Domeño abans i després de la seua desapació física l’any 2001 (gràcies a les persones que han cedit fotografies)

Com un fantasma, un esperit trist i desolat abandonat a la seua sort enmig de la vega dels rius Túria i Tuéjar. Així era el Domeño (Domenyo en valencià) que moltes persones vam conéixer durant unes dècades a la vora de la carretera d’Ademús. Però abans d’este Domeño que va morir definitivament l’any 2001 en ser enderrocat, va existir un poble amb vida. Domeño estava a la comarca dels Serrans, abocat a un espai d’hortes que formava un vergel enfront de les primeres cases.

L’embassament de Loriguilla es va planificar com a contraembassament del de Benagéber (en el seu moment conegut com “del Generalísimo”) i per controlar la torrencialitat del riu Tuéjar i els seus afluents. Este embassament va condemnar a la desaparició els pobles de Loriguilla i Domeño.

El nivell màxim de la presa de Loriguilla estava per davall del nivell de Domeño. És a dir, abans l’aigua botaria la presa o esta s’enfonsaria que Domeño seria inundat, però l’eventualitat de la desaparició d’una de les fonts de riquesa del poble com les hortes, l’anul·lació de les comunicacions, i també l’existència d’aigües estancades al costat del nucli de població, feren inviable el manteniment. El poble va ser expropiat i la gent va anar a Marines Nou i el nou Domeño, entre els anys 70 i 1984.

El nou Domeño es va construir en terrenys llavors del terme municipal de Llíria, la Masía del carril, situats a la vora de la mateixa carretera d’Ademús, entre Llíria i Casinos, és a dir, uns 25 kms més prop de València. Prèviament, este lloc ja havia acollit desplaçats del municipi de Benaixeve.

A diferència de Bel (la Tinença de Benifassà) o Campos de Arenoso, que van perdre la seua municipalitat, Domeño la va mantindre, i va conservar el seu terme municipal originari, tot i que este procés administratiu va ser posterior al desplaçament de la població.

No obstant, el nou nucli de població poc té a vore amb l’antic. Es tracta d’un poblat planificat, amb carrers rectilinis, on l’únic record de l’antic Domeño són el nom d’alguns carrers, moltes fotografies, alguns testimonis com un vídeo grabat en la década dels 60 en plenes festes, i sobretot la memòria i el record de gran quantitat de persones.

Des del moment en què es va buidar fins a l’enderroc, el poble va patir un procés de degradació continuada. Les cases expropiades eren visitades per un gran nombre de curiosos, l’església i el cementeri profanats, la vega del riu convertida en una zona d’acampada a vora carretera... I mentrestant, Domeño anava caient, fins que es va decretar l’enderrocament de les ruines, per evitar qualsevol situació de perill per als nombrosos visitants.

Hui quan passes per allí, queda un gran silenci sobre el paisatge. Eixe mateix esperit trist i desolat abandonat a la seua sort que va ser fins a l’any 2001, es passeja hui pel triangle format entre el cementeri, el castell i unes poques pedres falcades en la muntanya que són el testimoni del contrafort d’algunes cases. La resta, ja és història. El vell Domeño ha desaparegut dels mapes.

Fotografies: (gràcies a Pepe i Asun d’Alboraia, José Manuel Almerich, Jorge Fontestad Ruix). (De dalt cap a baix). Domeño a meitat dècada dels 90 (J.M.A); l'espai on va estar Domeño, amb l'embassament buit; fragment d'un cartell turístic situat a la zona, amb el poble buit i l'embassament ple; l'embassament ple sense el poble (J.M.A); la família de Pepe i Asun caminen per Domeño; Jorge Fontestad i amiga a Domeño; Domeño des del castell (J.F); la família de Pepe i Asun a Domeño i a la vega del riu; cementeri de Domeño; Àngels al castell de Domeño; mirant el lloc on estava Domeño i caminant per eixe mateix lloc; església del nou Domeño.