"Penjar les botes", article d'Amado Tena Folch sobre la pràctica del senderisme

Este article és d'Amado Tena Folch i va ser publicat per primera ocassió a la revista del Centre Excursionista de Vila-real, pàgines 4 i 5, en el número 51, corresponent a l'hivern de l'any 2013. L'autor i el centre han donat el seu permís per a què ací el puguem reproduir, amb una de les fotos en què va eixir en l'edició en paper. 

L'autor, baix el meu punt de vista, sintetitza en estes línies una visió del senderisme que el converteix en una pràctica esportiva, però també cultural, d'integració i de realització personal. Només una persona que sent el que diu Amado Tena pot escriure un text així. Gràcies. 

Penjar les botes

A una certa edat- 74 en el meu cas-, moltes portes s´han tancat i altres estan a penes entreobertes. Quan fa més d´un any un traumatòleg em va confirmar la ruptura del menisc extern del genoll dret, vaig pensar que havia arribat l´hora de “penjar les botes”. En un primer moment vaig recordar amb nostàlgia els camins recorreguts sota el sol o la pluja, amb fred o amb calor, amb vent o en calma. No obstant això, superat el desconcert inicial i animat per les paraules del metge sobre la inexistència de desgast o d'altres lesions en el meu genoll, vaig decidir aceptar amb realisme la nova situació i adoptar una postura positiva. Com va escriure Edmund Burke, “ningú comet un error més gran que qui no fa res perquè pensa que pot fer molt poc”.

Sense ignorar la realitat i amb la prudència deguda, vig tornar a recorrer velles rutes o a descubrir unes altres de noves. Gràcies a elles vaig viure una vegada més el cicle de les estacions: els colors canviants dels boscos i la sospresa de la pluja de la tardor, els paisatges endevinats sota la boira de l´hivern, els verds prats tacats de roselles de la primavera, els camins ardents i les ombres acollidores de l´estiu.

Caminant aprenem a estimar i a respectar la terra que ens acull. Quan recorrem les rutes senderistes descobrim els boscos en què el vent compom música; les nues planures pentinades pel vent; la grandiositat de les muntanyes en què està escrita la historia de la terra; la humil senzillesa de les flors silvestres; els arbres solitaris i desafiadors; els encreuaments que assenyalen camins que un dia van unir pobles; els arbustos que naixen en roques impossibles; la remor tènue d'una font; els cultius promeses de futur; els barrancs profunds i misteriosos; els pobles amagats en els quals els temps s´ha detingut; les coves de rugoses parets, les xicotetes ermites que marquen les rutes de la fe, les ruïnes dels castells que conten històries oblidades; la negra empremta dels incendis que destrueixen el paisatge; les mil formes dels núvols que creen quadres abstractes canviants, els masos abandonats; els riuets que transporten vida… El fet de tenir capacitat de sorprendre'ns davant de tot allò que descobrim caminant no evitarà que siguem majors, però sí que sigem vells. Vivim mentre mantenim la nostra ment oberta i la nostra curiositat desperta.

Més enllà d'aquest contacte amb la terra, el senderisme és una escola de vida. Practicar-lo t'aporta harmonia i serenitat. No sé si és el senderisme el que ens fa solidaris o si s´ha de ser solidari per a ser senderista. En caminar, sempre hi ha un braç amic per a salvar un obstale, unes paraules d'alé en els moments difícils. La paraula compartir es fa realitat en aquests moments dedicats a reparar forces en què cada u ofereix alguna cosa de la seua motxilla. La teua felicitat es fa major en viure-la amb els altres.

Cada eixida senderista és un poc un símil de la nostra vida en què s'alternen els bons i els mals moments. El camí té sentit en el seu conjunt. Recórrer-lo significa perseguir una meta, però la felicitat no es concentra en l´instant precís de creuar-la. Konstantinos Kaváfis en el seu poema Ïtaca afirma: “Tin sempre Ïtaca en la teua ment. Arribar allí és el teu destí. Més no afanyes mai el viatge. Millor que dure molts anys i atraca, vell ja, a l´illa, enriquit amb tot el que has guanyat en el camí.” Tant important com la meta és tot el que vivim mentre caminem. Cal saber trovar en cada etapa “ports que tu abans ignoraves”.

Fa poc vaig llegar que un portador nepalés consideraba la memòria del que havia viscut escalant com el seu bé més preat i que quan dormia somiava amb les muntanyes. Per a mi els records d'allò que s'ha viscut en la naturalesa són un tresor i en els meus somnis recórrec camins que ja vaig caminar. Però el passat no m'immobilitza. L´art de viure es bassa en gran manera en la nostra connexió amb el momento actual. Cal aceptar el pas del temps i al mateix temps construir una xarxa d´interessos i d'amistats que ens ajuden a viure el present amb plenitud serena. Continuen caminant i així afegirem vida als anys. 

Amado Tena Folch