divendres, 30 d’agost de 2013

A tu, que cauràs mirant la mar


Et saps perpetuïtat que t’arrabassa,
ànsia d’ona per retornar a la platja,
desig de salnitre colpejant-te el rostre,
segles i segles guaitant l’infinit, 
la mar i el far eternament presents.


Et saps desig i realitat, 
solitud, runa, pedra i paisatge, 
silenci, pluja, tramuntana i oblit. 

A tu, que cauràs mirant la mar. 

3 comentaris:

amparo puig ha dit...

Está claro que esa casa está cerca del mar, y también que alguna vez fue el sueño de alguien. Las casas- siempre- guardan sueños y tú nos los muestras. Gracias.

Esperança Font Sararols ha dit...

Cierto tu comentario Amparo, "alguna vez fue el sueño de alguien" . Y ahora en la quietud que el viento irrumpe, esperan plácidamente el nuevo amanecer: un nuevo sueño, de alguien... un nuevo proyecto...sin prisas.. sin pausas...

Agustí Hernàndez ha dit...

Les cases anaven construint-se cada vegada a major altura en les muntanyes a mesura que els millors espais, en les valls, s'acabaven, com a conseqüència de l'augment demogràfic. I s'habitaven llocs cada vegada més alts, amb terrasses cada vegada més difícils de mantindre i de treballar.

I va arribar un moment en què estos espais més difícils de treballar es van començar a deixar, i després la gran majoria dels restants.

La següent fase va ser la del pi -frenat pels incendis- que ha conquerit gran part de l'espai antuvi cultivat.

Ara, tímidament, per part d'algunes persones, s'intenta de nou recuperar estos llocs, amb una mentalitat i un usos en gran part diferents que els de fa dos generacions.

Eixos són els llocs que veiem a molts punts de l'Alt Millars, l'Alcalatén, la Plana, el Maestrat o els Ports. Com este. I les cases esperen, no se sap si a caure, o la rehabilitació i la rehabitació.