Sóc el mas d’ara i de l’endemà dels anys,el braç que va retirar l’estiu d’aquesta solitud
i el va fer brollar ullal, saó, pluja i tardor.
Sóc el roure enfront de l’horitzó,
la paraula que va detindre la tramuntana,
en el seu nom va infantar el migdia
i el féu créixer blat i espiga daurada.
Sóc l’empelt del foc
i aquell fum que fugia com la milotxa.
(De 'La Tramuntana fugaç', any 2001).
2 comentaris:
Eres feliz viajando por esos pueblos abandonados, por esas masías que escuchan más el rumor del viento, el beso del sol, el abrazo de las brisas... Están solas, sí, pero reciben las cálidas caricias de personas como tu, que se emocionan al verlas, buscando su atávico contacto.
Sigue así, mi buen amigo.
Un abrazo,
Luis.
Demà diumenge faré una nova incursió per tres grans aldees deshabitades que tinc en ment des de fa anys, i que, per falta de temps, no he pogut veure, tastar, xafar. A les que no he pogut mirar a la cara. Serà un dia bonic, segur.
Publica un comentari a l'entrada