Dedicat a esta papallona, amb qui compartírem uns minuts de la nostra vida (Costa Brava, Catalunya)

En una de les nostres excursions la vam vore i ens vam acostar a ella. No podia volar, no es movia. La vam aconseguir pujar al palet. Una vegada allí dalt, a penes es movia, el que ens fa suposar que estava morint-se. La vam fotografiar, i la vam deixar en el lloc on estava. No va alçar el vol. Ens mirava amb eixos ullets de pena que té. Supose que moriria al poc de temps. Ara, mirant novament eixos ulls, la recorde. Recorde la resignació, la immutabilitat, la natura de què formava part. Este poema, publicat a 'Amb els peus per davant', li'l dedique a esta papallona amb qui un dia, ja fa uns anys, ens vam creuar en la Costa Brava.


Com l’ordenança de l’aigua i de la post,
la de qui parle més vella i bella és.
Sempre bolcant mans amigues,
dels màstils i d'sperances.