Ascensió a la Muela de Cortes i arribada a l'aldea d'Otonel (pujant per la senda de Cavanilles, creuant la Muela i tornant pel camí)

L'ascensió i descens de la Muela de Cortes és impressionant. L'excursió que ara referencie i les fotos que aporte són de l'any 2007, en una excursió que vaig fer amb Àlex. Recorde que va ser quan la calor ja apretava, i a més, ens vam passar caminant unes 8 hores, més el temps d'arribar i tornar a casa, i les parades per a fotos, etc. Vaja, des de les 6 del matí fins a les 6 de la vesprada. Férem més de 30 km a peu.

L'excursió té un interés indubtable. L'ascensió, per la senda de Cavanilles (per on fa 200 anys va pujar l'il·lustre botànic) és espectacular. Bonica de veres. Com poques en la geografia valenciana. Tallada a pic sobre el penyasegat, flanqueja la mola, amb uns 300 metres de desnivell, fins arribar a la bassa, una obra hidràulica també espectacular (i alhora amb un fort impacte visual i ambiental).

El tram següent, des de la bassa fins a l'Otonel, ens va ocupar més de 4 hores. Ja sé que no hi ha tanta distància, però aprofitàrem per donar unes quantes voltes en aquella immensa planície suspesa sobre els llits dels diversos rius que la delimiten. La veritat és que l'excursió, molt diferent a les habituals que fem, és molt bonica. Paisatges desforestats, socarrats per terribles incendis, i boscos en recuperació. Vistes aèries sobre Cortes, el canó del riu Xúquer, la comarca de la Foia de Bunyol, la Vall d'Aiora, la Ribera Alta i la vista fins el mateix pic Caroig, entre d'altres de la rodalia com el Nyonyo (ascensió al qual ja s'ha referenciat en este blog).

I finalment, el plat fort, l'arribada a l'aldea quasideshabitada de Otonel. El testimoni de la seua última habitant fins a la posterior recuperació, dècades després (no fa molts anys), forma part de la introducció al llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit' que hem escrit José Manuel Almerich i jo. Impressionant. El lloc està aïllat i solitari com pocs en la geografia valenciana, i en un paisatge que en les últimes dècades s'ha consumit prou vegades per les flames.

Otonel és una aldea molt pobreta, extraordinàriament pobra, on, no obstant, ha arribat la llum, s'ha reformat algunes cases i s'ha fet alguna que altra obra pública. Va ser un lloc de moriscos, posteriorment a l'expulsió d'estos, rehabitat i tornat a deshabitar. Una terra escarpada, dura, pobra, amb prou verticalitat i pocs espais per a sembrar res acompanya esta aldea a mig camí entre Cortes de Pallás i Millares. El Nomenclàtor diu que l'any 2010 tenia 24 habitants empadronats. Res a dir, només cal vore la quantitat que dóna a unes altres aldees de Cortes com per a vore que si jo vaig dilluns que ve a les 8 de la nit i compte les persones que hi ha, la realitat no té res a vore amb el que diu ací.

Siga com siga, la senda de Cavanilles, la Muela, Otonel, i els paisatges del canó del Xúquer val la pena gaudir-los. Les vistes aèries són espectaculars. Crec que les fotos no fan justícia al que vam poder gaudir durant aquella excursió.

Ja em contareu quan aneu. Les fotos estan ordenades cronològicament, de les primeres (eixida de Cortes) a la part final (Otonel). De la tornada, uns 12 km. caminant per un camí asfaltat, no n'he posat.

Crònica d'un viatge llargament desitjat. Tornada a la Tinença de Benifassà deu anys després

Normalment Àngels i jo no repetim lloc on anar de viatge. Però en aquesta ocassió era pràcticament una obligació. Ho desitjàvem. Crec que mai he ansiat tant tornar a un poble o espai. A més, feia uns deu anys que cap dels dos havia xafat la Tinença de Benifassà, una de les zones més belles i extraordinàries de la geografia valenciana. I per això calia tornar. El viatge, com era d'esperar, va resultar molt gratificant per molts aspectes.

La veritat és que l'oratge també va acompanyar. Vam tindre un dia amb molta calor, un altre apte per a fer fotos de paisatge (molts núvols i prou claror) i un tercer per a eixes fotos de prop que no es poden fer més que uns pocs dies a l'any, on la boira envaeix tota la composició.

M'atrevisc a dir que la Tinença és una bella expressió de la bellesa més autèntica que podem gaudir en tot el País Valencià, tant pels seus paisatges pràcticament inalterats, com per l'obra de l'ésser humà sobre el territori. Eixos elements 'artificials' que defineixen la comarca del Maestrat i per extensió gran part de l'interior de Castelló queden plasmats ací amb una perfecció inigualable, i són un exemple d'integració de paisatge i cultura. Allò que diríem un paisatge secular. El Maestrat abancalat; els murs de pedra en sec; els pobles encimbellats en llocs pràcticament inexpugnables, a la vora de penya-segats; les valls i els conjunts masovers; els boscos de carrasca barrejats amb altres de pi; la petjada històrica sobre el territori en forma de peirons, testimonis de guerres i també situacions recents com l'emigració de tot el segle XX.

La Tinença de Benifassà, a més, al meu entendre, té una peculiaritat: una arquitectura que, almenys fins a dia de hui, queda integrada en l'arquiectura tradicional d'una forma magnífica. Pobles com El Bellestar em van impressionar. El recordava com un poble bell, i puc continuar dient el mateix d'ell, com per exemple també del Boixar. Passejar pel carrers del Bellestar a poqueta nit em va transmetre una sensació de pau inigualable.

La Tinença continua sent molt feble demogràficament. El nucli principal, la Pobla de Benifassà, a penes aplega una cinquantena de persones que hi viuen tot l'any de forma regular. Comptant els altres nuclis de població(Fredes, El Boixar, El Bellestar, Castell de Cabres, Coratxar) el municipi no arriba a un centenar de residents regulars. Al poble de Bel, hui aldea de Rossell, dedicaré una entrada més endavant.

Recomane anar a la Tinença a tot el món que llig este blog. Demanaria que vos endinsàreu en el seu territori. Feu la GR, aneu als boscos, al Faig Pare, el Salt de Robert, visiteu els nuclis de població, ermites com Sant Cristòfol. A mi, deu anys després, la Tinença m'ha tornat a impressionar.

Peus de fotografia: (De dalt a baix). El Boixar, un dia de boira; Herbesset, en la veïna comarca dels Ports, aldea de Morella; El Bellestar; Cova dels Rossegadors; Coratxar; carretera del Boixar a Coratxar, vista aèria del Bellestar; Convent de Santa Maria de Benifassà, habitat per catorze persones. Té el seu origen en el segle XIII, fa més de 700 anys.

El llogaret de Rebate, o Pozo Rebate, situat a la Serra d'Escalona, en la comarca del Baix Segura (va pertànyer al terme d'Oriola)

Rebate va ser un llogaret d'Oriola, en la comarca del Baix Segura. Situat a la Serra d'Escalona, el lloc es va deshabitar durant el segle XX. Els terrenys de la finca, hui els trobem dins el terme de Pilar de la Foradada, municipi que es va segregar d'Oriola en la dècada dels 80 d'este segle.

El que vaig poder veure en una visita de l'any 2004 són algunes cases totalment reformades (fins i tot un restaurant), l'ermita de Nuestra Señora de Fuensanta, i també l'antic cementeri, amb unes poques tombes. La zona té prou massa forestal, de forma que l'indret queda amagat.

Precisament esta zona es va subhastar, les runes del llogaret enderrocar, i tot està totalment 'nou'. L'ermita, segons citem José Manuel i jo en el llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', va ser construïda pels veïns l'any 1698, "por voto que hicieron de dedicarlea Ma. Sma. baxo dha. invocación por sanar de unas calenturas infioxonaron todo el partido...".

Ascensió des d'Alcossebre a l'Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet, en el municipi d'Alcalà de Xivert (menuda ascensió d'1,5 km, curts, però durs!)

L'ascensió des de la urbanització Montemar, a Alcossebre (en el municipi d'Alcalà de Xivert, el Baix Maestrat) fins a l'ermita de Santa Llúcia és curta, però de prou duresa. Són a penes quilòmetre i mig, però algun dia després el cos encara nota el senyal d'algunes de les rampes. En alguns trams calcule que estàvem per damunt del 30%. La baixada, en alguns trams, pot ser dificultosa per a gent no avesada a caminar. Per això hi ha algunes baranes a les quals agarrar-se en els trams més durs. Enmig d'eixa pujada (o baixada), hi ha algunes de les roques que estan molt desgastades, per la qual cosa, si estem en un dia amb el sòl mullat, haurem d'anar amb especial precaució.

Les vistes que es poden gaudir des de l'Ermita són magnífiques. Es tracta d'una construcció orientada a cara-sol, i amb una explanada al seu voltant des de la qual es pot mirar en distintes direccions. Cap a l'oest el corredor del Maestrat i la vall agrícola de L'Estopet, una vall amb moltes cases de camp. Cap al sud, Alcossebre i en la llunyania el Prat de Cabanes-Torreblanca. A l'est, també Alcossebre i la mar. Cap al nord, la Serra d'Irta.

Les fotos que jo aporte són molt diferents, donat que en algun moment de la pujada hi havia humitat i poca visibilitat. Però en baixar el vent havia canviat i era eixut. En fi, ací estan. A l'ermita de Sant Benet i Santa Llúcia també es pot pujar en cotxe, i en els voltants hi ha algunes zones d'esplai condicionades. Recomane l'excursió, tant per les vistes, com pel lloc, com per l'excursió en si mateix. En una hora i mitja des de Montemar es pot fer sense grans esforços.

Arribem a les 90.000 visualitzacions de pàgina en el blog 'Pobles Valencians Abandonats'

A data de hui, 27 de setembre, el blog 'Pobles Valencians Abandonats', que lliges ara mateix, ha arribat a les 90.000 visualitzacions de pàgina, i 47.141 visites. El dia de major afluència va ser el 29 d'agost d'enguany, amb 416 visualitzacions de pàgina i 279 visites. El post més llegit és aquell que fa referència a la Colònia de Santa Eulàlia, entre Sax i Villena (la famosa 'Alqueria Blanca' de la sèrie de Canal 9).

Aconseguir ser llegit i poder-ho mantindre ja algun temps és un motiu per a estar satisfet, ja que el blog es va concebre per a difondre els pobles valencians abandonats, així com el patrimoni natural i cultural valencià, i crec que en part, s'està aconseguint. Espere poder continuar oferint informació fruit de l'experiència personal. Gràcies a totes i tots per seguir-lo, i a totes aquelles persones que m'han acompanyat a les excursions, sense les quals este blog no seria possible.

L'aldea de La Saranyana (la Todolella, comarca dels Ports, Castelló), ara amb 16 habitants

Consulte el Nomenclàtor del País Valencià corresponent a l'any 2009, respecte al municipi de la Todolella (comarca dels Ports) i veig que té 149 habitants empadronats, i 38 que viuen en el disseminat. Torne a l'any 2010, i veig que la població global ha baixat a 137 habitants, però que apareix Sarañana com un nucli habitat, amb 16 veïnes i veïns. Desconec si actualment La Saranyana està habitat regularment, o simplement és que hi ha veïns que s'han empadronat sense residir tot l'any.

En qualsevol cas, quan Àngels i jo vam anar l'any 2006, el lloc estava deshabitat. Era estiu, el sol queia a plom, i allí no vivia ningú, per més que miràrem o preguntàrem a una persona que vam veure pel camí d'accés -per cert, una pista forestal sense asfaltar-. El poble denotava totalment que era un de tants nuclis deshabitats: algunes vivendes en condicions de ser habitades, altres en runes. Edificis, en general, de bona construcció.

El que vam veure era un lloc deshabitat pels anys 60, on, no obstant, una família va continuar vivint fins la dècada dels anys 90, segons ens van indicar. La proximitat a la carretera que duu a La Todolella, fa que el lloc puga rehabitar-se amb facilitat en qualsevol moment.

A nosaltres ens va semblar un lloc molt bonic i al mateix temps molt representatiu de l'arquitectura característica de la comarca dels Ports i de l'Alt Maestrat, amb la pedra com a protagonista indiscutible, no només en el nucli sinó també en molts dels elements que teníem a la vista.

Pascual Madoz, en el seu 'Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia', tom 2, ens la descriu així (extractat): "Aldea con alcalde pedáneo dependiente del Ayuntamiento de Todolella (1/2 hora) de la província de Castellón de la Plana (45 leguas)... Tiene dos casas, la del ayuntamiento y la de la cárcel derribada; una capilla dedicada a San Miguel Arcángel aneja de Todolella y servida por el cura de la parroquia de este pueblo y una ermita (San Cristóbal Mártir) en la cumbre de una montanña. Población: 8 vecinos, 45 almas".

La Selva d'Irati, al Pirineu navarrés, és una d'aquelles excursions que queden al record

Tots tenim excursions que per diferents circumstàncies han quedat en el nostre record. Solen ser poques, i les recordem perquè per a nosaltres han sigut intenses. Una d'elles és el pas per la Selva d'Irati, al pirineu navarrés. Ja de per si l'arribada a l'eixida de l'excursió, en els voltants de l'ermita de Nuestra Señora de las Nieves, va ser impressionant.

El port d'Irati, i la baixada per l'ombria enmig d'una boira espesa. I després el camí en ziga-zaga al costat d'un penya-segat. Recorde que la fullaraca de fageda estava humida i hi havia fang, amb la qual cosa jo m'anava esbarant. Després va vindre una zona de camí ampli, i finalment la tornada per un bosc mixte, on predominava la fageda. Van ser uns 16 km. intensos.

La Selva d'Irati es troba en la seua major part al nord de Navarra, en les valls de Salazar i Aezkoa. Al seu si hi ha zones protegides amb distintes figures legals, encara que també predominen els usos ramaders, d'explotació forestal i de cacera i pesca.

Poema "Demà nonnat" dedicat als masos abandonats de l'Alcalatén i del Maestrat de Castelló i de Terol

En el demà nonnat
queda el baf sigilós,
la fugacitat de pedra.
Creus, papers, monuments,
indrets als llibres
i en les muntanyes,
com un bes fet argila,
i una ponentada de silenci que colpeja murs i rostres.
Camí, mestralada, rodé,escletxes de vida
i finestres a l'oblit.

Instants en la natura, moments per a recordar: posta de sol a Torralba, en el cim els Alts del Pinar

Este dia, de l'any 2006, havíem visitat el despoblat de Jinquer, si la memòria no em falla. Un dia de ponent, una posta de sol per a mirar l'horitzó, des dels Alts del Pinar, a Torralba, en la Serra d'Espadà.

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" de Miguel Ángel Martí ens mostra les construccions, moltes d'elles abandonades, de l'Alcalatén

El llibre "La pedra en sec a Benafigos" és un llibre que pot ser guia per a conéixer les principals característiques i funcions de les construccions de pedra en sec. Benafigos, municipi de la comarca castellonenca de l'Alcalatén, és un exemple magnífic de les aplicacions de la pedra en sec en la vida tradicional. No cal recordar que estem en un municipi amb nombroses masies deshabitades fruit de l'emigració i on molts d'estos elements de pedra en sec estan en desús o en perill de desaparició física.

L'obra, publicada pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, dedica un especial apartat als tipus de casetes de pedra en sec, i dins d'elles als models, els portals, les cobertes, la seua situació... així com també a altres elements com marges i bancals. També hi ha un apèndix de lèxic, un apèndix gràfic o quatre rutes de la pedra en sec pel terme de Benafigos.

El llibre, al capdavall, reivindica com a patrimoni cultural un món que no només existeix a Benafigos, sinó a una àrea molt més extensa en el límit entre les províncies de Terol i de Castelló. I que en la majoria de casos està en franc perill de desaparició per la pèrdua de funcionalitat.