"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"

Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.