dissabte, 13 de febrer de 2021

El llibre 'Tolls i salts d’aigua valencians', amb més de mil mecenes, arriba a la segona edició al mes de la primera

El llibre Tolls i salts d’aigua valencians, que mostra 200 gorgs i cascades de més de 60 rius i barrancs i del qual és autor i editor el periodista Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977), arribarà en els pròxims dies a la seua segona edició. Publicat inicialment en gener d’enguany, els més de 1.000 exemplars editats s’han esgotat ja i l’obra va a ser reimpressa. El llibre, donada la situació de pandèmia, s’ha venut amb dos campanyes de micromecenatge i per enviament postal. La segona campanya continua en marxa: https://vkm.is/tollsisalts.



València, a 13 de febrer
. El treball, amb més de 400 imatges, 160 pàgines i publicat en valencià, reivindica estos espais per a l’oci i el turisme i com una alternativa per fer més atractiu el món rural. Ha aconseguit ja més de 1.000 mecenes en dos campanyes de micromecenatge. La publicació aposta per la senyalització, millora i catalogació d’estos espais, i la recuperació de les denominacions tradicionals.

Los Peñones i la Jarra (Río Buñol), els Tolls del Matà (Barranc de la Valltorta, les Coves de Vinromà), el Clot del Negre (Riu Xúquer, Cotes), la Fuente del Señor (Río Andilla), el Chorrero de la Castellana (Barranco de la Ermita, Chera), el Toll de Cabrera (Riu de Penàguila, Alcoleja), o los Charcos del Ral (Rambla del Ral, Cortes de Pallás), són alguns dels tolls i salts d’aigua més bells de la geografia valenciana. A més, espais que han desaparegut com el Salto de la Barbulla (Cortes de Pallás) o la Cornicabra, entre d’altres.  




El treball no és un catàleg d’espais bonics, sinó que obri un debat sobre la gestió d’estos espais, molts dels quals eren desconeguts fora del seu àmbit, però que els últims anys han vist com l’afluència de visitants ha augmentat, fet que ha generat conflictes encara que també beneficis. Les limitacions per a visitar zones més llunyanes derivades de la pandèmia de COVID-19 han pressionat més encara estos llocs, fent que inclús alguns d’ells s’hagen tancat durant l’estiu.

El llibre reivindica la memòria dels rius i fonts com a espais de socialització. Un text introductori incorpora fotografia històrica amb testimonis de persones de Benaguasil, Loriguilla, Almiserà, Buñol, Millares, Tales, Requena, Vila-real, Rotglà i Corberà, Alboraia, Llucena, Atzeneta del Maestrat, Alcoi, el Campello o Cocentaina que rememoren el bany als rius i fonts.

També es parla de les normatives sobre la gestió dels rius, i de la toponímia tradicional respecte als tolls, tant en castellà (charco, pozo, gorgo, tollo) com en valencià (gorg, clot), i dels salts d’aigua, igualment en els dos idiomes (cascada, chinchán, chorro, chorrero, chorrador).

Agustí Hernàndez és periodista. Treballa a la Universitat de València. Ha sigut periodista en diversos mitjans de comunicació i institucions públiques. També ha sigut professor de Formació Professional, comissari de l’exposició del Museu Valencià d’Etnologia Pobles abandonats. Pobles en la memòria i ha guanyat més de deu premis de poesia. És coautor de Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit (Consell Valencià de Cultura, 2006) i autor i editor de tres llibres més sobre despoblació, entre ells Pobles Valencians Abandonats (2013). 





dimarts, 2 de febrer de 2021

El llibre ‘Pobles valencians abandonats’ arriba a la quinta edició

El llibre Pobles valencians abandonats, que mostra els principals nuclis de població deshabitats valencians, s’ha imprés per quinta vegada este mes de gener. El treball, de 160 pàgines, a tot color i amb més de 400 imatges, és del periodista Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977), autor, també del recentment publicat llibre Tolls i salts d’aigua valencians. Com les quatre edicions anteriors i la nova proposta, s’han finançat amb micromecenatge, el que demostra la viabilitat dels projectes sobre territori valencià i en valencià.

 Micromecenatge fent clic ací. 


Alboraia, 2 de febrer. “El treball mostra, d’una forma divulgativa, una part del patrimoni cultural valencià com són els nuclis deshabitats. Estos formen part del fenomen global de la despoblació que pateix part del territori valencià, una situació que té greus conseqüències”, destaca Hernàndez. Pobles valencians abandonats explica les causes i conseqüències de la despoblació, on estan els principals despoblats, i espais naturals i culturals significatius pròxims a ells. “En un temps com l’actual, els despoblats són una alternativa excursionista destacable, a més d’una forma de conéixer la nostra història”, destaca l’autor.

El llibre es va publicar inicialment a finals de novembre de 2013, es va reimprimir tres ocasions fins finals de 2015, i s’ha tornat a reimprimir en gener de 2021. Com tots els projectes d’Hernàndez, ha sigut autoeditat i finançat amb micromecenatge. D’altra banda, el llibre Tolls i salts d’aigua valencians, imprés en gener de 2021 es tornarà a imprimir en febrer, donat l’èxit aconseguit en haver venut ja més de 1.000 exemplars. La forma d’aconseguir-los és mitjançant presentacions (ara totalment descartades) i per enviament postal a través d’una plataforma de micromecenatge.


“Es demostra una vegada més que valencianes i valencians tenim un desig de conéixer el nostre entorn. Hi ha moltes publicacions sobre senderisme, territori i patrimoni, i de gran qualitat, però encara hi ha alguns assumptes dels quals no s’ha publicat, com els despoblats o les zones de bany tradicionals valencianes”, apunta Agustí Hernàndez.


Despoblació

Olmedilla, Jinquer, L’Atzuvieta, los Mores, Benicalaf, Campos de Arenoso, Suera Alta, La Granella, Sant Francesc d’Assís, Xivert, Vizcota, Bibioj, La Fonseca, El Reatillo, Miravet... són alguns dels despoblats inclosos al llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci. Junt a estos noms que referencien antics municipis, masos o aldees desapareguts o despoblats, l’autor presenta espais naturals i culturals, paratges destacables, cims o arbres monumentals pròxims, poc coneguts i de gran valor i bellesa.

El llibre replega les cinc grans causes que expliquen la despoblació valenciana, com l’abandonament rural patit en dos grans fases durant el segle XX: abans de la Guerra Civil, i els anys 60. Són les imatges que rectracta el llibre de sabatilles, cistelles, calendaris d’època on el temps es va aturar en les dècades dels 60 o 70 i que pengen en les parets com un trist recordatori de l’esperança de tornar, que no es va produir mai; o també habitacions amb la basenilla baix del llit i estances amb cortines, els llits, rebostos, armaris i maletes que no es van emprar a un viatge que només va ser d’anada.

 



Pobles valencians abandonats també retracta les conseqüències de la construcció d’embassaments a territori valencià, especialment en la segona dècada del segle XX, i que varen fer desaparéixer o canviar d’ubicació els nuclis històrics de Campos de Arenoso, Tous, part de Guadasséquies, Domeño, Loriguilla i Benagéber.

Riuades i la Pantanada de Tous

Les catàstrofes naturals i artificials i les seues conseqüències també ocupen un espai al llibre: el trasllat del nucli de Beneixida arran de la Pantanada de Tous; també el canvi d’ubicació parcial de Marines Vell (com a conseqüència d’un allau de pedres) o de Gavarda (també per la Pantanada); les inundacions a Sant Francesc d’Assís o Salinas i que en un cas feren que s’abandonara el nucli originari, del qual hui queda una església; o que es construira un nou poble. També les riuades històriques del Xúquer han provocat un allau de desolació i abandonament de nuclis de població a les Riberes.

La construcció i abandonament de colònies agràries (com la de Santa Eulàlia, entre Sax i Villena; o la de Sierra de Salinas, a Villena), mostra un intent de colonitzar àmplies zones del territori valencià que va fracassar, però que donà lloc a nous nuclis de població. Les conseqüències de l’expulsió dels moriscos de l’any 1609 és un fet clau. Uns 120.000 valencians i valencianes del moment, sobre una població d’uns 400.000 habitants, van ser expulsats, el que va suposar un allau de nuclis de població deshabitats, alguns dels quals, rehabitats posteriorment o no, han arribat fins l’actualitat.

 


Periodista

Agustí Hernàndez és periodista. Treballa a la Universitat de València. També ha sigut professor de Formació Professional, comissari de l’exposició de la Diputació de València Pobles abandonats. Pobles en la memòria i ha guanyat més de deu premis de poesia en valencià. És coautor de Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit (Consell Valencià de Cultura, 2006), i autor i editor de dos llibres més sobre despoblació (Pobles abandonats de la Península Ibèrica i Paisatges i pobles abandonats), a més del recentment publicat Tolls i salts d’aigua valencians

  

Peus de fotografia:

0.- Portada del llibr Pobles valencians abandonats

1.- Los Mores, despoblat que va arribar a tindre mes de cent habitants. Municipi de Ludiente

2 i 3.- Jinquer, nucli despoblat durant la Guerra Civil, al municipi d’Alcúdia de Veo

4.- Cañada Seca, nucli d’Alpuente

5.- El nucli històric de Loriguilla, cap al 2005, abans de ser enderrocat

6.- El nucli històric de Beneixida, negat per la pantanà de Tous de 1982 i posteriorment enderrocat excepte el que es veu a la imatge i el cementeri. Foto: any 2006.

 

Micromecenatge: https://www.verkami.com/projects/29172-reimpressio-del-llibre-tolls-i-salts-daigua-valencians 


divendres, 29 de gener de 2021

diumenge, 10 de gener de 2021

Un treball de recerca mostra en un llibre 200 tolls i salts d’aigua valencians de més de 60 rius i barrancs

           

  • El llibre Tolls i salts d’aigua valencians (https://vkm.is/tollsisalts), amb més de 400 imatges, ha eixit en gener i reivindica estos espais per a l’oci i el turisme i com una alternativa per fer més atractiu el món rural 

 

  • El treball aposta per la senyalització, millora i catalogació d’estos espais culturals, així com la recuperació de les denominacions tradicionals 

     
  • L’autor és Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977), qui ha fet el treball de camp durant huit anys i ha publicat altres obres sobre el món rural com el llibre  Pobles valencians abandonats  


     
     

Los Peñones i la Jarra (Río Buñol), els Tolls del Matà (Barranc de la Valltorta, les Coves de Vinromà), el Clot del Negre (Riu Xúquer, Cotes), la Fuente del Señor (Río Andilla), el Chorrero de la Castellana (Barranco de la Ermita, Chera), el Toll de Cabrera (Riu de Penàguila, Alcoleja), o los Charcos del Ral (Rambla del Ral, Cortes de Pallás). Són alguns dels tolls i salts d’aigua més bells de la geografia valenciana. Toll és qualsevol espai on el riu s’eixampla, sense a penes corrent i que en alguns casos s’ha utilitzat o s’utilitza per al bany. Junt als esmentats, espais que han desaparegut com el Salto de la Barbulla (Cortes de Pallás), la Cornicabra i el Molino Rompío de Loriguilla, els Clots de Frechina i de l’Estrela (Alboraia) o el Toll de Cirildo (Tales), entre d’altres.  



 


El periodista Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977) porta huit anys investigant estos gorgs i cascades, i n’ha trobat uns 500. A principis de desembre ha publicat el llibre Tolls i salts d’aigua valencians, amb uns 200 d’estos espais. El treball, escrit íntegrament en valencià, actualment està en campanya de micromecenatge per a la seua reimpressió: https://www.verkami.com/projects/29172-reimpressio-del-llibre-tolls-i-salts-daigua-valencians. La primera campanya va arrancar dijous 11 de desembre, i en 15 dies va obtindre més d'un 400% del suport necessari. 

 

“El treball reivindica la vigència dels tolls i salts d’aigua com a espais per a l’oci i el turisme. Cal adaptar els accessos on no estan i indicar-los, recuperar la denominació tradicional d’alguns, i posar mesures per a què la seua visita puga repercutir en l’economia local”, destaca Hernàndez, qui els anys 2007, 2013 i 2014 va publicar tres llibres sobre pobles abandonats, el primer d’ells com a coautor i per un encàrrec de la Generalitat Valenciana a través del Consell Valencià de Cultura. 




 

El treball no és un catàleg d’espais bonics, sinó que obri un debat sobre la gestió d’estos espais, molts dels quals eren desconeguts fora del seu àmbit, però que els últims anys han vist com l’afluència ha augmentat, fet que ha generat conflictes i també beneficis. Les limitacions per a visitar zones més llunyanes derivades de la pandèmia de COVID-19 han pressionat més encara estos llocs, fent que inclús alguns d’ells s’hagen tancat durant l’estiu. La situació es troba en un context global de reivindicació del món rural i l’espai de proximitat, no és un fenomen únicament valencià. 



 

El treball de recerca també aposta per recuperar la toponímia dels tolls i salts d’aigua, que en alguns casos s’ha alterat, de forma que la tradicional inclús ha sigut desplaçada. També demana que l’administració faça un mapa d’estos llocs i delimite clarament els accessos, que en molts casos són per propietats privades. A més, reivindica els salts o gorgs com “un element important en la identitat local dels pobles, de la mateixa forma que ja ho són una muntanya, una font o un mas”, diu Hernández.  


 

La realitat valenciana ha donat molts noms a estes realitats. El toll en valencià és sinònim de clot, pou i gorg, encara que predomina la primera opció. Són exemples el Toll de la Figuereta (Llucena) o el Toll Blau (Bocairent), però també el Clot del Negre (Cotes) o el Pou del Canyar (Onda). En castellà trobem pozotollogorgo i charco. Per exemple, el Pozo de las Palomas (Puebla de Arenoso), los Charcos de Quesa (Quesa), el Gorgo Cadena (Bolbaite) o el Tollo del Amor (Venta del Moro). El salt (el Toll Salt, per exemple) també és cascada en valencià, i en castellà s’afig a salto els termes chorradorchorrero o chorro: El Chorrador del Villar (Castillo de Villamalefa), el Chorrero de la Garita (Chera) o los Chorros de Barchel (Chelva). En castellà també hi ha el concepte de playa o playeta. Per exemple, la de Molino Puerto de Chelva.  





Memòria dels rius 

El treball de recerca d’Agustí Hernàndez reivindica la memòria dels rius en el llibre Tolls i salts d’aigua valencians. En un text introductori s’incorporarà fotografia històrica i més de vint persones de Benaguasil, Loriguilla, Almiserà, Buñol, Millares, Castelló de la Ribera, Tales, Requena, Vila-real, Rotglà i Corberà, Alboraia, Llucena, Atzeneta del Maestrat, Alcoi, el Campello o Cocentaina rememoraran com d’important ha sigut el bany als rius i fonts. També s’hi parlarà de tolls o salts que han desaparegut dins d’embassaments, colmatats o en séquies i barrancs que s’han canalitzat.  

 

Bany lliure, amb restriccions 

Les normatives sobre el bany als rius són el Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel que s’aprova el text refòs de la Llei d’Aigües; i el Reial Decret 1341/2007, sobre la gestió de la qualitat de les aigües de bany. La primera estipula en l’article 2 que la propietat dels rius és de l’estat (domini públic hidràulic), i que el bany és lliure (article 50), mentre que el segon fixa límits al bany.  

 

Agustí Hernàndez a més, també explica ferramentes que permeten conéixer el cabal dels rius, com els sistemes automàtics d’informació hidrològica (SAIH); d’altres per a saber les característiques dels tolls o paratges reconeguts com a platges fluvials (Náyade, Sistema d’Informació Nacional d’Aigües de Bany); o una eina d’utilitat per a conéixer la seua ubicació, com és el Visor Cartogràfic de la Generalitat Valènciana.  

 



Organització interna del llibre 

El periodista Agustí Hernàndez ha organitzat el llibre en cinc blocs que agrupen més de 60 rius i barrancs. Dos d’estos blocs corresponen a les comarques de Castelló, altres dos al nord i centre de València, i un cinqué representa el sud de València i Alacant. El llibre, com els anteriors d’Agustí Hernàndez, serà de caire molt gràfic i amb poc de text, finançat amb micromecenatge.  

 

L’objectiu és mostrar els salts o tolls més coneguts (el Turche de Buñol, l’Esgoletja de Sumacàrcer, el Chorrador del Villar de Castillo de Villamalefa, el Pou Clar d’Ontinyent o les Fonts de l’Algar), junt a altres menys coneguts com els tolls dels rius Buñol, Cabriol, Bohílgues, Pequeño, Llucena o Penàguila, barrancs com la Valltorta, Agualobos, Regajo, Bercolón o Salinas, o salts diversos de Chera, Argelita, Cortes de Pallás, Ludiente o Xixona, entre molts d’altres.  

 

A més, el llibre intercala entre alguns rius o àrees una secció, Prop de, que mostra elements del patrimoni natural i cultural del món rural relacionats amb els rius. Es tracta de rutes junt a alguns d’ells (la senda Calduch de Vila-real), ponts o molins destacats (el gòtic de la Pobla del Bellestar), o el punt on conflueixen rius importants (el Túria amb els seus afluents Bohílgues, Ebrón i Arcos; el Xúquer i el Cabriol; o el Villahermosa i el Millars). També mostra d’altres elements com coves (les de la Valltorta, amb pintures rupestres, situades sobre el barranc del mateix nom), llavadors (el del Mas de la Costa), fonts (la de Godó, com l’anterior, de Llucena), pous (el d’en Calvo de les Useres), o embassaments històrics (com el d’Elx, amb el salt de la presa al riu Vinalopó), entre d’altres elements. 

 



L’autor 

Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977) és periodista. Treballa a la Universitat de València. Ha sigut periodista en diversos mitjans de comunicació i institucions publiques. També ha sigut professor de Formació Professional, comissari de l’exposició del Museu Valencià d’Etnologia Pobles abandonats. Pobles en la memòria i ha guanyat més de deu premis de poesia. És coautor de Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit (Consell Valencià de Cultura, 2006) i autor i editor de tres llibres més sobre despoblació, entre ells Pobles Valencians Abandonats (2013). 



 

Enllaç campanya de micromecenatge per a la reimpressióhttps://vkm.is/tollsisalts



 

Peus de fotografia:  

 

1.- Cascada i toll del Barranco de Bercolón (Tuéjar). 

 

2.- Los Peñones, en el Riu Buñol (Buñol).  

 

3.- El Chorrero de la Castellana, en el Barranco de la Umbría de la Viña (Chera). 

 

4.- Vista aèrea del Pozo Negro del Barranco de Santa Ana (Ludiente). 

 

5.- Els Tolls del Matà, en el Barranc de la Valltorta (les Coves de Vinromà).  

 

6.- L’Estrecho del Río Ebrón, un paratge fascinant (Castielfabib). 

 

7.- El Río Maimona, prop del paratge de la Fuente Pierres (Fuente la Reina).  

 

8.- El Toll de Cabrera, en el Riu de Penàguila (Alcoleja).  

 

9 i 10.- Salto del Barranco de la Barbulla (Cortes de Pallás), en 1975 i actualment. La cascada ha quedat coberta per l'embassament de Cortes. Foto històrica: Vicente Carrión.  

diumenge, 13 de desembre de 2020

Tolls i salts d'aigua valencians, un debat obert

Amb vora 5.000 euros replegats en este moment, si files prim et dónes compte que encara no estan finançades totes les 'despeses' del nou llibre 'Tolls i salts d'aigua valencians': https://vkm.is/tollsisalts, malgrat que inicialment pensares que amb 3.500 ja estava. Esta quantitat només es referix a la impressió i la maquetació. Òbviament, n'hi ha moltes despeses més. Comprenc les dificultats que implica fer algo així, els perills, i la dependència del moment posterior al verkami per a vendre una quantitat superior inclús al nombre de mecenes, que és quan realment s'obtenen beneficis. Minsos, però se'n poden traure. Si penses des d' un punt de vista econòmic en el temps, esforç, anys de la teua vida que has invertit i altres despeses (viatges, polució creada), i li sumes possibles queixes, critiques, algun mal rotllo per qualsevol cosa, haver d'emmagatzemar llibres, estar pendent de presentacions i nous enviaments... no ho faries. Per això, no puc més que admirar la gent que viu d'açò. Per a mi són uns herois i heroïnes.

Està clar que en un projecte d'estes característiques has de tindre les esquenes cobertes. I sobretot, fer-ho per passió, amb tenacitat i ganes, assumint que ho has de fer, contra qualsevol impediment que puga eixir. Perquè creus que aportes alguna cosa important que perdurarà vinculada a la societat i al seu futur, millorarà un fet o situació, servirà a altres persones per a coses distintes a les que tu has plantejat. Una recerca, o un projecte d'oci personal que et farà sentir orgullós, que aporta i et fa créixer. Que obri un debat, o dóna un punt de vista sobre un debat ja obert, com és el cas de la gestió d'estos espais, tolls i salts d'aigua, que els últims anys s'estan popularitzant. Que recupera la memòria d'altres persones que els varen viure com una part importantíssima de la seua infantesa o la seua vida. Que fuig de la imatge d'algú que va a fer-se la foto per a la xarxa social de rigor, però que ha pensat que les xarxes socials eren una ferramenta clau per a difondre el treball. Tolls i salts estan en la toponímia dels pobles. Han sigut un element important, conegut, útil, igual com una font o un camí, i són, per tant, part de la nostra identitat com a valencianes i valencians. Malauradament, uns estan coberts per la vegetació, altres han desaparegut, altres estan massificats, i la majoria són desconeguts més enllà de l'entorn local. Cal fer algo, a nivell valencià, en un debat que ja s'està produint a escala espanyola i europea i que té altres variables. Per exemple, la gran majoria són espais públics (els rius ho són), però amb accessos privats en molts casos, el que està generant ja algun conflicte, o també pot generar-lo amb la qualitat de les aigües i la seua perillositat. A més, molts són espais amb gran fragilitat, o espais ja protegits o en procés. Presentar el llibre com un simple catàleg de llocs bonics sense tractar estos factors no m'hauria deixat satisfet. Sí, la publicació 'Tolls i salts d'aigua valencians' inclou fotos d'uns 200, però sobretot amb eixos materials vol obrir un debat.

Per a mi, la part més important del projecte, el treball de camp, ja ha passat. Ha sigut emocionant, bell. Divertit. Escarbant en mapes, pàgines web, consultant una bibiligrafia inexistent o molt especialitzada, tirant dels contactes de Facebook o Twitter i anant a un lloc i trobant-lo sense aigua, o ple de fang per les pluges. O al contrari, tindre un paradís per a tu i la teua família, les teues amigues i els teus amics durant una estona. En este sentit, a elles i ells, vaig escriure i dedicar el 'Cant a tu i a les muntanyes' (http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2018/02/cant-tu-i-les-muntanyes.html). És un homenatge a aquelles i aquells amb qui he compartit el temps en eixe lloc, o amb persones que són part del món rural. Plantejar este treball com una recerca personal i per a la societat; que t'ha fet passar bones estones i gaudir del que t'agrada, la muntanya; que pot millorar algunes coses o donar coneixement d'altres; en certa mesura és el que realment provoca satisfacció, i invisibilitza despeses no cobertes i possibles mal rotllos que vinguen. Tot compromís té una part b. Si sempre pensàrem en el que pot ocórrer, o les coses negatives, no avançaríem.

El que ve ara (imprimir, enviar, presentar el llibre...) és també molt important perquè fer que este treball arribe a la societat és una gran responsabilitat. No es tracta sols de fer mecenes com a persones interessades en el projecte per diverses circumstàncies i perquè t'ajuden en part de les despeses. Els i les mecenes són clau per arrancar la difusió, que haurà de continuar per uns altres canals importants, entre ells els mitjans de comunicació.

El projecte continua i va endavant. Dins de poc, si la COVID ho permet, vindran les presentacions. D'anteriors projectes les recorde com una part apassionant, entretinguda, que em va fer conéixer que hi ha una part de la societat que estima el patrimoni rural, que el vol dignificar, conéixer, i convertir-lo en part de la seua vida. Posteriorment vindrà una altra etapa, supose que reimprimir i fer una nova edició, que permeta millorar el treball i corregir errades, aportar noves visions, ampliar la perspectiva. En suma, tot el procés significa fer més i millor, obrir nous debats i camins, adaptar-se a allò que està ocorrent en la societat i posar-ho a anàlisi.

Serà possible? Realment implicarà un nombre de persones suficient com per millorar la situació existent?

Foto: Tolls del Matà (les Coves de Vinromà, la Plana Alta).

dilluns, 16 de setembre de 2019

Un cap de setmana a Llucena


És la primera vegada que passem un cap de setmana a Llucena. Sí, la primera vegada. Al poble on més vegades hem anat d'excursió. Allà on hem conegut masos i masovers, on hem posat el peu a diversos cims i hem fet sendes impossibles per la bellesa de l'entorn. On en família o amb unes altres persones d'Alboraia i de València ens hem banyat als tolls, hem estat baix les cascades, on hem vist trencar el dia i com el sol s'amagava darrere de les muntanyes. És la primera vegada que hem dormit a Llucena, potser perquè com està prop, dormir es reservava a llocs més llunyans. Al poble on pels carrers del seu centre històric, fa més de 20 anys, va començar el projecte 'Pobles valencians abandonats', amb excursions compartides amb Daniel Albert, masover i cantador en la rondalla i anteriorment als bureos dels masos.


Este cap de setmana hem pogut gaudir com poques vegades de Llucena. Amb més temps i més intensitat. Començant pel lloc on hem estat: la Casa Redona, una casa tradicional del poble peculiar per la seua forma, i situada prop de la plaça, al cor del centre històric. Es tracta d'un lloc, certament, restaurat amb gust. De tres pisos, una de les coses que més m'ha agradat ha sigut les vistes per la finestra de la cambra i de l'habitació, que arribaven a perdre's en la llunyania, cap a l'est o sud-est, de la vall del riu Llucena fins Figueroles i més lluny. Allà baix, des de la finestra, també es podia vore la Badina, un toll al riu Llucena on ens hem banyat en moltes excursions al llarg dels anys. La sensació de pau i tranquil·litat sentant-se a llegir al costat de la finestra, dormir o estar tombat al llit amb la finestra allà i les seues vistes, no es pot descriure. La seua propietària, Carmen, és una persona encantadora. Gràcies per tot.


Este passat cap de setmana, concretament divendres dia 13, també hem presentat els llibres Pobles valencians abandonats, Pobles abandonats de la Península Ibèrica i Paisatges i pobles abandonats, a benefici de l'associació Amics dels Camins de Ferradura de Llucena, que durant els últims anys ha treballat de valent en recuperar antics camins pels quals es pot caminar amb facilitat, pensats per a comunicar masos i que per ells poguera anar fins a un animal de càrrega, o molts en filera. Se sent orgull d'haver col·laborat amb un grup de gent que ha invertit centenars d'hores treballant voluntàriament en localitzar, desbrossar, netejar, senyalitzar i difondre estos camins, i que ha sigut ajudada per persones del poble que els han utilitzat durant la seua vida, fins al moment en què va arribar l'èxode rural. Divendres, en la presentació, i malgrat la pluja, es varen vendre molts llibres. I durant el cap de setmana varen continuar venent-se. Gràcies a Joan, de l'associació, per haver cregut que es podia fer, i haver impulsat l'acte. També per explicar el treball que s'ha fet i el que falta i donar la cara. També vaig conéixer Héctor, de l'associació, i altres membres que havia vist en fotos de facebook desbrossant o tallant pins. Estic orgullós de gent que dóna el seu temps lliure, dissabtes pel matí, per a fer un camí del que sobretot es beneficiaran unes altres persones, caminant per ells. També vull agrair l'ajuda del personal de l'ajuntament per ajudar a organitzar l'acte, José Luis; i també Erika, la regidora de cultura, per haver cedit el local i haver difòs l'activitat. Com no, a tota la gent que als comerços ha volgut penjar els cartells.


Llucena encisa per moltes coses. La seua proximitat al nostre lloc de residència. És una hora en cotxe. Com a punt de partida per a excursions, Llucena ofereix molt: paisatges antropitzats i altres més naturals. Rius -no un sinó diversos-, barrancs, laderes abancalades, paisatges agrícoles, una extensa xarxa de sendes i de camins, boscos, masos, fonts, sénies, ermites, escoles rurals, molins. Vistes, amplària, horitzó. Una de les coses que més encisa són les vistes panoràmiques. Des del Mas de la Costa, des del Mas del Juncar cap al riu Villahermosa, des de la Talàia, des del Mas d'Olària, des de diversos punts del poble, com els llavadors. Són només alguns exemples.

A Llucena també hem fet moltes coses més. Passejar a primera hora del dia és un plaer. He pogut conéixer molts racons del poble, i recordar uns altres. Entre els nous són els carrers juristes i de l'ombria, el castell i tots els carrers que el rodegen. Llocs que confirmen perquè Llucena pateix un important despoblament, i que són una mostra de com la gent vivia fa molts anys. Entre els que ja coneixia, caminar de nou pels carrers de la part pròxima a l'ajuntament, pels carrers d'enmig i de la solana. Allí he pogut recordar els meus primers moments a Llucena, quan vaig anar amb Vicent Torrent, cantant d'Al Tall, i com a becari de Canal 9, per a entrevistar Daniel Albert, perquè ell vivia on acabava el poble, on el camí ja es dirigeix a les hortes que hi ha baix de les cases. Baix passar pel mateix escenari on gravàrem amb Daniel, farà uns 20 anys, aquell vídeo que es va emetre un Nou d'Octubre, i que recordava la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana. Hui, la seua casa, sense ell, està al mateix lloc, amb àmplies vistes a la vall del riu Llucena. Encara que a mi em va semblar que no havia passat a penes temps i era com si ell tornara a eixir com aquell dia, a saludar-nos i a saludar-me cada vegada que tornava i que ens mostrava els masos del poble.


Les passejades pel poble també m'han permés conéixer un tram de la muralla de les guerres carlines (hi havia un altre tram que va ser enderrocat no fa massa), i estar als llavadors de Llucena. Allà m'he sentat dos dies i he escoltat la música de l'aigua en les tres basses, mirant cap a la vall del riu. Impressionant i molt recomanable. La sensació d'altitud, distància, harmonia, natura i cultura, bellesa i silenci, es barreja amb el xiuxiueig que provoca el discórrer de l'aigua. D'entre les experiències pels carrers, també citaria la primera vegada que en ma vida he vist un pregoner. Allà estava, anunciant amb la trompeteta que la gent ja es podia matricular a classes de valencià i anglés, des del dilluns.


A Llucena també he pogut gaudir de dos dels seus bars: la Perla, i el Cid. Els dos, situats a la Plaça del poble, i on he pogut parlar un poc amb l'amo del segon, natural d'un poble pròxim que conec prou bé i on hem fet nombroses excursions. Sentar-se a les huit del matí en els porxes de la plaça amb un café davant sense fer res és un plaer que reivindique i que convide a més gent a tastar. Uns altres llocs, com l'ermita de Sant Vicent, o els parcs infantils que hi ha a l'entrada del poble des de la Plana, també els hem poguts gaudir.


Menció a banda mereix l'excursió que vàrem fer dissabte al matí pel Barranc del Gorgàs amb Josep. Ens va encisar. Recorde que per aquell barranc Àngels i jo férem una excursió farà uns dotze anys, i les fotos i els records són molt agradables. El que vàrem conéixer com una zona deshabitada, amb masos en ruïnes, ara s'ha convertit en un lloc on hi ha vida i on el pi ha avançat notablement. Sí, el Barranc del Gorgàs fotografiat fa una dècada era marró amb taques verdes. Ara és tot verd, perquè el pi blanc ha conquerit l'espai. L'excursió, per la part mitja i alta de les laderes que formen la capçalera ens va oferir unes vistes espectaculars dels masos de Picatxo, Montins, Torre Negre, Roig, Tortosa i Bartoll, entre d'altres. També sensacions hermoses: el silenci, la bona companyia, la remor del vent, l'aroma del manoll de poliol natural que Josep ens va agafar, el pi en harmonia amb el bancal, i alhora intuir tota la vida que hi va haver. El Mas de Tortosa és un símbol del barranc. Amb les seues ruïnes i el seu silenci et transporta en el temps a quan ací se sentia córrer xiquets i hi havia animals en les cases. Imagines com va poder ser la vida de les famílies que varen habitar estes terres i lluitaren per convertir l'espai en la seua llar, per donar forma a un indret que només de vore'l emociona. Salvant les distàncies, estar ací em transportà a la infantesa en l'horta i em va connectar a través d'un camí de més de quatre dècades al meu passat rural. Emocionant. Esta excursió la tornaré a fer, sense dubte.


Durant el cap de setmana destacaria també l'anada i la tornada a Llucena. Vam eixir divendres matí, perquè volíem evitar-nos les pluges anunciades (que finalment quasi no van caure a esta zona), i en tornar, vàrem gaudir d'uns altres llocs com el poblat íber de los Cabañiles (Zucaina), l'Ermita de Santa Ana de Zucaina i els tolls de la rambla, o la Fuente de Baños (Montanejos), on ens vàrem banyar quasi en solitud. Què diferent del mes d'agost... Menció a banda mereix les estades per a dinar o esmorzar a Castillo de Villamalefa, en diversos dies. Estem abonats a Casa Cano! Però de Castillo parlarem un altre dia, perquè seria impossible enumerar en poc d'espai tots els atractius d'este poble.

En resum, xapó al cap de setmana llarg a Llucena, el primer on ens hem quedat a dormir a este poble de l'Alcalatén. Per a repetir moltes vegades més. Per a contar-ho. Per a què ho puga viure més gent.

Fotos: Presentació llibres pobles abandonats, foto de grup; la Casa Redona; carrers del centre històric de Llucena; Eixida d'una de les tres proves de l'Ultraferradura; carrer l'Ombria; llavadors de Llucena de molt matí; Barranc del Gorgàs; Font del Mosquerí; Fuente de Baños (Montanejos, tornada)