Tres possibles portades del llibre en micromecenatge 'Pobles valencians abandonats'. Què opines?

Estes són les tres propostes de portada per al llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci', que eixirà a meitat d'octubre. Tens tota la informació sobre el projecte del llibre en este enllaç: 

http://www.verkami.com/projects/5993-llibre-pobles-valencians-abandonats-la-memoria-del-silenci

No encengues mai foc a la muntanya, i si el veus, crida al número de telèfon 112

Ha començat l'estiu. En el bosc mediterrani, per desgràcia, estiu és sinònim de foc, i el foc forma part de la cultura de les nostres muntanyes. Fa segles i ara. No vull dir que els incendis siguen inevitables i ens hàgem de conformar. El foc es pot modular, es pot minimitzar el seu impacte, i sobretot, es pot previndre. Els incendis, per tant, són 'quasi' evitables amb mitjans, almenys el tipus d'incendis catastròfics que hem patit, per exemple, l'any passat.

Amb un volum de massa foretal com el que hui hi ha a les muntanyes, i els insuficients recursos que es destinen a la prevenció i extinció del foc, entenc que els ciutadans i les ciutadanes, les persones que estimem la muntanya, estem obligats a un esforç extra en benefici nostre i de la societat.

No fem foc per a res a la muntanya, ni tan sols per a fumar. Una burilla mal apagada o caiguda de les nostres mans i arrossegada pel vent, en un dia de ponent, pot sembrar la mort i la desolació en pocs minuts per a milers de persones.

El telèfon d'emergències 112. Demanaria que si veiem qualsevol senyal de fum, encara que ens semble poc important, avisem immediatament al 112. D'altra banda, paellers, zones recreatives, cremes de rastolls, situacions que ens semblen perilloses... hem d'avisar. No sabem si els tècnics forestals han autoritzat o no eixa actuació, i per tant, cridant al 112 immediatament sabran què fer. Estem en una època on el foc pot ser sinònim de desgràcia en uns segons. Enfront d'actituds pressumptament irresponsables, siguem els primers responsables i cridem el 112, telèfon d'emergències gratuït. Ací pots consultar més informació al voltant de les catàstrofes naturals i específicament, els incendis. Com actuar, un manual de bones pràctiques, etc. FES CLIC SOBRE ESTES LÍNIES.

Des d'estes línies, el meu reconeixement al cos de bombers i bomberes, voluntaris i voluntàries, brigadistes i totes les persones que han lluitat i lluiten per a evitar el foc, i quan es produeix, per a extingir-lo i protegir bens públics i privats. També a totes les persones que formen el dispositiu d'emergència.

Les fotos que adjunte corresponen a l'incendi de l'any passat d'Andilla, i la que hi ha baix, de la tardor al Racó d'Ademús. Que enguany la tardor torne a arribar amb estos colors, o amb els matissos que li siguen propis a cada zona de muntanya. Si busques dalt a l'esquerra en la lupa, en este bloc podràs veure fotos d'altres incendis succeïts en els últims anys. A vegades veure les conseqüències ens pot ajudar a mesurar els riscos.

Sé que este estiu seràs la persona més responsable. Gràcies

El poble de Guadasséquies, derribat parcialment per la construcció de l'embassament de Bellús (la Vall d'Albaida)

La construcció de l'embassament de Bellús, en la comarca de la Vall d'Albaida, va significar l'enderrocament de part del nucli de població històric de Guadasséquies. Estem parlant d'una actuació duta a terme a meitat de la dècada dels anys 90, i que es va justificar, sobretot, per a previndre les avingudes del riu Albaida. L'actuació va implicar la desaparició de la part del poble més baixa i pròxima al riu, i la construcció de noves vivendes i una nova església en un punt més elevat. Guadasséquies té actualment 447 habitants (Nomenclàtor 2012).

En la primera imatge podem veure l'església de la Verge de l'Esperança, que va ser l'únic edifici de tota l'àrea expropiada que es va salvar, i que hui queda integrat en els terrenys limítrofs a l'embassament. També podem veure la nova església, i una grabat que ens recorda com era el centre històric de Guadasséquies abans de l'enderroc de part del seu nucli tradicional. Tens més informació sobre com va ser el procés de desaparició física de part d'este poble en la pàgina de l'Ajuntament de Guadasséquies. Fes clic ACÍ. 

Vos recomane acostar-vos a Guadasséquies i en general a tota la comarca. Nosaltres vam estar tot el matí de visita a Guadasséquies, i dinàrem i passejàrem tranquil·lament pel poble. Les vistes des de l'església de la Mare de Déu de l'Esperança són molt boniques. 

L'aldea deshabitada de Barchel, a Chelva, i la zona de 'Los Chorros de Barchel', sobre el riu Túria

Barchel és un d'eixos llocs on has d'anar per a percebre la bellesa, però al mateix temps també l'aïllament on era capaç de viure la gent fa un segle. Mire el mapa, i Barchel està situat a Chelva, molt prop del límit del terme municipal, si bé l'accés natural i el nucli pròxim més important és Benagéber, el nucli construït després del submergiment del Benagéber original. Abans d'esta situació, els llocs habitats més importants pròxims a Barchel eren l'aldea de Bercuta, i també la de Nieva, la primera a Chelva, la segona a Benagéber. Altra aldea de la qual es parla en este blog, Villanueva (CLIC ACÍ), tampoc estaria molt llunyana. Per arribar al poble de Benagéber, caldria baixar al Túria i remuntar-lo fins arribar al que hui és l'embassament.

Per a accedir a Barchel, Àngels i jo ho férem agafant la llarga pista forestal de Benagéber a Chelva, i des des de l'ermita de San Isidro, no arriba a un km. de Benagéber, ens desviàrem cap al nord-est per la pista de Barchel. Tot i que no és un camí especialment dificultós, en alguns trams de la baixada la proximitat de la caiguda del Barranc de los Visos pot impressionar, unit al mal estat d'algun tram dels aproximadament 3 kms de pista forestal. Arribats a Barchel, com en tants llocs, ens trobàrem una cadena que impedia continuar en vehicle, i a partir d'este punt, a peu.

Barchel està situat en la fi del barranc de los Visos, quan este comença a caure al canó del Túria, molt més deprimit. En esta zona, amb unes vistes de gran bellesa, uns centenars de metres més avall tenim els famosos "Chorros de Barchel", als quals es pot accedir des de la presa de l'Embassament de Benagéber, o des d'ací baixant per senda. A Barchel hi ha una vivenda reformada, i la resta es troben en runes. La foto de dalt d'esta entrada mostra una visió general on es veu part de l'aldea i el Barranco de los Visos, en primer plànol, mentre que en perpendicular es veu el canó del Túria. 

Ascensió al Penyagolosa i arribada a un poble abandonat de la comarca de l'Alcalatén

Després de pujar el Penyagolosa, vam arribar ací. Un lloc buit, solitari, erm. Este dia, agitat pel Mestral, el silenci era més fort, i feria els sentits. El paisatge que ens envolta, en l'Alcalatén, era grandiós. Vam gaudir, entre el silenci i el vent, recorrent uns carrers per on ja no hi ha vida. En un punt vam guaitar i vam veure esta raconada. Servisca d'homenatge a les persones que algun dia habitaren la casa. Gràcies a Vicent i Ramon per vindre, per compartir moments inoblidables.

En este mateix blog tens altres entrades que remeten al Penyagolosa. La 'cara' del Penyagolosa ACÍ; vista des de Manzanera ACI; una altra ascensió al pic ACÍ; panoràmica pel sud i foto de Luis Calvente ACÍ; Penyagolosa vist des de Llucena ACÍ.

La desaparició de l'Horta del Pouet de Campanar (barraca de Nyenya en la foto), de La Punta i de Vera

Sé que l'enderroc de la barraca de Nyenya (en la foto) és imminent. L'Horta del Pouet, a Campanar, té no només un valor històric, sinó també un valor simbòlic. Hi ha alqueries centenàries que van a ser enderrocades. Unes altres es conservaran, però ja no estaran habitades, com ho han estat els últims 400 anys, com la del Rei, la qual vaig poder veure per dins de la mà dels seus propietaris. I hi ha edificis que tenen un valor més que simbòlic. Enderrocaran en uns dies les últimes barraques que queden en l'horta de l'oest de la ciutat de València. Si quan Josep l'Escrivà va publicar el seu llibre 'Les nostres barraques', en l'any 1976, esta zona encara en tenia, i ell va recuperar nombroses fotos, ara no en queda només que la de Nyenya, que serà història en uns dies. 

No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la, ja no estava. 

La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la senda de Llora. 

Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història. Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador, i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat, però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També, potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el que havia sigut sa casa durant molts anys. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"

Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.

Ruta cultural per l'Horta: Alboraia - Ermita dels Peixets

Hui diumenge he participat en una ruta cultural per l'horta millor conservada, al meu entendre, que és la de l'Horta Nord. L'itinerari, des de la Plaça de la Constitució fins a l'Ermita dels Peixets d'Alboraia, el meu poble, ens ha permés recórrer uns 3 kms d'agradable caminada.

Gràcies a Víctor Panach per organitzar l'acte, i a la gent que ha participat amb els seus coneixements, com Ricard Carbonell. Jo també he comentat alguna cosa.

Entre tots hem explicat la flora i fauna de l'horta, abans i ara, el sistema de séquies, com és la terra, la flora i fauna del barranc, i també el Miracle dels Peixets, entre moltes altres coses. Crec i estic orgullós, que d'alguna forma hem contribuït un poc més a què més gent estime allò que té prop, com és la nostra horta.

Projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats' a Llíria, ahir divendres 17 de maig

Gràcies a la gent del Casal Jaume I del Camp de Túria (situat a Llíria) per organitzar la projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats'. Crec que vam passar una bona estona la vesprada d'ahir divendres. Fins la pròxima!

Excursió a les trinxeres d'Andilla-Alcubles, dins del cicle d'excursions pel patrimoni valencià de la Guerra, este diumenge 19 de maig

Reproduïsc el cartell (que he tret del blog http://lasalcublas.blogspot.com.es), que ens presenta l'excursió que este diumenge hi haurà a un dels escenaris de la Guerra Civil en les muntanyes valencianes: la línia intermitja o del Palància i el front d'Andilla. L'activitat -com tot el cicle- és una magnífica oportunitat de conéixer el nostre patrimoni col·lectiu referit a la Guerra. Aquelles persones que fem senderisme, bici de muntanya, fem cims, caminem les muntanyes, tenim molt present i podem vore diferents elements que ens recorden que fa 75 anys per estes terres hi va haver un dels episodis més significatius de la Guerra.

Des del blog Pobles Valencians Abandonats: felicitats a les persones que han treballat i treballen per recuperar la memòria d'estos espais, perque NO S'OBLIDE, per intentar donar a conéixer este patrimoni material i immaterial que ens pertany a totes les persones. I sobretot, per fer l'esforç -gran, ho sé- de mostrar-ho a la ciutadania. Si voleu més informació, l'entrada on he llegit esta informació està ací: http://lasalcublas.blogspot.com.es/2013/05/las-trincheras-de-la-guerra-civil-en.html i en el propi cartell teniu una adreça de contacte.

Xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats', divendres 17 de maig a Llíria (19:30 hores)

El pròxim divendres 17 de maig estaré a Llíria, al casal Jaume I (avinguda dels Furs, 17, baix) per a fer la xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats'. A partir de les 19.30 hores. Gràcies a l'organització de l'acte, per ajudar a fer visible esta altra part de la realitat valenciana.

Cases de Benali, en la Serra d'Énguera

En el camí cap al cim del Caroig arribem a un lloc idíl·lic: Cases de Benali, situat en el terme municipal d'Énguera. Ens aturem i passegem per la zona: l'ermita, les cases -reformades-, l'antic cementeri, les basses de reg, i les vistes cap a la llunyania, que ens presenten en primer plànol el cim del Caroig, i també una part de la comarca de la Canal de Navarrés. El pi va conquerint l'espai i les vistes són belles enmig d'este menut altiplà.

Mire el Nomenclàtor, Cases de Benali no consta com a nucli de població. És evident que ací no viu ningú de forma regular. La zona està molt aïllada. No obstant, les cases sí que es poden llogar com a vivendes de turisme rural. Sembla una bona experiència.

Continuem el nostre camí. M'agrada Énguera. Vaig fer la carretera des d'Aiora cap a este poble i em va semblar encissadora, amb les seues vistes. Vaig estar a Navalón i puc dir el mateix. I ara, ací, Benali em sembla d'una bellesa i una tranquil·litat extraordinàries. 

El despoblat morisc de l'Alcúdia, a la Vall de Gallinera

El despoblat morisc de l'Alcúdia, al municipi de Vall de Gallinera (la Marina Alta), en les proximitats del nucli de Benirrama, és una resta palpable de la presència àrab a les nostres terres. Tot i que l'expulsió dels moriscos es va produir al segle XVII, l'any 1609, alguns d'estos assentaments es van despoblar anteriorment, i altres, com el de l'Alcúdia, han estat habitats fins al segle XIX. Les runes que veiem són, òbviament, construccions d'època relativament recent, situades en el mateix indret que hi havia estos llocs que es van despoblar.

Les fonts, junt amb la presència d'enterraments descoberts en llocs inusuals, en camps de conreu, ens podem situar el punt dels despoblats, juntament amb els testimonis històrics de cronistes i viatgers, o la memòria col·lectiva dels veïns i veïnes de la zona. A la Vall de Gallinera hi va haver 21 d'estos llocs en època medieval, dels quals hui estan habitats no arriba a una desena, i d'alguns dels quals es desconeix el punt on estaven situats.

Benimahomet, Llombai, Bolcàssim, Benimarsoc, Benibader... són els noms d'alguns d'estos despoblats. En la Vall contígua a la de Gallinera, la d'Ebo, trobem l'Atzubieta, Capaimona o la Queirola. Alguns, com l'Atzubieta, en un magnífic estat de conservació. Pots vore ACÍ FOTOS DE L'ATZUBIETA.

Vos reproduïsc el que diu sobre el despoblat de l'Alcúdia el llibre "La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins", de Vicent Morera i Juanjo Ortolà. "L'Alqueria de l'Alcúdia es documenta per primera vegada en el Llibre de la col·lecta del morabatí de les Valls de Gaolinera i Ebo. El nom ve de l'àrab al-kúdya 'la lloma', 'el tossal'. A l'Alcúdia visqué gent fins a 1880".

Hui les restes que podem veure són les parets de l'església, que estava dedicada a Santa Magdalena, segons el llibre esmentat; així com també les restes d'algunes vivendes en els seus voltants. A uns centenars de metres, la Font de l'Alcúdia. L'església actualment està vallada, tot i que tant la seua estructura com el conjunt es pot veure perfectament.

Pots llegir altres articles sobre despoblats moriscos en estos enllaços: L'OLLA; RAFALET DE BONAMIRA; Recreació BATALLA MUELA DE CORTES; CAPAIMONA I LA QUEIROLA; DOCUMENTAL; SUERA ALTA; Recreació BATALLA ESPADÀ; i la PARET DE COTES.

Presentació del llibre 'Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel', dimecres 1 de maig a la Fira del Llibre de València

Els autors del llibre Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel: Antonio Valera Lozano (esquerra de la imatge) i Luis del Romero Renau (dreta foto). Baix, un moment de la xarrada i portada del llibre. Les dos últimes fotos incorporen a Agustí Hernàndez Dolz, autor del llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit (any 2006), convidat a la presentació. Moltes gràcies als dos autors pel magnífic treball que han dut a terme, i ara, cal que l'obra tinga difusió, perquè mereix la pena. També gràcies al públic assistent a l'acte, i les persones que han participat en el debat posterior. Fotos: Àngels Belloch, la de la taula és de l'organització de la Fira del Llibre, meua, i la que estem els tres amb el llibre, d'una persona anònima. Gràcies a tot@s! Com comprar el llibre? L'acte de hui estava organitzat per les llibreries La Traca-El Cresol-Moixeranga.

Llibre 'Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel' de Luis del Romero i Antonio Valera

Arriba a les meues mans un magnífic llibre que es presenta aquest dimecres a les 11 hores a la Sala museu 1 de la Fira del Llibre. Es tracta de ' 'Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel', sobre la despoblació patida a les terres d'aquesta província aragonesa. Els autors de l'obra -editada enguany per Rolde de Estudios Aragoneses (REA)- són Luis del Romero Renau i Antonio Valera Lozano, qui ens presenten la situació demogràfica d'una de les zones de l'Estat Espanyol que durant un temps amb major intensitat ha patit la despoblació.

Les causes d'aquesta situació, els principals nuclis de població afectats, el seu estat actual, una proposta de rutes temàtiques, les alternatives de futur, un ampli bagatge fotogràfic, un annexe amb totes les poblacions abandonades de Terol i inclús alguna valenciana, i la bibliografia, formen el llibre, entre d'altres.

Gràcies als autors per convidar-me a participar en la presentació d'aquest interessant llibre. Ens veurem en la Fira del llibre, dimecres dia 1, a les 11 hores, en la sala museu 1. La presentació està organitzada per les llibreries La Traca, El Cresol, Moixeranga.

Fotos: portada del llibre. Aldea despoblada de Paraíso Alto.

Pels camins de la neu, en les comarques de la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat i els Ports

La neu ha sigut companya de viatge en algunes de les excursions que hem fet i fem al llarg i ample de les nostres muntanyes i dels paisatges valencians d'interior. També hem arribat a diversos pobles abandonats amb neu. Hui, diumenge 28 d'abril, està nevant a l'interior de Castelló. Aquestes imatges ens mostren el paisatge emblanquinat de les comarques de la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat i els Ports, a principis de l'any 2007. Imatges de: Penyagolosa, ermitoris de la Mare de Déu de la Font i Sant Pau d'Albocàsser, masos i paisatges durant la pujada al coll d'Ares, carretera Ares a Morella.

En l'Alcalatén este dia ens sentim lliures. Envoltats pel silenci, la boira i la tramuntana

Caminem entre el silenci de molts masos abandonats. Ens observen, com espectres. Al principi del matí ens envolta la boira, després apareix la Tramuntana. La quietud, com un espectre apagat, ens bressola. Una zona àmplia, amb penyasegats. Planures solitàries, moltes cases a punt d'afonar-se. Estructures de pedra en sec diluint-se lentament, al ritme de la clepsidra apagada de la transició entre la tardor i l'hivern. Sé que a esta zona, alta i sense aigua, serà difícil que es rehabiliten vivendes o masos. Ens sentim lliures, privilegiats per gaudir d'un dia inigualable. Podem experimentar allò que a la ciutat no es pot sentir de la mateixa forma: el fred, el vent, la companyia, la boira, la solitud, la bellesa.

Aquell dia en el que férem estes fotos és un d'eixos dies de reflexió sobre com vivien ací les persones. Mentre caminem, en la ment ens resonen les paraules de Julio Llamazares, escrites en la seua novela 'La Lluvia Amarilla': "Pero, de pronto, hacia las dos o las tres de la mañana, un viento suave se abrió paso sobre el río y la ventana y el tejado del molino se llenaron de repente de una lluvia compacta y amarilla. Eran las hojas muertas de los chopos, que caían, la lenta y mansa lluvia del otoño que de nuevo regresaba a las montañas para cubrir los campos de oro viejo y los caminos y los pueblos de una dulce y brutal melancolía. Aquella lluvia duró solo unos minutos. Los suficientes, sin embargo, para teñir la noche entera de amarillo y para que, al amanecer, cuando la luz del sol volvió a incendiar las hojas muestras y mis ojos, yo hubiese ya entendido que aquella era la lluvia que oxidaba y destruía lentamente, otoño tras otoño y día a día, la cal de las paredes y los viejos calendarios, los bordes de las cartas y de la fotografías, la maquinaria abandonada del molino y de mi corazón'.

El bancal (poema del llibre 'La Tramuntana fugaç', 2001)

Masover,

l’aladre, la rella i el forcat com a eines,

has fet una antologia que ningú publicarà mai,

el tractat de la terra a pas de cavall,

la lentitud feta potes, cua i arnés.

Has dut al món, criat i vestit aqueix bancal

que un dia dúia per nom mola, 

i l’altre es va anomenar arbrada o surera. 

A doll fornicares amb la desagraïda terra, 

la suor del braç que empunyava l’aixada

va caure damunt el cos de la dona,

empeltares la teua millor branca en el seu cos,

i li vas traure el fruit de les seues entranyes. 

Masover, 

la teua faena és eixe tractat que cap llibrater vendria. 

Malgrat,

continues de cap a cap. 

Tardor i hivern, en silenci. La fotografia que hi ha baix d'estes línies és la única que no correspon a la mateixa seqüència temporal que les quatre anteriors.