Pels camins de la neu, en les comarques de la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat i els Ports

La neu ha sigut companya de viatge en algunes de les excursions que hem fet i fem al llarg i ample de les nostres muntanyes i dels paisatges valencians d'interior. També hem arribat a diversos pobles abandonats amb neu. Hui, diumenge 28 d'abril, està nevant a l'interior de Castelló. Aquestes imatges ens mostren el paisatge emblanquinat de les comarques de la Plana Alta, l'Alcalatén, l'Alt Maestrat i els Ports, a principis de l'any 2007. Imatges de: Penyagolosa, ermitoris de la Mare de Déu de la Font i Sant Pau d'Albocàsser, masos i paisatges durant la pujada al coll d'Ares, carretera Ares a Morella.

En l'Alcalatén este dia ens sentim lliures. Envoltats pel silenci, la boira i la tramuntana

Caminem entre el silenci de molts masos abandonats. Ens observen, com espectres. Al principi del matí ens envolta la boira, després apareix la Tramuntana. La quietud, com un espectre apagat, ens bressola. Una zona àmplia, amb penyasegats. Planures solitàries, moltes cases a punt d'afonar-se. Estructures de pedra en sec diluint-se lentament, al ritme de la clepsidra apagada de la transició entre la tardor i l'hivern. Sé que a esta zona, alta i sense aigua, serà difícil que es rehabiliten vivendes o masos. Ens sentim lliures, privilegiats per gaudir d'un dia inigualable. Podem experimentar allò que a la ciutat no es pot sentir de la mateixa forma: el fred, el vent, la companyia, la boira, la solitud, la bellesa.

Aquell dia en el que férem estes fotos és un d'eixos dies de reflexió sobre com vivien ací les persones. Mentre caminem, en la ment ens resonen les paraules de Julio Llamazares, escrites en la seua novela 'La Lluvia Amarilla': "Pero, de pronto, hacia las dos o las tres de la mañana, un viento suave se abrió paso sobre el río y la ventana y el tejado del molino se llenaron de repente de una lluvia compacta y amarilla. Eran las hojas muertas de los chopos, que caían, la lenta y mansa lluvia del otoño que de nuevo regresaba a las montañas para cubrir los campos de oro viejo y los caminos y los pueblos de una dulce y brutal melancolía. Aquella lluvia duró solo unos minutos. Los suficientes, sin embargo, para teñir la noche entera de amarillo y para que, al amanecer, cuando la luz del sol volvió a incendiar las hojas muestras y mis ojos, yo hubiese ya entendido que aquella era la lluvia que oxidaba y destruía lentamente, otoño tras otoño y día a día, la cal de las paredes y los viejos calendarios, los bordes de las cartas y de la fotografías, la maquinaria abandonada del molino y de mi corazón'.

El bancal (poema del llibre 'La Tramuntana fugaç', 2001)

Masover,

l’aladre, la rella i el forcat com a eines,

has fet una antologia que ningú publicarà mai,

el tractat de la terra a pas de cavall,

la lentitud feta potes, cua i arnés.

Has dut al món, criat i vestit aqueix bancal

que un dia dúia per nom mola, 

i l’altre es va anomenar arbrada o surera. 

A doll fornicares amb la desagraïda terra, 

la suor del braç que empunyava l’aixada

va caure damunt el cos de la dona,

empeltares la teua millor branca en el seu cos,

i li vas traure el fruit de les seues entranyes. 

Masover, 

la teua faena és eixe tractat que cap llibrater vendria. 

Malgrat,

continues de cap a cap. 

Tardor i hivern, en silenci. La fotografia que hi ha baix d'estes línies és la única que no correspon a la mateixa seqüència temporal que les quatre anteriors.

Caminant i en bici de muntanya a l'ombra del Penyagolosa, ¿un model de sabata de meitat dels anys 60?

Després de fer-li la fotografia, a un mas de la comarca de l'Alcalatén, vaig preguntar a una persona que entén d'estes coses més que jo i em va dir que era un model habitual a meitat dels anys 60. Algú pot aportar més informació? Estes són algunes de les mostres de vida quotidiana (de fa mig segle) que pots veure en les excursions als pobles, masos i aldees deshabitats.

Recordeu que tot el que veiem, podem olorar, recrear amb els sentits... no ens pertany. Pertany a la memòria del poble, a les persones que voluntària o involuntàriament, ho van oblidar o ho van abandonar. Sé que ho teniua molt present.

Ascensió al Montcabrer des de l'Ermita de Sant Cristòfol de Cocentaina (pujada per l'ombria i baixada per la solana)

(En esta entrada pose fotos de la pujada i vistes des del cim). (Fotos: de dalt cap a baix): El Montcabrer, vist des del principi de la baixada; vista de la comarca del Comtat des del cim; en primer terme, el Mas de Llopis, a més de 1.000 metres d'altura, i el cim; senda del Montcabrer; vistas des del cim cap a l'oest; vista des del punt de l'eixida, l'ermita de Sant Cristòfol de Cocentaina. Moltes gràcies a José, per vindre; i a Ángel, per acompanyar-nos, explicar-nos tantes coses, i per algunes fotos que ens féu.

Visita a la Bastida de les Alcusses (II part)

Aquest article és la continuació (en fotos) del que pots llegir fent clic ACÍ.

Sobre estes línies, la porta oest del poblat de La Bastida, i el paisatge de les Alcusses (al nord de l'assentament) vist des del propi jaciment.

Sobre estes línies, restes de les cases de La Bastida situades en la part central del jaciment. També veiem una reproducció de com era una casa íbera (es pot visitar). La casa reconstruïda està fora del perímetre de les muralles del poblat.

Dalt: porta sud d'accés a La Bastida de les Alcusses, i restes de les vivendes situades a l'interior de l'assentament, cap a la part est.

Tornada a l'aldea de les Alberedes (comarca dels Ports), cinc anys després

Cinc anys després de la meua última visita, l'aldea de les Alberedes, en el municipi de Portell, comarca dels Ports, continua sent un dels pobles valencians abandonats més bonics. La bellesa del conjunt, la seua ubicació, el seu entorn paisatgístic, l'arquitectura de les vivendes... no s'han alterat a penes en els últims anys. Ací vos mostre un parell de fotos del lloc. Per a més informació, teniu unes altres entrades en este blog. Feu clic EN ESTE ENLLAÇ.

Gràcies, el blog 'Pobles Valencians Abandonats' arriba a 150.000 visites

Moltes gràcies a totes i tots. El blog 'Pobles Valencians Abandonats' (www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com), ha arribat hui diumenge 24 de març de 2013 a les seues primeres 150.000 visites. Vull donar les gràcies a totes les persones que el seguiu o que l'heu seguit en algun moment, així com a totes les persones que heu fet aportacions, heu cedit materials, o heu fet crítiques, precissions o aportacions de qualsevol tipus. 'Pobles Valencians Abandonats', amb totes les limitacions que comporta un projecte d'estes característiques, ha crescut i s'ha fet gran gràcies a vosaltres.

'El blog va començar el seu recorregut amb la publicació de la primera entrega l'1 d'octubre de l'any 2008, titulada 'Objectiu d'esta pàgina'. Abans del 9 d'Octubre de l'any 2008, data que he assenyalat com el seu inici perquè és quan vaig informar als meus amics i coneguts de la seua existència, ja s'havien publicat tres articles més.

En un primer moment el blog va ser una forma de donar difusió al llibre Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit, publicat pel Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana l'any 2006 i del qual som autors José Manuel Almerich i jo; així com a l'exposició 'Pobles Abandonats, Pobles en la Memòria' del Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València, de la qual sóc comissari. La foto que hi ha sobre estes línies correspon a la inauguració d'eixa expo a Alboraia.

Posteriorment naixeria també la pàgina de Facebook, 'Pobles Valencians Abandonats', de la qual sóc l'administrador. En el blog i en la pàgina de Facebook també s'ha donat publicitat a les més de 50 presentacions fetes en diferents pobles i ciutats valencianes com València, Castelló, Gandia, Dénia, Ontinyent, Benicarló, Torrent, Vila-real, Alboraia, Alcoi, Sagunt, Monòver, Carxaixent, Alginet, Meliana o Betxí, entre d'altres.

Els objectius inicials de 'Pobles Valencians Abandonats' eren mostrar els pobles, masos, aldees... en general nuclis de població, que per diferents circumstància s'havien deshabitat. Posteriorment se li va afegir l'objeciu de mostrar també els principals espais naturals i culturals valencians. En eixe sentit, ací s'ha publicat també sobre nuclis despoblats o rehabitats d'altres parts de l'Estat Espanyol, vistes des de miradors, postes de sol,  parcs naturals, zones humides, poblats ibèrics...

També vull remarcar que s'ha intentat donar presència a totes les comarques valencianes, des de la Vega Baja fins als Ports o el Baix Maestrat, i que si ixen més unes zones que unes altres, és, ni menys ni menys perquè este blog és una visió subjectiva d'un ciutadà més. En qualsevol cas, quede obert a qualsevol proposta o suggeriment, així com presentacions i/o projeccions de fotos (agustihernandez@gmail.com). Moltes gràcies a totes i tots.

Agustí Hernàndez Dolz
Alboraia, 24-3-2013

Visita al jaciment íber de la Bastida de les Alcusses (Moixent, comarca de la Costera)

2n article sobre la Bastida fent clic ací.

En esta primera entrada sobre l'entorn i el poblat íber La Bastida de les Alcusses, a Moixent, em centraré sobretot en el paisatge que envolta l'assentament, on es va localitzar el conegut Guerrer de Moixent, una peça arqueològica clau en la cultura íbera. La informació que utilitze prové dels cartells situats en el jaciment. La reconstrucció del poblat també és una foto del cartell que qualsevol visitant pot vore en La Bastida. Crec que tant la informació com la reproducció 'ideal' de l'assentament pertanyen al Museu de Prehistòria de València. En qualsevol cas, si no és així, que algú m'ho diga i ho atribuïrem a qui corresponga. Les altres fotos les vaig fer jo mateix.

L'assentament està situat sobre la Vall de les Alcusses a uns 700 metres sobre el nivell de la mar, en la carretera que enllaça Moixent i Fontanars-Villena. Es coneix des de l'any 1909, i la importància de les seues troballes i les restes constructives va provocar que fóra declarat conjunt històrico-artístic l'any 1931, segons una de les senyals pròximes al jaciment.

La ciutat va estar habitada durant el segle IV abans de la nostra era, per entre 700 i 900 habitants en el moment de màxima ocupació, segons les explicacions dels guies. El poblat estava rodejat per una muralla amb una base de pedres sobre la qual hi havia un mur de tova, de forma que en total, la paret tenia entre 7 i 8 metres i la muralla tenia 4 portes, dos principals (est i oest), i dos secundàries (al nord i al sud).

Les fotos que aporte en esta entrada corresponen a la porta nord (1); un contrallum en la carretera que uneix Moixent i Fontanars, en el punt del desviament cap al poblat (2); una recreació del Guerrer de Moixent en l'entrada a la zona d'excavacions i una vista del bosc pròxim al poblat (3 i 4); la recreació de com era el poblat (5); i el paisatge de les Alcusses prop de la Vall dels Alforins (6).

Tens una recreació sobre la ciutat de La Bastida i sobre com era una casa, a més d'informació, en el Museu de Prehistòria de València, en este enllaç.

Recomane la visita a este jaciment íber pel que representa tant des del punt de vista patrimonial i cultural (un dels assentament íbers més importants que coneixem), com per a gaudir dels paisatges de la zona (valls, vistes des de cims, bosc...), com per a disfrutar de la gastronomia de la comarca de la Costera. No vos decebrà!

L'aldea de Negrón, en el Racó d'Ademús, amb 10 habitants

La vida és dura, molt dura, a Negrón. M'ho contava fa uns anys una persona que ja no vivia en l'aldea i que durant el dia solia tornar a sa casa. L'hivern, les hores llargues de les vesprades sense fi, es feien inacabables per a esta persona: "La vida aquí, sin gente, es muy triste, demasiado solitaria", em va dir.

Este llogaret del municipi de Vallanca, en l'extrem occidental de la comarca del Racó d'Ademús, és un dels llocs que més m'ha impressionat en els anys que porte fent excursions. No només pel seu entorn natural i paisatgístic, espectacular, sinó també pel seu aïllament, malgrat que no està massa lluny del nucli de Vallanca.

Actualment, set anys després d'aquella visita, aproximadament, hi ha més habitants empadronats que quan jo vaig anar. El Nomenclàtor cita que, en acabar l'any 2012, a Negrón vivien 6 homes i 4 dones.

Si esteu pel Racó, vos recomane que us acosteu i gaudiu del silenci de Negrón, en les proximitats de la serra del Santerón.

L'olivera del Notari, a Canet lo Roig, testimoni del nostre passat i patrimoni col·lectiu del poble valencià

Està ací des de fa més de mil anys, a Canet lo Roig, en les terres baixes del Maestrat. L'olivera del Notari. Ha sigut testimoni de fets i esdeveniments dels últims segles, i ha sobreviscut diverses gelades. Llarga vida! Sempre que veig un arbre d'estes característiques, m'impressiona.

M’aixeque tronc,

la meua mà emergeix i aparta la junça,

ressuscite d’entre el mineral i la sargantana,

cresc com la carabassera o la nuvolada i

salte la lloma i estenc la rosada.

Com l’arbre de Guernica,

em quede plantat i reclame el meu dret a existir.

(poemari La Tramuntana Fugaç, Alboraia, 2001)

Posta de sol a Barraques (comarca de l'Alt Palància) un dia de tardor

Estos dies que encara no es fa de nit excessivament tard, és fàcil fer fotografies com aquesta, d'una posta de sol. La vam fer a Barraques (comarca de l'Alt Palància), en la tornada d'una eixida del dia, a meitat tardor. No obstant, els tons clars i taronja s'aconseguixen normalment en dies que ha fet vent de ponent o de mestral (en general sec), i també emprant una bona dosi de zoom.

Vistes de la Serra d'Espadà nevada (Ahín, Jinquer, Castellnovo i port de la Nevera)

Fotos dels pobles d'Ahín i Castellnovo. Fotos del port de la Nevera (carretera Alcúdia a Algímia): nevera, paisatge. Carretera arribant al despoblat de Jinquer.

Ascensió al Puig Campana per la pedrera, una de les muntanyes més dures i belles del País Valencià

Esta setmana passada vam fer una de les ascensions més dures (si no la més dura) que es pot fer a les comarques valencianes: la pujada al Puig Campana per la pedrera. Impressionant. No recorde cap ascensió tan dura, d'una forma prolongada. La foto de dalt ens mostra la vista des de meitat de la pedrera, aproximadament, cap a Finestrat i el principi de la pujada. En la foto que hi ha sobre estes línies, el punt des del qual es va fer la fotografia, aproximadament.

La baixada, per la vessant del nord i la port oest de la muntanya, també ens va agradar moltíssim. Ah, i en la baixada per esta banda també hi ha trams d'una gran pendent. Excursió molt recomanable. Gràcies a la persona que em va suggerir este itinerari.

Un dels llocs més increïbles on he estat: l'aldea de La Estrella, a Mosquerola

Esta és una d'eixes excursions que no s'oblida mai. Anàvem en bicicleta de muntanya. Eixe dia havíem estat a Sant Bertomeu de Boi (un lloc també increïble, a Vistabella) i quan arribàrem a La Estrella només quedaven unes poques hores de llum. El lloc és espectacular. Al costat del llit del barranc de Montlleó s'alça esta aldea del terme municipal de Mosquerola (Terol), on en el moment en què nosaltres vam anar, només hi havia dos habitants. Actualment no sé quina és la situació, encara que em comenten que fa un sanys va morir un d'ells. 

El lloc impressiona. Primer quan el veus des de dalt (nosaltres baixàrem des del Pla de Vistabella), i quan arribes més encara, ja que en esta aldea, com en poques, pots apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Es tracta d'un lloc aïllat com pocs. Vam estar una estona, parlant amb uns altres visitants, i aprofitàrem per a fotografiar la placa que recorda el Diluvi de de l'any 1883, quan van morir 26 persones i es destruïren 17 cases. També vam poder veure l'interior de l'església, el cementeri i la zona de pallisses. Un lloc moooolt recomanable. Espectacular. El que em falta per fer és l'accés des de Mosquerola. M'han comentat que també és espectacular. A La Estrella quan vas tens ganes de tornar.

Fotos (de dalt a baix): Cartell indicatiu de la pista que et duu a La Estrella, des del Pla de Vistabella, any 2006, record del diluvi de 1883; entrada a La Estrella; església de La Estrella.