dimecres, 14 de febrer de 2018

Cant a tu i a les muntanyes

A tu, 
que vens, que no tornaràs, 
que has vingut, que sempre estàs

Cant a tu i a les muntanyes

A tu, protagonista d'esta història, que m'has acompanyat, dona o home amb tantes cares i tantes formes de viure. Que has caminat, volat, nadat, corregut, passejat, que t'has emocionat; has sentit por, desesperació o goig. Home o dona amb qui he compartit les il·lusions, l'espera, la complicitat, només les fotos, també el menjar, que ens acomiadàrem plens de ganes de tornar, que visquérem el dia, unes hores o moltes vegades, que no has tornat o vingueres l'altra vegada.

Roques altes del vent, tu i jo, que hem compartit l'ameró, el patiment, el cos o el sexe, els projectes, que hem plorat i hem rist. Ens hem abraçat, hem renyit, hem ajudat a aquell, hem fet plans per conquerir el món i fer-lo nou. Tu, home o dona de les mil cares, amb qui he volat més alt que els voltors, he navegat mil oceans, amb qui he descobert el paisatge més recòndit i on ens hem sentat a somniar.

Dona, home, junts hem alçat el bancal que caïa, hem vist florir la primavera i hem desfilat per les alberedes de la tardor, de la mà, del muscle. Xiqueta o xiquet, flors de molts dies, barandats d'il·lusió i de vida, orgullosos de nosaltres, compromesos, caducs com la veu de la tardor, eterns com la remor de la cascada, lliures com el vent i el trenc d'alba. Dona valenta, home lliure, quasi ancians, que heu trobat el sentit de seguir, amb Kavafis, fent del camí la vida i la meta.

Tu, que has vingut i has tornat, que has vist el trenc d'alba i has sentit el fred, que has vingut per un camí on pràcticament ningú havia anat. Que vares estar a punt d'esvarar per la pedrera, despenyar-te de la cresta, que mirares amb vertigen el camí fet, que et banyares els peus al riu o al llac. Home o dona que obrires eixa porta tancada només amb el vent, que senyalares l'horitzó com a meta, el paisatge com a camí, la immensitat de la mola com a fi, que mai has recorregut un temps com este i que quan tornes ho faràs sense barca. Xiqueta o xiquet, fulla del vent, home o dona, minúscula placa tectònica de la meua vida, flor amb les cames preparades per a volar, terratrèmol dels meus pensaments.

Tu, més alta que el mestral, més gran que tots els paisatges junts, inabastable com la marea i la tronada. Perla meua, amiga i amic, dona i home, gràcies per compartir, per ser, per estar o haver estat, per viure, viure't, viure'm, per aportar, construir i créixer, per mirar i seguir. Per ser tu.

Agustí Hernàndez
febrer 2018