L'aldea de Sesga (el Racó d'Ademús), l'arribada de la llum, l'escola i el retrat de Franco (noves fotografies)

Vam anar a Sesga l'any 2002, després que un amic periodista, Ignasi, em parlara del lloc. Es tracta d'una aldea del municipi d'Ademús, situada a uns 1.100 metres d'altitud sobre el nivell de la mar, i que durant la Guerra Civil va acollir en les seues proximitats alguns enfrontaments entre maquis i Guàrdia Civil. De fet, prop, el Cerro Moreno va ser refugi de maquis. Les dimensions de l'aldea, com podeu vore en la fotografia, són considerables.

Quan Àngels i jo vam arribar a Sesga, hi havia tres habitants. No obstant, el lloc es notava que en els últims temps havia vist com algunes cases es reformaven. Un dels habitants ens va obrir l'escola, i la trobàrem així, tal i com es va deixar d'utilitzar en els anys 60. Dir als lectors del blog que molt probablement ja no estarà així, perquè des de feia anys hi havia un projecte de rehabilitació en marxa.

Cal dir, a més, que la llum elèctrica havia arribat a l'aldea feia poc més o menys un any. Ho vam poder vore en l'ascensió per la carretera. Junt al camí es veia el tallafoc i els postes. La veritat és que Sesga, per la seua ubicació, aïllada entre muntanyes, és un emplaçament bonic. En qualsevol cas, ara mateix estic segur que el nombre d'habitants de Sesga ha pujat.

Les fotografies corresponen a l'edifici que incloïa l'escola (dalt) i el forn (baix). Els objectes són dels que contenia l'escola l'any 2002, i també hi ha una fotografia de l'interior del forn.

Posta de sol a Aras de los Olmos (fotografia dedicada a Joan Manuel Bullón)

Esta fotografia, feta a l'entrada de Aras de los Olmos, em duu a la ment un dels grans moments de què es pot gaudir en la natura: la posta de sol. Vull dedicar la fotografia a Joan Manuel Bullón, veí dels Serrans, gran amant de la natura, astronom, director de l'observatori La Cambra, i guia per a algunes rutes per la seua comarca.

La percepció de la bellesa en els nuclis de població deshabitats de Castelló

No són muntanyes de runes, masos deshabitats, portes obertes i finestres per on pots guaitar la vida quotidiana que ja no està. O sí són això. Però també molt més. És la presència de persones, paraules, desitjos. Anhels que no van poder-se fer realitat. Moltes nits d'hiverns inacabables, primaveres i estius massa curts, i de nou la solitud i la caiguda de la nit a doll.

Hi ha uns racons de les comarques del Nord, Castelló, que em suggereixen tot això. Són molt pocs. Em porten la imatge d'un paisatge impactant. Especialment dur. Pròxim a les grans ciutats de la Plana. Són espais que romanen a la vora del temps. Somorts, quiets, entre els penya-segats, un altiplà, l'oblit i les dues vessants d'una muntanya. Van estar habitats amb una alta densitat de població i ara queden muts, solitaris, com un testimoni del que eren els castellonencs de fa 100 anys.

Jo em deleite amb les fotos, amb la recordança d'haver estat a un lloc indescriptiblement bell, dur, solitari, erm, pedregós... un dels meus racons preferits.

Vull dedicar este post a Luis Gispert, per la publicació en el seu magnífic blog, d'un text d'homenatge a la província de Castelló que em va agradar especialment. Moltes gràcies.

Benicalaf, un poble abandonat del qual només queden l'església i alguns paretons de vivendes entre camps de tarongers (fotografies noves)

Benicalaf és un antic llogaret situat a la Vall de Segó (el Camp de Morvedre) del qual únicament queden l'església de San Antiago Apóstol i alguns paretons en els camps de taronges que rodegen el temple. Realment, la vista del lloc és una església rodejada de tarongers. Quan accedeixes a l'interior (actualment està tancat) crida l'atenció la policromia del sostre del temple. Benicalaf va perdre la condició de municipi en l'any 1856 i es va agregar a Benavites, encara que el lloc va continuar habitat aproximadament fins l'any 1900.

Després l'església es va suprimir per al culte i es van enderrocar les cases i els solars s'aprofitaren per a diverses plantacions, que és la imatge que tenin hui d'este poble abandonat i desaparegut. L'església de Benicalaf està aproximadament a un quilòmetre del nucli de Benavites.

Benicalaf queda citat al Llibre del Repartiment de Jaume I amb categoria d'alqueria. Pel que respecta a la seua demografía, l'any 1609, el de l'expulsió dels moriscos, hi vivien huit famílies; 56 habitants el 1622, 140 en 1722 i 124 en 1735. En l'any 1794 tenia 68 habitants; i 76 el 1830. Estigué format per diversos carrers i una o més places, a més d'un cementeri, que queda a l'est de l'església i que hui és un tros sense conrear situat a l'est del temple, encara que personalment tinc els meus dubtes i m'inclinaria a pensar que estava al migdia de l'església, en un lloc reconvertit en aparcament. L'any 1982 es va incoar la Declaració de l'edifici com a Monument històric i artístic.

La informació per a este article s'ha obtingut, en part, del magnífic treball d'Emilio Llueca Úbeda "Benicalaf", publicat per la Confederación Española de Cajas de Ahorros, l'any 1986.

Les noves fotografies són fetes arran d'una excursió feta amb el Fotoclub alboraier, durant l'any 2009. La vista general correspon a la fotografia feta des de la torre de Quart.

L'exposició itinerant del Museu Valencià d'Etnologia sobre l'èxode rural recorrerà 11 destinacions durant l'any 2010 (nota Diputació de València)

Font de la notícia: (Pàgina web de la Diputació de València)
Web del Museu Valencià d'Etnologia on es parla de l'exposició

La muestra itinerante del Museu Valencià d'Etnologia sobre el éxodo rural recorrerá 11 destinos a lo largo de 2010

11 abril '10.- La exposición itinerante del Museu Valencià d'Etnologia "Pobles abandonats, Pobles en la memoria", recorrerá en 2010 un total de 11 destinos. Tras abrir la itinerancia en Oropesa del Mar, donde la muestra está expuesta en el Centro de Interpretación Naturhiscope hasta el próximo 22 de mayo, la exposición también viajará a Fuenterrobles, Benavites, Aras de los Olmos, L'Eliana, Serra, Alginet, Aielo de Malferit, Ador, L'Olleria y Bocairent.

"Pobles abandonats, pobles en la memòria" es una muestra itinerante, formada por fotografías, documentos, objetos y testimonios, que analiza el éxodo rural y muestra los principales pueblos y núcleos de población deshabitados del territorio valenciano.

La propuesta expositiva intenta revivir esos lugares que estuvieron llenos de vida en algún momento y rescatar la memoria borrada por motivos como la despoblación, la construcción de embalses o los fenómenos naturales.

Comisariada por Agustí Hernández, la exposición invita a reflexionar sobre las causas que motivan la desaparición de un hábitat, pero también profundiza y recupera la historia cotidiana de sus habitantes, protagonistas indiscutibles de la historia de un pueblo.

El diseño de la exposición desarrolla el concepto de pueblo o aldea con un sistema de cubos modulares distribuidos en la sala de tal manera que se tenga la sensación de pasear por las calles estrechas y tortuosas de un pueblo abandonado.

Exposición global

La muestra "Pobles abandonats, pobles en la memòria" consta de 8 módulos en los que se explican los distintos motivos del abandono (emigración rural, construcción de embalses, catástrofes naturales y artificiales, expulsión de los moriscos y construcción de colonias agrícolas e industriales).

También hay una escenografía que recrea el ambiente de un pueblo que se está abandonando, y 2.200 fotografías. Completan la exposición tres vitrinas y aproximadamente unos 50 objetos de la vida cotidiana de las personas que vivían y trabajaban en estos lugares.

Algunos objetos han sido recuperados de núcleos de población que o bien ya no existen o están en ruinas. Por ejemplo, se puede ver parte de la pared de una vivienda situada en el desaparecido pueblo de Loriguilla viejo (comarca del Camp de Túria), una bibicleta procedente de Reduela (Ludiente, el Alto Mijares), o el diario escolar de una persona que emigró de una masía de Llucena (l'Alcalatén), entre otros.

Fotografías de gran formato
La parte más extensa de la exposición "Pobles abandonats, Pobles en la memoria" es la fotográfica. Los ocho módulos están forrados con fotos tanto por dentro como por fuera.

Las fotografías más pequeñas son cuadradas, de 50 por 50 centímetros, pero también hay otras de incluso un metro y medio por un metro.

La información gráfica que se ofrece en estos módulos también consta de indicaciones como la evolución de la población en comarcas como Los Serranos o els Ports, o la ubicación de los lugares deshabitados. Además, por distintas ventanas -espacios no utilizados para colocar fotos- se puede visionar el interior de cada módulo. Allí se encuentran las fotos interiores y los objetos de la vida cotidiana de los núcleos de población deshabitados.

El resto de las fotografías, hasta llegar a las 2.200 que configuran la exposición se pueden ver en un interactivo en el que, por municipios y comarcas, se accede a información gráfica de cada uno de los núcleos deshabitados. Cabe recordar que en el conjunto de territorio valenciano hay más de 500 núcleos de población deshabitados.

Canvis en el paisatge entre els anys 2003 i 2007, en este cas a Serra (Serra Calderona)

Fer les mateixes excursions en distints períodes de temps, et permet contemplar el canvi en el paisatge. Ací veiem una seqüència de com ha variat una part del nucli urbà del municipi de Serra, en el cor de la Serra Calderona (vore Parc natural de la Serra Calderona), entre els anys 2003 i 2007. Estes fotografies estan fetes des de la pujada al Pic de Rebalsadors. Esta imatge que veiem es repeteix en molts altres llocs de la nostra geografia i és l'antítesi que he volgut mostrar a la despoblació que pateixen altres llocs de la nostra geografia.
Fotografies: Octubre 2007, setembre 2006, juliol 2003.

Ascensió a "La Finestra" del Circ de la Safor i vistes de la comarca

Érem quatre persones (Manel, Laura, Àngels i jo), i enfront teníem una paret, l'inici de la pujada al Circ de la Safor. Finalment arribàrem a prop del lloc conegut com "La Finestra", on ens vam deleitar amb les vistes tant del circ com de la comarca i dels voltants. Recorde pocs llocs amb la terrible i constant pendent que vam pujar per a arribar al punt de les fotografies. Després vam dinar 'blat picat', plat típic de Vilallonga, en companyia d'Àlex i Dora.