divendres, 22 de juliol del 2011

Poema dedicat als masos deshabitats situats entre la Plana i l'Alt Millars

Sóc el mas d’ara i de l’endemà dels anys,
el braç que va retirar l’estiu d’aquesta solitud
i el va fer brollar ullal, saó, pluja i tardor.
Sóc el roure enfront de l’horitzó,
la paraula que va detindre la tramuntana,
en el seu nom va infantar el migdia
i el féu créixer blat i espiga daurada.

Sóc l’empelt del foc
i aquell fum que fugia com la milotxa.

(De 'La Tramuntana fugaç', any 2001).
a

2 comentaris:

  1. L. Gispert23 de juliol del 2011, a les 8:52

    Eres feliz viajando por esos pueblos abandonados, por esas masías que escuchan más el rumor del viento, el beso del sol, el abrazo de las brisas... Están solas, sí, pero reciben las cálidas caricias de personas como tu, que se emocionan al verlas, buscando su atávico contacto.

    Sigue así, mi buen amigo.

    Un abrazo,

    Luis.

    ResponElimina
  2. Agustí Hernàndez23 de juliol del 2011, a les 20:52

    Demà diumenge faré una nova incursió per tres grans aldees deshabitades que tinc en ment des de fa anys, i que, per falta de temps, no he pogut veure, tastar, xafar. A les que no he pogut mirar a la cara. Serà un dia bonic, segur.

    ResponElimina