Paisatges amb boira i pluja, com este dia, en la Serra Calderona

Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.

Arribem a les 100.000 visites en este blog, 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots i continua per vosaltres i per a vosaltres

Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres.

Agustí Hernández Dolz

La pluja, companya de caminada en la vessant sud del Javalambre, com ací, a les Salines d'Arcos

La pluja ha sigut companya d'excursions en moltes caminades arreu del País Valencià, Terol i Conca. En la fotografia estem arribant a les Salines d'Arcos, en runes.

Una canasta en la qual ja ningú no llançarà el baló, crònica des de l'Alt Millars

Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.

Portes obertes que miren l'horitzó. Una altra imatge de la despoblació

Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.

A mi, en molts casos, em dóna la impressió que este món, el dels pobles i masos abandonats, és com si en eixos llocs de sobte, d'un dia per a un altre, tot el món se n'haguera anat sense fer les maletes.

M'encissa entrar i des del llindar mirar cap a fora. Aguaitar el fons, l'horitzó, els bancals, les altres cases en runes, la plaça, el forn morú o el forn comunal, la font, els ribassos, el penya-segat, els pallers. Veig que enfront meu tinc un món que ha tocat a la fi, i que caurà amb la meua generació.

I pense que caurà com en altres generacions també s'han abandonat i han desaparegut masies i aldees. I com en unes altres parts del món està ocorrent ara.

En aquesta foto, aguaite el Barranc de Santa Ana. Les seues marges són un exemple magnífic d'eixe món que es desmorona i que serà conquerit, en uns anys, pel pi, el matoll i els incendis forestals.

Companyes de viatge durant molts anys en ascensions, caminades, la marató i mitja...

A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa.

En esta foto estaven ja destrossades. Les havia acabades de trencar amb les mans, però pensí que potser fóra important recordar el model per tornar-lo a utilitzar i que calia fer-los un xicotat homenatge.

Bar tancat ja fa prou anys, prop del port del Hontanar, en el Racó d'Ademús

Una altra imatge de la despoblació valenciana. En este cas veiem un bar situat a vora carretera nacional, en terme de Castielfabib, prop del cim del port del Hontanar. La foto, no obstant, és de l'any 2005.

Despoblació i vida quotidiana des de la comarca de l'Alt Millars

Aquesta fotografia, també de dijous passat, ens mostra una altra vessant de la vida quotidiana i la despoblació: cases que més prompte que tard cauran a terra, en masos on vivien desenes de persones. El sostre ja s'ha ensorrat per la part de l'escala, la cambra no crec que tarde massa temps a caure. Un capítol més de l'evolució de la vida a la muntanya s'haurà escrit.

Una imatge sobre la despoblació. De vegades, sobren les paraules. Captada en un mas de l'Alt Millars

Una imatge sobre la despoblació. De vegades, sobren les paraules. Esta fotografia es va fer en un mas de l'Alt Millars, ahir dijous 24 de novembre. El mas, situat en un altiplà, format per una desena de vivendes, aproximadament, també estava deshabitat. No és la primera vegada que em trobe una imatge així, però no deixa de sorprendre'm. Sembla com si en eixe mas de sobte tot el món se n'haguera anat corrent... Possiblement, quan eixa furgona va ser deixada ahí, podia maniobrar amb facilitat i era un lloc sense vegetació. Ara tindria difícil moure's, per la malesa i els incipients pins. La foto ens exlica la despoblació, el lloc i alguna de les seues conseqüències.

La destrucció de Guardamar del Segura l'any 1829 com a conseqüència d'un terratrèmol

La localitat de Guardamar del Segura, situada a la comarca de la Vega Baja, va ser destruïda per un terratrèmol el 21 de març de l'any 1829 a les sis de la vesprada. Aquest terratrèmol el va patir la part nord-est de la comarca i es calcula que va ser de 6,6 graus en l'escala de Richter. Llavors el poble ocupava la part alta de la muntanya on s'ubica l'actual castell, i part de la seua ladera. La magnitud de la catàstrofes va obligar a reedificar la població, a la part est del castell, en una zona més baixa. És per això que si hui visitem Guardamar del Segura podem veure el traçat rectilini dels carrers en el seu centre històric, i edificis com l'església que pel seu aspecte són relativament recents.

A més de ser un poble de nova planta, Guardamar es pot visitar per altres motius. A principis del segle XX l'avanç de les dunes amenaçava les primeres cases de Guardamar, tal i com podem vore en les fotografies de la casa Museu enginyer Mira. Per evitar-ho es va plantar un pinar a vora mar, per part de l'enginyer Mira, qui també va fer actuacions similars a Elx i Alacant. L'eficàcia d'està pràctica va fer que la vila el nomenara fill predilecte.

Hui a la part nord del poble hi ha el parc Alfonso XIII, que a través d'ell ens duu a la mar i més enllà, a la desembocadura del riu Segura. Per a Àngels i per a mi Guardamar va ser una gratificant sorpresa, un poble al qual recomanem la visita, que a més, és l'últim on es parla la nostra llengua, el valencià. Ah! Des de la desembocadura del Segura es veu l'illa de Tabarca, però d'això parlarem en altra entrada. (Fotos: les primeres representen el lloc on estava originàriament el nucli de Guardamar i un grabat d'una placa de l'Ajuntament que representa el poble abans del terratrèmol; a continuació el parc Alfons XIII i imatges del Passeig Enginyer Mira).

El lloc deshabitat i en runes de La Nava (Castielfabib) i el paisatge un dia de pluja

La Nava (Castielfabib) està situat a més de 1.200 metres d'altitud sobre el nivell de la mar. No hi viu ningú, sinó que estem en un grup prou gran de corrals buits i la majoria d'ells en ruines. En esta zona de la comarca del Racó d'Ademús hi ha altres nuclis també deshabitats, en paisatges de gran bellesa. La Nava està molt a prop de l'aldea d'Arroyo Cerezo, el lloc habitat situat a més altura del País Valencià, a més de 1.300 metres d'altura. Entre els llocs deshabitats pròxims em referisc a Tóvedas de Arriba i de Abajo, per citar un exemple. I també recomane fer una visita, ja situats en la mateixa comarca, als nuclis de Castielfabib i de Vallanca.

L'artista Juan Carlos Julián també ha pintat La Nava. Pots vore la seua visió de l'aldea ACÍ.

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook ja té més de 1.000 seguidors. Fes-te tu també!

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook ja ha superat els 1.000 seguidors, i continua creixent. Si vols fer-te seguidor, només cal que apretes en el botó 'M'agrada' de la part superior dreta de la pàgina, i cada vegada que es publique un contingut, apareixerà en el teu canal de notícies.

L'accés a la pàgina és este: http://www.facebook.com/#!/pages/Pobles-Valencians-Abandonats/169073936505638.

Ascensió al Puntal del Agrillar (1.616 metres), el cim més alt de la comarca del Alto Palancia i la Serra del Toro

L'ascensió al Puntal del Agrillar, altura màxima de la comarca de l'Alt Palància i també, per tant, de la Sierra del Toro, es pot fer des de molt distints punts. Àlex i jo vam seguir les instruccions del llibre "Cumbres y parajes del Alto Palancia", de Luis Gispert Macián, i vam eixir des de la base militar de La Salada. L'itinerari discorre pràcticament sempre per damunt dels 1.400 metres d'altura, per la qual cosa, ens vam permetre el luxe de fer-la en el mes de juny.

Tant per la vegetació (sabines rastreres en les zones més altres) com pel paisatge de suaus vaguades, valletes, sendes i pistes, l'excursió és molt recomanable. Les vistes es poden gaudir des dels dos grans cims del recorregut, La Salada i el Puntal, però també des de punts intermijos. També l'excursió és molt recomanable per la presència humana dispersa en alguns corrals abandonats (corrals de Valero, Montesinos, Pampasiempre), i també restes de la Guerra Civil en forma de trinxeres i nius de metralladora. Dalt del cim i durant la baixada vam trobar prou restes de llandes de conserva, fins i tot el que creiem que era una bomba (vore la fotografia).

Arriba la tardor, tota plena de bons desitjos i l'espera de llargues caminades

M'agrada la tardor. Enguany sembla que no arribava, però ara sí, sembla que ja no hi ha marxa enrere. Quedarà algun dia de calor, però ja no poden ser molts. A més, independentment de què haja plogut poc o molt, o faça molt de sol o poc, la reducció d'hores de sol ja va fent l'efecte sobre la natura.

Les xoperes, allà on hi ha, en vegues de rius sobretot, van tenyint un mantell groc als seus peus. Els caquiers tenen un roig bonic de veres; també els cirerers, no vull pensar en el faig. Però si hi ha un color, per a mi, protagonista de la tardor, i extraordinàriament bell, és el roig de la vinya. Un color amb tants matisos i tonalitats que sembla indescriptible. Només es pot fer una cosa: anar i tastar-lo. Jo ho faré aviat.

La lluna vista des del Repetidor del Garbí, en la Serra Calderona

Una altra de les excursions que hem fet, ens ha permés gaudir d'aquesta vista des del cim del Repetidor del Garbí, en la Serra Calderona. La vista està orientada cap a la mar.

Meravellosos moments en la muntanya, com ací, al Pla de Vistabella (comarca de l'Alcalatén) camí a La Estrella

Esta excursió, feta fa ja anys en bici de muntanya, amb Pere, ens va permetre anar des de Vistabella fins a La Estrella. Sí senyor, una ruta de les que no s'obliden. Se'ns va fer quasi de nit, però arribàrem i tornàrem. El dia, per a no oblidar. Ací veiem el desviament cap a l'Estrella enmig del Pla de Vistabella, a uns 1.200 metres d'altura sobre el nivell de la mar.

Ascensió a la Muela de Cortes i arribada a l'aldea d'Otonel (pujant per la senda de Cavanilles, creuant la Muela i tornant pel camí)

L'ascensió i descens de la Muela de Cortes és impressionant. L'excursió que ara referencie i les fotos que aporte són de l'any 2007, en una excursió que vaig fer amb Àlex. Recorde que va ser quan la calor ja apretava, i a més, ens vam passar caminant unes 8 hores, més el temps d'arribar i tornar a casa, i les parades per a fotos, etc. Vaja, des de les 6 del matí fins a les 6 de la vesprada. Férem més de 30 km a peu.

L'excursió té un interés indubtable. L'ascensió, per la senda de Cavanilles (per on fa 200 anys va pujar l'il·lustre botànic) és espectacular. Bonica de veres. Com poques en la geografia valenciana. Tallada a pic sobre el penyasegat, flanqueja la mola, amb uns 300 metres de desnivell, fins arribar a la bassa, una obra hidràulica també espectacular (i alhora amb un fort impacte visual i ambiental).

El tram següent, des de la bassa fins a l'Otonel, ens va ocupar més de 4 hores. Ja sé que no hi ha tanta distància, però aprofitàrem per donar unes quantes voltes en aquella immensa planície suspesa sobre els llits dels diversos rius que la delimiten. La veritat és que l'excursió, molt diferent a les habituals que fem, és molt bonica. Paisatges desforestats, socarrats per terribles incendis, i boscos en recuperació. Vistes aèries sobre Cortes, el canó del riu Xúquer, la comarca de la Foia de Bunyol, la Vall d'Aiora, la Ribera Alta i la vista fins el mateix pic Caroig, entre d'altres de la rodalia com el Nyonyo (ascensió al qual ja s'ha referenciat en este blog).

I finalment, el plat fort, l'arribada a l'aldea quasideshabitada de Otonel. El testimoni de la seua última habitant fins a la posterior recuperació, dècades després (no fa molts anys), forma part de la introducció al llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit' que hem escrit José Manuel Almerich i jo. Impressionant. El lloc està aïllat i solitari com pocs en la geografia valenciana, i en un paisatge que en les últimes dècades s'ha consumit prou vegades per les flames.

Otonel és una aldea molt pobreta, extraordinàriament pobra, on, no obstant, ha arribat la llum, s'ha reformat algunes cases i s'ha fet alguna que altra obra pública. Va ser un lloc de moriscos, posteriorment a l'expulsió d'estos, rehabitat i tornat a deshabitar. Una terra escarpada, dura, pobra, amb prou verticalitat i pocs espais per a sembrar res acompanya esta aldea a mig camí entre Cortes de Pallás i Millares. El Nomenclàtor diu que l'any 2010 tenia 24 habitants empadronats. Res a dir, només cal vore la quantitat que dóna a unes altres aldees de Cortes com per a vore que si jo vaig dilluns que ve a les 8 de la nit i compte les persones que hi ha, la realitat no té res a vore amb el que diu ací.

Siga com siga, la senda de Cavanilles, la Muela, Otonel, i els paisatges del canó del Xúquer val la pena gaudir-los. Les vistes aèries són espectaculars. Crec que les fotos no fan justícia al que vam poder gaudir durant aquella excursió.

Ja em contareu quan aneu. Les fotos estan ordenades cronològicament, de les primeres (eixida de Cortes) a la part final (Otonel). De la tornada, uns 12 km. caminant per un camí asfaltat, no n'he posat.

Crònica d'un viatge llargament desitjat. Tornada a la Tinença de Benifassà deu anys després

Normalment Àngels i jo no repetim lloc on anar de viatge. Però en aquesta ocassió era pràcticament una obligació. Ho desitjàvem. Crec que mai he ansiat tant tornar a un poble o espai. A més, feia uns deu anys que cap dels dos havia xafat la Tinença de Benifassà, una de les zones més belles i extraordinàries de la geografia valenciana. I per això calia tornar. El viatge, com era d'esperar, va resultar molt gratificant per molts aspectes.

La veritat és que l'oratge també va acompanyar. Vam tindre un dia amb molta calor, un altre apte per a fer fotos de paisatge (molts núvols i prou claror) i un tercer per a eixes fotos de prop que no es poden fer més que uns pocs dies a l'any, on la boira envaeix tota la composició.

M'atrevisc a dir que la Tinença és una bella expressió de la bellesa més autèntica que podem gaudir en tot el País Valencià, tant pels seus paisatges pràcticament inalterats, com per l'obra de l'ésser humà sobre el territori. Eixos elements 'artificials' que defineixen la comarca del Maestrat i per extensió gran part de l'interior de Castelló queden plasmats ací amb una perfecció inigualable, i són un exemple d'integració de paisatge i cultura. Allò que diríem un paisatge secular. El Maestrat abancalat; els murs de pedra en sec; els pobles encimbellats en llocs pràcticament inexpugnables, a la vora de penya-segats; les valls i els conjunts masovers; els boscos de carrasca barrejats amb altres de pi; la petjada històrica sobre el territori en forma de peirons, testimonis de guerres i també situacions recents com l'emigració de tot el segle XX.

La Tinença de Benifassà, a més, al meu entendre, té una peculiaritat: una arquitectura que, almenys fins a dia de hui, queda integrada en l'arquiectura tradicional d'una forma magnífica. Pobles com El Bellestar em van impressionar. El recordava com un poble bell, i puc continuar dient el mateix d'ell, com per exemple també del Boixar. Passejar pel carrers del Bellestar a poqueta nit em va transmetre una sensació de pau inigualable.

La Tinença continua sent molt feble demogràficament. El nucli principal, la Pobla de Benifassà, a penes aplega una cinquantena de persones que hi viuen tot l'any de forma regular. Comptant els altres nuclis de població(Fredes, El Boixar, El Bellestar, Castell de Cabres, Coratxar) el municipi no arriba a un centenar de residents regulars. Al poble de Bel, hui aldea de Rossell, dedicaré una entrada més endavant.

Recomane anar a la Tinença a tot el món que llig este blog. Demanaria que vos endinsàreu en el seu territori. Feu la GR, aneu als boscos, al Faig Pare, el Salt de Robert, visiteu els nuclis de població, ermites com Sant Cristòfol. A mi, deu anys després, la Tinença m'ha tornat a impressionar.

Peus de fotografia: (De dalt a baix). El Boixar, un dia de boira; Herbesset, en la veïna comarca dels Ports, aldea de Morella; El Bellestar; Cova dels Rossegadors; Coratxar; carretera del Boixar a Coratxar, vista aèria del Bellestar; Convent de Santa Maria de Benifassà, habitat per catorze persones. Té el seu origen en el segle XIII, fa més de 700 anys.