M'assec en una de les cadires després d'assegurar-me que aguantarà el meu pes. L'habitacle duu anys sense vida. Només algú que ocasionalment passa, o va deixar de passar fa temps. És una vivenda molt forta, amb totes les portes obertes, rodejada d'una natura que l'ha envoltada per tots els cantons. Com les altres cases dels voltants, caurà més prompte que tard. O algú la rehabilitarà. No ho sé. El que que faig és parar i mirar. Sent el silenci, la calma d'un dia bascós d'estiu. Les persones es marxaren lluny. Òbric el llibre que m'acompanya, 'Paisajes con Memoria. Viaje a los Pueblos deshabitados del Alto Aragón', de José Luis Acín, i pense en què quan ell féu este treball, per estos pagos encara vivia alguna que altra persona. Ara, en molts quilòmetres a la redona, no viu ningú. Com en tants altres llocs del Pirineu aragonés.
5 comentaris:
Quin raco mes bonic, Llastima que es pergue. Un abraç.
Ostres, quina foto i quina casa més bonica. I tanta gent que no en té de casa! Una llàstima això que passa en eixos pobles.
Amb una bona restauració quedaria perfecta un saló ben acollidor per a xarrar en els freds dies d´hivern fins a les tantes de la matinada o també passant el temps jugant a les cartes. Casi ho puc veure i tot!
Hola. m'agradaria saber on esta la casa de la foto, igual las possat pero no el veig. gracies!
Publica un comentari a l'entrada