El món vist des de les moles

Les muntanyes són elements inseparables de la identitat de les persones. Més enllà de ser més o menys altes, baixes, grans o menudes, són un referent cultural que agermana persones i territoris.

D'entre estos elements naturals, destacaria especialment les moles. No solen ser espectaculars. Els seus cims plans no poden competir visualment amb les crestes i els pics escarpats, la verticalitat del buit, l'angoixa dels cims enfilats al cel. Quan parlem de moles ens referim a relleus suaus, amb laderes amb poca pendent, i quasi totes elles tenen cingles molt a prop del cim. Les moles solen ser elements molt destacables en el paisatge. Prop d'una mai pot destacar-ne'n una altra. Els seus grans volums i que no estan pegades, les fan un element central en el territori, més visible si cap.

N'hem pujades moltes, de moles, al llarg de tants anys. Cadascuna és una experiència única. Un camí a la bellesa del silenci, a quedar atrapat entre un munt de pensaments, idees i anhels. Sí, dic anhels. Perquè quan estàs arribant dalt i al teu costat s'obri l'espai, la immensitat, la distància, creus que la vista superarà la d'aquelles altres moles que ja has pujat. De vegades ho aconsegueixes, i la satisfacció és molt gran. Els cims, més amplis o estrets, més o menys plans, són la culminació efímera d'un moment viscut, compartit, la suma d'unes condicions irrepetibles que la natura t'ha regalat.

Les moles estan molt unides a la idiosincràsia de les valencianes i dels valencins. Són un dels elements paisatgístics més representatius de les serralades ibèriques, les quals cobreixen aproximadament dos terceres parts del territori valencià. Les moles són l'expressió humana del poblament fns al límit. Moltes d'elles han sigut ocupades, quasi sempre parcialment, per poblats ibèrics, de l'edat del ferro, per castells erigits per vigilar valls i passos estratègics, Si no moles, les seues germanes més menudes, colines i tossals. Moltes moles han sigut emprades com a zones de pastura, per a fer agricultura, malgrat estar totalment batudes pels vents. Al llarg de la història, han sigut un element cantat i amb gran identificació col·lectiva: la Mola d'Ares, la de Cortes, la del Buitre o la de Segart, per posar alguns exemples. Muntanyers, geògrafs, persones divulgadores del territori, ens han parlat d'estos cims magestuosos.

Quan pugem una mola recorrem una part de la nostra identitat. Les moles són part de la història física i humana del territori. Cap altre tipus de muntanya és més humana que una mola. Les seues laderes i cims han sigut aterrassades o habitades. Des dels cims, hi ha el domini visual, ampli i etern, però alhora canviant, del paisatge que el ser humà ha sigut capaç de construir. Cap muntanya és més humana que una mola, amb els seus testimonis d'altres civilitzacions, o de recents construccions, amb les vistes polícromes de camps amb diferents cultius i pobles que esgraonen planures, i rius que recorren les valls i reparteixen vida.

Quan caminem i fem cims, fem mola, busquem, preferentment esta combinació de natura i de cultura, de paisatge i d'harmonia, de vida i d'immutabilitat, de dona i d'home. Perquè fer mola és ser com el vent: més humà, més lliure.

Foto dalt: El Molón de Camporrobles (la Plana d'Utiel-Requena)

Centre: Mola de Sant Pere de Castellfort (els Ports)

Baix: Muela de Cortes (la Vall de Cofrents-Aiora)