Les muntanyes són elements
inseparables de la identitat de les persones. Més enllà de ser més
o menys altes, baixes, grans o menudes, són un referent cultural que
agermana persones i territoris.
D'entre estos elements
naturals, destacaria especialment les moles. No solen ser
espectaculars. Els seus cims plans no poden competir visualment amb
les crestes i els pics escarpats, la verticalitat del buit, l'angoixa
dels cims enfilats al cel. Quan parlem de moles ens referim a relleus
suaus, amb laderes amb poca pendent, i quasi totes elles tenen
cingles molt a prop del cim. Les moles solen
ser elements molt destacables en el paisatge. Prop d'una mai pot
destacar-ne'n una altra. Els seus grans volums i que no estan
pegades, les fan un element central en el territori, més visible si
cap.
N'hem pujades moltes, de
moles, al llarg de tants anys. Cadascuna és una experiència única.
Un camí a la bellesa del silenci, a quedar atrapat entre un munt de
pensaments, idees i anhels. Sí, dic anhels. Perquè quan estàs
arribant dalt i al teu costat s'obri l'espai, la immensitat, la
distància, creus que la vista superarà la d'aquelles altres moles
que ja has pujat. De vegades ho aconsegueixes, i la satisfacció és
molt gran. Els cims, més amplis o estrets, més o menys plans, són
la culminació efímera d'un moment viscut, compartit, la suma d'unes
condicions irrepetibles que la natura t'ha regalat.
Les moles estan molt unides
a la idiosincràsia de les valencianes i dels valencins. Són un dels
elements paisatgístics més representatius de les serralades
ibèriques, les quals cobreixen aproximadament dos terceres parts del territori valencià. Les moles són l'expressió humana del poblament fns al
límit. Moltes d'elles han sigut ocupades, quasi sempre parcialment,
per poblats ibèrics, de l'edat del ferro, per castells erigits per
vigilar valls i passos estratègics, Si no moles, les seues germanes
més menudes, colines i tossals. Moltes moles han sigut emprades com
a zones de pastura, per a fer agricultura, malgrat estar totalment
batudes pels vents. Al llarg de la història, han sigut un element
cantat i amb gran identificació col·lectiva: la Mola d'Ares, la de
Cortes, la del Buitre o la de Segart, per posar alguns exemples.
Muntanyers, geògrafs, persones divulgadores del territori, ens han
parlat d'estos cims magestuosos.
Quan pugem una mola recorrem
una part de la nostra identitat. Les moles són part de la història
física i humana del territori. Cap altre tipus de muntanya és més
humana que una mola. Les seues laderes i cims han sigut aterrassades
o habitades. Des dels cims, hi ha el domini visual, ampli i etern,
però alhora canviant, del paisatge que el ser humà ha sigut capaç
de construir. Cap muntanya és més humana que una mola, amb els seus
testimonis d'altres civilitzacions, o de recents construccions, amb
les vistes polícromes de camps amb diferents cultius i pobles que
esgraonen planures, i rius que recorren les valls i reparteixen vida.
Quan caminem i fem cims, fem
mola, busquem, preferentment esta combinació de natura i de cultura,
de paisatge i d'harmonia, de vida i d'immutabilitat, de dona i
d'home. Perquè fer mola és ser com el vent: més humà, més lliure.
Foto dalt: El Molón de
Camporrobles (la Plana d'Utiel-Requena)
Centre: Mola de Sant Pere de
Castellfort (els Ports)
Baix: Muela de Cortes (la
Vall de Cofrents-Aiora)
