La Vall del Vinalopó a l'altura de Novelda, una altra perspectiva de l'interior

Ací tenim el riu Vinalopó, principal artèria fluvial de les comarques del sud valencià, al seu pas per les proximitats de Novelda. La fotografia està feta des del castell de La Mola (on està també el conegut Santuari de La Magdalena). Un paisatge amb tons blancs i pàlids quet té un encant diferent a les muntanyes plenes de vegetació d'altres parts de la nostra geografia. Ací exactament no tenim nuclis deshabitats com en unes altres parts de la geografia, però si ens n'anem cap a l'interior, cap a El Pinós i El Carxe, podem trobar unes terres poc poblades d'una bellesa idíl·lica.

Vaga General el dia 29 de març

La vall del riu Llucena, la Serra de la Creu i el Contador (comarca de l'Alcalatén)

La vall del riu Llucena i les zones pròximes (el Contador, el barranc de Gorgàs i la Serra de la Creu) és una de les zones on més es pot apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Hi ha un gran desnivell en molt poc d'espai. En a penes uns quilòmetres, passem d'uns 500 metres d'altitud en el fons del riu Llucena, als més de 1.000, si ascendim cap a Penyagolosa.

I el territori mostra eixes traces de la vida en la muntanya: bancals abandonats, masos, boscos en recuperació que s'han cremat tantes vegades... Llucena i la vessant sud del Penyagolosa són una cara ben coneguda de les comarques de Castelló.

La imatge de baix mostra un mas pròxim al cim de la Talàia, situat a la part est de la vall del riu Llucena. En la imatge superior es veu la vessant oest de la vall del riu Llucena, des d'aproximadament, el mirador de la Talàia. Masos encimbellats en llocs impossibles, aprofitant un espai molt reduït. A molts d'ells hem anat, i alguns han eixit en este blog.

Projecció de fotos i xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', amb l'associació Amics del Casc Antic de Vilafamés

Gràcies a l'Associació Amics del Casc Antic de Vilafamés per l'organització de la xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', la qual va ser ahir dissabte 24 de març en el saló d'actes de la Caixa Rural. Vicent Álvarez i jo ja havíem parlat del tema feia mesos, però fins ara no s'havia pogut materialitzar.

Xarrada 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', el pròxim dissabte 24 de març a Vilafamés (19 hores)

El pròxim dissabte 24 de març, a les 19 hores, faré la xarrada-presentació del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', en el Saló d'Actes de la Caixa Rural de Vilafamés. L'acte està organitzat per Amics del Casc Antic. Durant una hora, aproximadament, explicaré amb imatges les tipologies dels pobles abandonats, així com les causes i les conseqüències de la despoblació a terres valencianes. L'entrada és gratuïta. Vos espere. La foto del cartell correspon a la contraportada del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', publicat pel Consell Valencià de Cultura. La foto és de Luis Calvente.

El paisatge vist durant l'ascensió cap a l'Alt de les Barraques, màxima altura del País Valencià, en el Racó d'Ademús

Esta vista tan àmplia és en un punt de la pujada cap a l'Alt de les Barraques (1.839 metres), el pic més alt situat al País Valencià, en la comarca del Racó d'Ademús. Calcule que ací devem estar, encara, al voltant de 1.350 metres d'altura, perquè encara anàvem per la pista forestal que va en direcció a Camarena de la Sierra, i que vam abandonar per a completar els últims kms. d'ascensió. La vista és, aproximadament, cap a Mas del Olmo i Ademús.

Quan la naturalesa que t'envolta és grandiosa: excursió al circ de Soaso, al parc d'Ordesa (Osca)

Una d'eixes excursions que més m'han impactat és en el Pirineu aragonés: al circ de Soaso i la Cola de Cavall. A qui no haja estat, li la recomane per molts factors: per la bellesa del paisatge, pels monuments naturals que es poden apreciar, per la pau que sentirà quan l'haja poguda fer, entre d'altres. Àngels i jo férem la pujada per la senda dels Caçadors, baixàrem per la Faja de Pelai, i arribàrem al circ de Soaso i la 'Cola de Caballo' i férem la tornada per la pista forestal i senda, caminant al costat de les 'Grades de Soaso', fins al punt d'eixida, als peus de la senda dels Caçadors, en l'aparcament.

Concloc dient que és una de les excursions més boniques que he fet en la meua vida. Si algú no ha estat a Ordesa, és un d'eixos llocs als quals s'ha d'anar com a mínim una vegada en la vida. Adjunte fotografies, que en cap cas fan justícia a la bellesa del lloc, a la diversistat de matisos, colors, formes i textures que es poden percebre i tastar. Tornarem.

Posta de sol vista des de les runes de l'aldea de Campo de Benacacira (Xelva)

Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.

Dedicat a esta papallona, amb qui compartírem uns minuts de la nostra vida (Costa Brava, Catalunya)

En una de les nostres excursions la vam vore i ens vam acostar a ella. No podia volar, no es movia. La vam aconseguir pujar al palet. Una vegada allí dalt, a penes es movia, el que ens fa suposar que estava morint-se. La vam fotografiar, i la vam deixar en el lloc on estava. No va alçar el vol. Ens mirava amb eixos ullets de pena que té. Supose que moriria al poc de temps. Ara, mirant novament eixos ulls, la recorde. Recorde la resignació, la immutabilitat, la natura de què formava part. Este poema, publicat a 'Amb els peus per davant', li'l dedique a esta papallona amb qui un dia, ja fa uns anys, ens vam creuar en la Costa Brava.


Com l’ordenança de l’aigua i de la post,
la de qui parle més vella i bella és.
Sempre bolcant mans amigues,
dels màstils i d'sperances.