Esta vista tan àmplia és en un punt de la pujada cap a l'Alt de les Barraques (1.839 metres), el pic més alt situat al País Valencià, en la comarca del Racó d'Ademús. Calcule que ací devem estar, encara, al voltant de 1.350 metres d'altura, perquè encara anàvem per la pista forestal que va en direcció a Camarena de la Sierra, i que vam abandonar per a completar els últims kms. d'ascensió. La vista és, aproximadament, cap a Mas del Olmo i Ademús.
Una d'eixes excursions que més m'han impactat és en el Pirineu aragonés: al circ de Soaso i la Cola de Cavall. A qui no haja estat, li la recomane per molts factors: per la bellesa del paisatge, pels monuments naturals que es poden apreciar, per la pau que sentirà quan l'haja poguda fer, entre d'altres. Àngels i jo férem la pujada per la senda dels Caçadors, baixàrem per la Faja de Pelai, i arribàrem al circ de Soaso i la 'Cola de Caballo' i férem la tornada per la pista forestal i senda, caminant al costat de les 'Grades de Soaso', fins al punt d'eixida, als peus de la senda dels Caçadors, en l'aparcament. 
Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.
En una de les nostres excursions la vam vore i ens vam acostar a ella. No podia volar, no es movia. La vam aconseguir pujar al palet. Una vegada allí dalt, a penes es movia, el que ens fa suposar que estava morint-se. La vam fotografiar, i la vam deixar en el lloc on estava. No va alçar el vol. Ens mirava amb eixos ullets de pena que té. Supose que moriria al poc de temps. Ara, mirant novament eixos ulls, la recorde. Recorde la resignació, la immutabilitat, la natura de què formava part. Este poema, publicat a 'Amb els peus per davant', li'l dedique a esta papallona amb qui un dia, ja fa uns anys, ens vam creuar en la Costa Brava. 
De vegades, les fotos enganyen. Esta la va fer mon germà un dia que pujàrem a la Peña Juliana. El lloc en el qual estic no era, ni de lluny, tan perillós com pareix. Però enfocant la foto totalment des de dalt, ho sembla. No és la primera vegada que m'ocorre, que el que realment enfoques no és el que ix, ni ix com és o com tu voldries. Coses dels fotògrafs aficionats, com el meu cas i en este cas, del meu acompanyant. 
Vaig visitar fa algun temps l'aldea de Tamayo, a Venta del Moro, i la verdad es que en part vaig quedar decebut. El paisatge i la zona, en conjunt, és molt bonic, com ja havia pogut comprovar en unes altres ocassions, en altres trams del Cabriol, però esperava una altra cosa respecte de l'aldea. Tot i que és un emplaçament especialment aïllat, la part situada a la banda nord del riu Cabriol, en el terme municipal de Venta del Moro, està totalment rehabilitada. No queda res de l'emplaçament original, excepte algun corral aïllat. 
Romandre sempre, 
Hem arribat a 2.000 seguidors en la pàgina de Facebook 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots. Podeu entrar en la pàgina en el següent enllaç: 
Estos dies que està fent tant de fred, i la neu és present a les zones de muntanya, recorde especialment dies de nevades de què he sigut testimoni en la muntanya. Nevades que ens estaven caient damunt, o bé nevades que feia dies, hores o minuts que havien caigut. La carretera de El Toro a Alcotes és un d'eixos records. Ací la veieu en una fotografia. En el cotxe érem quatre persones.
Tinc a les mans un magnífic llibre, "Camins i paisatges de Vilafranca", obra de Diego Ripollés i Sergio Monfort, que vaig adquirir en una de les nostres estades a l'Alberg La Parreta de Vilafranca. El llibre és referit al terme municipal de Vilafranca, i abasta una gran varietat de paisatges diferents, com els que podem trobar a este municipi castellonenc. Des de cims (Picaio, Montllats, Tamborero...), fins a vega de riu, barrancs, zones masoveres, llocs com el Pla de Massorro, que són un museu de pedra en sec a l'aire lliure... El llibre replega 20 itineraris (amb alguna incursió en municipis limítrofes) i un apartat d'informació pràctica. Enhorabona per este gran treball.
Vaig estar a la Vall de Gallinera ja fa prou anys. No obstant això, recorde nítidament els seus pobles blancs, nets, situats a la vora de la carretera que talla la vall pel centre. Són diversos nuclis de població, incloent-ne un (Llombai) sense població en aquell moment, i alguns despoblats moriscos, entre els quals destacaria el d'Alcúdia. Ara que estic llegint un llibre sobre la zona, em ve a la memòria aquell viatge per la muntanya d'Alacant, i em fa ganes de tornar. Tastar novament les fonts, camins, carrers i places, pujar les muntanyes.
Des de divendres 20 de gener fins el pròxim 2 de febrer, l'exposició de la qual sóc comissari, 'Pobles Abandonats. Pobles en la memòria', es pot veure en la sala d'exposicions de la Biblioteca Pública de Montcada (l'Horta). Accés gratuït. Qualsevol persona interessada en la temàtica dels nuclis de població valencians deshabitats té un bon material del que gaudir! L'itinerància continua pels pobles valencians, des de l'any 2007.
Vaig visitar fa un temps El Puntal, nucli de població depenent de l'Ajuntament d'Énguera, però situat a una considerable distància del centre admninistratiu. Estem ja lluny, però englobe el nucli dins la solana del pic Caroig, una zona demogràficament buida. 
L'Alcalatén és una comarca variada. Des de les planures de l'Alcora, ciutat industrial i ben comunicada, fins a les cotes més altes dels termes de Vistabella o Xodos, amb el cim del Penyagolosa i els seus 1813 metres, trobem un desnivell de més de 1.500 metres. Un continu d'ocupació humana del territori que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que forma un paisatge molt humanitzat. La foto mostra un dels masos de Llucena que em va cridar l'atenció, el de la Torreta de Foios. Malgrat estar situat relativament prop de la carretera Llucena-Castillo de Villamalefa, està deshabitat. Prop, el mas de Foios, està habitat.
Àngels i jo vam pujar al castell del Poyo fa alguns estius. Ací vos deixe algunes fotos d'aquella bonica excursió, sense a penes dificultats. El cim està a un poc més de 1.400 metres d'altura. Vam eixir des de l'aldea de El Collado (la situada a major altura de les d'Alpuente), i si no recorde malament, parant, fent fotos, etc., el cim el vam assolir en menys de dues hores. 
Vaig gaudir. En un viatge recent vaig fer un tram de la carretera entre Énguera i Aiora, i la veritat és que hi ha moltes coses a contar i veure. En primer lloc, en la llunyania, el Caroig. També, cal dir que hi ha trams d'aquesta carretera que són com si estigueres suspés entre dos barrancs, i pots gaudir de magnífiques vistes, sobretot en direcció oest. En tercer lloc, destacaria algunes finques privades i grups de vivendes amb una certa bellesa. I en quart lloc, podria dir que el paisatge després una sensació de soledat impressionant. Si en algunes zones de l'Alcalatén o del Maestrat hi ha àmplies zones on no hi viu ningú, ací es pot dir el mateix. 
Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.
Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres. 
La pluja ha sigut companya d'excursions en moltes caminades arreu del País Valencià, Terol i Conca. En la fotografia estem arribant a les Salines d'Arcos, en runes.
Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.
Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.
A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa. 
Una altra imatge de la despoblació valenciana. En este cas veiem un bar situat a vora carretera nacional, en terme de Castielfabib, prop del cim del port del Hontanar. La foto, no obstant, és de l'any 2005.
Aquesta fotografia, també de dijous passat, ens mostra una altra vessant de la vida quotidiana i la despoblació: cases que més prompte que tard cauran a terra, en masos on vivien desenes de persones. El sostre ja s'ha ensorrat per la part de l'escala, la cambra no crec que tarde massa temps a caure. Un capítol més de l'evolució de la vida a la muntanya s'haurà escrit.
Una imatge sobre la despoblació. De vegades, sobren les paraules. Esta fotografia es va fer en un mas de l'Alt Millars, ahir dijous 24 de novembre. El mas, situat en un altiplà, format per una desena de vivendes, aproximadament, també estava deshabitat. No és la primera vegada que em trobe una imatge així, però no deixa de sorprendre'm. Sembla com si en eixe mas de sobte tot el món se n'haguera anat corrent... Possiblement, quan eixa furgona va ser deixada ahí, podia maniobrar amb facilitat i era un lloc sense vegetació. Ara tindria difícil moure's, per la malesa i els incipients pins. La foto ens exlica la despoblació, el lloc i alguna de les seues conseqüències.
La localitat de Guardamar del Segura, situada a la comarca de la Vega Baja, va ser destruïda per un terratrèmol el 21 de març de l'any 1829 a les sis de la vesprada. Aquest terratrèmol el va patir la part nord-est de la comarca i es calcula que va ser de 6,6 graus en l'escala de Richter. Llavors el poble ocupava la part alta de la muntanya on s'ubica l'actual castell, i part de la seua ladera. La magnitud de la catàstrofes va obligar a reedificar la població, a la part est del castell, en una zona més baixa. És per això que si hui visitem Guardamar del Segura podem veure el traçat rectilini dels carrers en el seu centre històric, i edificis com l'església que pel seu aspecte són relativament recents.
