L'emoció als ports de muntanya per damunt dels 2.000 metres d'altitud

Hui el Giro d'Itàlia ha pujat l'Agnello, port de muntanya per damunt dels 2.700 metres d'altitud, i demà puja la Bonette, la carretera més alta d'Europa oberta al trànsit, encara que no fa l'últim tram. 

Pujar ports de muntanya a estes altituds és una experiència única, gratificant. 'In situ' el contrast tèrmic, de vegetació, el canvi en el paisatge, contemplar i ser part de la grandiositat de les muntanyes, el llegat del vent i de la geologia, és extraordinari. La natura lliure, però també domesticada, el paisatge, eixa extraordinària combinació d'elements naturals i artificals, adquireix ací una de les seues més belles manifestacions.

Són molts els que no he vist ni voré, però he d'agrair a la Vuelta, el Tour i el Giro, haver pogut conéixer algunes d'estes muralles que han suposat un desafiament humà a la natura, un repte per a comunicar pobles i valls, passant a altituds fora de l'espai que l'ésser humà pot habitar i que mostren eixa riquesa dels ecosistemes de la terra. El món de la gota i la infiltració, la neu perpètua, l'aigua obrint un camí potser de milers de quilòmetres...

El Veleta, el Gavia, l'Stelvio, Envalira... són alguns dels europeus, però a Colòmbia, Xina i altres parts del món hi ha els més alts i més llargs del Planeta. Haver pujat recentment el Galibier, també vora els 2.700 metres, és extraordinari. No saps com expressar-ho, però saps que és positiu, que et fa ser persona, natura, cultura, humanitat.