dimarts, 28 de desembre del 2010

Masos de l'Alt Millars i de l'Alt Maestrat, record d'alguns viatges

Revissant les fotografies de pobles abandonats, i totes les fotos que es fan en cada viatge, em ve a la ment alguns masos que vos vull mostrar. Podem veure un, situat en una zona prou aïllada, en les vores del riu Montlleó, en la comarca de l'Alt Maestrat; i un altre, més pròxim a una zona habitada, en l'Alt Millars, concretament en terme de Ludiente.

Són dos cares de la mateixa realitat. Malgrat la proximitat a nuclis habitats, el món dels masos cau, desapareix.

divendres, 17 de desembre del 2010

El mas i la vall del Molinell (Culla), els reflexos d'un arbre en el riu i el paisatge humà i petri de l'Alt Maestrat

Culla i el paisatge de pedra i silenci que envolta el poble (comarca de l'Alt Maestrat, nord-oest de Castelló) és una bella expressió de la bellesa. Ho dic a posta, conscient d'una reiteració que accepte voluntàriament. No només perquè es tracta d'un dels municipis del nord valencià fortificats, amb una llarga història i en un paisatge indescriptible, sinó també per la sensació de pau, harmonia i tranquil·litat que transmeten molts dels seus conjunts masovers. A aquestes terres altes i solitàries, encaixonades entre el riu Sec i els seus afluents, el barranc de Montlleó i el Molinell; on Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va córrer i protagonitzar molts episodis memorables fa quasi dos segles; al Maestat, terra rica fa alguns segles pel comerç de la llana i on aquesta esplendor ha quedat plasmada en palaus, castells i cases nobiliàries; a Culla, al Maestrat, on durant el segle XIX i fins a principis del XX van florir centenars, milers de masos; molts dels quals estan ara abandonats, dedique l'entrada.

Quan vam anar al mas del Molinell ens trobàrem un paisatge que no oblidaré mai, en una vesprada de tardor. Pujàrem des d'Atzeneta per una carretera on prèviament, feia molts anys, jo havia anat en bicicleta de carretera. Les revoltes del camí ens mostraven raconades on la despoblació havia deixat la seua emprempta. Masos en runes, alguns encimbellats sobre els penya-segats i buscant sempre la solana; altres deixacats caure enmig de praderies immenses retallades per camins i pistes; d'altres apegats a la muntanya, com volent confondre's amb ella.

Nosaltres, mentrestant, buscàvem confirmar la toponímia del mapa. Les grans partides, després els desviaments, i també els masos a on estos indiquen. De sobte el camí es troba amb la carretera que puja des de Torre d'En Besora. I des d'ací guaitem una vista increïble en direcció a eixe poble: una àmplia zona plana, sembrada de masos i solcava per caminasos i sendes, fonts, aljubs, estructures de pedra en sec, ponts, sénies, ermites i molins, un relat de la vida quotidiana de fa cent anys, encara ben present, l'harmonia d'un paisatge fet a la mesura del masover i de la masovera. Reconeixem en la llunyania accidents geogràfics: el pic Espaneguera, la Mola d'Ares, el Penyagolosa. Als seus peus s'amaguen o repten rius i rambles com la Carbonera o el Cérvol. Cap a l'oest i el nord-oest, el paisatge humà del mas s'estén fins a conquerir les seues cotes més altes a les terres veïnes de Terol, en la Serra de Gúdar, amb pobles i masies situats a més de 1.600 metres d'altura. L'espectacle és grandiós, digne d'admirar. Aturem el cotxe i gaudim del nostre entorn com cal.

Anàvem recorrent eixe paisatge, degustant-lo, embafant-nos d'ell i de les seues contradiccions, i ens desviàrem cap a la vall i mas del Molinell. Tampoc massa lluny estava el mas amb torre de Torre Amador, la carrasca de Culla... i tants i tants elements que són inseparables de Culla. La baixada cap al Molinell ens mostra un paisatge desforestat -com la majoria del Maestrat- on ha sigut l'ésser humà el qui ha aprofitat els terrenys per a sembrar i traure el rendiment que ha pogut a una terra abrupta i dura. Un territori, malgrat l'altura i l'aïllament, horizontal, amb moles i molts cims on es pot arribar sense grans probelemes. Respirem les olors de la muntanya, del ponent, busquem els enquadraments impossibles per a les nostres fotos. La bellesa la pots gaudir, però és impossible d'immortalitzar en tota la seua esplendor, és el que ens passa, fotos i fotos on el que ix retratat no és el que tu veus enfront teu. Al fons, imponent, Morella escala la seua muntanya fins arribar als peus del castell i s'amaga darrere del seu cinturó de muralles.

Arribem al Molinell i el reconeixem. Veiem el llavador que hi ha en una foto de la pàgina 216 del llibre de Ricardo Muñoz Badia 'El Maestrazgo-L'Alcalatén'. Falta les persones que quan es féu la foto, fa més de 30 anys, vivien al mas, i en ell estaven llavant la roba. Arribem al riu i ens fem algunes de les fotos que es veuen en aquesta entrada. No responen al que es veu a Culla. La tardor ha arribat, i les fulles dels arbres ens estan caient, alhora que ens mirem en l'espill del riu i fotografiem alguns dels arbres i els seus reflexos. Voltem el mas i ens anem tornant. La vesprada cau a ritme de ponentada.

Ara, redactant esta nota, em ve al cap quanta bellesa, ho reitere, entranya aquesta terra, el Maestrat. Ens hem informat, hem llegit, hem vist fotos, hem anat a la cartografia civil i militar, hem preguntat... i hem anat a tastar-lo. A les raconades més inaccessibles, però també als pobles i viles. Una terra sense fronteres, àmplia, carregada de passat, que no acaba d'arrancar en el present i amb un futur incert. Cantavella, Vilafranca, Ares, Catí... i també els pobles més pròxims a la mar: Traiguera, Canet, l'imponent Cervera del Maestre, Sant Mateu... Hem compartit les experiències amb persones que també estan enamorades d'esta zona, i no puc sinó immediatament pensar en Luis Gispert, que dedica moltíssims dels seus viatges a conéixer per a divulgar aquests pobles i paisatges del Maestrat i a qui mostre el meu agraïment. També Juan José Carrasco, i moltes altres persones que han comprat un mas, o visiten la zona, o parlen d'ella.

Vull anar cloent aquesta llarga entrada recordant unes declaracions de l'alcalde de Culla, José Francisco Bellés Porcar, en un article que vaig llegir en la premsa de Castelló. Demanava solucions a la desesperada per a frenar la sagnia demogràfica que pateix el seu poble. Entre els anys 1910 (3.079 habitants) i el 2009 (637), la davallada demogràfica ha sigut molt forta, tant en el nucli principal com, sobretot, en el disseminat. Culla tenia 2.581 habitants en 1940, 2.002 en 1960, 1.532 en 1970, 1.210 en 1981, 863 en el 91, i 637 en l'any 2009.

Un municipi on entre la part més alta del poble i la més baixa hi ha 700 metres de desnivell en vertical i una orografia amb tendència a l'aïllament, per les dificultats de la comunicació. El que jo percep com a bell, per als habitants de la zona són dificultats. A més, la distribució de la població en tans nuclis menuts, ha provocat una certa desfragmentació territorial i sociològica, habitual en la majoria de municipis amb distints nuclis de població. L'alcalde, del PP i votat per vora un 80% del cens municipal, demanava actuacions urgents, i les demanava a la Generalitat Valenciana.

Però no per açò hem de deixar d'anar a Culla. Estem a un emplaçament medieval, on la vila principal, fortificada, es troba al punt més alt del domini, fàcilment defensable, però impossible d'aguantar en llargs asedis, per l'escasessa d'aigua. Tampoc sé si als teòrics assaltants els interessaria assedir un poble menut o cercarien conquerir d'altres. Això en 116 km2 de superfície, és a dir, un terme municipal grandíssim. La població, eixos 639 veïns, es distribueix en 9 partides rurals, que al mateix temps estan subdividides en distints masos i aldees, de forma que al nucli principal viuen, o hi ha empadronats uns 250 habitants; i la resta es distribueixen en les citades partides (Torre Matella, Molinell, Pla de la Torreta, Paulo, Roques de Llaó...). Amb estes dades ens poden fer una idea de què és Culla, i on està el Molinell.

Fotos: Vistes del Mas del Molinell i paisatges pròxims.

dimecres, 8 de desembre del 2010

El despoblat de Avellaneda, en la comarca riojana de Cameros

Cada terra, cada paisatge, cada pas entre el silenci és una experiència diferent. Al País Valencià, el Prepirineu, les Terres Altes de Sòria, la Ribagorça, la Serra de França, el Maestrat, Los Ancares, Las Hurdes o Los Cameros. Prèviament a anar a aquesta comarca riojana de Los Cameros a la qual em referisc en l'entrada, i ho dic per la proximitat que entranya, ja havíem estat a les Terres Altes de Sòria.

Un paisatge imperturbable, ombrívol (estem al nord del port de Piqueras, pas de Sòria a La Rioja), amb desenes de nuclis deshabitats. Un Camero vell, i un altre, el Camero Nou, en el qual nosaltres ens vam allotjar, concretament a El Rasillo de Cameros. Molt a prop de nosaltres, als nostres peus i ulls s'obria pobles com San Román de Cameros, dins dels quals visitàrem les aldees abandonades de Santa María, Velilla, Valdeosera i, des de lluny, vérem Montalbo de Cameros. Estava massa lluny com per endinsar-se entre les seues runes, i se'ns feia de nit. En aquest viatge al sud de La Rioja, molt recomanable si algú es deixa recomanar per aquest caminant, també vam pujar el pic Cebollera, de 2.163 metres, en la confluència amb Sòria.

Tornant al que ens ocupa, en Los Cameros vam trobar uns pobles abandonats, com aquest, Avellaneda, o La Avellaneda, molt deteriorats. El temps no s'havia detingut a respectar la pedra, el porlam o les teules. Entre els matolls a dures penes es podia passar. La font de l'aldea, ben seca i semisoterrada, era un testimoni evident del pas del temps que porta deshabitat el nucli. Penjat sobre un penyassegat, per arribar a Avellaneda vam haver de fer uns quants kms. per pista forestal enmig d'un paisatge d'arena groga i un silenci impressionant.

Eixe silenci imperturbable i sense eco, compartit amb la veïna comarca de les Terres Altes de Sòria, és la experiència que em queda dels pobles abandonats de la comarca de Cameros.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Les trinxeres de la Guerra Civil situades a la Serra d'Espadà

Fa uns anys, el Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València va organtizar una visita a algunes de les trinxeres de la Guerra Civil situades a la Serra d'Espadà, en concret es va visitar un bunker franquista situat en la carretera Tales-Alcudia de Veo; i posteriorment es va pujar a unes trinxeres situades més o menys sobre el nucli de població de Benitandús, des d'on s'aguaita una àmplia panoràmica. Aquestes fotos corresponen a aquella excursió: el bunker situat junt a Benitandús i una de les trinxeres.

dilluns, 22 de novembre del 2010

El Mas de Caballero (Villar de Tejas-Chelva), un mas exepcionalment bell i ben conservat

Retorne al blog després de la parada d'unes setmanes, per qüestions personals. El Mas de Caballero, en el municipi de Chelva (comarca dels Serrans) ha sigut un dels grans descobriments dels últims temps, concretament vam anar-hi a principis d'octubre, en una estada precisament a la comarca dels Serrans.

La carretera que va de Casas de Medina (Utiel) a Requena, passant per Villar de Tejas, ens mostra paisatges intactes, bells, d'una pètria i forestal solitud. Són molts quilòmetres els que separen els dos llocs, on a penes hi ha nuclis habitats regularment: Villar de Tejas i Villar de Olmos. Poc més. Villar de Tejas, en Xelva, prop del qual es troba el Mas de Caballero, té només 15 habitants empadronats.

Pel camí gaudim d'un magnífic dia de mestral, un poc obscur, però amb una visibilitat magnífica. El Mas de Caballera és impressionant. Per les seues dimensions, pel seu emplaçament, per tots els elements que té: explotació agrària, capella, cases amb torre, granges, colomer. Vos el recomane.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

El poble abandonat de La Cervera, a Abejuela (Terol)

Vaig anar a La Cervera a primers del mes d'agost de 2008 en bicicleta de muntanya. Anant des de Titaguas, la major part del recorregut és per asfalt, excepte els últims cinc o sis quilòmetres. Arribar a Alpuente, després a La Yesa, i després enfilar la carretera que duu cap a Abejuela és un trajecte còmode, en pujada. Aproximadament als dos quilòmetres ve un desviament a la dreta, on, per cert, em vaig confondre amb el mapa i vaig perdre més de mitja hora fins trobar el camí encertat. Posteriorment era un camí dificultós: tot era pedalejar i pedalejar, en constant pujada, amb molta pedra solta, i no arribava mai a veure el poble. Vaig pensar inclús que m'havia tornat a equivocar... fins que el vaig vore en el fons d'una fondonada.

La Cervera està constituït per tres agrupacions de cases, sent la primera d'elles la més important, i la segona on està l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. No hi viu ningú, encara que alguna casa està en bon ús. I no hi viu ningú, com a mínim la darrera dècada, segons el Nomenclàtor, encara que sospite que l'abandonament és dels anys 60.

Eixe 8 d'agost de 2008 el sol caïa a doll, com un martell colpejant-me per tots els costats. Vaig fer moltes fotos. El paisatge era d'una certa placidesa en aquella foia. Em vaig imaginar la duresa de viure a una zona aïllada com aquella, sense a penes recursos, i vaig comprendre, una vegada més, perquè la gent va emigrar.

Abejuela, municipi de Terol al que pertany La Cervera, actualment només té 57 habitants empadronats. Per fer-se una idea del seu aïllament, només cal acostar-s'hi. Si ho fem des de la carretera La Yesa-Higueruelas, trobem un camí estret, ple de corves, i mal asfaltat. Si accedim des de Terol (per Manzanera) trobem un port de prou quilòmetres de llargària, durant el transcurs del qual veiem un altre nucli deshabitat: Paraíso Alto (veure link). L'aïllament de La Cervera i Abejuela són un fet.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Conferència i projecció de fotos "Pobles Valencians Abandonats" a la Pobla de Vallbona

La Pobla de Vallbona ha acollit hui la projecció de fotos i conferència "Pobles Valencians Abandonats", en un acte organitzat a la casa de cultura.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El Penyagolosa, segon cim valencià en altura (1.813 metres) vist un dia de Mestral de camí a Manzanera (Terol)

El Penyagolosa (1813 metres, comarca de l'Alcalatén) és el segon cim valencià de major altitud després de l'Alt de las Barracas (1839 mt), situat al municipi de Puebla de San Miguel (comarca del Racó d'Ademús). En esta ocassió veiem el Penyagolosa en la llunyania. Este dia anàvem a casa d'un amic, a Manzanera (Terol) i pel camí, a uns 5 o 6 km. ens vam detindre per tal de fotografiar el cim en estes circumsàncies de núvols i claror. Era la vesprada, i era un dia de vent de mestral.

dilluns, 27 de setembre del 2010

El barri de Las Minas (Libros), i 'los Amanaderos' de Riodeva (Terol)

Adjunte per als seguidors del blog unes fotografies que pense que contribueixen a destacar la bellesa de la zona de Terol proxima al nostre país, concretament a la comarca del Racó d'Ademus. Vam anar a veure els amanaderos de Riodeva, i pel camí visitàrem el barri en runes de Las Minas.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Ha mort José Antonio Labordeta, un dels cantants de la despoblació del món rural aragonés

El cantautor aragonés José Antonio Labordeta ha mort. Ha sigut un home compromés amb la seua terra, i que ha cantat d'una forma desgarradora la despoblació d'Aragó, en moltes cançons que ara em venen a la memòria. Tantes que ara no puc destacar-ne una. Pero també ha sigut un home compromés des del punt de vista politic i social amb la seua terra, la societat i el seu temps. Un home bo, valent, admirat i estimat, que crec que hauria de ser un referent per moltes coses. Valga esta xicoteta entrada com a homenatge i recordatori personal a un home a qui he admirat i admire. Gràcies, allà on estigues. Continuem fent el cami que ni tu, ni jo, ni l'altre arribarem a vore, però que hem d'espentar.

diumenge, 5 de setembre del 2010

L’aldea deshabitada i en runes Los Villares (municipi d’Arcos de las Salinas)

Novament retorne a les terres i les serres de Terol per a parlar d’una aldea deshabitada. No ho faig perque al País Valencià no queden aldees pendents de les quals parlar, sinó perquè és una de les que en els últims temps més m’ha agradat. Concretament vam anar l’estiu passat. Una aldea de Terol, però molt pròxima als municipis valencians de Alpuente i Puebla de San Miguel.

Estem a la solana de la Serra de Javalambre, per damunt dels 1.000 metres d’altura, en una zona on hi ha altres nuclis deshabitats. Los Villares està relativament a prop de la carrtera que enllaça Arcos i Torrijas. En un revolt de la pista que hi accedeix, la veiem per primera vegada. Des de la distància impressiona menys que quan estàs prop. Semblava més menuda.

Àngels, Bernat i jo veiem totes les cases arremolinades, en la part superior d’una xicoteta elevació, amb les cases, o més bé les runes, a cara-sol. No tinc dades de quan es va despoblar Los Villares, però per l’estat en que es troba, probablement abans de la Guerra Civil. A diferència d’altres aldees d’Arcos, com Las Dueñas, ací el que veiem és un muntó de runes on encara alguns pilars despunten dos o tres metres d’altura. Però poc més. Cases i corrals, amb la carretera Arcos-Torrijas en la llunyania i a la vista.

El paisatge és bonic i convida a reflexionar. Estem en una terra pròxima ja a l’alta muntanya de Terol. Ací el relleu és aspre i dur, i els pobles han estat maltractats per la falta d’oportunitats i l’emigració. La Guerra i la postguerra, una orografia difícil i un clima contintental rigorós, contribuïren a la seua manera a agreujar la despoblació. Ara, a Arcos, la gent torna en estiu. No ho fa a estes aldees mes aïllades, encara que algunes, com La Higuera, sí que s’han rehabilitat.

Arcos de las Salinas ha passat de 1.289 habitants en l’any 1860, als 122 actuals (any 2009). En 1842, el municipi, contant el nucli principal i les aldees, va arribar a tindre 462 vivendes. En 1950 encara tenia 770 habitants; 519 en 1960; 232 en 1970; 169 en 1981 i 166 en 1991. Amb esta evolució és lògic, pensar, doncs, que quasi totes les aldees i nuclis menors del municipi s’han despoblat i la gent va emigrar o es va anar a viure al nucli principal. Al poble de Arcos actualment es concentra quasi tota la població del municipi. Les dades de l’INE de 2009 no poden ser més clares: només tres dels 122 habitants d’Arcos viuen fora del nucli de població.

Els excursionistes ens n’anem de Los Villares quan el sol de la vesprada encara està ben alt. Arrere queda una aldea el testimoni de la qual són unes parets en peu, i una pista que mor als peus de la lloma on se situava. Potser també queda la memòria d’algun ex habitant o els testimonis d’algú els pares de qui la van habitar.

dijous, 2 de setembre del 2010

L'augment de la massa forestal a les capçaleres dels rius disminueix fins a un 40% el caudal dels rius (interessant article publicat al diari Levante)

(En la fotografia; naixement del riu Palància, i barranc de Resinero, afluent del Palància).

Este article publicat al diari Levante (article) confirma el que ja sabíem, però ningú no s'atrevia a dir públicament. Més enllà de declaracions solemnes sobre el canvi climàtic, la principal causa de la reducció del caudal dels rius, a més de les extraccions per a regadiu, és l'augment de la massa forestal en les capçaleres dels rius, les quals actuen com una autèntica esponja que redueix les infiltracions al subsol o les escorrenties superficials.

Reproduïsc el primer paràgraf d'este interessant article publicat al diari Levante: "La falta de gestión forestal podría estar provocando una reducción de hasta el 40% en el el agua útil que alimenta los acuíferos y las escorrentías que generan los ríos, según confirman los primeros resultados de los estudios que se realizan en el Departamento de Ingeniería y Medio Ambiente de la Universidad Politécnica de Valencia