Presentació de set llibres a Alboraia (un dels quals és de fotografia antiga i en el qual estic col·laborant)

El passat dijous 24 de juny vaig participar a Alboraia en un acte en que es van presentar set llibres. Adjunte algunes fotos de l'acte i la nota de premsa que ha enviat el Bloc, organitzador de la presentació.

-------------

Més de 120 persones participen en la presentació d'escriptors i homenatge a diferents entitats d'Alboraia organitzat pel Bloc

Amparo Alegre, Andreu Galán, Enric Climent, Enrique Lluch, Amparo Gimeno i Vicent Sanhermelando van ser els autors que presentaren els seus teballs

Els premiats: Remedios Ros, Miguel Senent i la Societat Musical

Més de 120 persones participen en la presentació d'escriptors i homenatge a diferents entitats d'Alboraia organitzat pel Bloc. Alboraia ha acollit el ahir dijous 24 de juny la presentació de set llibres i el lliurament dels 1rs Premis al treball cultural. L'acte, organitzat pel Bloc i presentat per Àngels Belloch (la regidora en l'Ajuntament) i per Francesc Pastor, es va celebrar en el Teatre l'Agricola, a les 19.30 hores. Els premis consisteixen en tres guardons que reconeixen l'aportació de persones i/o entitats al manteniment de la identitat d'Alboraia com a poble.

Amparo Alegre ("El Solster de Bronce de Kero Baltas") va ser presentada per Tico Cerezo; Andreu Galán ("Cansat de diumenges") va recitar algun dels poemes del seu llibre, Enric Climent va explicar diferents esdeveniments històrics de la història d'Alboraia entre ells La revolta dels llauradors d'Alboraia l'any 1663, Enrique Lluch va presentar el seu llibre "Por una economia altruista", Amparo Gimeno va presentar "La cuina mes tradicional d'Alboraya" i Vicent Sanhermelando va presentar la seua novel·la juvenil "El Diari del Pare". Com a novetat, també es va presentar un avanç d'un llibre que s'està preparant, "Alboraia en imatges (1893-2011)", amb la projecció de fotografies i comentari de les mateixes.

Enguany els premis es van concedir a títol postum a Remedios Ros Frechina (Premi cultura), per la seua llarga vida dedicada al teatre en distintes entitats; a Miguel Senent, també a títol postum (Premi investigació), ja que Senent va dedicar la seua vida a la investigació sobre Alboraia com a cronista. El Premi Compromís, a la Societat Musical d'Alboraia, reconeix la seua llarga tasca de més de cent anys donant vida al poble i per haver celebrat un acte com el Centernari.

L'acte va finalitzar un sorteig dels llibres presentats entre els assistents. Es tracta d'un acte de promoció d'escriptors i creadors d'Alboraia.

Projecció de fotografies sobre pobles abandonats a Benicarló (el Baix Maestrat)

Fotografies: Presentació de l'acte per José Luis Guzman, regidor i cap de llista del Bloc per Benicarló; un moment de la xarrada.

La solitud dels paisatges situats entre el riu Villahermosa i el barranc de Santa Ana a Ludiente (l'Alt Millars)

El paisatge convida a reflexionar. A endinsar-se en ell. El sol pega fort malgrat que estem al mes de març i a vora 800 metres d'altura. En la llunyania, el Penyagolosa talla la verticalitat d'altres horitzons. En uns quants quilòmetres quadrats a la rodona d'on ens trobem no hi viu ningú. Desenes de masies abandonades són el testimoni d'un paisatge solitari, buit, erm, que s'ha quedat parat a la vora del temps. A estes terres, fa cinquanta anys, tot era vida. Estem entre el riu Villahermosa i el barranc de Santa Ana, en terme de Ludiente (comarca de l'Alt Millars).

L'ascensio al Tossal dels Montllats (1.656 metres) i el mas dels Montllats (Vilafranca, els Ports)

Es una gran excursió. No són massa quilometres, però ens va permetre gaudir d'uns paisatges de gran bellesa. Estàvem passant uns dies a La Parreta, a Vilafranca, i se'ns plantejà la possibilitat de fer la caminada. Primer vérem el poble originari de Vilafranca, la Pobla de Sant Miquel, i després deixàrem el cotxe al Mas dels Montllats, un dels mes alts dels que es poden veure a terres valencianes (crec que més de 1.250 metres d'altitud, segons els mapes que he vist).

Després de fer el cim, vam baixar per una altra part i visitàrem el mas dels Gils, en la part alta del Port que va de Vilafranca a Mosquerola i des d'on véiem perfectament els Montllats.

L'aldea deshabitada de Canaña Seca al municipi d'Alpuente (els Serrans)

Cañada Seca destacava sobre el capvespre. Era dilluns quan per primera vegada vam anar. Esta al costat mateix de la carretera. No calen paraules de comiat, ni la motxilla, ni cordar-se les botes, ni omplir la cantimplora. En uns passos des del cotxe o des de la bicicleta de muntanya hi arribes. Roman buida, amb alguna casa encara tancada, pero moltes altres transformades en pura runa i tots els corrals assolats. Silenci, pols, paraules mustiades. Una sensacio dificil de descriure. Com tantes altres aldees del municipi d'Alpuente. Li vaig dedicar un poema.

El teu nom és la soca que aguanta
el pas del mestral o de la mort,
que ha quallat com el xop al riu,
i que rebrota als peus d’un om.

Fotografies I passejada reivindicativa per l'Horta d'Alboraia, Almassera i Meliana (organitzat pel Bloc de l'Horta Nord i de Meliana)

L'activitat de hui ha sigut un exit de participacio i ha servit per mostrar que a l'Horta Nord viu molta gent que vol que l'Horta siga un lloc amb futur, i no un mur de ciment i de carreteres. La meua enhorabona als organitzadors.

Projecció de fotografies de pobles abandonats a la Foia (l'Alcora) amb la Coordinadora de l'Alcalatén

Moltes gràcies per l'assistència i l'interés mostrats en la xarrada que va tindre lloc el passat dissabte 22 de maig a La Foia, nucli de població de l'Alcora. Podeu entrar al web de la coordinadora de l'Alcalatén prement ací.

Projecció de fotografies i presentació del llibre de pobles abandonats a Massalavés (la Ribera Alta)

José Manuel Almerich i jo vam presentar el llibre "Pobles abandonas. Els paisatges de l'oblit" divendres 21 de maig a Massalavés, en la Ribera Alta. Vull agrair l'esforç de l'Ajuntament i de totes les persones que actuaren en el seu nom; l'alcalde, Enrique, o Pepe, entre d'altres; per fer possible l'acte. També a les persones que varen acudir. L'acte va estar molt bé.

També vull agrair la magnífica explicació del fenòmen de l'abandonament que va fer José Manuel. No em canse mai de dir-ho, és un autèntic especialista. Ell parla dels fenòmens que des de la vida quotidiana provocaren l'abandonament de nuclis i aldees valencianes. Jo em centre en mostrar i comentar les fotografies. Podeu entrar en el seu blog, i a més, vore les magnífiques fotografies que hi ha.

Les runes del despoblat de Suera Alta i el castell de Mauz, a la Serra d'Espadà

Les runes del despoblat de Suera són unes runes ja venerables. Antigues. Rossegades pel temps i per la pluja. No viu ja cap persona que haja habitat este llogaret perdut en la Serra d'Espadà. I és que, a meitat camí entre el nucli de població de Suera i la Font de Castro, Suera Alta impressiona. Ancorat entre les runes del temps, les pedres del que va poder ser l'església, el molí, les arcades d'alguns corrals... queden com un testimoni mut de silenci i solitud.

No sols per la seua ubicació enmig d'una natura immensa, que ha crescut especialment els últims trenta anys, sinó també per la companyia del castell roquer de Mauz, situat sobre el despoblat, en un emplaçament de difícil accés. Eixa era, precisament, la finalitat d'estos castells. Controlar les rutes de pas. Hui no es pot accedir a la part superior del recinte fortificat, si no és amb cordes.

No sé ni tinc informació de quan es va despoblar Suera Alta. La informació que José Manuel i jo aportem al llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" és la que em va donar un home ja prou major a qui vaig preguntar en una de tantes rutes a este llogaret. Alguna cosa així com que els seus avis ja l'havien conegut en runes. No unes runes com ara, menjades per la vegetació, sinó en un paisatge que fa un segle, fruit de la pressió humana, no tenia a penes arbres si no és que eren fruiters i cultius com ametlers.

Les referències que he trobat a Suera Alta venen sobretot d'un llibre que vaig adquirir en la Diputació de Castelló, "Notícies per a la història de la Vila i Parròquia de Suera", publicat l'any 2006 i del qual és autor el capellà Vicent Gimeno, que va exercir durant uns anys al poble. La investigació duta a terme cita la història de la vila i dels altres nuclis que formaven la població, -Castro, Saudén i Suera Alta, si no recorde malament-. El llibre aporta algunes fotos especialment interessants pel que he comentat de l'evolució del paisatge del barranc de Castro, de fa uns anys.

També se cita informació sobre Suera Alta, entre d'altres, al llibre de Henri Lapeyre "Geografía de la España morisca", on l'identifica amb Sauden i dóna que en 1563 hi havia 9 cases de moriscos, per sis a la veïna Castro. En l'any de l'expulsió dels moriscos, l'any 1609, Suera tenia un total de 80 cases de moriscos.

Quan hui accedeixes a Suera Alta i les runes del que va ser Castro, et dónes compte de la capacitat d'adaptació del ser humà a l'entorn. Les dues aldeetes estaven molt a prop de fonts i naixements d'aigua, però també, especialment Suera Alta, se situava protegida pel castell i sobre un xicotet promotori damunt del barranc. El testimoni físic de Suera Alta, hui, des de la carretera que duu a la Campana i la partida de Pedralba, és un paretó vertical que despunta sobre un tossalet.

Fotos: castell de Mauz; camí d'accés a Suera Alta, empedrat en alguns trams; algunes edificacions del despoblat, vista del castell de Maus des de la muntanya dels Òrguens, posta de sol entre les runes del castell.

Els altres plaers de les excursions als pobles abandonats: la intensitat dels colors de la natura (I)

En una entrada anterior parlava de la intensitat dels colors de la natura, i especialment, el roig. Citava el roig del caquier. Ací teniu, crec, una mostra. La foto la férem a Puebla de Arenoso. Si entre els lectors del blog hi ha algun especialista en estes coses, demane per favor que aclarisca si és o no un caquier. Gràcies.

Els plaers de les excursions als pobles i masos deshabitats: el paisatge valencià d'interior

Adjunte algunes fotografies que s'han fet en excursions que tenien com a destí o part del seu itinerari algun mas o poble abandonat. Estem a les comarques dels Ports, l'Alcalatén, el Maestrat i el Racó d'Ademús.

Projecció de fotos de pobles abandonats al municipi de Monòver (les Valls del Vinalopó)

El Casal Jaume I de Monòver (les Valls del Vinalopó) va acollir divendres 7 de març la xarrada i projecció de fotografies "Pobles Valencians Abandonats". Moltes gràcies a l'organització de l'acte. Malgrat la pedregada caiguda i la pluja, va ser possible congregar un bon gruix de gent interessada a conéixer una part del territori valencià com són els pobles abandonats. També les conseqüències d'eixa despoblació: augment de la massa forestal, desequilibri entre un interior cada vegada més buit i una costa més plena, la segona residència, els incendis...
Fotos: Álex

Els altres plaers de les excursions als pobles abandonats: la intensitat dels colors de la natura

Les excursions als pobles abandonats proporcionen altres plaers, a més de la caminada i poder veure in situ llocs deshabitats. És apreciar els colors de la natura. Cels amb blaus de mestral immensos, millor encara si tenen núvols; postes de sol; el naixement del sol entre les muntanyes o sobre la mar; caminar per la vega del rierol o per una meseta rodejada de penya-segats...

Entre ells, m'encissa deleitar-me en veure, olorar, tastar els colors de les plantes. No hi ha res com gaudir de tots els matissos cromàtics que podem veure en les excursions i que varien de forma notable segons l'època de l'any. Alguns, com en la foto, fora del País Valencià, entre magnífics boscos de fageda, com la d'en Jordà, a Girona. Un altre color que m'agrada especialment, i que sí que puc gaudir en les proximitats d'on visc és el roig de les fulles de la vinya en octubre. M'atreviria a dir que és el color més bonic de la natura.