divendres, 13 de novembre del 2009

El despoblat de Jinquer en la Serra d'Espadà (la Plana Baixa, Castelló)

Jinquer és un dels millors exemples de poble abandonat que podem trobar a terres valencianes. Concretament el situem en el cor de la Serra d'Espadà, al terme municipal d'Alcúdia de Veo. És un dels quatre nuclis dels quals costava el municipi actual d'Alcudia de Veo, el qual s'hi troba només a uns 15 km. de la ciutat d'Onda. Benitandús roman despoblat, Veo ha augmentat la seua població en els últims anys, i Jinquer està deshabitat. I Alcúdia que és el centre administratiu del municipi.

A Alcúdia de Veo es produeix un curiós fenòmen, i és la convivència de dues llengües en un mateix poble. M'explique. Els veïns d'Alcúdia de Veo nucli parlen en castellà, però a l'aldea de Veo, situada a un parell de quilòmetres, el valencià és la llengua vehicular, com també ho era a Benitandús. Per contra, tot i no saber-ho amb certesa, sospite que la llengua que parlaven els habitants de Jinquer, era el castellà. Açò ho hauríem d'explicar en què Jinquer està més prop de Algímia d'Almonesir, tot i estar situat en el fons d'un barranc mig inaccessible.

Jinquer va conéxer durant el segle XX dues fases: el seu màxim històric de població, a principis del segle, i la seua despoblació definitiva. En el cas de Jinquer es va abandonar durant la Guerra Civil, després d'haver arribat a tindrre més d'un centenar d'habitants i 28 cases l'any 1913. En el llibre de pobles abandonats, José Manuel i jo dediquem un ampli capítol a este nucli, el qual també conta amb un magnífic castell.

L'accés, per pista forestal, ens mostra un paisatge model·lat per la mà de l'home, amb abancalaments abandonats, i ara boscos de pi. També hi ha una magnífica vista del llogaret des del pic de la Ràpita, màxima altura de la Serra d'Espadà. A este blog tinc publicada una altra entrada amb vistes des del cim d'esta muntanya (link). Prop de Jinquer podem trobar innombrables restes de la Guerra Civil, sobretot trinxeres, perquè en esta zona el front va estar parat durant anys. Dalt de Jinquer trobem la partida de Pedralba del municipi de Suera, amb nombroses restes de trinxeres.

dimarts, 10 de novembre del 2009

El blog "Pueblos deshabitados" parla dels pobles valencians abandonats en una entrevista

El blog Pueblos deshabitados (link ací) ha fet una entrevista sobre els pobles valencians abandonats, on expose el meu punt de vista sobre distintes qüestions. Aprofite, de pas, per a recomanar-vos la visita a este magnífic blog.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Info TV llança el documental "Moriscos, els valencians oblidats" en el 400 aniversari de l'expulsió

Info TV ha llançat el documental "Moriscos, els valencians oblidats", un treball realitzat amb motiu del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos, la qual se celebra enguany. El treball ha sigut realitzat per Sergi Tarín, Vicent Peris i Esther Albert, i el productor executiu ha sigut Juli Esteve.

Este magnífic documental inclou el testimoni dels principals experts sobre el tema, i les imatges de l'herència morisca han estat grabades a les comarques valencianes i a Tunísia, lloc este últim on arrelaren molts dels moriscos que patiren aquella gran neteja ètnica. "Moriscos, els valencians oblidats" està començant a projectar-se a distints municipis. Més informació a www.infotelevisio.com o a l'adreça de correu info@infotelevisio.com.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola a la muntanya d'Alacant (article de José Manuel Almerich) (foto primera: mesquita de Capaimona)

Reproduïsc este interessant article que envia José Manuel Almerich sobre els despoblats moriscos de Capaimona i La Queirola, a la muntanya d'Alacant. Les fotografies també són de José Manuel. Podeu vore més fotos sobre els dos despoblats ací (link), i també més fotos sobre despoblats moriscos en general ací (link). La foto dels dos correspon a una excursió que férem en bici al despoblat de l'Olla, en la Serra Calderona.

"Oculta tras la vegetación encontramos la mezquita. Las jaras y zarzales la habían cubierto casi por completo, pero la estructura del oratorio y los contrafuertes sobresalían, desproporcionados, sobre un recinto estrecho y alargado.

Sus rasgos no presentan dudas ante la evidencia arqueológica, así como tampoco ofrece confusión la documentación histórica que nos ha llevado hasta este lugar. Pueden verse los restos de la quibla, los gruesos muros reforzados con contrafuertes que soportaban la cúpula, la fuente cercana utilizada para las abluciones y sobre todo, la orientación hacia la Meca. La presencia de colmenas y el zumbido persistente y tenaz de las abejas nos hacen retroceder. Es peligroso acercarse, sobre todo, si el día es claro y soleado como hoy. Todo coincide y los elementos del puzzle van encajando. La ubicación de las ruinas, los restos materiales, la cerámica en superficie, los muros construidos en tapial, las casas convertidas en corrales y la cercana masía del siglo XVIII concebida como explotación agropecuaria, identifican este lugar como el despoblado morisco de Capaimona, en uno de los parajes más solitarios de la montaña de Alicante.

Enclavado entre la Vall d’Alcalá y la sierra de Alfaro, no muy lejos del barranc de Malafí, junto al viejo camino que comunicaba Alcalá de la Jovada con la vall de Seta, aparece el despoblado rodeado de encinas de gran porte que recuperan con la fuerza de las raíces el suelo que un día les fue arrebatado. Las terrazas de cultivo abandonadas nos hablan con dureza de una existencia aislada, cerrada sobre sí misma. Así vivían los moriscos y así fueron capaces de subsistir en este espacio marginal, áspero y accidentado, donde los cristianos viejos apenas se atrevían a entrar.

Los escasos recursos que esta tierra ofrecía se aprovechaban al máximo: pan de higo, olleta de blat, leche de cabra, almendras, aceite y algunos bancales de trigo que a duras penas podían cultivar. Trece familias, según el censo de Boronat, habitaban el poblado en 1602, siete años antes de la expulsión. Trece familias que, al igual que en el resto de los despoblados cercanos, Queirola, Atzuvieta, la Roca, Costurera, Beniasmet o los corrales de Salema, sobrevivían practicando sus costumbres y a escondidas también, su religión. Acosados por una cultura impuesta y presionados por la sociedad cristiana, a estos pequeños clanes, tan sólo les quedaba el patrimonio de sus creencias, y sobre todo, su familia. Sin estos lazos bajo los que se mantuvieron unidos hasta el final, jamás hubiesen podido permanecer en este entorno de total y absoluta pobreza. El fracaso de la integración les condujo a la expulsión, aunque económicamente estaban bajo el régimen feudal y eran explotados por los dueños de las tierras que habitaban.

Cuando el 22 de septiembre de 1609 se publicó el real decreto que sentenciaba el exilio, tuvieron tan solo tres días para dirigirse a los puertos de Denia y Alicante desde donde embarcaron hacia Oran. Allí tampoco fueron bien recibidos y muchos murieron durante el trayecto o asaltados a su llegada a África. Una tercera parte de la población valenciana, descendientes en gran parte de los hispanos convertidos a la fuerza con la llegada del Islam, dejaron la tierra que para ellos era su único y exclusivo hogar. No entendieron jamás los motivos de la expulsión y por qué tenían qué de abandonar a la fuerza el lugar que les había visto nacer, a ellos y a sus antepasados.

Cuando descubres a pie y en silencio estos lugares, los identificas de inmediato sin saber muy bien por qué. Algo hay en el ambiente te dice que estas piedras forman parte de tu propia historia, como si una parte de tu vida se hubiese quedado allí. Un intenso escalofrío te recorre por dentro, y por fuera en el ambiente, todavía parece escucharse la voz del muecín llamando a la oración desde lo alto de la mezquita. Hasta los pájaros dejan de cantar ante nuestra presencia y el silencio queda roto igual que quedó rota la algarabía y el trasiego de sus acemileros hace cuatrocientos años. Las montañas de Alicante, recortadas en el cielo, limpias, vigorosas y afiladas, crean un escenario que parece haber surgido del Rif, y hasta el intenso añil del cielo nos recuerda la magnitud del paisaje africano.

Capaimona, o Ca Maimona, de donde parece surgir la toponimia, es uno de esos lugares que a su paso, no te deja indiferente. Esta forma de vida diseminada, relegada, aislada sobre sí misma, era la única manera de subsistir a las presiones señoriales, la precariedad del medio y la pobreza de la tierra. La austeridad marcó una serie de penurias que tuvieron su continuidad en los colonos mallorquines que, cien años después, ocuparon estos valles. Pero ellos, los recién llegados, no fueron capaces de vivir, ni de lejos, en las mismas condiciones que sus predecesores moriscos. Ocuparon los pueblos mejor comunicados y la gran mayoría de las alquerías quedaron definitivamente abandonadas. Sus casas fueron utilizadas como corrales de ganado, como una humillación más, y así han llegado a nuestros días. La vivienda andalusí, lugar de encuentro consabido, arcos de medio punto, estrechas callejuelas enzarzadas con arcos cruzados, casas con techos de caña, madera y tejas, fueron el símbolo de una cultura milenaria, mediterránea, con un aire oriental que todavía se respira en el aire aunque se hundan, igual que la mezquita, entre jaras y zarzales.

Acabamos el día en la Queirola, otro despoblado morisco pero éste mejor conservado y más puro arquitectónicamente, con todos los elementos propios de la cultura islámica rural de origen medieval. En Queirola se conservan los arcos y las ventanas originales, ladrillos de trazados espigados en el suelo del patio y las distintas dependencias del hogar andalusí. Aparece documentado ya en el siglo XIII con motivo de las rentas que paga al monarca Al Azraq y es un claro ejemplo de hábitat musulmán que ha continuado hasta nuestros días. La Queirola siguió habitada por moriscos y después por cristianos hasta su definitivo abandono.

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Els despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant (fotos de l'Atzuvieta i ressenya dels llibres d'Isaac Donoso i Alba Soler)

Aialt, Benimarsoc, Llombo, Canèsia, Alcúdia o Capaimona. Són els noms d'alguns despoblats moriscos de la muntanya d'Alacant. O simplement el nom de partides rurals. Muts testimonis d'una presència humana extingida en alguns casos no fa massa temps, en altres fa 400 anys. L'expulsió dels moriscos del Regne de València l'any 1609 va suposar l'eixida d'entre 120.000 i 130.000 persones de les nostres terres, sobre una població estimada de 400.000 habitants.

Un drama humà i econòmic. Humà per la intolerància que va suposar la seua expulsió. Econòmic perquè nombrossíssims llogarets valencians i les seues explotacions agrícoles quedaren abandonades. Hui, 400 anys després, commemoren, per dir-ho d'alguna forma, esta trista efemèride. Alguns d'estos despoblats no van tornar a rehabitar-se mai i han arribat fins als nostres dies. Altres foren ocupats posteriorment per mallorquins. Dir que els moriscos eren els habitants de la Península Ibèrica que van ser obligats a convertir-se al cristianisme sota amenaça d'expulsió en el segle XVI, però que continuaren practicament la fe musulmana.

Tinc a les mans un parell de llibres que ens parlen dels despoblats moriscos de les comarques valencianes del sud. Són "Hàbitat morisc a la Muntanya d'Alacant. Etnografia històrica de l'espai morisc", de Isaac Donoso Jiménez, VIII Premi Ibn al-Abbar d'Investigació de l'Ajuntament d'Onda. I també la tesi toctoral "La arquitectura de los despoblados moriscos en los valles de la Marina Alta", presentada per Alba Soler Estrela a la Universitat Politècnica de València en maig de 2009.

L'obra de Donoso fa una caracterització de l'espai físic morisc (terres marginals, arquitectura de muntanya, cultura morisca), ens descriu l'aprofitament del territori en època andalusina (segles X-XIII), després en època mudéjar (s XIV-XVII), i també el campament de La Garga i la batalla de Laguar. A més, fa un repàs exhaustiu dels despoblats de la muntanya d'Alacant a distintes valls: Vall d'Alcalà, Vall de Seta, Vall de Perputxent, Baronia de Planes, Vall de Gallinera, Vall d'Ebo i Vall de Castells. També inclou un apartat topogràfic, i un altre etnogràfic, a més d'una bona bibliografia i un apèndix fotogràfic.

La tesi doctoral d'Alba Soler té un enfocament diferent. Es tracta d'un treball d'arquitectura que analitza les restes que tenim d'estos despoblats, les seues superposicions posteriors i intenta averiguar com ocupaven l'espai els moriscos de l'actual Marina Alta. Es reprodueix l'espai físic: des del paisatgístic fins al domèstic, així com les tècniques constructives. En concret, ho destaca l'autora, el tapial. I un dels resultats és poder imaginar com eren les vivendes dels moriscos i l'aparença dels despoblats.

Per finalitzar, vull citar un passatge del llibre de Donoso, qui reprodueix la crònica de Gaspar Escolano, coetani de l'expulsió: "Murieron muchos en el camino; y en el puesto de la sierra de Pop se hallo gran cantidad de cuerpos muertos: los demas llegaron a tan increyble miseria, que no solo los padres por la hambre davan a sus hijos a los Christianos que conocían, mas aun los vendian a los soldados estrangeros por una quaderna de pan, y por un puñado de higos (...) Por los caminos los llevavan medio arrastrando a la embarcacion, y les quitavan los hijos y las mugeres, y aun la ropa que trahian vestida: y llegavan tan desbalijados, que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo se arrojavan al mar y entravan por el agua a las gargantas, por llegar a embarcarse: y se entiende que la mayor parte dellos murieron en el pasaje, y antes de la embarcación".

En este mateix blog s'ha parlat del tema en referir-nos al despoblat morisc de l'Olla (link), o la Batalla de La Muela de Cortes (link).

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Presentació de l'exposició del Museu Valencià d'Etnologia "Pobles abandonats, Pobles en la memòria" a La Pobla de Vallbona

El passat dimecres 21 d'octubre La Casa Gran de la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria) va acollir la presentació de l'exposició "Pobles abandonats, Pobles en la memòria", produïda pel Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València. Teniu més informació ACÍ. Dir, per la gent que ha preguntat, que la mostra és gratuïta per als ajuntaments i entitats sense ànim de lucre de la província de València, només cal inscriure's en la llista d'espera.

Algunes de les aparicions en premsa que hi ha hagut sobre el tema són les següents:
(Europa Press), (Diario Crítico CV), (Eco Diario), (Qué Valencia), (La Información. com). Fotos d'este article fetes per Juan Antonio Alcántara. Moltes gràcies.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

El blog "Els pobles valencians abandonats" ha complit el seu primer any el 8 d'octubre amb 32.028 entrades


El passat 8 d'octubre este blog, "Els pobles valencians abandonats", va complir el seu primer any, amb més de 200 entrades publicades, i un total de 32.028 visites. El blog va nàixer amb l'objectiu de mostrar els nuclis de població valencians deshabitats, sempre amb una actitud de respecte i dignitat per als propietaris i ex habitants. Crec que s'ha aconseguit, i jo he posat el meu esforç en què així siga.

Els plantejaments del blog en el moment de la seua creació segueixen ben vigents: mostrar el nostre patrimoni natural i cultural. Per això, a més de pobles abandonats valencians i d'altres parts de l'Estat Espanyol, al blog hi ha excursions a llocs molt variats, com cims, llocs on banyar-se en estiu, o es parla d'altres blogs, associacions culturals o persones que fan tasques de difusió magnífiques amb el seu blog. Seria impossible numerar-los a tots. Jo en principi ací he parlat d'uns quants, els que m'han paregut més significatius.

En este temps també s'ha publicat els resums de les projeccions de fotografies de pobles abandonats que he fet, així com de les inauguracions de l'exposició que he anat fent durant este temps. Més de 40 actes des de l'aparició del llibre, allà a principis de 2007.

La meua situació personal ha canviat. Àngels i jo ara som pares de Bernat, un xiquet amb poc més d'un any. Ara no podem fer tantes excursions, ni tan llargues com les que féiem fa uns anys, però hem continuat anant a pobles abandonats, com s'ha vist en alguna fotografia. I Bernat ha estat en alguns. I també he fet excursions amb moltes altres persones, a les quals agraïsc la seua companyia i la comprensió davant el temps "perdut" per mi fent les fotografies que podeu vore ací. La primera, Àngels.

Simplement, donar-vos les gràcies i a continuar endavant. Fins a l'any vinent! Vos deixe amb una foto on Bernat i jo estem al despoblat d'Acín de Garcipollera, en Osca; i una altra d'un dels llocs que més em va agradar, La Fonseca, en el poble valencià de Venta del Moro.

A mode d'anècdota, de les 32.028 visites, 15.098 són visitants únics, i d'ells 11.301 són primers visitants i 3.797 són persones que han tornat a entrar en algun moment. El dia amb més afluència al blog fins ara va ser el passat 1 de febrer, amb 302 entrades.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Més fotos de les desaparegudes runes de Loriguilla Vell (detall de Pedro Gaspar Asensi i Creative Commons)

Pedro Gaspar Asensi envia per als lectors del blog noves fotografies sobre les desaparegudes runes de Loriguilla vell. Recorde que l'església encara existeix, però ha canviat prou d'aspecte. També continua existint l'escola annexa. La resta ja no. Moltes gràcies!

La fotografia, com les altres de Pedro estan sommeses a la llicència Creative Commons (link ací). D'altra banda, si voleu conéixer més fotografies d'esta persona interessada en documentar aquells llocs que d'alguna forma estan abocats a desaparéixer, o amenaçats, podeu fer-ho en: http://www.panoramio.com/user/39725. Les fotos, com voreu, són magnífiques. L'objectiu de l'autor és donar a conéixer estos llocs, per a una major consciència de conservació.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Fotografies de les runes de Loriguilla que ja no existeixen (la primera i segona foto són de 2004 i 2009)




Ací publique algunes de les fotografies que vaig fer en dos visites a Loriguilla. Una correspon a l'any 2006, i l'altra al 2007, si exceptuem la primera i la segona fotos, dels anys 2004 i 2009, respectivament. Actualment només podem vore l'antiga església, l'escola annexa i el cementeri. I alguna runa que s'ha quedat submergida dins l'embassament. El poble tenia, diguem, dos grans nuclis. Un al voltant de l'església, i l'altra en la ladera que dóna a l'actual embassament de Loriguilla, part sud, aproximadament. Dels dos espais podeu veure les fotografies. La majoria corresponen al viatge de l'any 2007, on ja intuïa que el poble vell de Loriguilla seria enderrocat. En els pròxims dies publicaré també algunes fotografies que m'han cedit del lloc. Gràcies.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Les runes de Loriguilla vell ja no existeixen

La sensació va ser molt impactant. Allà on hi va haver tanta vida, el record d'un poble, ara només quedava pols i silenci. La ladera cau sobre l'embassament suaument. Sobre ella estava una part important del vell Loriguilla, amb les runes de les seues cases, les parets resistint el pas del temps. La permanença era una quimera. Com a autor del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" coneixia d'un projecte per a construir un embarcader a la zona. Però no em podia figurar que l'impacte i la destrucció seria tan grans.

Em queda el record de Loriguilla, i unes poques fotografies, com la que teniu dalt. Vos enllace al link sobre Loriguilla i vos comente que en els pròxims dies publicaré un reportatge fotogràfic sobre tot allò que ha desaparegut per a sempre. Menys mal que vaig fer un bon gruix de fotografies! http://www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com/2008/11/loriguilla-un-poble-abandonat-en-la.html

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Els pobles abandonats del Pirineu i les noves situacions a Búbal i Jánovas

(Fotos: dalt, Jánovas, baix, Búbal). Llig últimament prou informació sobre la situació en què es troben dos pobles abandonats del Pirineu aragonés. Per una banda Búbal, que tradicionalment ha sigut emprat com un poble amb activitats educatives. I d'altra Jánovas, que es va expropiar per a fer un embassament, però que ara ha sigut revertit als antics propietaris. Vos recomane consultar alguns enllaços per conéixer millor les problemàtiques: