dimarts, 6 de desembre de 2011

Portes obertes que miren l'horitzó. Una altra imatge de la despoblació

Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.

A mi, en molts casos, em dóna la impressió que este món, el dels pobles i masos abandonats, és com si en eixos llocs de sobte, d'un dia per a un altre, tot el món se n'haguera anat sense fer les maletes.

M'encissa entrar i des del llindar mirar cap a fora. Aguaitar el fons, l'horitzó, els bancals, les altres cases en runes, la plaça, el forn morú o el forn comunal, la font, els ribassos, el penya-segat, els pallers. Veig que enfront meu tinc un món que ha tocat a la fi, i que caurà amb la meua generació.

I pense que caurà com en altres generacions també s'han abandonat i han desaparegut masies i aldees. I com en unes altres parts del món està ocorrent ara.

En aquesta foto, aguaite el Barranc de Santa Ana. Les seues marges són un exemple magnífic d'eixe món que es desmorona i que serà conquerit, en uns anys, pel pi, el matoll i els incendis forestals.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Qué lugares tan bonitos podemos conocer aquí. Gracias.

Juan J. Carrasco Lozano ha dit...

Enfocament poètic i ple d'amor per unes terres abandonades i generoses que van donar el millor que tenien: els seus fills. Amb la teva visita i sentiment els tornes la calor i dignitat perduts. Un cop més, felicitats, Agustí, per la teva feina i afecte que desprens per nostres estimats pobles i masies abandonats.

Agustí Hernàndez ha dit...

Juan José,

gràcies pels teus comentaris. Estes runes, estes cases a punt de caure són part del nostre patrimoni col·lectiu. Sembla increïble, però ens acompanyen per les nostres caminades per la muntanya. És com si ens miraren. Ens ajuden i ens arreceren quan plou. Quan tornes a passar i veus que alguna s'ha enrunat definitivament o ha caigut, et dóna pena.