
La foto vertical correspon al Mas de Aliaga, deshabitat, i l'horizontal a l'aldea de Ahillas, en Chelva.
Gràcies a les quasi 4.500 persones que durant el mes de març han visitat el blog 'Pobles Valencians Abandonats'. Ho puc considerar un autèntic èxit, que dóna més ganes, si cap, per a continuar presentant ací la meua visió sobre les pobles deshabitats, però també sobre els paisatges valencians. Gràcies, i ens seguim veient!
Ací tenim el riu Vinalopó, principal artèria fluvial de les comarques del sud valencià, al seu pas per les proximitats de Novelda. La fotografia està feta des del castell de La Mola (on està també el conegut Santuari de La Magdalena). Un paisatge amb tons blancs i pàlids quet té un encant diferent a les muntanyes plenes de vegetació d'altres parts de la nostra geografia. Ací exactament no tenim nuclis deshabitats com en unes altres parts de la geografia, però si ens n'anem cap a l'interior, cap a El Pinós i El Carxe, podem trobar unes terres poc poblades d'una bellesa idíl·lica.
La vall del riu Llucena i les zones pròximes (el Contador, el barranc de Gorgàs i la Serra de la Creu) és una de les zones on més es pot apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Hi ha un gran desnivell en molt poc d'espai. En a penes uns quilòmetres, passem d'uns 500 metres d'altitud en el fons del riu Llucena, als més de 1.000, si ascendim cap a Penyagolosa. 
Gràcies a l'Associació Amics del Casc Antic de Vilafamés per l'organització de la xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', la qual va ser ahir dissabte 24 de març en el saló d'actes de la Caixa Rural. Vicent Álvarez i jo ja havíem parlat del tema feia mesos, però fins ara no s'havia pogut materialitzar.
El pròxim dissabte 24 de març, a les 19 hores, faré la xarrada-presentació del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', en el Saló d'Actes de la Caixa Rural de Vilafamés. L'acte està organitzat per Amics del Casc Antic. Durant una hora, aproximadament, explicaré amb imatges les tipologies dels pobles abandonats, així com les causes i les conseqüències de la despoblació a terres valencianes. L'entrada és gratuïta. Vos espere. La foto del cartell correspon a la contraportada del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', publicat pel Consell Valencià de Cultura. La foto és de Luis Calvente.
Esta vista tan àmplia és en un punt de la pujada cap a l'Alt de les Barraques (1.839 metres), el pic més alt situat al País Valencià, en la comarca del Racó d'Ademús. Calcule que ací devem estar, encara, al voltant de 1.350 metres d'altura, perquè encara anàvem per la pista forestal que va en direcció a Camarena de la Sierra, i que vam abandonar per a completar els últims kms. d'ascensió. La vista és, aproximadament, cap a Mas del Olmo i Ademús.




Una d'eixes excursions que més m'han impactat és en el Pirineu aragonés: al circ de Soaso i la Cola de Cavall. A qui no haja estat, li la recomane per molts factors: per la bellesa del paisatge, pels monuments naturals que es poden apreciar, per la pau que sentirà quan l'haja poguda fer, entre d'altres. Àngels i jo férem la pujada per la senda dels Caçadors, baixàrem per la Faja de Pelai, i arribàrem al circ de Soaso i la 'Cola de Caballo' i férem la tornada per la pista forestal i senda, caminant al costat de les 'Grades de Soaso', fins al punt d'eixida, als peus de la senda dels Caçadors, en l'aparcament.
Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.
De vegades, les fotos enganyen. Esta la va fer mon germà un dia que pujàrem a la Peña Juliana. El lloc en el qual estic no era, ni de lluny, tan perillós com pareix. Però enfocant la foto totalment des de dalt, ho sembla. No és la primera vegada que m'ocorre, que el que realment enfoques no és el que ix, ni ix com és o com tu voldries. Coses dels fotògrafs aficionats, com el meu cas i en este cas, del meu acompanyant. 





Vaig visitar fa algun temps l'aldea de Tamayo, a Venta del Moro, i la verdad es que en part vaig quedar decebut. El paisatge i la zona, en conjunt, és molt bonic, com ja havia pogut comprovar en unes altres ocassions, en altres trams del Cabriol, però esperava una altra cosa respecte de l'aldea. Tot i que és un emplaçament especialment aïllat, la part situada a la banda nord del riu Cabriol, en el terme municipal de Venta del Moro, està totalment rehabilitada. No queda res de l'emplaçament original, excepte algun corral aïllat.
Romandre sempre,
Hem arribat a 2.000 seguidors en la pàgina de Facebook 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots. Podeu entrar en la pàgina en el següent enllaç:
Estos dies que està fent tant de fred, i la neu és present a les zones de muntanya, recorde especialment dies de nevades de què he sigut testimoni en la muntanya. Nevades que ens estaven caient damunt, o bé nevades que feia dies, hores o minuts que havien caigut. La carretera de El Toro a Alcotes és un d'eixos records. Ací la veieu en una fotografia. En el cotxe érem quatre persones.



Vaig estar a la Vall de Gallinera ja fa prou anys. No obstant això, recorde nítidament els seus pobles blancs, nets, situats a la vora de la carretera que talla la vall pel centre. Són diversos nuclis de població, incloent-ne un (Llombai) sense població en aquell moment, i alguns despoblats moriscos, entre els quals destacaria el d'Alcúdia. Ara que estic llegint un llibre sobre la zona, em ve a la memòria aquell viatge per la muntanya d'Alacant, i em fa ganes de tornar. Tastar novament les fonts, camins, carrers i places, pujar les muntanyes.


Vaig visitar fa un temps El Puntal, nucli de població depenent de l'Ajuntament d'Énguera, però situat a una considerable distància del centre admninistratiu. Estem ja lluny, però englobe el nucli dins la solana del pic Caroig, una zona demogràficament buida.
L'Alcalatén és una comarca variada. Des de les planures de l'Alcora, ciutat industrial i ben comunicada, fins a les cotes més altes dels termes de Vistabella o Xodos, amb el cim del Penyagolosa i els seus 1813 metres, trobem un desnivell de més de 1.500 metres. Un continu d'ocupació humana del territori que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que forma un paisatge molt humanitzat. La foto mostra un dels masos de Llucena que em va cridar l'atenció, el de la Torreta de Foios. Malgrat estar situat relativament prop de la carretera Llucena-Castillo de Villamalefa, està deshabitat. Prop, el mas de Foios, està habitat.




Àngels i jo vam pujar al castell del Poyo fa alguns estius. Ací vos deixe algunes fotos d'aquella bonica excursió, sense a penes dificultats. El cim està a un poc més de 1.400 metres d'altura. Vam eixir des de l'aldea de El Collado (la situada a major altura de les d'Alpuente), i si no recorde malament, parant, fent fotos, etc., el cim el vam assolir en menys de dues hores.
Vaig gaudir. En un viatge recent vaig fer un tram de la carretera entre Énguera i Aiora, i la veritat és que hi ha moltes coses a contar i veure. En primer lloc, en la llunyania, el Caroig. També, cal dir que hi ha trams d'aquesta carretera que són com si estigueres suspés entre dos barrancs, i pots gaudir de magnífiques vistes, sobretot en direcció oest. En tercer lloc, destacaria algunes finques privades i grups de vivendes amb una certa bellesa. I en quart lloc, podria dir que el paisatge després una sensació de soledat impressionant. Si en algunes zones de l'Alcalatén o del Maestrat hi ha àmplies zones on no hi viu ningú, ací es pot dir el mateix.
Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.
Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres.
Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.
Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.
A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa.