Les runes del despoblat de Suera són unes runes ja venerables. Antigues. Rossegades pel temps i per la pluja. No viu ja cap persona que haja habitat este llogaret perdut en la Serra d'Espadà. I és que, a meitat camí entre el nucli de població de Suera i la Font de Castro, Suera Alta impressiona. Ancorat entre les runes del temps, les pedres del que va poder ser l'església, el molí, les arcades d'alguns corrals... queden com un testimoni mut de silenci i solitud. No sols per la seua ubicació enmig d'una natura immensa, que ha crescut especialment els últims trenta anys, sinó també per la companyia del castell roquer de Mauz, situat sobre el despoblat, en un emplaçament de difícil accés. Eixa era, precisament, la finalitat d'estos castells. Controlar les rutes de pas. Hui no es pot accedir a la part superior del recinte fortificat, si no és amb cordes.
No sé ni tinc informació de quan es va despoblar Suera Alta. La informació que José Manuel i jo aportem al llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" és la que em va donar un home ja prou major a qui vaig preguntar en una de tantes rutes a este llogaret. Alguna cosa així com que els seus avis ja l'havien conegut en runes. No unes runes com ara, menjades per la vegetació, sinó en un paisatge que fa un segle, fruit de la pressió humana, no tenia a penes arbres si no és que eren fruiters i cultius com ametlers.
Les referències que he trobat a Suera Alta venen sobretot d'un llibre que vaig adquirir en la Diputació de Castelló, "Notícies per a la història de la Vila i Parròquia de Suera", publicat l'any 2006 i del qual és autor el capellà Vicent Gimeno, que va exercir durant uns anys al poble. La investigació duta a terme cita la història de la vila i dels altres nuclis que formaven la població, -Castro, Saudén i Suera Alta, si no recorde malament-. El llibre aporta algunes fotos especialment interessants pel que he comentat de l'evolució del paisatge del barranc de Castro, de fa uns anys.
També se cita informació sobre Suera Alta, entre d'altres, al llibre de Henri Lapeyre "Geografía de la España morisca", on l'identifica amb Sauden i dóna que en 1563 hi havia 9 cases de moriscos, per sis a la veïna Castro. En l'any de l'expulsió dels moriscos, l'any 1609, Suera tenia un total de 80 cases de moriscos.
Quan hui accedeixes a Suera Alta i les runes del que va ser Castro, et dónes compte de la capacitat d'adaptació del ser humà a l'entorn. Les dues aldeetes estaven molt a prop de fonts i naixements d'aigua, però també, especialment Suera Alta, se situava protegida pel castell i sobre un xicotet promotori damunt del barranc. El testimoni físic de Suera Alta, hui, des de la carretera que duu a la Campana i la partida de Pedralba, és un paretó vertical que despunta sobre un tossalet.
Fotos: castell de Mauz; camí d'accés a Suera Alta, empedrat en alguns trams; algunes edificacions del despoblat, vista del castell de Maus des de la muntanya dels Òrguens, posta de sol entre les runes del castell.
Me encanta este rincón de la sierra de Espadán , el castillo roquero que domina el valle ,la fuente de castro y la frondosa vegetación que crece en esta zona ,no sabia que hace tan poco tiempo este entorno fuera tan diferente ,ni las ruinas de estos poblados cargados de historia que me has descubierto .Enhorabuena por el reportaje.
ResponEliminaGràcies. Per a això servix el blog, per a mostrar a la gent eixos racons, i entre tots fer que la consideració i el coneixement públics contribuïsquen a millorar el nostre entorn.
ResponEliminaBuen objetivo el que persigues con tu blog al que por cierto te doy la enhorabuena ya que es interesante e instructivo , espero que poco a poco logres tu objetivo y aprendamos a respetar y cuidar estos enclaves que forman parte de nuestra historia....
ResponEliminaDescubres, amigo Agustí, uno de los paraísos para el excursionista en la sierra Espadán. Yo creo que sigue flotando en todo el valle esa aura mágica, que hace que mantenga su imagen virginal, aunque las piedras estén derruidas o se mantengan en asombroso equilibrio, adueñándose del espacio. La belleza del valle sorprende a quien lo visita por vez primera, y la segunda...
ResponEliminaQuien vaya en la primavera gozará, sobre todo por la eufonía del agua.
Un abrazo.
Luis.
Luis,
ResponEliminagràcies pels teus comentaris. A mi em dóna molta pena pensar que esta vall, com tantes altres, en un dia no molt llunyà pot arribar a ser past de les flames. Espere que no passe mai, però ja saps com funciona estes coses.
Tu també hauràs conegut en la seua esplendor la zona que va des de Ayódar cap a Fuentes i cap a Torralba abans del dramàtic incendi que va haver si no recorde malament en 1994.
Jo havia anat unes tres o quatre vegades per allí, i recorde una frondositat com pocs llocs, una esplendor de la natura impressionant. La rambla del Catalán flanquejada per moltíssims arbres, Fuentes, la pista que va a Cirat i la de Torrechiva, i la que puja a Torralba.
I l'inici del port de Torralba era espectacular. Estàvem encara en l'ombria d'eixa muntanya, i a més, era moltíssima la sensació de frescor per ser la vega de la rambla. Per dalt els arbres es tocaven de tal forma, que no es veia massa la llum del sol.
I va ser dramàtic vore com tota eixa sensació de bellesa, de natura verge, un dia desaparegué de sobte. Bo, van ser diversos dies d'incendi.
Segur que tu també has conegut eixe lloc com jo l'he vist. Si tens alguna fotografia d'ell abans de l'incendi, et pregaria que ens les acostares al teu magnífic blog www.senderismogispert.blogspot.com., que per a mi és una referència de continguts i de coneixements.
Espere que amb esta vall no ocórrega com la de la rambla del catalán Ayódar amunt.
Hola.El sitio se ve precioso. Se puede subir con facilidad con niños de entre 6 y 9 años?. Gracias.
ResponElimina