana sierra de Gúdar, las sierras conquenses, los Montes Universales e incluso las estribaciones béticas septentrionales.

Cabe reseñar que Javalturia fue poblada por iberos, romanos, visigodos y árabes, además de los actuales moradores, por lo que no sólo ha sido lugar de confluencia florística, sino que su rica historia lo configura como un punto de encuentro de civilizaciones de las que todavía se aprecian numerosos vestigios. También cabe destacar su riqueza paleontológica que tiene su máxima expresión en los restos fosilizados de grandes saurios encontrados en los terrenos jurásicos que cubren buena parte de este territorio.

Se puede encontrar más información sobre senderismo en la Comunidad Valenciana, en la “Guía Senda Verde” de la Generalitat Valenciana: www.cma.gva.es/senderos.

FOTO 1: Embalse de Benagéber: los densos pinares del río Turia, muestran un aspecto a menudo “selvático”.
FOTO 2: El río Arcos atraviesa intrincados parajes de gran belleza.
FOTO 3: El curso medio-alto del río Arcos se encuentra flanqueado por numerosas paredes verticales o “cuchillos”
FOTO 4: Aspecto invernal de las cumbres de Javalambre que predomina desde el otoño hasta la primavera.
FOTO 5: El cielo sin contaminación lumínica de Javalturia permite recrearse con las maravillas del Universo.
FOTO 6: Javalturia contiene numerosos árboles monumentales.

Presentació de l'exposició "Pobles abandonats, pobles en la memòria" a Manises (l'Horta Sud)

La presentació de l'exposició de pobles abandonats ha tingut lloc a la Casa de la Cultura i Joventut de Manises, sala Ceramista Gimeno (carrer Major, 91) on la mostra estarà fins el pròxim 22 de març.