Reflexió des d'una talàia, en les comarques de l'Alt Millars i l'Alcalatén

Em situe en este punt en alt, i veig, contemple, gaudisc de l'espai que hi ha enfront nostre. Aquesta talàia, entre l'Alt Millars i l'Alcalatén, em situa davant d'una vista privilegiada. Encara és prompte, hem començat a caminar fa poc. Continuem endavant, amb més masos a la vora del precipici.

El què hi haurà en l'endemà de la mar,

quin alt espai ocuparé després de mi,

en quin ofici seré convocat,

o quina passejada encetaré,

quan,

pell i records,

arrelen a l'endret d'aquestes pàgines,

i jo cresca roser, o caiga plugim.

(Camí de camins, 2001)

 

Masos a la vora del precipici

El mas estava prop del precipici. Dúiem algunes hores caminant i era el cinqué en runes consecutiu que veïem. Començàrem a descendir cap a la vega del riu. Ens acompanyaven altres masos en la llunyania. Tan o més abandonats com el de la imatge. No obstant, la vista era d'una gran bellesa. Eixa combinació entre natura i cultura, m'encisa. Estos dies ens retrobarem, novament, amb les masies deshabitades de Castelló.

Terrible incendi en la comarca dels Serrans (en València ara mou vent a ràfegues)

Males notícies. Molt males notícies cara a la nit. A València i rodalies està començant a moure vent a ràfegues. I el foc, en la comarca dels Serrans, avança cap a Sot de Chera, Bugarra i Gestalgar. Un nou episodi trist i terrible en les nostres muntanyes. La comarca dels Serrans, una vegada més, castigada pel foc. Chulilla i Gestalgar han sigut desallotjades. En la foto, Chulilla, un dels pobles valencians més bonics, abans del foc.

La vegetació et destruirà, des de la comarca de l'Alcalatén

Estem a l'ombra del Penyagolosa. Mirem l'interior des del llindar de la casa i açò és el que veim: com la natura fa el seu camí inexorable. Avança sense presa, però sense pausa. La foto està feta amb zoom. En esta casa també hi ha un calendari de la dècada dels anys 70. Potser siga eixa la data del tancament, perquè la vivenda està molt deteriorada. La mirem, potser per última vegada perquè dins de vint anys, o en tornar, segurament serà un muntó de runes. Continuem el nostre camí, obrint solcs, mirant arreu, gaudint d'un dia inoblidable, entre el silenci, la pluja i el vent. Caminant entre esperances perdudes i una senda quasi desapareguda.

Projecció de fotos i conferència sobre pobles abandonats a Betxí, diumenge 16 de setembre. Gràcies a les Festes Alternatives de Betxí

Aquesta vesprada ha tingut lloc la 53 presentació - conferència del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit'. Ha sigut amb les Festes Alternatives de Betxí, i en un bon ambient. Gràcies als organitzadors.

Xerrada 'Pobles Valencians Abandonats' a Betxí (la Plana Baixa), diumenge 16 de setembre a les 19 hores

El pròxim diumenge 16 de setembre, a les 19 hores, faré a Betxí la xarrada "Pobles Valencians Abandonats", amb les Festes Alternatives Betxí. Ens veiem. Consisteix en l'explicació de les causes i conseqüències de la despoblació, així com la projecció i comentari d'unes 150 fotos sobre esta temàtica.

On es respira el silenci

M'assec en una de les cadires després d'assegurar-me que aguantarà el meu pes. L'habitacle duu anys sense vida. Només algú que ocasionalment passa, o va deixar de passar fa temps. És una vivenda molt forta, amb totes les portes obertes, rodejada d'una natura que l'ha envoltada per tots els cantons. Com les altres cases dels voltants, caurà més prompte que tard. O algú la rehabilitarà. No ho sé. El que que faig és parar i mirar. Sent el silenci, la calma d'un dia bascós d'estiu. Les persones es marxaren lluny. Òbric el llibre que m'acompanya, 'Paisajes con Memoria. Viaje a los Pueblos deshabitados del Alto Aragón', de José Luis Acín, i pense en què quan ell féu este treball, per estos pagos encara vivia alguna que altra persona. Ara, en molts quilòmetres a la redona, no viu ningú. Com en tants altres llocs del Pirineu aragonés.

Arbre, penya-segat, paisatge en el Mirador de Mireia, a la Serra Calderona

M'agrada esta fotografia per la composició. L'arbre, solitari enfront de l'hortizó; el sol de cara a la càmera, quan ja estava alt; la immensitat, llunyania d'altres muntanyes, i també la mar, vistos des d'este punt, prop del Mirador de Mireia. Tot plegat, un record d'una gran excursió en molt bona companyia, que espere poder repetir esta tardor i este hivern. La Serra Calderona és un mosaic de rutes, paratges, vistes i llocs molt a prop de la ciutat de València. Per a gaudir-la.

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook supera els 3.000 seguidors. Fes-te tu també!

La pàgina 'Pobles Valencians Abandonats' de Facebook ja ha superat els 3.000 seguidors, i continua creixent. Si vols fer-te seguidor, només cal que apretes en el botó 'M'agrada'. D'esta forma, cada vegada que es publique un contingut en el facebook, apareixerà en el teu canal de notícies.

L'accés a la pàgina és este: http://www.facebook.com/#!/pages/Pobles-Valencians-Abandonats/169073936505638.

En Twitter: @PoblesValAbando.

Ermita en runes a Villar de Tejas (Chelva - els Serrans)

L'aldea, Villar de Tejas, està habitada tot l'any, tot i que l'hivern la població se'n resenteix notablement. Segons el Nomenclàtor, són 14 els habitants empadronats a finals de l'any 2011. Àngels i jo vam veure esta bella ermita en runes a l'eixida del poble. L'entorn em va agradar molt. Molt a prop, i també ressenyat a este mateix blog, podem veure el Mas de Caballero.

Si el camí s'inicia de bon matí, millor

Matinar et permet no només fer boniques fotos, com eixides de sol i el paisatge en les hores de l'alba o del trenc d'alba, sinó també és una bona forma d'avançar cap a la destinació en avantatge. Guanyant-li terreny al sol, ja que si ens afanyem podrem cloure l'excursió abans de les onze del matí. Quan el sol comença a apretar, nosaltres ens retirem. Matinar també és una metàfora de la vida. En la foto, algun lloc del Maestrat de Castelló.

El temps aturat, a l'aldea deshabitada de Cañada Pastores

Fa uns quants anys ja vaig vindre ací, a Cañada Pastores. I de tant en tant torne, perquè al costat de l'aldea hi ha un magnífic bosc de savines, entre les quals destaca 'La Juana', un exemplar, diuen, cinc-centenari. És un lloc per a mostrar a qui no el coneix. I pel camí d'accés al bosc de savines i de l'aldea, també podem veure altre llogaret deshabitat: Pozo Marín. En totes les visites em crida l'atenció aquest aparell agrari de la foto (no sé exactament què és), que arribarà un dia que s'acabarà confonent amb el sòl que l'acull. En certa mesura, és una metàfora de la nostra vida.

Dedicat a esta masada de la Font de la Figuera

Escletxa d'arbre vell,

eres figura del temps,

finestra i clarobscur,

llum i ombria.

Les oliveres mil·lenàries de les comarques de Castelló (extracte amb fotos de Canet lo Roig, la Vall d'Alba i Atzeneta del Maestrat)

Una de les alternatives per al mes de juliol i agost, i que pot ser un magnífic complement d'una estada a l'interior de Castelló, és la visita a les oliveres mil·lenàries o centenàries. A més de les visites als pobles valencians abandonats, òbviament, es pot fer moltes altres activitats. Emociona estar enfront d'un ser viu com l'olivera del Notari, a Canet lo Roig, per exemple, que té una edat estimada d'aproximadament 1.000 anys. O les que podem veure a Sant Jordi (Oliveres del Muntell). En este sentit, recomane dos llibres sobre la temàtica. Un amb una visió més 'literària': 'Olivos de Castellón. Paisaje y Cultura', de Fina Gonell, Bernabé Moya, Arturo Oliver i F. Olucha; i, sobretot 'Árboles y arboledas singulares de las comarcas de Castellón', de Juan José Gual Ortí. Els dos han sigut publicats per la Diputació de Castelló.

Fotos (de dalt a baix): Olivera del Notari; olivera pròxima al castell d'Atzeneta del Maestrat; detall d'una de les oliveres de l'ermita de Sant Cristòfol (la Vall d'Alba).

El paisatge humanitzat de Bronchales (Terol), vist des de l'entrada del cementeri

Les vistes són magnífiques des de dalt la muntanyeta en direcció als quatre punts cardinals. I allí estava també el cementeri de Bronchales. Vaig fer la foto perquè em va semblar una composició bella, on la planura, les muntanyes i l'horitzó són l'expressió del paisatge, fet a mida de les persones. Les que viuen, i les que ja no. A la seua mesura, totes han participat en modelar el paisatge que des d'ací es veu. Camps de cultiu, una muntanya desforestada, alguna masia. I des de més a prop, séquies, ponts, camins i sendes... La foto la vam fer en una estada d'uns dies en esta població de Terol, situada a més de 1.500 metres d'altura, i ja quasi en el límit amb Guadalajara. Bronchales és un poble gran (comparat amb els de la zona) i habitat regularment. Convide els lectors d'este blog a visitar-lo, així com conéixer l'entorn comarcal.

Paisatges humans oblidats

Veig objectes de tot tipus ordenats. La pica amb escures, la roba sobre les cadires i a un armari de fusta que s'ha badat i està a punt de trencar-se. La polilla ha fet el seu camí i de la roba no queda a penes res que es puga tornar a posar. El sostre de la majoria de les vivendes del llogaret ha aguantat el pas dels anys, però no sé si ho podrà fer molt de temps més. Les paelles de cuinar i pots, les cartes per a jugar a la brisca o el cinquet, les cadires, els llits i la taula. Esperen. El calendari marca una data més de quaranta anys enrere. Sembla com si a aquest lloc haguera caigut una bomba nuclear i s'haguera quedat tot igual, sense persones. Però sé que no és així. Els habitants de la casa se'n van anar sense esperances i allí quedà una part de la seua vida. No deuen haver tornat. Les portes sembla que caigueren fa temps, podrides pel vent, la pluja i el sol. Hi havia una porta trasera, també oberta. Així és, així ho vaig vore, així ho compartisc. Des d'algun lloc no tan llunyà.

Polituara, un poble abandonat en la comarca de l'Alt Gállego, al Pirineu Aragonés

Polituara és un nucli relativament xicotet, situat en la comarca de l'Alt Gállego, al Pirineu Aragonés. El vam visitar l'estiu passat, arran d'un viatge a la zona. És fàcilment accessible des de la carretera que recorre la vall, inclús en cotxe. Polituara va ser, igual que altres nuclis, expropiat per a dur endavant la construcció d'un embassament, el de Búbal. He trobat una foto antiga a la xarxa, la teniu ACÍ.

L'incendi d'Andilla-Alcubles-Altura-Teresa en els voltants del poble d'Andilla (fotografies cedides per Joan Manuel Bullón)

Gràcies a Joan Manuel Bullón per les fotografies que ens mostren la catàstrofe produïda.

Així estava hui dimecres l'incendi d'Andilla-Alcubles-Sacanyet-Teresa-Altura

La visita a l'incendi de la comarca dels Serrans i l'Alt Palància no ha pogut ser més desoladora. I en alguns trams el foc encara continuava cremant, com en els voltants de la masia Las Dueñas, entre Alcubles i Sacanyet; i entre Alcubles i Villar.

Fotos: (De dalt a baix). Senyal socarrada prop de la masia del Collado, prop del Mas de los Pérez; helicòpter tirant aigua sobre el foc en un tram a uns 6 km. de Villar; tram de la carretera entre Begís i Sacanyet, comarca de l'Alt Palància, cremat; pancarta col·locada a Alcubles; bosc en repoblació totalment socarrat, prop de Sacanyet; detall dels efectes de la crema.

Reflexió sobre els incendis forestals: el telèfon 112 i un estiu que acaba de començar

Sembla que els dos grans focs que han cremat i cremen les muntanyes valencianes quedaran controlats en breu, i sufocats en uns dies. El balanç no pot ser més negatiu: unes 50.000 hectàrees i un bomber mort, a més de les pèrdues de béns públics i privats que s'hi han produït com a conseqüència del foc.

Espere que el dia de després de l'incendi implique que totes i tots posem més èmfasi, si cap, per a evitar este tipus de desgràcies. Que mai encenguem foc en la muntanya. Que si veiem gent fent-lo, avisem immediatament a la Guàrdia Civil o cridem al 112. Que enfront d'actituds irresponsables, siguem les persones responsables. Els dies anteriors a l'incendi este blog ja va posar èmfasi en la necessitat de no fer foc mai i avisar si el veiem, i torna a insistir, perquè l'estiu és molt llarg i acaba de començar. El 112 és el telèfon d'emergències al qual haurem de cridar.

Un dia més, el reconeixement al cos de bombers i bomberes, voluntaris i voluntàries, brigadistes i totes les persones que han lluitat i lluiten per acabar amb el foc.

Les fotos corresponen als incendis de l'Alcalatén i dels Serrans en anys anteriors.

Als bombers i bomberes, voluntàries i voluntaris, brigadistes, persones de recolzament i gent que ha deixat sa casa per lluitar contra el foc

Dedique esta entrada als bombers i bomberes, voluntàries i voluntaris, brigadistes, persones de recolzament i gent que ha deixat sa casa per lluitar contra el foc que calcina les muntanyes valencianes i d'altres parts. És el meu senzill i personal homenatge a elles i a ells.

Mai vos podrem agrair el que heu fet pels altres ciutadans. Segurament no vos faran cap gran homenatge públic, ni vos donaran copes, medalles, ni vos posaran insígnies. Ni eixireu en els telediaris aplaudits per la multitud. Quan passe el temps, la gent oblidarà que vau estar lluintant per salvar el nostre patrimoni natural i cultural. Però per a mi, este cap de setmana i hui dilluns, i dies successius, sou i sereu els meus autèntics herois.

Jo, que he sigut voluntari contra el foc en algunes ocassions, vos ho dic, perquè ho sent, perquè ho crec, perquè sé que és així.

Fotos: Incendi de l'Alcalatén. Bombers del món.

'Lloc estret', un camí silenciós que en breu recorrerem

En la llunyania escoltarem el silenci ferit pel vent. El camí que trepitjaran els nostres peus s'obri enfront nostre. 'Lloc estret' és el teu nom. El gegant de pedra ens acompanyarà en la distància, però molt a prop. Bartoll, Fos, Foios Gogim, Perchano, Guardamar, Foia-Nao, Fogenta, Juncar, Llorenç, Fabra Lloma, Olària, Roques Llisses, Moro, Mosquerí, la Torreta de Foios i altres topònims. M'adrece a tu. Sé que no em decebràs. En breu, un grup arribarem a tu. Caminarem i recorrerem la teua pell. Com sempre, una experiència inobilidable. Lloc estret, camí en silenci, bellesa pura, amplària i horitzó per a gaudir. A tu anem, per tu sentim, en la teua solitud caminarem.

Xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', de nou a partir de finals del mes de juliol

Hi ha algunes entitats i/o col·lectius que han demanat que vaja a fer la projecció de fotos sobre pobles abandonats. A partir de finals de juliol d'enguany serà possible. Ho publique ací per tota la gent a qui li vaig dir que no fa un temps, per raons d'estudis i altres. Ara ja tinc temps. La xarrada és debades, no venc res. Només, si el lloc està lluny, demane que em paguen la gasolina, per raons òbvies. Si voleu informació al respecte escriviu al correu electrònic.

Ara que ve l'estiu, posem més mitjans que mai per a evitar el foc a la muntanya. Si veiem foc, cal cridar al telèfon 112

Ara que ve l'estiu, cal posar més mitjans que mai per a evitar el foc a les nostres muntanyes. Depén de tot@s. Si posem els mitjans, serà molt més difícil que es tornen a produir imatges com esta. L'incendi d'Argelita, en juliol de 2005, va provocar un desastre, sobre un terreny que estava rebrotant. Les recomanacions són que no encenguem foc, que no tirem puntes de cigarret, i si veiem qualsevol conat d'incendi, avisem de seguida al telèfon 112.

'Jubilació' de les sabatilles Saucony, després de més de 1.000 quilòmetres correguts amb elles

Dins de pocs dies 'jubilaré' les sabatilles 'Saucony' per a xafada neutra que he tingut els últims tres o quatre anys. Elles han sigut les companyes de carrera pel carril bici, la platja, o també en algunes excursions als pobles i masos abandonats. Més de 1.000 km. en estos anys (he alternat el seu ús amb un altre parell durant un temps) donen compte de l'estat prou deteriorat en què estan.

L'aldea deshabitada de Villanueva, al terme municipal de Benagéber (comarca dels Serrans)

Villanueva és una aldea de Benagéber que va quedar deshabitada fa anys. El nucli consta d'un conjunt de dos o tres grans edificacions en bon estat, i la resta del conjunt, en runes. També està l'ermita de Santa Ana, que ha sigut rehabilitada Les fotografies corresponen a la part en runes. L'accés és relativament fàcil, ja que l'aldea està a molt poc de la carretera Tuéjar-Utiel, i és visible des de la mateixa carretera.