dilluns, 16 de setembre de 2019

Un cap de setmana a Llucena


És la primera vegada que passem un cap de setmana a Llucena. Sí, la primera vegada. Al poble on més vegades hem anat d'excursió. Allà on hem conegut masos i masovers, on hem posat el peu a diversos cims i hem fet sendes impossibles per la bellesa de l'entorn. On en família o amb unes altres persones d'Alboraia i de València ens hem banyat als tolls, hem estat baix les cascades, on hem vist trencar el dia i com el sol s'amagava darrere de les muntanyes. És la primera vegada que hem dormit a Llucena, potser perquè com està prop, dormir es reservava a llocs més llunyans. Al poble on pels carrers del seu centre històric, fa més de 20 anys, va començar el projecte 'Pobles valencians abandonats', amb excursions compartides amb Daniel Albert, masover i cantador en la rondalla i anteriorment als bureos dels masos.


Este cap de setmana hem pogut gaudir com poques vegades de Llucena. Amb més temps i més intensitat. Començant pel lloc on hem estat: la Casa Redona, una casa tradicional del poble peculiar per la seua forma, i situada prop de la plaça, al cor del centre històric. Es tracta d'un lloc, certament, restaurat amb gust. De tres pisos, una de les coses que més m'ha agradat ha sigut les vistes per la finestra de la cambra i de l'habitació, que arribaven a perdre's en la llunyania, cap a l'est o sud-est, de la vall del riu Llucena fins Figueroles i més lluny. Allà baix, des de la finestra, també es podia vore la Badina, un toll al riu Llucena on ens hem banyat en moltes excursions al llarg dels anys. La sensació de pau i tranquil·litat sentant-se a llegir al costat de la finestra, dormir o estar tombat al llit amb la finestra allà i les seues vistes, no es pot descriure. La seua propietària, Carmen, és una persona encantadora. Gràcies per tot.


Este passat cap de setmana, concretament divendres dia 13, també hem presentat els llibres Pobles valencians abandonats, Pobles abandonats de la Península Ibèrica i Paisatges i pobles abandonats, a benefici de l'associació Amics dels Camins de Ferradura de Llucena, que durant els últims anys ha treballat de valent en recuperar antics camins pels quals es pot caminar amb facilitat, pensats per a comunicar masos i que per ells poguera anar fins a un animal de càrrega, o molts en filera. Se sent orgull d'haver col·laborat amb un grup de gent que ha invertit centenars d'hores treballant voluntàriament en localitzar, desbrossar, netejar, senyalitzar i difondre estos camins, i que ha sigut ajudada per persones del poble que els han utilitzat durant la seua vida, fins al moment en què va arribar l'èxode rural. Divendres, en la presentació, i malgrat la pluja, es varen vendre molts llibres. I durant el cap de setmana varen continuar venent-se. Gràcies a Joan, de l'associació, per haver cregut que es podia fer, i haver impulsat l'acte. També per explicar el treball que s'ha fet i el que falta i donar la cara. També vaig conéixer Héctor, de l'associació, i altres membres que havia vist en fotos de facebook desbrossant o tallant pins. Estic orgullós de gent que dóna el seu temps lliure, dissabtes pel matí, per a fer un camí del que sobretot es beneficiaran unes altres persones, caminant per ells. També vull agrair l'ajuda del personal de l'ajuntament per ajudar a organitzar l'acte, José Luis; i també Erika, la regidora de cultura, per haver cedit el local i haver difòs l'activitat. Com no, a tota la gent que als comerços ha volgut penjar els cartells.


Llucena encisa per moltes coses. La seua proximitat al nostre lloc de residència. És una hora en cotxe. Com a punt de partida per a excursions, Llucena ofereix molt: paisatges antropitzats i altres més naturals. Rius -no un sinó diversos-, barrancs, laderes abancalades, paisatges agrícoles, una extensa xarxa de sendes i de camins, boscos, masos, fonts, sénies, ermites, escoles rurals, molins. Vistes, amplària, horitzó. Una de les coses que més encisa són les vistes panoràmiques. Des del Mas de la Costa, des del Mas del Juncar cap al riu Villahermosa, des de la Talàia, des del Mas d'Olària, des de diversos punts del poble, com els llavadors. Són només alguns exemples.

A Llucena també hem fet moltes coses més. Passejar a primera hora del dia és un plaer. He pogut conéixer molts racons del poble, i recordar uns altres. Entre els nous són els carrers juristes i de l'ombria, el castell i tots els carrers que el rodegen. Llocs que confirmen perquè Llucena pateix un important despoblament, i que són una mostra de com la gent vivia fa molts anys. Entre els que ja coneixia, caminar de nou pels carrers de la part pròxima a l'ajuntament, pels carrers d'enmig i de la solana. Allí he pogut recordar els meus primers moments a Llucena, quan vaig anar amb Vicent Torrent, cantant d'Al Tall, i com a becari de Canal 9, per a entrevistar Daniel Albert, perquè ell vivia on acabava el poble, on el camí ja es dirigeix a les hortes que hi ha baix de les cases. Baix passar pel mateix escenari on gravàrem amb Daniel, farà uns 20 anys, aquell vídeo que es va emetre un Nou d'Octubre, i que recordava la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana. Hui, la seua casa, sense ell, està al mateix lloc, amb àmplies vistes a la vall del riu Llucena. Encara que a mi em va semblar que no havia passat a penes temps i era com si ell tornara a eixir com aquell dia, a saludar-nos i a saludar-me cada vegada que tornava i que ens mostrava els masos del poble.


Les passejades pel poble també m'han permés conéixer un tram de la muralla de les guerres carlines (hi havia un altre tram que va ser enderrocat no fa massa), i estar als llavadors de Llucena. Allà m'he sentat dos dies i he escoltat la música de l'aigua en les tres basses, mirant cap a la vall del riu. Impressionant i molt recomanable. La sensació d'altitud, distància, harmonia, natura i cultura, bellesa i silenci, es barreja amb el xiuxiueig que provoca el discórrer de l'aigua. D'entre les experiències pels carrers, també citaria la primera vegada que en ma vida he vist un pregoner. Allà estava, anunciant amb la trompeteta que la gent ja es podia matricular a classes de valencià i anglés, des del dilluns.


A Llucena també he pogut gaudir de dos dels seus bars: la Perla, i el Cid. Els dos, situats a la Plaça del poble, i on he pogut parlar un poc amb l'amo del segon, natural d'un poble pròxim que conec prou bé i on hem fet nombroses excursions. Sentar-se a les huit del matí en els porxes de la plaça amb un café davant sense fer res és un plaer que reivindique i que convide a més gent a tastar. Uns altres llocs, com l'ermita de Sant Vicent, o els parcs infantils que hi ha a l'entrada del poble des de la Plana, també els hem poguts gaudir.


Menció a banda mereix l'excursió que vàrem fer dissabte al matí pel Barranc del Gorgàs amb Josep. Ens va encisar. Recorde que per aquell barranc Àngels i jo férem una excursió farà uns dotze anys, i les fotos i els records són molt agradables. El que vàrem conéixer com una zona deshabitada, amb masos en ruïnes, ara s'ha convertit en un lloc on hi ha vida i on el pi ha avançat notablement. Sí, el Barranc del Gorgàs fotografiat fa una dècada era marró amb taques verdes. Ara és tot verd, perquè el pi blanc ha conquerit l'espai. L'excursió, per la part mitja i alta de les laderes que formen la capçalera ens va oferir unes vistes espectaculars dels masos de Picatxo, Montins, Torre Negre, Roig, Tortosa i Bartoll, entre d'altres. També sensacions hermoses: el silenci, la bona companyia, la remor del vent, l'aroma del manoll de poliol natural que Josep ens va agafar, el pi en harmonia amb el bancal, i alhora intuir tota la vida que hi va haver. El Mas de Tortosa és un símbol del barranc. Amb les seues ruïnes i el seu silenci et transporta en el temps a quan ací se sentia córrer xiquets i hi havia animals en les cases. Imagines com va poder ser la vida de les famílies que varen habitar estes terres i lluitaren per convertir l'espai en la seua llar, per donar forma a un indret que només de vore'l emociona. Salvant les distàncies, estar ací em transportà a la infantesa en l'horta i em va connectar a través d'un camí de més de quatre dècades al meu passat rural. Emocionant. Esta excursió la tornaré a fer, sense dubte.


Durant el cap de setmana destacaria també l'anada i la tornada a Llucena. Vam eixir divendres matí, perquè volíem evitar-nos les pluges anunciades (que finalment quasi no van caure a esta zona), i en tornar, vàrem gaudir d'uns altres llocs com el poblat íber de los Cabañiles (Zucaina), l'Ermita de Santa Ana de Zucaina i els tolls de la rambla, o la Fuente de Baños (Montanejos), on ens vàrem banyar quasi en solitud. Què diferent del mes d'agost... Menció a banda mereix les estades per a dinar o esmorzar a Castillo de Villamalefa, en diversos dies. Estem abonats a Casa Cano! Però de Castillo parlarem un altre dia, perquè seria impossible enumerar en poc d'espai tots els atractius d'este poble.

En resum, xapó al cap de setmana llarg a Llucena, el primer on ens hem quedat a dormir a este poble de l'Alcalatén. Per a repetir moltes vegades més. Per a contar-ho. Per a què ho puga viure més gent.

Fotos: Presentació llibres pobles abandonats, foto de grup; la Casa Redona; carrers del centre històric de Llucena; Eixida d'una de les tres proves de l'Ultraferradura; carrer l'Ombria; llavadors de Llucena de molt matí; Barranc del Gorgàs; Font del Mosquerí; Fuente de Baños (Montanejos, tornada)