Vam anar a Sesga l'any 2002, després que un amic periodista, Ignasi, em parlara del lloc. Es tracta d'una aldea del municipi d'Ademús, situada a uns 1.100 metres d'altitud sobre el nivell de la mar, i que durant la Guerra Civil va acollir en les seues proximitats alguns enfrontaments entre maquis i Guàrdia Civil. De fet, prop, el Cerro Moreno va ser refugi de maquis. Les dimensions de l'aldea, com podeu vore en la fotografia, són considerables. Quan Àngels i jo vam arribar a Sesga, hi havia tres habitants. No obstant, el lloc es notava que en els últims temps havia vist com algunes cases es reformaven. Un dels habitants ens va obrir l'escola, i la trobàrem així, tal i com es va deixar d'utilitzar en els anys 60. Dir als lectors del blog que molt probablement ja no estarà així, perquè des de feia anys hi havia un projecte de rehabilitació en marxa.
Cal dir, a més, que la llum elèctrica havia arribat a l'aldea feia poc més o menys un any. Ho vam poder vore en l'ascensió per la carretera. Junt al camí es veia el tallafoc i els postes. La veritat és que Sesga, per la seua ubicació, aïllada entre muntanyes, és un emplaçament bonic. En qualsevol cas, ara mateix estic segur que el nombre d'habitants de Sesga ha pujat.
Les fotografies corresponen a l'edifici que incloïa l'escola (dalt) i el forn (baix). Els objectes són dels que contenia l'escola l'any 2002, i també hi ha una fotografia de l'interior del forn.
15 comentaris:
Increíble que se conservara todo en su sitio tras tantos años, como si el tiempo no hubiese pasado allí. Hace muchos años visité una escuela similar cerca de Peñagolosa, en una pequeña aldea abandonada a medio camino entre Lucena del Cid y el pico, hace un par de años volví y ya no quedaba nada, todo vandalizado y destrozado. Una verdadera pena.
Mis felicitaciones por vuestro trabajo, que me parece estupendo.
Un abrazo
Las fotografias de la escuela son un autentico tesoro de las que engrandecen estos blog. Si se conservara igual todavia se podria hacer un museo de las escuelas rurales de hace treinta ó cuarenta años.
Muy buen reportaje.
Impresionante reportaje y fantasticas fotografias una vez mas.
Fotografías que no tienen precio...que si tienen las cosas que muestran...no quieras saber lo que pide un anticuario de un pupitre...Es impresionante,no será fácil que quede algo de lo visto...ojala...
Un abrazo y gracias por compartir las imágenes.
Sinuhe,
tens raó. Hi ha una xicoteta part de gent desaprensiva que no representa ni de lluny a la majoria, però que per allí per on passa no deixa ni rastre de res i fa que parega com si haguera passat un exèrcit destructor. Les coses que no són d'un s'haurien de deixar com estan i on estan, i més encara si són propietat pública, com les escoles. Gràcies per les felicitacions.
Faustino,
gràcies pels teus el·logis. Iniciatives en eixe sentit hi ha. Per exemple, segons tinc entés, l'escoleta del Canto, de la qual traem una fotografia de José Manuel Almerich en el llibre de pobles abandonats, està sent reformada i/o musealitzada. Si ho puc confirmar, trauré algo ací en el blog.
CR77,
moltes gràcies! Açò li puja a un l'autoestima.
RIVIERE,
jo espere que l'escola de Sesga estiga tal i com podem vore, i reformada. En el seu moment estava, afortunadament, tancada, amb la qual cosa difícilment la gent podria entrar si no t'obrien els habitants de l'aldea. Jo he vist escoles obertes amb algun pupitre i més coses en temps recents, però, evidentment, em guardaré molt de publicar on estan. Desafortunadament, són propietat pública, i preferiria que els seus mobles quedaren ahí.
Hola, Agustí,
Pel que fa a Sesga, cal reconéixer la labor de Mn. Salvador Pastor Pastor en la recuperació i revitalització de l'aldea. Ell era fill d'allí però va exercir de rector en diversos pobles de la diòcesi de Sogorb-Castelló, entre ells Eslida i Aín. La darrera etapa va ser vicerector del Seminari Mater Dei de Castelló i vicari episcopal.
En fi, només volia recordar una persona bona que em va ensenyar música i em donar tota la seua estima i temps.
Qué lástima con esa manía de escribir en catalán, cuando nadie en el Rincón ni en la Serranía lo lee ni lo entiende. Nos margináis constantemente en vuestro empeño "vosaltres els valencians".
Contestáis en catalán a quien escribe en castellano. ¿Que nosostros no somos tan valencianos como vosotros?
Estimat/da anònim/a,
moltes gràcies per la seua aportació. Li recorde que vivim en un país on existeix la llibertat d'expressió. I també que en esta comunitat autònoma hi ha DOS llengües oficials.
En conseqüència, continuaré obrant en llibertat, i expressant-me en la que considere la meua llengua.
Atentament,
Agustí Hernàndez Dolz
Enhorabona pel blog, i perquè m'has fet agafar ganes d'anar a Sesga i al Racó este estiu mateix. I és que tot i ser prop no hi he anat mai!
I enhorabona per la teua naturalitat lingüística. Com deia el mestre Fuster, "els qui no volen que es parle, es llegisca i s'escriga en valencià, són els mateixos que no volen que es parle, es llegisca i s'escriga".
Avui veig el comentari que va fer algú fa uns mesos parlant en nom de tots els què vivim al Recó d'Ademús i vull dir-li que cada dia som més les persones que entenem, parlem i escribim en català al territori, entre moltes altres coses pel fet que fa anys moltes persones emigraren cap a València o cap a Catalunya. La marginació se la fa cadascú i em fa llàstima que hi hagi gent que s'estimi més ser més pobre culturalment parlant negant-se a aprendre una altra llengua (cooficial al territori dels Països Catalans) en comptes d'aprofitar la sort que representa renir-ne dues.
Per si algú té dificultat per a entendre'm en la llengua tradicional que es parla en La Serranía, i que és tan oficial com el valencià, no tinc inconvenient a dirigir-me a vostés en este idioma.
M'havia alegrat al trobar un portal dedicat als pobles abandonats de la Comunitat Valenciana i d'altres ens autonòmics de l'estat espanyol, però estic notant un certa aroma intolerant, ja no perquè el propietari del blog vullga utilitzar una o altra de les llengües oficials, és el seu blog i pot fer en ell el que considere oportú, i els visitants podrem actuar en conseqüència, sinó perquè pareix que s'acostuma a usar nomenclatura clarament polititzada i crec que alegal.
Jo no dedique el poc de temps de què dispose per a les meues aficions a polemitzar sobre coses que ni és el lloc ni el moment per a això, així que amb gran pesar dic adéu a este blog que em pareix interessant però en el que tem haver de disgustar-me en algun moment vist ho vist.
Amb els meus millors desitjos,
Antonio Manuel Solaz Martínez
Afortunadament veig que algún (més d'un i de dos) castellanoparlants de naiximent empren el català de tots a València, sense por, ni complexes..
També veig que alguns altres segueixen amb la mateixa cantinela de entrar a un blog d'autor catalanoparlant i denunciar una pressumpta falta de mà dreta i generositat per respondre en català si l'altra persona paral en castellà. Per allò de que ha fet un comentari refunfunyant sembla que ho entés perfectament i no te cap justificació la crítica. Els senyors castellanoparlants que viuen al País Valencià han de saber conviure amb uns autòctons catalanoparlants, que encara que en quedaren dos o tres, tenen la legimitat de parlar en la seua llengua a casa seva. I doncs sí som així "nosaltres els valencians", som tan viciosos i malparits que seguim parlant en la llengüa dels nostres pares...! Després direu tot això de que "somos españoles" i la unitat i tot això, queixeu-se després si Catalunya vol ser independent. Jo també ho vull ser..!
Des del poble de Joan Fuster, visquen els Païssos Catalans !
"Qué lástima con esa manía de escribir en catalán"
Sí, ja sabem de sobra que els catalanoparlants ho som simplement per molestar.
"cuando nadie en el Rincón ni en la Serranía lo lee ni lo entiende"
Doncs ja tens dues faenes: llegir-lo i entendre'l.
Ara jo diria: "quina llàstima amb eixa mania d'escriure en castellà, quan aquest bloc està escrit en català". Però com que no sóc un imbècil, no ho diré.
'Nos margináis constantemente en vuestro empeño "vosaltres els valencians"'
Amb tanta humiliació que pateixes no sé com pots viure. Ara mateix estic pensant en els 1.000 milions de xinesos que et discriminen constantment amb eixa mania de parlar en xinès.
'Contestáis en catalán a quien escribe en castellano. ¿Que nosostros no somos tan valencianos como vosotros?'
Escrius comentaris en castellà en un bloc que està escrit en valencià. Que no eres tan valencià com nosaltres?
Vas a casa d'algú a dir-li en quin idioma ha de parlar. A tu t'ho han fet això alguna vegada?
Per sort sou una espècie en extinció.
No entenc gaire que hagi d` esser cap problema el tema de la llengua se hable en el idioma que se hable. Could be true that in Ademuz Corner the old people hablaba como pudiese y al fin y al cabo a buen entendedor... ademas es gratis copiar y pegar en el google translate, Ich bin nicht mehr in dieses Thema gegangen pues me parece lamentable i vull anar a comentar el tema de Sesga que me toca, incluso más de lo que me la toca el tema del idioma, pues es donde pasé casi todo el tiempo libre de mi niñez y de donde procede gran parte de mis ancestros. En esta misma escuela encontré, mirando papeles que son un gran tesoro para los del pueblo, las calificaciones de mi padre cuando en ella cursaba si no había que andarse a trabajar . La aldea es un tesoro de la historia tanto y en la medida como fué abandonada a su suerte por los poderes públicos que no destinaron recursos ni para su acceso por carretera en invierno -durante años supuso una peligrosa enfangada para quien debiera subir a ella- nI teléfono, ni conexión a la red eléctrica, ni agua corriente en las casas ni mucho menos alcantarillado fueron proporcionados por ninguna institución por mas que los vecinos se unieron para exigirlo incontables ocasiones. Con los recursos propios que se inventaron para obtener fondos entre todos los del pueblo se fueron logrando cosas que han ido quedando registradas en la revista de páginas fotocopiadas "Sesga Vive" que, dedicando tiempo y esfuerzo altruista, las personas que aman a este rincón del mundo han ido elaborando con irregular periodicidad desde hace unas cuatro décadas. Miles de historias, anécdotas, vivencias, leyendas a golpe de corazón os contaría pero con acercarse a visitar la aldea cualquiera os las contará en el marco adecuado. En esa tierra que huele a aromáticas y que sufrió la emigración de casi toda la población (apenas dos familias quedaron) pues no había como sobrevivir cuando las fuentes se secaron por la deforestación, las comunicaciones eran ineficientes y para sacar una patata de los huertos había que deslomarse a trabajar. Oh! que auténtico resulta allí donde las corporaciones no han albergado interés. Oh! paradojas de la relación entre la humanidad y la tierra que nos sostiene. Oh! la búsqueda de "lo auténtico" en esta ociosa actividad llamada turismo , "rey Midas" de los rincones del planeta.
Publica un comentari a l'entrada