dimecres, 22 de març de 2017

Els pobles abandonats del sud de Sòria

Tots els pobles abandonats tenen darrere una història de patiment i de misèria. Els de Sòria són particularment terribles. En l'últim viatge he pogut comprovar-ho de nou. També vaig parlar amb un dels dos habitants que queden a un poble que va tindre més de 150 veïnes i veïns i que no crec que tarde massa a buidar-se del tot. Una història, la d'este poble, que acabarà en breu. De veres. Potser ningú alçarà acta. Serà com una derrota de l'últim habitant contra ell mateix. Una més.

Tant de silenci, em va recordar el magnífic llibre recentment publicat per Paco Cerdà, 'Los últimos'. Un compendi d'històries humanes, profundament humanes, sobre despoblació i neorruralisme.
Entre tant de silenci, durant l'estada vaig omplir els ulls i els pulmons de pau, de bellesa, vaig carregar fanecades d'aromes, vaig omplir-me de la remor del vent i vaig deixar córrer davant meu el paisatge, l'amplària, la llibertat que se sent als espais oberts.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Vaig acariciar la teua pell per última vegada i me'n vaig anar sense mirar arrere


Vaig acariciar la teua pell per última vegada, com qui agafa la mà del temps per a abandonar-lo definitivament. Et vaig mirar. La teua cotna està esquellada després de set segles. No sé si rebrotaràs esta primavera. Un segon, una cadència de bellesa, de sofriment, una llàgrima que va arribar fins al centre de la terra, entre les teues arrels immenses. La nostra mirada va discórrer entre el cel i la terra, entre dues espècies, entre dues infanteses, entre un roure i un humà.


Vaig acariciar la teua pell per última vegada, mentre tu esperes. Solemne. Alt, com tots els campanars del meu poble. Ferm, com la roca enfront del mestral i de la tramuntana. Com la flor que renaix d'entre la neu. Com l'aigua que s'escorre per les teues branques, la teua soca i aplega als teus pensaments.

Vaig acariciar la teua pell per última vegada. I vaig marxar sense mirar arrere. Caminant cap a l'horitzó, deixant-te amb la teua solitària càrrega d'anys, de temporals, de postes de sol i de trencs d'alba, de ventades, amb milions de quilos de blancor damunt teu. Et vaig deixar amb el cingle i la roca que t'han acompanyat en vida i alçaran acta del teu temps.

Quan torne ja no estaràs. O sí, com una relíquia que el mestral ha tombat, com un gegant vençut per la neu, com una llarga pàgina que ha passat.

Vaig acariciar la teua pell per última vegada i me'n vaig anar sense mirar arrere.

Al Roure Gros, Ares del Maestrat. Hivern de 2017