Fotografies de les runes de Loriguilla que ja no existeixen (la primera i segona foto són de 2004 i 2009)

Ací publique algunes de les fotografies que vaig fer en dos visites a Loriguilla. Una correspon a l'any 2006, i l'altra al 2007, si exceptuem la primera i la segona fotos, dels anys 2004 i 2009, respectivament. Actualment només podem vore l'antiga església, l'escola annexa i el cementeri. I alguna runa que s'ha quedat submergida dins l'embassament. El poble tenia, diguem, dos grans nuclis. Un al voltant de l'església, i l'altra en la ladera que dóna a l'actual embassament de Loriguilla, part sud, aproximadament. Dels dos espais podeu veure les fotografies. La majoria corresponen al viatge de l'any 2007, on ja intuïa que el poble vell de Loriguilla seria enderrocat. En els pròxims dies publicaré també algunes fotografies que m'han cedit del lloc. Gràcies.

Les runes de Loriguilla vell ja no existeixen

La sensació va ser molt impactant. Allà on hi va haver tanta vida, el record d'un poble, ara només quedava pols i silenci. La ladera cau sobre l'embassament suaument. Sobre ella estava una part important del vell Loriguilla, amb les runes de les seues cases, les parets resistint el pas del temps. La permanença era una quimera. Com a autor del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" coneixia d'un projecte per a construir un embarcader a la zona. Però no em podia figurar que l'impacte i la destrucció seria tan grans.

Em queda el record de Loriguilla, i unes poques fotografies, com la que teniu dalt. Vos enllace al link sobre Loriguilla i vos comente que en els pròxims dies publicaré un reportatge fotogràfic sobre tot allò que ha desaparegut per a sempre. Menys mal que vaig fer un bon gruix de fotografies! http://www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2008/11/loriguilla-un-poble-abandonat-en-la.html

Els pobles abandonats del Pirineu i les noves situacions a Búbal i Jánovas

(Fotos: dalt, Jánovas, baix, Búbal). Llig últimament prou informació sobre la situació en què es troben dos pobles abandonats del Pirineu aragonés. Per una banda Búbal, que tradicionalment ha sigut emprat com un poble amb activitats educatives. I d'altra Jánovas, que es va expropiar per a fer un embassament, però que ara ha sigut revertit als antics propietaris. Vos recomane consultar alguns enllaços per conéixer millor les problemàtiques:

(Jánovas): http://www.pirineodigital.com/2009/noticias/9-septiembre/22/janovas.htm (Pirineo Digital)

(Búbal):http://www.adn.es/local/zaragoza/20090921/NWS-1054-CHA-Bubal-trabajadores-alojamiento-educativo.html (Diari ADN)

Bibioj (Villahermosa del Río), poble rehabitat on la majoria de cases estan totalment en runes

Bibioj és un lloc que molts excursionistes coneixen. Situat a la localitat de Villahermosa del Río, a la comarca de l'Alt Millars, és un nucli de població que actualment té cinc habitants empadronats, segons el Nomenclàtor de l'any 2008. La veritat és que la realitat, quan accedeixens a l'aldea, és la d'un poble totalment assolat per l'abandonament dels anys 60. En l'exposició "Pobles abandonats, pobles en la memòria", del Museu Valencià d'Etnologia, hi ha fotografies que ens demostren que a Bibioj, l'any 1956 vivien una desena de persones, i el paisatge, a més, era prou diferent a hui, doncs pràcticament estava desforestat per la pressió humana.

Bibioj ha patit la mateixa situació que moltes aldees i masies situades a la cara sud del Penyagolosa, masos pobres que van créixer com els bolets, durant el segle XIX i fins a principis del XX. Ara, alguns d'ells estan sent rehabilitats, però la majoria continuen afonant-se entre el temps i el silenci, si no és que ja han caigut definitivament. A este mateix blog, les entrades referides a Llucena, el Rotgle, la Talàia o el mas d'Olària ens acosten a esta realitat. També vull agrair els correus electrònics rebuts per lectors del blog, com Rosa Sala, que tenen la seua família a Villahermosa i han aportat interessants apunts al coneixement del municipi i els seus masos.

L'Algepsar ("yesar" en castellà) del vell Domeño (fotografia cedida per Pedro Gaspar Asensi i Creative Commons)

Els algepsars de Domeño es troben enfront del Salt d'Aigua. Reproduïsc la indicació de Pedro Gaspar Asensi per arribar-hi. Aprofite per donar-li les gràcies per la fotografia que ha cedit al blog. La indicació diu: "Los yesares de Domeño,se encuentran enfrente del Salto de Agua,al otro lado de la carretera. Se llega por carretera.Pasas el desvio de Loriguilla viejo, cruzas el puente de la rambla y la primera entrada a la derecha,te lleva junto a un area recreativa y continuando un poco mas adelante verás los edificios medio derruidos de los yesares.

La fotografia, com les altres de Pedro estan sommeses a la llicència Creative Commons (link ací). D'altra banda, si voleu conéixer més fotografies d'esta persona interessada en documentar aquells llocs que d'alguna forma estan abocats a desaparéixer, o amenaçats, podeu fer-ho en: http://www.panoramio.com/user/39725. Les fotos, com voreu, són magnífiques. L'objectiu de l'autor és donar a conéixer estos llocs, per a una major consciència de conservació.

Les hortes del vell Domeño vistes des del campanar de l'església l'any 1985 (fotografia de Joan Manuel Bullón)

Joanma Bullón, des de la comarca dels Serrans, ens envia una fotografia de Domeño que correspon a l'any 1985, quan el poble ja estava abandonat. Correspon a una vista des de dalt del campanar. A banda de les teulades de les cases, es pot apreciar la vega on estaven els horts del "Domeño viejo", com es deia el poble. Moltes gràcies a Joanma Bullón. Ja sabeu que si voleu col·laborar enviant algunes imatges, podeu fer-ho a l'adreça agustihernandez@hotmail.com

Domeño abans i després de la seua desapació física l’any 2001 (gràcies a les persones que han cedit fotografies)

Com un fantasma, un esperit trist i desolat abandonat a la seua sort enmig de la vega dels rius Túria i Tuéjar. Així era el Domeño (Domenyo en valencià) que moltes persones vam conéixer durant unes dècades a la vora de la carretera d’Ademús. Però abans d’este Domeño que va morir definitivament l’any 2001 en ser enderrocat, va existir un poble amb vida. Domeño estava a la comarca dels Serrans, abocat a un espai d’hortes que formava un vergel enfront de les primeres cases.

L’embassament de Loriguilla es va planificar com a contraembassament del de Benagéber (en el seu moment conegut com “del Generalísimo”) i per controlar la torrencialitat del riu Tuéjar i els seus afluents. Este embassament va condemnar a la desaparició els pobles de Loriguilla i Domeño.

El nivell màxim de la presa de Loriguilla estava per davall del nivell de Domeño. És a dir, abans l’aigua botaria la presa o esta s’enfonsaria que Domeño seria inundat, però l’eventualitat de la desaparició d’una de les fonts de riquesa del poble com les hortes, l’anul·lació de les comunicacions, i també l’existència d’aigües estancades al costat del nucli de població, feren inviable el manteniment. El poble va ser expropiat i la gent va anar a Marines Nou i el nou Domeño, entre els anys 70 i 1984.

El nou Domeño es va construir en terrenys llavors del terme municipal de Llíria, la Masía del carril, situats a la vora de la mateixa carretera d’Ademús, entre Llíria i Casinos, és a dir, uns 25 kms més prop de València. Prèviament, este lloc ja havia acollit desplaçats del municipi de Benaixeve.

A diferència de Bel (la Tinença de Benifassà) o Campos de Arenoso, que van perdre la seua municipalitat, Domeño la va mantindre, i va conservar el seu terme municipal originari, tot i que este procés administratiu va ser posterior al desplaçament de la població.

No obstant, el nou nucli de població poc té a vore amb l’antic. Es tracta d’un poblat planificat, amb carrers rectilinis, on l’únic record de l’antic Domeño són el nom d’alguns carrers, moltes fotografies, alguns testimonis com un vídeo grabat en la década dels 60 en plenes festes, i sobretot la memòria i el record de gran quantitat de persones.

Des del moment en què es va buidar fins a l’enderroc, el poble va patir un procés de degradació continuada. Les cases expropiades eren visitades per un gran nombre de curiosos, l’església i el cementeri profanats, la vega del riu convertida en una zona d’acampada a vora carretera... I mentrestant, Domeño anava caient, fins que es va decretar l’enderrocament de les ruines, per evitar qualsevol situació de perill per als nombrosos visitants.

Hui quan passes per allí, queda un gran silenci sobre el paisatge. Eixe mateix esperit trist i desolat abandonat a la seua sort que va ser fins a l’any 2001, es passeja hui pel triangle format entre el cementeri, el castell i unes poques pedres falcades en la muntanya que són el testimoni del contrafort d’algunes cases. La resta, ja és història. El vell Domeño ha desaparegut dels mapes.

Fotografies: (gràcies a Pepe i Asun d’Alboraia, José Manuel Almerich, Jorge Fontestad Ruix). (De dalt cap a baix). Domeño a meitat dècada dels 90 (J.M.A); l'espai on va estar Domeño, amb l'embassament buit; fragment d'un cartell turístic situat a la zona, amb el poble buit i l'embassament ple; l'embassament ple sense el poble (J.M.A); la família de Pepe i Asun caminen per Domeño; Jorge Fontestad i amiga a Domeño; Domeño des del castell (J.F); la família de Pepe i Asun a Domeño i a la vega del riu; cementeri de Domeño; Àngels al castell de Domeño; mirant el lloc on estava Domeño i caminant per eixe mateix lloc; església del nou Domeño.

El llibre "La vall de Vernissa. A propòsit d'un ecomuseu" ens parla del despoblat morisc del Rafalet de Bonamira, actualment destruït

La present publicació, editada per l'Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni i l'Ecomuseu Vernissa Viu, ens acosta a la vall de Vernissa, un espai integrat dins la comarca de la Safor i format per cinc municipis: Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova. La publicació ha sigut coordinada per Jordi Puig, Rebeca Pascual, Xavi Ródenas i José Maria Peiró.

En ella es descriu el paisatge de la vall, i dins d'ell, tots els elements que el conformen: les sendes de l'aigua, les fonts, les principals fites de la història, unes rutes per la comarca, dues propostes de l'ecomuseu... Al llibre també es parla del Rafalet de Bonamira, un poble morisc antecessor de l'actual Llocnou del qual l'autor de l'article aporta fotografies, i que va ser tristament destruït l'any 2001.

La foto superior, cedida per a este blog i propietat de Rafael Garcia Mahiques (moltes gràcies) mostra la granja dels frares jerònims de Sant Jeroni de Cotalba. Es pot observar el mur de la granja, o residència estival, original, situada al llogaret de Rafalet de Bonamira, els habitants del qual van haver d'abandonar per ordre dels frares jerònims. La resta de la casa és una reconstrucció del segle XVIII o XIX.

Dos exemples d'un fort impacte ambiental en el Paisatge: el Solano de la Vega (Terol) i el Algarrobico (Almeria)

El paisatge és una barreja harmònica entre natura i cultura. Per tant, una representació concreta de la forma de ser de les persones que habiten cada territori. Hi ha zones mixtes (un exemple podrien ser les àrees suburbanes) on es dóna una barreja, com per exemple alguns espais de l'Horta de València que podríem dir que no són ni carn ni peix.

Però el més impactant és la presència, en entorns concrets, de construccions que distorsionen totalment el conjunt i on el paisatge s'ha degradat de forma molt important i s'ha perdut la identitat que el paisatge hauria de representar. Crec que les fotos que vos aporte són dos bons exemples. La primera es refereix al litoral d'Almeria, amb la presència del famós hotel "El Algarrobico"; i l'altra és la urbanització del Solano de la Vega, en el municipi d'Alcalà de la Selva, a Terol.

El primer està situat a una zona de litoral on les muntanyes arriben fins a tocar la mar; i el segon està a una zona d'antuvi masovera, situat molt a prop de les pistes d'esquí de Valdelinares. Són, entenc, dos exemples del que mai s'hauria d'haver permés, per l'important impacte ambiental. El Algarrobico està en procediment judicial (vore per exemple ací, article del diari El País), mentre que la urbanització del Solano ja està acabada fa anys.

El mirador del Mas d'Olària, a 1.075 metres (Llucena, l'Alcalatén)

És un lloc des del que es pot contemplar la immensitat d'un paisatge profundament humanitzat. A 1.075 metres d'altura sobre el nivell de la mar, des d'ell divisem la vall del riu Llucena i tots els masos que esgraonen el desnivell, des dels cims pròxims a la pista del Contador fins al llit del riu, i en les serres posteriors, aquelles que van conéixer el foc fa dos estius. A esta zona de la comarca de l'Alcalatén hi ha grans vistes, com les que es poden apreciar des de la mirador de la Talàia, el Mas de la Costa o des del Mas de la Fos, algunes d'elles ja publicades a este blog.

La Cartoixa de Porta-Coeli en la Serra Calderona (edifici començat a construir al segle XIII i habitat per l'ordre cartoixana)

La Cartoixa de Porta-Coeli, en la Serra Calderona, està situada en un paratge de gran bellesa dins del terme municipal de Serra. La primera pedra de l'edifici va ser colocada a finals del segle XIII, i després de la Desamortització, va ser rehabitat per l'ordre cartoixana l'any 1944. Estem en un paisatge de gran bellesa que va conéixer el foc en la dècada dels anys 90, i on, a més, molt a prop podem trobar el xalet de La Pobleta, on durant la Guerra Civil va viure el president Manuel Azaña.

Les vistes de la cartoixa són molt diverses. Una d'elles, la que tenim ací, és des del mirador de Mireia, molt a prop del vèrtix de Rebalsadors, una de les millors talàies de la Serra Calderona. En el link teniu les fotos facilitades per la pròpia ordre religiosa.

Masos entre Montanejos i Cortes de Arenoso (o la més bella expressió de la combinació entre natura i cultura)

Les fotos corresponen al Mas de Los Molares i al Mas del Aceite, en la zona situada entre Montanejos i Cortes de Arenoso. En la foto 3, amb les runes en primer plànol, podem veure de fons el Cabezo de las Cruces, quart cim valencià més alt.

Vau queure com la fulla de l’avenir,
a glops molt lents,
vosaltres, bocí d’eternitat que sou,
rosa i runa d’un temps mort.