dilluns, 9 d’abril del 2012

dimecres, 4 d’abril del 2012

Gràcies! Vora 4.500 visitant@s al blog durant el mes de març

Gràcies a les quasi 4.500 persones que durant el mes de març han visitat el blog 'Pobles Valencians Abandonats'. Ho puc considerar un autèntic èxit, que dóna més ganes, si cap, per a continuar presentant ací la meua visió sobre les pobles deshabitats, però també sobre els paisatges valencians. Gràcies, i ens seguim veient!

dissabte, 31 de març del 2012

La Vall del Vinalopó a l'altura de Novelda, una altra perspectiva de l'interior

Ací tenim el riu Vinalopó, principal artèria fluvial de les comarques del sud valencià, al seu pas per les proximitats de Novelda. La fotografia està feta des del castell de La Mola (on està també el conegut Santuari de La Magdalena). Un paisatge amb tons blancs i pàlids quet té un encant diferent a les muntanyes plenes de vegetació d'altres parts de la nostra geografia. Ací exactament no tenim nuclis deshabitats com en unes altres parts de la geografia, però si ens n'anem cap a l'interior, cap a El Pinós i El Carxe, podem trobar unes terres poc poblades d'una bellesa idíl·lica.

dimarts, 27 de març del 2012

La vall del riu Llucena, la Serra de la Creu i el Contador (comarca de l'Alcalatén)

La vall del riu Llucena i les zones pròximes (el Contador, el barranc de Gorgàs i la Serra de la Creu) és una de les zones on més es pot apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Hi ha un gran desnivell en molt poc d'espai. En a penes uns quilòmetres, passem d'uns 500 metres d'altitud en el fons del riu Llucena, als més de 1.000, si ascendim cap a Penyagolosa.

I el territori mostra eixes traces de la vida en la muntanya: bancals abandonats, masos, boscos en recuperació que s'han cremat tantes vegades... Llucena i la vessant sud del Penyagolosa són una cara ben coneguda de les comarques de Castelló.

La imatge de baix mostra un mas pròxim al cim de la Talàia, situat a la part est de la vall del riu Llucena. En la imatge superior es veu la vessant oest de la vall del riu Llucena, des d'aproximadament, el mirador de la Talàia. Masos encimbellats en llocs impossibles, aprofitant un espai molt reduït. A molts d'ells hem anat, i alguns han eixit en este blog.

diumenge, 25 de març del 2012

Projecció de fotos i xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', amb l'associació Amics del Casc Antic de Vilafamés

Gràcies a l'Associació Amics del Casc Antic de Vilafamés per l'organització de la xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', la qual va ser ahir dissabte 24 de març en el saló d'actes de la Caixa Rural. Vicent Álvarez i jo ja havíem parlat del tema feia mesos, però fins ara no s'havia pogut materialitzar.

dilluns, 19 de març del 2012

Xarrada 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', el pròxim dissabte 24 de març a Vilafamés (19 hores)

El pròxim dissabte 24 de març, a les 19 hores, faré la xarrada-presentació del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', en el Saló d'Actes de la Caixa Rural de Vilafamés. L'acte està organitzat per Amics del Casc Antic. Durant una hora, aproximadament, explicaré amb imatges les tipologies dels pobles abandonats, així com les causes i les conseqüències de la despoblació a terres valencianes. L'entrada és gratuïta. Vos espere. La foto del cartell correspon a la contraportada del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', publicat pel Consell Valencià de Cultura. La foto és de Luis Calvente.

dissabte, 17 de març del 2012

El paisatge vist durant l'ascensió cap a l'Alt de les Barraques, màxima altura del País Valencià, en el Racó d'Ademús

Esta vista tan àmplia és en un punt de la pujada cap a l'Alt de les Barraques (1.839 metres), el pic més alt situat al País Valencià, en la comarca del Racó d'Ademús. Calcule que ací devem estar, encara, al voltant de 1.350 metres d'altura, perquè encara anàvem per la pista forestal que va en direcció a Camarena de la Sierra, i que vam abandonar per a completar els últims kms. d'ascensió. La vista és, aproximadament, cap a Mas del Olmo i Ademús.

dissabte, 10 de març del 2012

Quan la naturalesa que t'envolta és grandiosa: excursió al circ de Soaso, al parc d'Ordesa (Osca)

Una d'eixes excursions que més m'han impactat és en el Pirineu aragonés: al circ de Soaso i la Cola de Cavall. A qui no haja estat, li la recomane per molts factors: per la bellesa del paisatge, pels monuments naturals que es poden apreciar, per la pau que sentirà quan l'haja poguda fer, entre d'altres. Àngels i jo férem la pujada per la senda dels Caçadors, baixàrem per la Faja de Pelai, i arribàrem al circ de Soaso i la 'Cola de Caballo' i férem la tornada per la pista forestal i senda, caminant al costat de les 'Grades de Soaso', fins al punt d'eixida, als peus de la senda dels Caçadors, en l'aparcament.

Concloc dient que és una de les excursions més boniques que he fet en la meua vida. Si algú no ha estat a Ordesa, és un d'eixos llocs als quals s'ha d'anar com a mínim una vegada en la vida. Adjunte fotografies, que en cap cas fan justícia a la bellesa del lloc, a la diversistat de matisos, colors, formes i textures que es poden percebre i tastar. Tornarem.

dimarts, 6 de març del 2012

Posta de sol vista des de les runes de l'aldea de Campo de Benacacira (Xelva)

Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.

dissabte, 3 de març del 2012

Dedicat a esta papallona, amb qui compartírem uns minuts de la nostra vida (Costa Brava, Catalunya)

En una de les nostres excursions la vam vore i ens vam acostar a ella. No podia volar, no es movia. La vam aconseguir pujar al palet. Una vegada allí dalt, a penes es movia, el que ens fa suposar que estava morint-se. La vam fotografiar, i la vam deixar en el lloc on estava. No va alçar el vol. Ens mirava amb eixos ullets de pena que té. Supose que moriria al poc de temps. Ara, mirant novament eixos ulls, la recorde. Recorde la resignació, la immutabilitat, la natura de què formava part. Este poema, publicat a 'Amb els peus per davant', li'l dedique a esta papallona amb qui un dia, ja fa uns anys, ens vam creuar en la Costa Brava.


Com l’ordenança de l’aigua i de la post,
la de qui parle més vella i bella és.
Sempre bolcant mans amigues,
dels màstils i d'sperances.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Begís-Peñaescàbia-Barranc Resinero-Peña Juliana-Arteas de Arriba, Arteas de Abajo-Bejís, menuda excursió!

De vegades, les fotos enganyen. Esta la va fer mon germà un dia que pujàrem a la Peña Juliana. El lloc en el qual estic no era, ni de lluny, tan perillós com pareix. Però enfocant la foto totalment des de dalt, ho sembla. No és la primera vegada que m'ocorre, que el que realment enfoques no és el que ix, ni ix com és o com tu voldries. Coses dels fotògrafs aficionats, com el meu cas i en este cas, del meu acompanyant.

Esta excursió de la foto va partir del nucli de Begís. Remuntàrem a peu, per la Vall del Palància, fins quasi arribar a la font dels Cloticos i per una pista pujàrem fins a l'arrancada per senda de la Penyaescàbia. Després baixàrem al mateix punt i continuàrem pujant per la pista del barranc de Resinero, fins al punt des del qual s'ataca la Peña Juliana. La coronàrem, baixàrem a Arteas de Arriba (amb arrapades incloses per la vegetació i la intransitabilitat de la senda), i des d'este punt férem Arteas de Arriba fins a Begís. Ho vaig a calcular en el Google Eart, però recorde perfectament com ens passàrem tot el matí i part de la vesprada caminant!

diumenge, 19 de febrer del 2012

La aldea de Tamayo, situada junt al riu Cabriol, en els termes municipals de Venta del Moro i de Casas Ibáñez

Vaig visitar fa algun temps l'aldea de Tamayo, a Venta del Moro, i la verdad es que en part vaig quedar decebut. El paisatge i la zona, en conjunt, és molt bonic, com ja havia pogut comprovar en unes altres ocassions, en altres trams del Cabriol, però esperava una altra cosa respecte de l'aldea. Tot i que és un emplaçament especialment aïllat, la part situada a la banda nord del riu Cabriol, en el terme municipal de Venta del Moro, està totalment rehabilitada. No queda res de l'emplaçament original, excepte algun corral aïllat.

En la part sud del riu, ja en Casas Ibáñez, sí que hi ha alguna edificació més, en runes, com per exemple l'ermita i algunes cases molt pròximes al riu. Vaig anar per la banda valenciana (amb un llarg recorregut des de Venta del Moro fins al riu), i després vaig tornar per Casas Ibáñez. La veritat és que és un paratge molt solitari, amb molt poca població, tant en la banda valenciana com en la castellana, i sobretot, on s'aprecia que en els últims deu o quinze anys hi ha hagut importants rehabilitacions, no només a Tamayo.

A més, en la zona vaig trobar-me amb la desagradable sorpresa de què moltes pistes forestals estaven tancades amb senyals, o directament portes i cadenes. No estic acostumat a aquuesta situació, i a més, no anava a peu, sinó en cotxe i per això em vaig vore molt limitat. No obstant, assumisc una part de culpa, per no haver-me documentat un poc millor parlant amb alguna persona del terreny que em poguera haver assessorat, i amb qui ja he parlat.

Feta aquesta salvetat, la vega del Cabriol en Tamayo deu ser idíl·lica l'estiu. Estem aigües avall de l'embassament de Contreras, amb la qual cosa tenim garantit un mínim cabal ecològic en estiu, i la zona, em consta per amics i coneguts, és magnífica per a esports de riu. També hi ha bones alternatives caminant per les vores del riu. En este mateix blog, si algú està interessat, pot trobar una entrada sobre la visita que férem a l'aldea de La Fonseca, també deshabitada, i el paratge de les Gorgues del Cabriol. També hi ha una entrada sobre una zona relativament pròxima al Cabriol, l'aldea de Los Sardineros, a Requena.

Us deixe un enllaç que a mi m'ha semblat interessant, amb el qual podeu completar la informació sobre Venta del Moro i les seues aldees: www.ventadelmoro.org.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Poema "Romandre sempre", dedicat als masos abandonats de la comarca castellonenca de l'Alt Millars

Romandre sempre,
la pedra picada per la pluja
i la neu atarantades.
Ordit de senyals traçats,
creient encara que el darrer
no és el pòstum rastre.
Donar el condol a l’energia
que emblanquinades les somovia,
fileres de casetes de calç.
Enmig la tarda d’aiguamoll
he respost la recerca inútil.

Este poema forma part del meu primer llibre, "Poesies de hui", publicat l'any 1998 per l'Editorial de la Universitat Politècnica de València.

dissabte, 11 de febrer del 2012

diumenge, 5 de febrer del 2012

Els records de la neu, la resplendor del sol, en este cas, anant a Alcotas

Estos dies que està fent tant de fred, i la neu és present a les zones de muntanya, recorde especialment dies de nevades de què he sigut testimoni en la muntanya. Nevades que ens estaven caient damunt, o bé nevades que feia dies, hores o minuts que havien caigut. La carretera de El Toro a Alcotes és un d'eixos records. Ací la veieu en una fotografia. En el cotxe érem quatre persones.

diumenge, 29 de gener del 2012

El llibre "Camins i paisatges de Vilafranca" de Diego Ripollés i Sergi Monfort

Tinc a les mans un magnífic llibre, "Camins i paisatges de Vilafranca", obra de Diego Ripollés i Sergio Monfort, que vaig adquirir en una de les nostres estades a l'Alberg La Parreta de Vilafranca. El llibre és referit al terme municipal de Vilafranca, i abasta una gran varietat de paisatges diferents, com els que podem trobar a este municipi castellonenc. Des de cims (Picaio, Montllats, Tamborero...), fins a vega de riu, barrancs, zones masoveres, llocs com el Pla de Massorro, que són un museu de pedra en sec a l'aire lliure... El llibre replega 20 itineraris (amb alguna incursió en municipis limítrofes) i un apartat d'informació pràctica. Enhorabona per este gran treball.

dimarts, 24 de gener del 2012

Una proposta encissadora: la Vall de Gallinera i els seus nuclis de població i despoblats moriscos

Vaig estar a la Vall de Gallinera ja fa prou anys. No obstant això, recorde nítidament els seus pobles blancs, nets, situats a la vora de la carretera que talla la vall pel centre. Són diversos nuclis de població, incloent-ne un (Llombai) sense població en aquell moment, i alguns despoblats moriscos, entre els quals destacaria el d'Alcúdia. Ara que estic llegint un llibre sobre la zona, em ve a la memòria aquell viatge per la muntanya d'Alacant, i em fa ganes de tornar. Tastar novament les fonts, camins, carrers i places, pujar les muntanyes.

dissabte, 21 de gener del 2012

L'exposició 'Pobles Abandonats. Pobles en la Memòria', a Montcada fins el pròxim 2 de febrer

Des de divendres 20 de gener fins el pròxim 2 de febrer, l'exposició de la qual sóc comissari, 'Pobles Abandonats. Pobles en la memòria', es pot veure en la sala d'exposicions de la Biblioteca Pública de Montcada (l'Horta). Accés gratuït. Qualsevol persona interessada en la temàtica dels nuclis de població valencians deshabitats té un bon material del que gaudir! L'itinerància continua pels pobles valencians, des de l'any 2007.

El Puntal, nucli de població d'Énguera situat prop de Navalón de Abajo

Vaig visitar fa un temps El Puntal, nucli de població depenent de l'Ajuntament d'Énguera, però situat a una considerable distància del centre admninistratiu. Estem ja lluny, però englobe el nucli dins la solana del pic Caroig, una zona demogràficament buida.

Històricament a Énguera hi ha hagut prou cases i nuclis habitats, sobretot en l'entorn de la carretera a Ayora i la que va a Beniali, però ara, pràcticament tots estan deshabitats.

En El Puntal es veu vida. Jo diria que també per la nit. No estem lluny de Navalón de Abajo ni de Navalón de Arriba, i això es nota. Pel que respecta a l'entorn, veig una important reforestació, inclús alguns boscos de pins que m'atreviria a dir que tenen més de 40 anys.

Una zona interessant, per a tornar amb més temps.

diumenge, 15 de gener del 2012

Les masies deshabitades de l'Alcalatén, en este cas el mas de la Torreta de Foios (Llucena)

L'Alcalatén és una comarca variada. Des de les planures de l'Alcora, ciutat industrial i ben comunicada, fins a les cotes més altes dels termes de Vistabella o Xodos, amb el cim del Penyagolosa i els seus 1813 metres, trobem un desnivell de més de 1.500 metres. Un continu d'ocupació humana del territori que ha sobreviscut fins als nostres dies, i que forma un paisatge molt humanitzat. La foto mostra un dels masos de Llucena que em va cridar l'atenció, el de la Torreta de Foios. Malgrat estar situat relativament prop de la carretera Llucena-Castillo de Villamalefa, està deshabitat. Prop, el mas de Foios, està habitat.

dimecres, 4 de gener del 2012

Ascensió al castell del Poyo (Alpuente) i el paisatge vist en direcció a les aldees de El Collado i Vizcota

Àngels i jo vam pujar al castell del Poyo fa alguns estius. Ací vos deixe algunes fotos d'aquella bonica excursió, sense a penes dificultats. El cim està a un poc més de 1.400 metres d'altura. Vam eixir des de l'aldea de El Collado (la situada a major altura de les d'Alpuente), i si no recorde malament, parant, fent fotos, etc., el cim el vam assolir en menys de dues hores.

Vos adjunte algunes fotos de la magnífica vista: en direcció cap al punt de partida i cap a Vizcota, a més de cap a La Yesa.

diumenge, 1 de gener del 2012

La carretera entre Énguera (la Canal de Navarrés) i Aiora

Vaig gaudir. En un viatge recent vaig fer un tram de la carretera entre Énguera i Aiora, i la veritat és que hi ha moltes coses a contar i veure. En primer lloc, en la llunyania, el Caroig. També, cal dir que hi ha trams d'aquesta carretera que són com si estigueres suspés entre dos barrancs, i pots gaudir de magnífiques vistes, sobretot en direcció oest. En tercer lloc, destacaria algunes finques privades i grups de vivendes amb una certa bellesa. I en quart lloc, podria dir que el paisatge després una sensació de soledat impressionant. Si en algunes zones de l'Alcalatén o del Maestrat hi ha àmplies zones on no hi viu ningú, ací es pot dir el mateix.

Arribat a un punt, vaig continuar cap a Navalón. Però crec que tornaré més vegades per aquesta zona. No sé si teniu alguna aportació, alguna cosa a destacar sobre la zona. Jo he estat documentant-me, i crec que hi ha altres coses interessants a vore. Tinc pendent anar a Benali, i en esta mateixa excursió que vos he descrit, vaig aprofitar per a acostar-me a Benalaz i Benigüengo, però això ja ho contaré un altre dia.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Paisatges amb boira i pluja, com este dia, en la Serra Calderona

Els dies amb boira o amb pluja fina són bones oportunitats per a fer una excursió. Són moments on podem apreciar un dels estats de la natura a què menys avessats estem, ja que normalment no solem eixir a caminar quan plou o quan s'anuncia. Però durant eixos instants, malgrat el plugim, el xispeig, la plugeta... la vida a la serra continua en totes les seues manifestacions. I al mateix temps, pel que a nosaltres respecta, els caminants, podem apreciar amb més intensitat una caminada en bona companyia, o el gust d'un café encara calent tret del termo. Si podeu, no desaprofiteu estos dies. Són únics. Com aquest a la Serra Calderona de fa alguns anys.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Arribem a les 100.000 visites en este blog, 'Pobles Valencians Abandonats'. Gràcies a totes i tots i continua per vosaltres i per a vosaltres

Ahir divendres vam arribar a les primeres 100.000 visites en este blog, Pobles Valencians Abandonats. Gràcies a totes i tots. Pel que algú em diu, clar que vaig a continuar posant entrades i recordant ací les excursions fetes als llocs més inaccessibles de la nostra geografia. Per vosaltres i per a vosaltres.

Agustí Hernández Dolz

diumenge, 18 de desembre del 2011

La pluja, companya de caminada en la vessant sud del Javalambre, com ací, a les Salines d'Arcos

La pluja ha sigut companya d'excursions en moltes caminades arreu del País Valencià, Terol i Conca. En la fotografia estem arribant a les Salines d'Arcos, en runes.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Una canasta en la qual ja ningú no llançarà el baló, crònica des de l'Alt Millars

Estava ahí, esperant que algú la vera i assistira a la seua quasi mort definitiva. Una canasta caiguda, abatuda, mut testimoni de quan, fa anys, algú jugava a bàsquet. El mas està situat molt a prop de la carretera, i des d'ell hi ha una bonica vista del riu Villahermosa i de la vall que el rodeja. La majoria dels masos estan assentats en solanes i en zones amb àmplies vistes. Arrecerats, no obstant, de la Tramuntana i el Mestral. Pense en emplaçaments increïbles com el Mas d'Escrig a Benafigos; Sant Pere de Castellfort, Los Mores a Ludiente o els masos d'Olària o de Costa a Llucena i només puc dir, una vegada més, què bonica vista tinc enfront meu. El penya-segat contrasta amb la imatge de tristor que desprén la canasta trencada. Me'n vaig i continue el meu viatge, content per haver-lo encetat amb este contrast de sensacions.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Portes obertes que miren l'horitzó. Una altra imatge de la despoblació

Moltes vegades, en les excursions, trobes masos i aldees amb les portes de les cases obertes. En alguns casos han caigut o han cedit pel pas del temps. En altres potser algú les ha deixades obertes, o algú les ha obertes.

A mi, en molts casos, em dóna la impressió que este món, el dels pobles i masos abandonats, és com si en eixos llocs de sobte, d'un dia per a un altre, tot el món se n'haguera anat sense fer les maletes.

M'encissa entrar i des del llindar mirar cap a fora. Aguaitar el fons, l'horitzó, els bancals, les altres cases en runes, la plaça, el forn morú o el forn comunal, la font, els ribassos, el penya-segat, els pallers. Veig que enfront meu tinc un món que ha tocat a la fi, i que caurà amb la meua generació.

I pense que caurà com en altres generacions també s'han abandonat i han desaparegut masies i aldees. I com en unes altres parts del món està ocorrent ara.

En aquesta foto, aguaite el Barranc de Santa Ana. Les seues marges són un exemple magnífic d'eixe món que es desmorona i que serà conquerit, en uns anys, pel pi, el matoll i els incendis forestals.

dijous, 1 de desembre del 2011

Companyes de viatge durant molts anys en ascensions, caminades, la marató i mitja...

A finals d'este passat mes de novembre he jubilat un altre calcer: les meues sabatilles Asics. Van ser durant un any i poc més companyes corrent. Després van transformar-se en companyes en les excursions... i finalment, ja quasi sense sola, amb cositons... van fer la seua última excursió per una pista forestal i recorrent masies abandonades. Igual com les botes que també he jubilat recentment (post penjat a este mateix blog), elles han sigut testimoni de moltíssimes hores en la muntanya. Les Asics les recorde especialment a una K-25 a Serra i dos maratons i mitja al Penyagolosa.

En esta foto estaven ja destrossades. Les havia acabades de trencar amb les mans, però pensí que potser fóra important recordar el model per tornar-lo a utilitzar i que calia fer-los un xicotat homenatge.