dilluns, 29 de maig del 2017

El món vist des de les moles


Les muntanyes són elements inseparables de la identitat de les persones. Més enllà de ser més o menys altes, baixes, grans o menudes, són un referent cultural que agermana persones i territoris.

D'entre estos elements naturals, destacaria especialment les moles. No solen ser espectaculars. Els seus cims plans no poden competir visualment amb les crestes i els pics escarpats, la verticalitat del buit, l'angoixa dels cims enfilats al cel. Quan parlem de moles ens referim a relleus suaus, amb laderes amb poca pendent, i quasi totes elles tenen cingles molt a prop del cim. Les moles solen ser elements molt destacables en el paisatge. Prop d'una mai pot destacar-ne'n una altra. Els seus grans volums i que no estan pegades, les fan un element central en el territori, més visible si cap.

N'hem pujades moltes, de moles, al llarg de tants anys. Cadascuna és una experiència única. Un camí a la bellesa del silenci, a quedar atrapat entre un munt de pensaments, idees i anhels. Sí, dic anhels. Perquè quan estàs arribant dalt i al teu costat s'obri l'espai, la immensitat, la distància, creus que la vista superarà la d'aquelles altres moles que ja has pujat. De vegades ho aconsegueixes, i la satisfacció és molt gran. Els cims, més amplis o estrets, més o menys plans, són la culminació efímera d'un moment viscut, compartit, la suma d'unes condicions irrepetibles que la natura t'ha regalat.


Les moles estan molt unides a la idiosincràsia de les valencianes i dels valencins. Són un dels elements paisatgístics més representatius de les serralades ibèriques, les quals cobreixen aproximadament dos terceres parts del territori valencià. Les moles són l'expressió humana del poblament fns al límit. Moltes d'elles han sigut ocupades, quasi sempre parcialment, per poblats ibèrics, de l'edat del ferro, per castells erigits per vigilar valls i passos estratègics, Si no moles, les seues germanes més menudes, colines i tossals. Moltes moles han sigut emprades com a zones de pastura, per a fer agricultura, malgrat estar totalment batudes pels vents. Al llarg de la història, han sigut un element cantat i amb gran identificació col·lectiva: la Mola d'Ares, la de Cortes, la del Buitre o la de Segart, per posar alguns exemples. Muntanyers, geògrafs, persones divulgadores del territori, ens han parlat d'estos cims magestuosos.

Quan pugem una mola recorrem una part de la nostra identitat. Les moles són part de la història física i humana del territori. Cap altre tipus de muntanya és més humana que una mola. Les seues laderes i cims han sigut aterrassades o habitades. Des dels cims, hi ha el domini visual, ampli i etern, però alhora canviant, del paisatge que el ser humà ha sigut capaç de construir. Cap muntanya és més humana que una mola, amb els seus testimonis d'altres civilitzacions, o de recents construccions, amb les vistes polícromes de camps amb diferents cultius i pobles que esgraonen planures, i rius que recorren les valls i reparteixen vida.

Quan caminem i fem cims, fem mola, busquem, preferentment esta combinació de natura i de cultura, de paisatge i d'harmonia, de vida i d'immutabilitat, de dona i d'home. Perquè fer mola és ser com el vent: més humà, més lliure.


Foto dalt: El Molón de Camporrobles (la Plana d'Utiel-Requena)

Centre: Mola de Sant Pere de Castellfort (els Ports)


Baix: Muela de Cortes (la Vall de Cofrents-Aiora)

dimecres, 22 de març del 2017

Els pobles abandonats del sud de Sòria

Tots els pobles abandonats tenen darrere una història de patiment i de misèria. Els de Sòria són particularment terribles. En l'últim viatge he pogut comprovar-ho de nou. També vaig parlar amb un dels dos habitants que queden a un poble que va tindre més de 150 veïnes i veïns i que no crec que tarde massa a buidar-se del tot. Una història, la d'este poble, que acabarà en breu. De veres. Potser ningú alçarà acta. Serà com una derrota de l'últim habitant contra ell mateix. Una més.

Tant de silenci, em va recordar el magnífic llibre recentment publicat per Paco Cerdà, 'Los últimos'. Un compendi d'històries humanes, profundament humanes, sobre despoblació i neorruralisme.
Entre tant de silenci, durant l'estada vaig omplir els ulls i els pulmons de pau, de bellesa, vaig carregar fanecades d'aromes, vaig omplir-me de la remor del vent i vaig deixar córrer davant meu el paisatge, l'amplària, la llibertat que se sent als espais oberts.

dimarts, 21 de febrer del 2017

Vaig acariciar la teua pell per última vegada i me'n vaig anar sense mirar arrere


Vaig acariciar la teua pell per última vegada, com qui agafa la mà del temps per a abandonar-lo definitivament. Et vaig mirar. La teua cotna està esquellada després de set segles. No sé si rebrotaràs esta primavera. Un segon, una cadència de bellesa, de sofriment, una llàgrima que va arribar fins al centre de la terra, entre les teues arrels immenses. La nostra mirada va discórrer entre el cel i la terra, entre dues espècies, entre dues infanteses, entre un roure i un humà.


Vaig acariciar la teua pell per última vegada, mentre tu esperes. Solemne. Alt, com tots els campanars del meu poble. Ferm, com la roca enfront del mestral i de la tramuntana. Com la flor que renaix d'entre la neu. Com l'aigua que s'escorre per les teues branques, la teua soca i aplega als teus pensaments.

Vaig acariciar la teua pell per última vegada. I vaig marxar sense mirar arrere. Caminant cap a l'horitzó, deixant-te amb la teua solitària càrrega d'anys, de temporals, de postes de sol i de trencs d'alba, de ventades, amb milions de quilos de blancor damunt teu. Et vaig deixar amb el cingle i la roca que t'han acompanyat en vida i alçaran acta del teu temps.

Quan torne ja no estaràs. O sí, com una relíquia que el mestral ha tombat, com un gegant vençut per la neu, com una llarga pàgina que ha passat.

Vaig acariciar la teua pell per última vegada i me'n vaig anar sense mirar arrere.

Al Roure Gros, Ares del Maestrat. Hivern de 2017