Paisatges amb boira i pluja, com este dia, en la Serra Calderona

Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.

Arribem a les 100.000 visites en este blog, 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots i continua per vosaltres i per a vosaltres

Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres.

Agustí Hernández Dolz

La pluja, companya de caminada en la vessant sud del Javalambre, com ací, a les Salines d'Arcos

La pluja ha sigut companya d'excursions en moltes caminades arreu del País Valencià, Terol i Conca. En la fotografia estem arribant a les Salines d'Arcos, en runes.

Una canasta en la qual ja ningú no llançarà el baló, crònica des de l'Alt Millars

Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.

Portes obertes que miren l'horitzó. Una altra imatge de la despoblació

Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.

A mi, en molts casos, em dóna la impressió que este món, el dels pobles i masos abandonats, és com si en eixos llocs de sobte, d'un dia per a un altre, tot el món se n'haguera anat sense fer les maletes.

M'encissa entrar i des del llindar mirar cap a fora. Aguaitar el fons, l'horitzó, els bancals, les altres cases en runes, la plaça, el forn morú o el forn comunal, la font, els ribassos, el penya-segat, els pallers. Veig que enfront meu tinc un món que ha tocat a la fi, i que caurà amb la meua generació.

I pense que caurà com en altres generacions també s'han abandonat i han desaparegut masies i aldees. I com en unes altres parts del món està ocorrent ara.

En aquesta foto, aguaite el Barranc de Santa Ana. Les seues marges són un exemple magnífic d'eixe món que es desmorona i que serà conquerit, en uns anys, pel pi, el matoll i els incendis forestals.

Companyes de viatge durant molts anys en ascensions, caminades, la marató i mitja...

A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa.

En esta foto estaven ja destrossades. Les havia acabades de trencar amb les mans, però pensí que potser fóra important recordar el model per tornar-lo a utilitzar i que calia fer-los un xicotat homenatge.