dimecres, 25 de febrer del 2009

L'excursió a l'Alto de las Barracas, cim del País Valencià, al Racó d'Ademús, i visita al poble abandonat de la Hoya de la Carrasca
















L’excursió a l’Alto de las Barracas, cim del País Valencià amb els seus 1839 metres (o 1836 segons uns altres llocs) era una visita llargament esperada. Tant d’Alboraia, com de València, Aldaia i Paterna vam partir diversos cotxes que ens aplegàrem a Aras de los Olmos. Allí ens esperava Joanma Bullón, especialista en meteorologia, climatologia, forestal… i amant de la natura i d’un paisatge, la vessant sud del Javalambre, que ell ha batejat com Javalturia.

Una vegada esmorsats a Puebla de San Miguel, d’ací i amb els cotxes, fèrem uns sis km. de pista forestal, fins el punt on ja començàrem a caminar. La mirada estava posada en el Javalambre, el qual teníem enfront, però nosaltres anàvem a un altre lloc, estàvem pujant per l’ombria del Alto de las Barracas, situat en el terme municipal de Puebla de San Miguel. Als 1.700 metres d’altura sobre el nivell de la mar, aproximadament, i després de dur caminant uns quants kms. de dura ascensió, Joanma ens va fer una magnífica explicació sobre la flora del lloc: el bosc de pi roig i negral, la sabina rastrera, els usos traidicionals de la fusta… i els nous usos de la muntanya.

La part final de l’ascensió, per bosc, va ser relativament suau. Dalt lluïa un sol magnífic, el qual aprofitàrem per a dinar, les fotos, la tertúlia… Durant la baixada, per la part de solana, teníem enfront el pic Gavilán, tercera altura de les terres valencianes, així com també les serres que rodegen Arcos de las Salinas, Alpuente i Aras. Vam visitar el pino Vicente, magnífic ejemplar de pi roig, amb una antiguitat considerable, i aprofitàrem per gaudir d’algunes microreserves de flora, com la que hi ha al costat mateix del pi. La part final de la baixada va ser per una senda especialment empinada, d’una gran bellesa. Gràcies al guia. Només cal vore les fotos.

Del camí destacaria algunes coses. D’una banda la parada que vam fer al nucli deshabitat de la Hoya de la Carrasca, en terme de Arcos de las Salinas. Un nucli que no té llum elèctrica, però que en estiu sí que acull gent. També destacaria, en tornar, algunes de les parades que férem. Per exemple, per poder fotografiar el bonic poble de Puebla de San Miguel, que tot en si és un Parc natural (http://www.cth.gva.es/arbDin/indice.aspx?Nodo=5923&idioma=C) i també el pont sobre el riu Arcos que hi ha al principi del port que puja a Losilla de Aras.

En total vam ser quinze persones que, crec, passàrem un bon dia i vam aprendre prou coses. Ens va faltar poder veure, tal i com teníem previst, el cel i les estrelles. Però ja tenim excursa per tornar un altre dia als Serrans i el Racó d’Ademús. L'ordre de les fotografies comença en sentit invers. És a dir, les primeres són les últimes del dia (la foto de grup dalt del cim i el nucli de Hoya de la Carrasca) i la que està tocant el text és l'església de Puebla de San Miguel, al principi de l'excursió.

Culla (l'Alt Maestrat), un poble ratllant el cel que és un conjunt historicoartístic


El nord de Castelló té molts indrets de gran bellesa. No només des del punt de vista paisatgístic, sinó també patrimonial. És el cas de Culla, poble conjunt historicoartístic al qual vos recomane anar, si no és que ja hi heu estat. El Consell Valencià de Cultura, ja va demanar, l'any 2003, la seua protecció (http://www.cvc.gva.es/archivos/143.pdf). La Conselleria de cultura també reconeix el seu valor (http://www.cult.gva.es/dgpa/documentacion/interno/1191.pdf). I en la web de l'Ajuntament (http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/2864/culla.htm) podeu completar la informació.

En esta entrada vos mostre algunes fotos del nucli urbà de Culla, un dels barrancs que és afluent del Riu Sec (en el camí a Vilafranca), així com també una de les masies més significatives del muncipi, la Masia fortificada de la Torre Matella. I junt a estos elements, podeu visitar el riu Montlleó, la carrasca de Culla, o per exemple, visitar conjunts masovers molt significatius com el Mas del Molinell.

Pobles abandonats de fora del País Valencià: Otal (el Sobrarbe, Osca)


Otal és una d'eixes aldees deshabitades del Pirineu aragonés on s'ha d'anar. Està situada a vora 1.500 metres d'altitud. L'ascens el vam fer des del port de Cotefablo, és a dir, des dels aproximadament 1.400 metres. Pujàrem al cim de Pelopín (uns 2.000), vam descendir a l'aldea, i novament ascendírem i acabàrem baixant fins el cotxe. L'aldea, molt aïllada, està en un emplaçament de gran bellesa, on hi ha molts altres nuclis de població que s'han abandonat. Ens va cridar l'atenció l'immens i impressionant abancalament de terres que hi ha des de l'aldea fins a pràcticament els 1.800 metres d'altitud.

Conseqüències de la despoblació: La superfície de bosc augmenta en la província de Castelló un 82% en 12 anys (article al diari Levante)

(Fotografia de la Serra d'Espadà, castell de Mauz, a Suera)

Reproduïsc el principi d'este interessant article publicat al diari Levante de Castelló, i que posa de manifest l'important increment de la massa forestal que s'està produint al nostre País en els últims anys, fruit, entre d'altres, de l'abandonament del món rural valencià.

"La emigración del interior a la costa, el cambio de los hábitos de vida y el descenso de los incendios han cambiado la fisonomía de la provincia de Castelló durante todo el siglo XX, muy acentuado en los últimos años. Según un estudio realizado por técnicos de la Universidad Politécnica de Valencia, la superficie de arbolado en la provincia ha pasado de 147.800 hectáreas en 1994 a 270.700 en 2006, un 83% más. Esta gran cantidad de masa arbórea, sobre todo en las comarcas del Alto Mijares, Els Ports, El Palancia y el Alt Maestrat, suponen "un alto riesgo" porque puede repetirse una catástrofe como el incendio de l'Alcalatén en 2006, según alertó el decano del Colegio de Ingenieros de Caminos la Comunitat y subdirector de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Agrónomos de la Politécnica, Eduardo Rojas"...

divendres, 20 de febrer del 2009

Tous, abans i ara (fotos antigues d'este municipi de la Ribera cedides per Juan Martorell Briz, veí)

El municipi de Tous (http://www.ayuntamientotous.es/) està situat actualment a la comarca de la Ribera Alta, tot i tindre la peculiaritat de ser castellanoparlant. Ho podem explicar pel fet de les repoblacions, majorment amb persones aragoneses, que han donat un idioma castellà amb nombrosos valencianismes. Per desgràcia, la història del poble ha vingut marcada en els últims temps per la catàstrofe del trencament de la presa de Tous l’any 1982, encara que el poble, en aquella data, no va patir grans efectes. Per contra, com a conseqüència de la pantanada, els nuclis de Beneixida i Gavarda van haver de ser reconstruïts en una altra ubicació.

El canvi d’ubicació de Tous arranca durant la segona meitat dels anys 50, amb la proposta de construcció d’un nou embassament per a regular el riu Xúquer en el seu curs baix. Fet i dret, un poble que históricament havia patit grans riuades, i que estava situat al costat mateix del riu, en el marge esquerre, quedava en una zona totalment inundable, de forma que el nucli es va haver de canviar d’ubicació. Els trasllats de la gent es van fer entre els anys 1971 i 1972, després del sorteig i l’adjudicació de les vivendes. Per tant estem parlant d’una dècada abans del trencament de la presa.

A més, hi va haver una permuta de terrenys entre els termes municiplas d’Alzira i Tous. El nucli originari, que va ser enderrocat, excepte l’església, va anar submergint-se. Actualment, a l’entrada del nou poble, podem vore el pòrtic de l’antiga església, en una rodona; així com altres restes, com una font antiga.

Juan Martorell Briz, president de la Sociedad de Agricultura Ecológica del Macizo del Caroig (www.caroig.com/conoce/saem), qui amablement ha cedit estes fotos per a ser publicades al blog, i veí del poble, el recorda amb molta estima. “Mosquitos había muchísimos, pero estábamos acostumbrados y el agua si subía de cuando en cuando, la gente salía corriendo por la ladera hacia arriba. En la inundación de 1864 (la riá de S. Carlos) en que Tous contaba con 400 vecinos, se perdieron 107 edificios particulares más la casa señorial, el ayuntamiento, las escuelas (chicos y chicas), la casa abadía y la sacristía (anexas a la iglesia), además del embarcadero y la barca; los mejor parados fueron las familias más pobres que vivían en el puntal y en las partes altas. De la parte baja donde sólo quedó la Iglesia. No hubo ni una sola víctima humana, ni tan siquiera ningún macho o burro de los que habían en las casas”.

Les diapositivas de Tous Vell són de quan Juan encara estava allí. Les va fer les últimes Pasqües que passaren al poble, quan ja es vivia amb alguna dificultat. “Dos sobre la puerta de la Iglesia, una cuando vivíamos y la otra tras la rotura de la presa, no más que se pudo entrar, y antes de que sacara las piedras de la fachada; la diapositiva me la disparó un arquitecto catalán de apellido Tous, que me explicó allí mismo, que la Iglesia estaba construida por moriscos, pues él había visitado todo el Magreb y la técnica de las bóvedas era idéntica a la que allí había encontrado”.
(Fotos antigues: Juan Martorell Briz; fotos actuals meues. Les fotos de Juan són de dos moments, abans de l'enderrocament del poble, i quan la presa de Tous es trencà i les runes quedaren al descobert).

El llibre "Guia Senda Verda. Senders de la província de València" pubicat per la Conselleria de Territori i Habitatge

Estem enfront d'un llibre que per al caminant sense molta experiència, pot obrir moltes possibilitats. Excursions curtes i llargues, per pràcticament tota la província de València, organitzades en rutes per senders de gran recorregut (itinerari de més de 50 km), de xicotet recorregut (itinerari entre 10 i 50 km) i senders locals (menys de 10 km). El llibre ha sigut coordinat per la Direcció General de Gestió del Medi Natural de la Conselleria de Territori i Habitatge, i la redacció ha corregut a càrrec de Carlos Ferris.

Es tracta d'un llibre extraordinàriament econòmic, uns 4 euros, de forma que es ven pràcticament a preu de cost, i que es pot adquirir referit a cadascuna de les tres províncies del País Valencià, tant en castellà com en valencià. Cadascuna de les vora 100 rutes va acompanyada d'un plànol de situació, un perfil, alguna foto orientativa, i els llocs d'interés que s'hi poden trobar pel camí, a més del propi recorregut. Si algun dia vos avorriu i voleu fer una excursió curta i no massa lluny de casa, pot servir-vos per eixir del dubte.

dimarts, 17 de febrer del 2009

"Des de l'època dels romans, mai no hi ha hagut tanta massa forestal al que actualment és el País Valencià"

Taula rodona "Pobles abandonats i conseqüències en el paisatge rural valencià"

"Des de l'època dels romans, mai no hi ha hagut tanta massa forestal com ara al que actualment és el País Valencià". Pot semblar mentida, però possiblement siga veritat. Espais protegits, zones deshabitades i amb cultius abandonats, una societat que mira la muntanya amb altres ulls diferents. La muntanya ja no és una explotació econòmica, és, majorment un pulmó verd de les ciutats. Amb tot el que això comporta, per a bé i per a mal. Perquè també hi ha conseqüències negatives, com l'oblit de les persones que hi viuen a la muntanya. Per ser poques i sense gran capacitat de decidir, se'ls imposa des de les ciutats. Però, realment el procés ja va començar amb la Dictadura de Franco i la construcció dels grans embassaments valencians.

La taula rodona "Pobles abandonats i conseqüències en el paisatge rural valencià" ha tingut lloc a la Fundació Bancaixa de València, organitzada per la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València, una entitat bicentenària que aplega persones de totes les classes i condicions socials, interessades pel progrés social del Poble Valencià.

La xarrada va contar amb les intervencions de José Manuel Almerich, qui va parlar de la vida quotidiana als masos i aldees de l'interior valencià fins al moment de l'abandonament; Artemi Cerdà, qui va glossar les conseqüències en el paisatge d'este abandonament; i jo mateix, que vaig mostrar alguns dels nuclis de població valencians deshabitats.

L'aportació d'Artemi Cerdà, qui és professor de Geografia de la Universitat de València, va ser especialment interessant. Primer parlà sobre els usos històrics de la muntanya. Les conseqüències de l'abandonament són moltes: augment de la massa forestal, erosió sobre el terreny, reducció del cabdal dels rius per la major presència d'arbres a les capçaleres, pèrdua de patrimoni cultural material a la muntanya (fonts, abancalamanets...) i immaterial (coneixements del mità i d'altres). Les solucions? No són gaire costoses, però cal reivindicar-les. Però em quede amb l'aportació feta per l'especialista. Si els avantatges ambientals i socials de la muntanya són, posem per cas, un 1% del PIB, ¿perquè eixe PIB com a tal no es repercuteix al pressupost? I altres qüestions importants. Cal estimar la muntanya, els espais profundament humanitzats (aspecte que també ha apuntat Almerich) que representen un patrimoni impressionant. Els estrangers valoren cada vegada més el nostre paisatge humà, el bancal com a forma estètica i patrimonial.

En el debat final del públic es va tractar temes com els paisatges de la pedra en sec, la reutilització d'elements per a la construcció de vivendes, les desafortunades rehabilitacions en molts llocs, el cas de Tous i l'enderroc del poble, o un veí de la comarca dels Serrans va apuntar la necessitat de reinvertir els diners en els pobles d'interior, amb actuacions més necessàries que no, per exemple, construir piscines, com el cas d'Andilla.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Presentació del documental de Ecologistas en Acción "Serranía Viva en vivo, 20 años de dignidad" a València

(Foto de l'acte: enviada junt la nota de premsa)
Al llarg de cinquanta minuts es repassa els valors ambientals i humans de la comarca dels Serrans i s'analitza alguns dels problemes més greus patits, com les explotacions mineres descontrolades, la proliferació d'abocadors incontrolats o els intents de construir plantes de residus tòxics i perillosos.
Més de cinc-centes persones es donaren cita a les Torres de Serrans de València, per assistir a l'acte de presentació del documental.

Reproduïsc la nota de premsa enviada:
ECOLOGISTAS EN ACCIÓN LA SERRANÍA

Presentación del documental Serranía Viva en vivo, 20 años de dignidad
El documental, presentado por Ecologistas en Acción de la Serranía, hace un repaso de los momentos más significativos de la lucha ecologista en la Serranía durante los últimos veinte años. La Serranía, 13 de febrero de 2009

Más de quinientas personas se han dado cita a la sombra de las Torres de los Serranos de Valencia para asistir al acto de presentación del documental, Serranía Viva en Vivo, 20 años de dignidad.

El documental conmemora el 20 aniversario de la lucha anti pararrayos y repasa las diferentes luchas del pueblo serrano para mantener la consigna de sus primeras reivindicaciones, por una Serranía Viva.
Durante cincuenta minutos se repasa los valores ambientales y humanos de la comarca de la Serranía, y se analiza algunos de los problemas más graves que padecemos como las explotaciones mineras descontroladas, la proliferación de vertederos ilegales, los intentos de la administración de construir plantas de residuos tóxicos y peligrosos, o las talas descontroladas e ilegales. Un trabajo que emociona al reivindicar la conservación de paisajes, oficios y costumbres de nuestra comarca.

En este documental también se proponen soluciones y proyectos para evitar estos problemas al tiempo que se hace eco de las opiniones de los ciudadanos de la Serranía, tanto los que aún viven allí como los que no han tenido más remedio que emigrar de la comarca más pobre del País Valenciano.
El acto ha comenzado con la lectura del manifiesto Por una Serranía viva, firmado conjuntamente por Ecologistas en Acción de la Serranía y del CELS, Centro de Estudios de la Serranía.
El manifiesto reclama la conservación del medio rural vivo y de nuestros paisajes, oficios y costumbres, la urgencia del mantenimiento de la población joven en la comarca, hace un llamamiento a todas las administraciones para que reflexionen sobre la necesidad de un desarrollo sostenible del medio rural, y demanda a todos los serranos y serranas, así como a todas las personas que aman la comarca, a que continúen trabajando para invertir el proceso de deterioro y agresión sufrido durante estas dos últimas décadas.
El documental está elaborado por profesionales del mundo audiovisual que han cedido sus medios y su tiempo para hacerlo realidad. Ha sido traducido al valenciano, inglés, alemán y francés, se ha financiado con fondos propios y sin apoyo económico institucional, y ya tiene previsto el calendario de presentaciones en todas las localidades de la Serranía así como en otras comarcas valencianas y en asociaciones culturales de otros países.

dimarts, 10 de febrer del 2009

El nucli de població de La Safra (Villena, l'Alt Vinalopó) té dos habitants

En un viatge molt recent a la ciutat d'Alacant vaig passar i visitar La Safra (el nom oficial del nucli de població és "La Zafra", vore Nomenclàtor: http://ive.ive.es/nomenclator/municipio?id=03140&year=2007&idioma=val). M'havia impressionat la foto que l'amic Vicent Garcia Perales m'havia remés en una visita que havia fet juntament amb Emili Casanova. He de dir que les comarques centrals del País Valencià tenen pobles i zones d'una gran bellesa. Només cal citar la Serra Mariola o Bèrnia; cims com el Benicadell, el Puig Campana o el Montcabrer; a més de conjunts monumentals com ara Bocairent, Banyeres, Xàtiva, Agres o Dénia, per citar només alguns. I la zona on està La Safra és un d'eixos espais rurals amb personalitat: la vall dels Alforins, situada entre Fontanars, la Font de la Figuera i Villena.
La Safra té actualment dos habitants, pel que em van dir allí. Es tracta d'un nucli amb ermita pròpia, dedicada a Sant Agustí, i que està situat en una zona on predomina el poblament disseminat. Al conjunt de La Safra curiosament els seus habitants parlen en valencià, donada la proximitat física a la Font de la Figuera i Fontanars, malgrat estar en terme de Villena, nucli del qual disten prou més. El llogaret està format per aproximadament 15 cases, algunes d'elles reformades recentment. Veiem fotos de l'any 2009, i una, de l'any 2001 en què ix Emili Casanova.