diumenge, 30 de maig del 2010
Fotografies I passejada reivindicativa per l'Horta d'Alboraia, Almassera i Meliana (organitzat pel Bloc de l'Horta Nord i de Meliana)
L'activitat de hui ha sigut un exit de participacio i ha servit per mostrar que a l'Horta Nord viu molta gent que vol que l'Horta siga un lloc amb futur, i no un mur de ciment i de carreteres. La meua enhorabona als organitzadors.
dimarts, 25 de maig del 2010
Projecció de fotografies de pobles abandonats a la Foia (l'Alcora) amb la Coordinadora de l'Alcalatén
Moltes gràcies per l'assistència i l'interés mostrats en la xarrada que va tindre lloc el passat dissabte 22 de maig a La Foia, nucli de població de l'Alcora. Podeu entrar al web de la coordinadora de l'Alcalatén prement ací.
diumenge, 23 de maig del 2010
Projecció de fotografies i presentació del llibre de pobles abandonats a Massalavés (la Ribera Alta)
José Manuel Almerich i jo vam presentar el llibre "Pobles abandonas. Els paisatges de l'oblit" divendres 21 de maig a Massalavés, en la Ribera Alta. Vull agrair l'esforç de l'Ajuntament i de totes les persones que actuaren en el seu nom; l'alcalde, Enrique, o Pepe, entre d'altres; per fer possible l'acte. També a les persones que varen acudir. L'acte va estar molt bé.
També vull agrair la magnífica explicació del fenòmen de l'abandonament que va fer José Manuel. No em canse mai de dir-ho, és un autèntic especialista. Ell parla dels fenòmens que des de la vida quotidiana provocaren l'abandonament de nuclis i aldees valencianes. Jo em centre en mostrar i comentar les fotografies. Podeu entrar en el seu blog, i a més, vore les magnífiques fotografies que hi ha.
També vull agrair la magnífica explicació del fenòmen de l'abandonament que va fer José Manuel. No em canse mai de dir-ho, és un autèntic especialista. Ell parla dels fenòmens que des de la vida quotidiana provocaren l'abandonament de nuclis i aldees valencianes. Jo em centre en mostrar i comentar les fotografies. Podeu entrar en el seu blog, i a més, vore les magnífiques fotografies que hi ha.
dimecres, 19 de maig del 2010
Les runes del despoblat de Suera Alta i el castell de Mauz, a la Serra d'Espadà
Les runes del despoblat de Suera són unes runes ja venerables. Antigues. Rossegades pel temps i per la pluja. No viu ja cap persona que haja habitat este llogaret perdut en la Serra d'Espadà. I és que, a meitat camí entre el nucli de població de Suera i la Font de Castro, Suera Alta impressiona. Ancorat entre les runes del temps, les pedres del que va poder ser l'església, el molí, les arcades d'alguns corrals... queden com un testimoni mut de silenci i solitud.
No sols per la seua ubicació enmig d'una natura immensa, que ha crescut especialment els últims trenta anys, sinó també per la companyia del castell roquer de Mauz, situat sobre el despoblat, en un emplaçament de difícil accés. Eixa era, precisament, la finalitat d'estos castells. Controlar les rutes de pas. Hui no es pot accedir a la part superior del recinte fortificat, si no és amb cordes.
No sé ni tinc informació de quan es va despoblar Suera Alta. La informació que José Manuel i jo aportem al llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" és la que em va donar un home ja prou major a qui vaig preguntar en una de tantes rutes a este llogaret. Alguna cosa així com que els seus avis ja l'havien conegut en runes. No unes runes com ara, menjades per la vegetació, sinó en un paisatge que fa un segle, fruit de la pressió humana, no tenia a penes arbres si no és que eren fruiters i cultius com ametlers.
Les referències que he trobat a Suera Alta venen sobretot d'un llibre que vaig adquirir en la Diputació de Castelló, "Notícies per a la història de la Vila i Parròquia de Suera", publicat l'any 2006 i del qual és autor el capellà Vicent Gimeno, que va exercir durant uns anys al poble. La investigació duta a terme cita la història de la vila i dels altres nuclis que formaven la població, -Castro, Saudén i Suera Alta, si no recorde malament-. El llibre aporta algunes fotos especialment interessants pel que he comentat de l'evolució del paisatge del barranc de Castro, de fa uns anys.
També se cita informació sobre Suera Alta, entre d'altres, al llibre de Henri Lapeyre "Geografía de la España morisca", on l'identifica amb Sauden i dóna que en 1563 hi havia 9 cases de moriscos, per sis a la veïna Castro. En l'any de l'expulsió dels moriscos, l'any 1609, Suera tenia un total de 80 cases de moriscos.
Quan hui accedeixes a Suera Alta i les runes del que va ser Castro, et dónes compte de la capacitat d'adaptació del ser humà a l'entorn. Les dues aldeetes estaven molt a prop de fonts i naixements d'aigua, però també, especialment Suera Alta, se situava protegida pel castell i sobre un xicotet promotori damunt del barranc. El testimoni físic de Suera Alta, hui, des de la carretera que duu a la Campana i la partida de Pedralba, és un paretó vertical que despunta sobre un tossalet.
Fotos: castell de Mauz; camí d'accés a Suera Alta, empedrat en alguns trams; algunes edificacions del despoblat, vista del castell de Maus des de la muntanya dels Òrguens, posta de sol entre les runes del castell.
No sols per la seua ubicació enmig d'una natura immensa, que ha crescut especialment els últims trenta anys, sinó també per la companyia del castell roquer de Mauz, situat sobre el despoblat, en un emplaçament de difícil accés. Eixa era, precisament, la finalitat d'estos castells. Controlar les rutes de pas. Hui no es pot accedir a la part superior del recinte fortificat, si no és amb cordes.
No sé ni tinc informació de quan es va despoblar Suera Alta. La informació que José Manuel i jo aportem al llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" és la que em va donar un home ja prou major a qui vaig preguntar en una de tantes rutes a este llogaret. Alguna cosa així com que els seus avis ja l'havien conegut en runes. No unes runes com ara, menjades per la vegetació, sinó en un paisatge que fa un segle, fruit de la pressió humana, no tenia a penes arbres si no és que eren fruiters i cultius com ametlers.
Les referències que he trobat a Suera Alta venen sobretot d'un llibre que vaig adquirir en la Diputació de Castelló, "Notícies per a la història de la Vila i Parròquia de Suera", publicat l'any 2006 i del qual és autor el capellà Vicent Gimeno, que va exercir durant uns anys al poble. La investigació duta a terme cita la història de la vila i dels altres nuclis que formaven la població, -Castro, Saudén i Suera Alta, si no recorde malament-. El llibre aporta algunes fotos especialment interessants pel que he comentat de l'evolució del paisatge del barranc de Castro, de fa uns anys.
També se cita informació sobre Suera Alta, entre d'altres, al llibre de Henri Lapeyre "Geografía de la España morisca", on l'identifica amb Sauden i dóna que en 1563 hi havia 9 cases de moriscos, per sis a la veïna Castro. En l'any de l'expulsió dels moriscos, l'any 1609, Suera tenia un total de 80 cases de moriscos.
Quan hui accedeixes a Suera Alta i les runes del que va ser Castro, et dónes compte de la capacitat d'adaptació del ser humà a l'entorn. Les dues aldeetes estaven molt a prop de fonts i naixements d'aigua, però també, especialment Suera Alta, se situava protegida pel castell i sobre un xicotet promotori damunt del barranc. El testimoni físic de Suera Alta, hui, des de la carretera que duu a la Campana i la partida de Pedralba, és un paretó vertical que despunta sobre un tossalet.
Fotos: castell de Mauz; camí d'accés a Suera Alta, empedrat en alguns trams; algunes edificacions del despoblat, vista del castell de Maus des de la muntanya dels Òrguens, posta de sol entre les runes del castell.
dissabte, 15 de maig del 2010
Els altres plaers de les excursions als pobles abandonats: la intensitat dels colors de la natura (I)
En una entrada anterior parlava de la intensitat dels colors de la natura, i especialment, el roig. Citava el roig del caquier. Ací teniu, crec, una mostra. La foto la férem a Puebla de Arenoso. Si entre els lectors del blog hi ha algun especialista en estes coses, demane per favor que aclarisca si és o no un caquier. Gràcies.
dimarts, 11 de maig del 2010
Els plaers de les excursions als pobles i masos deshabitats: el paisatge valencià d'interior
diumenge, 9 de maig del 2010
Projecció de fotos de pobles abandonats al municipi de Monòver (les Valls del Vinalopó)
El Casal Jaume I de Monòver (les Valls del Vinalopó) va acollir divendres 7 de març la xarrada i projecció de fotografies "Pobles Valencians Abandonats". Moltes gràcies a l'organització de l'acte. Malgrat la pedregada caiguda i la pluja, va ser possible congregar un bon gruix de gent interessada a conéixer una part del territori valencià com són els pobles abandonats. També les conseqüències d'eixa despoblació: augment de la massa forestal, desequilibri entre un interior cada vegada més buit i una costa més plena, la segona residència, els incendis...
Fotos: Álex
Fotos: Álex
dijous, 6 de maig del 2010
Els altres plaers de les excursions als pobles abandonats: la intensitat dels colors de la natura
Les excursions als pobles abandonats proporcionen altres plaers, a més de la caminada i poder veure in situ llocs deshabitats. És apreciar els colors de la natura. Cels amb blaus de mestral immensos, millor encara si tenen núvols; postes de sol; el naixement del sol entre les muntanyes o sobre la mar; caminar per la vega del rierol o per una meseta rodejada de penya-segats...
Entre ells, m'encissa deleitar-me en veure, olorar, tastar els colors de les plantes. No hi ha res com gaudir de tots els matissos cromàtics que podem veure en les excursions i que varien de forma notable segons l'època de l'any. Alguns, com en la foto, fora del País Valencià, entre magnífics boscos de fageda, com la d'en Jordà, a Girona. Un altre color que m'agrada especialment, i que sí que puc gaudir en les proximitats d'on visc és el roig de les fulles de la vinya en octubre. M'atreviria a dir que és el color més bonic de la natura.
Entre ells, m'encissa deleitar-me en veure, olorar, tastar els colors de les plantes. No hi ha res com gaudir de tots els matissos cromàtics que podem veure en les excursions i que varien de forma notable segons l'època de l'any. Alguns, com en la foto, fora del País Valencià, entre magnífics boscos de fageda, com la d'en Jordà, a Girona. Un altre color que m'agrada especialment, i que sí que puc gaudir en les proximitats d'on visc és el roig de les fulles de la vinya en octubre. M'atreviria a dir que és el color més bonic de la natura.