Les runes estaven a la vora del camí. Eren com un espectre que ens observava en silenci. Cases amb els sostres caiguts, altres sense portes, la majoria amb una malaltia degenerativa en estat molt avançat. Ens acompanyava la tristor d'un dia que havia trencat amb sol, però que s'havia transformat en plujós, enmig d'aquella planura solcada per barrancs i sense a penes arbres, només esquelets de cases. Aquell dia, Àngels i jo passàvem de llarg amb celeritat, deixant arrere un mas abandonat rere l'altre. Tant de silenci i de solitud produïen una gran tristor.
5 comentaris:
On es aixó?
No és difícil de saber mirant una de les fotos. De totes formes, ho deixe a la vostra averiguació...
Fas ve en no dir.ho, per a preservarlo pero tambe per el plaer del descobriment.Un abraç.
Crec que és la millor fórmula. Bonic i aventurat. No tindre ni idea de què vas a xafar. Descobrir els llocs per tu mateix. Mirar primer el mapa, imaginar com pot ser el lloc, buscar informació en llibres... i anar.
Així ho hem fet, i així ho recomane. És quan realment tens la sensació d'haver trobat alguna cosa especial.
Àngels i jo vam planificar les excursions amb un objectiu: no repetir llocs: I anar als llocs on normalment no anava ningú d'excursió... sempre dins la muntanya, clar.
No n'hi ha manera de averiguar el lloc... dona-mos alguna pista.
Publica un comentari a l'entrada