dijous, 17 de desembre de 2009

El despoblat Mas de Costa situat a Llucena (comarca de l'Alcalatén-Castelló)









El mas de Costa està situat al terme municipal de Llucena, en la comarca de l'Alcalatén. Llucena és un dels pobles de la vessant sud del pic Penyagolosa, i dins del seu terme, el mas es troba a uns 900 metres d'altitud. Està deshabitat i prou aïllat. No hi ha més que vore la carretera, asfaltada, que hi accedeix. En alguns trams dóna una important sensació de vertigen.

Des del Mas de Costa (l'escola del qual és gestionada com a alberg pel Centre Excursionista de València) es poden fer nombroses excursions, a cada quina més impressionant. Una és la clàssica pujada al Penyagolosa, que es pot fer en unes cinc hores, aproximadamet. Una altra opció és vorejar la capçalera del barranc de Gorgàs, per un camí que en alguns moments arriba a perdre's.

Per a mi, Llucena sempre ha sigut com ma casa. El seu paisatge m'impressiona. Diria més, m'encisa. La seua verticalitat, les laderes tallades a pic sobre el riu Llucena, o els barrancs de Gorgás o de Cassoles... El mas de Costa, penjat en un penya-segat sobre el riu Llucena i amb unes vistes amplíssimes, representa la duresa de la vida que van viure els nostres avantpassats fins fa no massa anys. El mas consta de huit o deu cases, i incloïa una escola. La font i la bassa corresponent són espectaculars.

Hui, estos llocs són el testimoniatge d'una vida que ja no tornarà. És impensable que algú vulga viure en estes condicions de solitud i aïllament. Moltes cases s'han reformat, però les fotos de la trilla, cap als anys 80, que va fer algú i que hui té el Museu d'Etnologia de la Diputació de València, són un pedaç de la nostra memòria.

Des d'este blog també m'agradaria recordar una persona que em va obrir els ulls a la vida masovera i que ja no viu. És Daniel Albert, veí de Llucena amb qui vam gravar un vídeo per a Canal 9, que es va emetre un Nou d'Octubre. Un vídeo sobre els cants tradicionals valencians, enregistrats a la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana. Daniel, masover, va fer-nos un cant de batre en directe, cap a l'any 2001, quan vivia a Llucena, que em va impressionar. En altres excursioons posteriors, ens va dur al mas de Bartoll, al mas de Costa, al mas de Mosquerí i altres, i ens va mostrar tota esta altra cara del paisatge valencià. Des d'ací, a ell que va ser un protagonista d'este mode de vida, el primer masover que vaig conéixer, li vull agrair tot el que va fer per nosaltres.

La tercera fotografia correspon a la senda que hi ha del Mas cap a la pista del contador i el pic Penyagolosa.

9 comentaris:

david ha dit...

http://el-meu-poble.blogspot.com/2009/12/proximament.html

És una gran pena que l´interior de la nostra comunitat poc a poc vaja morint...

Agustí Hernàndez ha dit...

Gràcies, David. El territori canvia, i ara estem en una fase concreta, i les persones que visquen en el futur, en viuran una altra, com els nostres avantpassats visqueren en un món molt diferent al nostre.

Agustí Hernàndez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Luis G. ha dit...

Con mis cordiales saludos, Agustí, tus imágenes representan una muestra excelente de bonitos recorridos por esas tierras, bajo la impresionante mirada del Penyagolosa. Para mi son también uno de los marcos preferidos por Llucena.

Encantado.

Un abrazo.

Anònim ha dit...

El Penyagolosa impressiona, i la seua vessant sud és la vessant més dura de la despoblació, perquè a la zona nord a penes hi ha hagut històricament població

morastaquiteria ha dit...

Será impensable vivir ahí... para quien no se imagina como es esa vida, porque yo desde luego con mucho gusto me quedaría en el Mas de la Costa a vivir. Ya paso los veranos como voluntario en el albergue y no sé por qué vuelvo a casa...

Agustí Hernàndez ha dit...

La meua enhorabona. Per a mi és impensable viure en un lloc així, reitere. I si m'ho imagine, més impensable encara. Quan dic viure, em referisc al que jo entenc per viure, és a dir, estar tot el dia, fer el mateix que faig habitualment, etc. No estic criticant la teua opinió, ni la de ningú. Simplement vull dir que a mi no em pareix una opció personal, i sembla que a la majoria dels que vivien, tampoc, perquè van emigrar.

Eduardo albaladejo San Martin ha dit...

Hola Agustín soy ya mayor y tengo en la mente muchas bibencias de estos pueblos o fincas muy apartadas de los núcleos urbanos grandes.
Yo fui un inmigrante de esos sitios alejados pero creo que algún día bolberan a estar mas o menos abitados , conozco algunos que ya se pusieron en marcha , claro que no como medio de vida sino habilitados como turismo. Por ejemplo Riopar en Albacete, riopar viejo esta para el que no lo conozca en un sitio prebiligiado como casi todos ellos ,tiene un cementerio donde hay tumbas del 1800 y esta repoblándose casi en su totalidad respetando sus calles u sus casa restauradas tal cual..UN SALUDO..

Agustí Hernàndez ha dit...

Moltes gràcies per la teua aportació, Eduardo. Efectivament, com molt bé dius, molts nuclis deshabitats tornen a la vida, però amb altres usos, i una mentalitat diferent per part de les noves persones que hi viuen.