Paisatges humans oblidats

Veig objectes de tot tipus ordenats. La pica amb escures, la roba sobre les cadires i a un armari de fusta que s'ha badat i està a punt de trencar-se. La polilla ha fet el seu camí i de la roba no queda a penes res que es puga tornar a posar. El sostre de la majoria de les vivendes del llogaret ha aguantat el pas dels anys, però no sé si ho podrà fer molt de temps més. Les paelles de cuinar i pots, les cartes per a jugar a la brisca o el cinquet, les cadires, els llits i la taula. Esperen. El calendari marca una data més de quaranta anys enrere. Sembla com si a aquest lloc haguera caigut una bomba nuclear i s'haguera quedat tot igual, sense persones. Però sé que no és així. Els habitants de la casa se'n van anar sense esperances i allí quedà una part de la seua vida. No deuen haver tornat. Les portes sembla que caigueren fa temps, podrides pel vent, la pluja i el sol. Hi havia una porta trasera, també oberta. Així és, així ho vaig vore, així ho compartisc. Des d'algun lloc no tan llunyà.