Et saps perpetuïtat que t’arrabassa,
ànsia d’ona per
retornar a la platja,
desig de salnitre colpejant-te
el rostre,
segles i segles guaitant l’infinit,
la mar i el
far eternament presents.
Et saps desig i realitat,
solitud, runa, pedra i paisatge,
silenci, pluja, tramuntana i oblit.
A tu, que cauràs mirant la mar.
3 comentaris:
Está claro que esa casa está cerca del mar, y también que alguna vez fue el sueño de alguien. Las casas- siempre- guardan sueños y tú nos los muestras. Gracias.
Cierto tu comentario Amparo, "alguna vez fue el sueño de alguien" . Y ahora en la quietud que el viento irrumpe, esperan plácidamente el nuevo amanecer: un nuevo sueño, de alguien... un nuevo proyecto...sin prisas.. sin pausas...
Les cases anaven construint-se cada vegada a major altura en les muntanyes a mesura que els millors espais, en les valls, s'acabaven, com a conseqüència de l'augment demogràfic. I s'habitaven llocs cada vegada més alts, amb terrasses cada vegada més difícils de mantindre i de treballar.
I va arribar un moment en què estos espais més difícils de treballar es van començar a deixar, i després la gran majoria dels restants.
La següent fase va ser la del pi -frenat pels incendis- que ha conquerit gran part de l'espai antuvi cultivat.
Ara, tímidament, per part d'algunes persones, s'intenta de nou recuperar estos llocs, amb una mentalitat i un usos en gran part diferents que els de fa dos generacions.
Eixos són els llocs que veiem a molts punts de l'Alt Millars, l'Alcalatén, la Plana, el Maestrat o els Ports. Com este. I les cases esperen, no se sap si a caure, o la rehabilitació i la rehabitació.
Publica un comentari a l'entrada