No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la, ja no estava.
La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la senda de Llora.
Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història. Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador, i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat, però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També, potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el que havia sigut sa casa durant molts anys.
2 comentaris:
Tiran y tiran, pero quizas algún día se arrepientan, cuando todo el paisaje valenciano haya dejado de existir. Lo mismo hicieron con el poblado de Tendetes hace muchos años ¿y para qué? para que en su lugar, cuarenta años después, haya un descampado lleno de charcos y basura.
Amparo, finals dels 90 i la primera dècada del segle XXI van ser mortals per a l'horta (com també ho va ser el Pla Sud i d'altres actuacions urbanístiques de la segona meitat del segle XX).
Publica un comentari a l'entrada