dilluns, 19 d’agost de 2013

Peñalcázar, silenci quan cau la vesprada


M'acoste a este poble abandonat molt entrada la vesprada, per a evitar la calor. Des del lloc on deixe el cotxe fins arribar hi ha aproximadament uns 30 minuts de caminada a un molt bon ritme. Des de lluny ja divise la fortalesa imponent que és Peñalcázar. Un poble encimbellat dalt una mola, i que va ser abandonat pels difícils accessos que tenia. Està situat a uns 1.200 metres d'altura sobre el nivell de la mar i en una de les zones de Sòria on hi ha uns altres pobles abandonats.

Arribe i el lloc està totalment en runes, com esperava. No hi ha cap casa reformada. Alguna ha aguantat més que les altres, però acabarà caient. La despoblació del lloc deu haver sigut fa prou dècades perquè no queden a penes restes de la vida quotidiana. Moltes cases ja només són runa. Enfront meu, el silenci quan cau la vesprada, amb la seua cadència marcada pel vent.


Els rajos del sol es despengen i entren pels forats de les finestres, per la portalada de l'església. Ni tan sols els pardals sobrevolen Peñalcázar. Poques vegades he sentit el silenci amb tanta intensitat. Tornant, em trobe amb esta posta de sol sobre la meseta soriana.

2 comentaris:

amparo puig ha dit...

Qué profunda tristeza destilan no sólo las fotos sino igualmente el texto. Donde hubo voces, risas, bautizos, fiestas, hoy ya no hay ni siquiera pájaros que sobrevuelan el pueblo. Estos pueblos abandonados mueren de soledad porque ya no hay gente que los cuide, que los aprecie. A veces pienso que me gustaría reconstruirlos todos, devolverles la vida que tuvieron. Pero, al menos, tus artículos les dan protagonismo y, de alguna forma, estos lugares abandonados recuperan su dignidad.

Agustí Hernàndez ha dit...

Gràcies, Amparo. Són moltes les sensacions, com bé dius, que es poden sentir a llocs com este.