'Lloc estret', un camí silenciós que en breu recorrerem

En la llunyania escoltarem el silenci ferit pel vent. El camí que trepitjaran els nostres peus s'obri enfront nostre. 'Lloc estret' és el teu nom. El gegant de pedra ens acompanyarà en la distància, però molt a prop. Bartoll, Fos, Foios Gogim, Perchano, Guardamar, Foia-Nao, Fogenta, Juncar, Llorenç, Fabra Lloma, Olària, Roques Llisses, Moro, Mosquerí, la Torreta de Foios i altres topònims. M'adrece a tu. Sé que no em decebràs. En breu, un grup arribarem a tu. Caminarem i recorrerem la teua pell. Com sempre, una experiència inobilidable. Lloc estret, camí en silenci, bellesa pura, amplària i horitzó per a gaudir. A tu anem, per tu sentim, en la teua solitud caminarem.

Xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', de nou a partir de finals del mes de juliol

Hi ha algunes entitats i/o col·lectius que han demanat que vaja a fer la projecció de fotos sobre pobles abandonats. A partir de finals de juliol d'enguany serà possible. Ho publique ací per tota la gent a qui li vaig dir que no fa un temps, per raons d'estudis i altres. Ara ja tinc temps. La xarrada és debades, no venc res. Només, si el lloc està lluny, demane que em paguen la gasolina, per raons òbvies. Si voleu informació al respecte escriviu al correu electrònic.

Ara que ve l'estiu, posem més mitjans que mai per a evitar el foc a la muntanya. Si veiem foc, cal cridar al telèfon 112

Ara que ve l'estiu, cal posar més mitjans que mai per a evitar el foc a les nostres muntanyes. Depén de tot@s. Si posem els mitjans, serà molt més difícil que es tornen a produir imatges com esta. L'incendi d'Argelita, en juliol de 2005, va provocar un desastre, sobre un terreny que estava rebrotant. Les recomanacions són que no encenguem foc, que no tirem puntes de cigarret, i si veiem qualsevol conat d'incendi, avisem de seguida al telèfon 112.

'Jubilació' de les sabatilles Saucony, després de més de 1.000 quilòmetres correguts amb elles

Dins de pocs dies 'jubilaré' les sabatilles 'Saucony' per a xafada neutra que he tingut els últims tres o quatre anys. Elles han sigut les companyes de carrera pel carril bici, la platja, o també en algunes excursions als pobles i masos abandonats. Més de 1.000 km. en estos anys (he alternat el seu ús amb un altre parell durant un temps) donen compte de l'estat prou deteriorat en què estan.

L'aldea deshabitada de Villanueva, al terme municipal de Benagéber (comarca dels Serrans)

Villanueva és una aldea de Benagéber que va quedar deshabitada fa anys. El nucli consta d'un conjunt de dos o tres grans edificacions en bon estat, i la resta del conjunt, en runes. També està l'ermita de Santa Ana, que ha sigut rehabilitada Les fotografies corresponen a la part en runes. L'accés és relativament fàcil, ja que l'aldea està a molt poc de la carretera Tuéjar-Utiel, i és visible des de la mateixa carretera.

El port de la Carrasqueta, entre Xixona i Alcoi, amb vistes de la mar i la muntanya d'Alacant

El port de la Carrasqueta està situat entre Xixona i Alcoi si seguim la carretera N-340. Es tracta d'una pujada clàssica, bella, que ens permet gaudir del contrast paisatgístic, molt pronunciat, entre les seues vessants, la solana i l'ombria. Coronem a algo més de 1.000 metres d'altitud. Esta foto, del principi del port de la Carrasqueta, correspon a la vessant sud i té la mar de fons.

En bici de muntanya entre Torralba del Pinar i Villamalur, en la Serra d'Espadà

És una pista estreta, amb el precipici com a acompanyant durant una gran part del recorregut. Es pot vore en la imatge, corresponent a una excursió de 2006. Esta zona, l'entorn de la carretera que enllaça Torralba i Villamalur, es va cremar el 1994. Va ser traumàtic. Recorde perfectament les imatges en la televisió. De fet, encara cinc o sis anys després era habitual passar en bici o a peu per esta pista i veure com els troncs dels pins havien caigut des de les laderes i era difícil transitar. Tinc a la ment la imatge d'un pi abrassit sostenint tres o quatre troncs, directament sobre la carretera. Des de l'incendi el bosc va recuperant-se, però encara així tardarà unes dècades a tornar a l'aspecte que tenia a primeries dels anys 90.

Llocs intactes, anys després

En algunes de les excursions pots passar per llocs on ja anares o passares fa anys. Cinc, deu anys o més, segons els casos. El que faig és prèviament a l'excursió mirar les fotos que tinc d'eixos llocs, i si estan molt llunyanes en el temps, les torne a fer. És la meua forma de documentar la vida quotidiana, el canvi en el paisatge. A aquest lloc de la foto tornaré en breu.

La partida de la mar d'Almàssera, una bella expressió d'allò que coneixem com l'horta històrica de València

Visc a la comarca de l'Horta de València, i sóc d'ella fins al més fondo dels meus ossos. És l'espai de la meua vida, el meu entorn, una de les coses que m'identifiquen i em defineixen enfront d'altres ciutadans i ciutadanes del món. Als pobles abandonats i els paisatges de l'interior vaig i torne, normalment en el dia. Suficient per viure un cúmul de sensacions. A Alboraia i Almàssera, molt a prop de la ciutat de València, és on faig una gran part de la meua vida. Allí es conserva allò que anomenem 'l'horta de València'. A la partida de la mar d'Almàssera, una de les més belles expressions d'eixa bellesa valenciana, dedique esta entrada. A les persones que hi viuen o passen, però també a les barraques, alqueries, cases de llaurador, cultius, marges i séquies, llavadors, camins, sendes, tandes, llengües de les séquies, boqueres i tarrossos, torns i motors. A les persones que ja no viuen i ens han llegat esta expressió de bellesa i de qualitat de vida, esta definició de la nostra identitat com a ciutadans del món. La partida de la mar és l'espai interior situat entre els camins de les vinyes i de la mar d'Almàssera, fins als límits del terme municipal amb Alboraia i Meliana. Les fotos ens mostren un parell de vistes des del carril bici cap a l'oest, i una pissarra de les que utilitzen els llauradors per a aputar l'ordre de reg. Per la partida de la mar discorre la séquia de Rascanya (una de les del Tribunal de les Aigües de València) amb els seus braços de la Cadena, Rotllet i Sant vicent. El carril bici està construït sobre la plataforma de l'antiga via València-Saragossa, o 'via xurra'.

Visita al Pou Clar, Ontinyent (la Vall d'Albaida) en estiu i l'hivern

Al Pou Clar d'Ontinyent hem estat diverses vegades. Vam parar amb més temps l'hivern del 2006, i un estiu (no recorde l'any). Un lloc meravellós, però molt diferent segons l'època de l'any. L'estiu estava sec. Com altres llocs semblants, se m'ocorren Sant Vicent de Llíria, el Xorrador d'Otonel o de Zucaina o l'Albufera d'Anna, és un lloc estimat i cuidat per la gent del lloc. Un monument natural digne d'admirar. Un lloc on anar i pel qual passejar tranquil·lament, com vam fer nosaltres.

Els Pelegrins de les Useres i el camí per anar a Sant Joan de Penyagolosa (la nostra visita de l'any 2000)

Ja fa anys, era abril de l'any 2000, i Àngels i jo estàvem d'excursió pels masos i pobles de la comarca de l'Alcalatén. Aprofitàrem per veure l'arribada dels Pelegrins de Les Useres a Sant Joan de Penyagolosa, i també l'arribada dels Pelegrins, moltes hores després, a Les Useres. Esta foto la vam fer quan els pelegrins arribaven a Sant Joan. Es tracta d'un acte religiós però que està rodejat de tot un simbolisme. Els pelegrins marxen des de fa segles per a demanar salut, pau i pluja. Cada any renoven el seu compromís i un altre grup de 13 persones triats entre els veïns i les veïnes (simbolitzant Jesús i els dotze apòstols), recorren els 35 km. d'anada i altres tants de tornada des del seu poble a Sant Joan de Penyagolosa. Per a saber més sobre esta pelegrinació, vos redrece a la web de l'Ajuntament de les Useres. ACÍ teniu accés al reglament de la pelegrinació, i també els cants que s'escolten durant el camí, a més d'informació sobre el camí dels pelegrins. Molt recomanable, però escoltar i veure tot açò en directe és una experiència molt interessant. No hem tornat a la pelegrinació, però sí que hem anat moltes vegades pel camí que els pelegrins utilitzen per anar del seu poble cap a Sant Joan. De fet, en la Marató i Mitja s'empra una gran part d'eixe recorregut. Un camí impressionant, bonic, on pots veure la comarca de l'Alcalatén des de diversos punts. El seu paisatge masover, forestal, desforestat, cremat, de bosc de carrasca, de bosc de pi, i amb pobles, com Xodos o el mateix de Les Useres, d'una gran bellesa. Eixe camí va ser declarat, pel Consell de la Generalitat Valenciana, Monument Natural, per mig del Decret 40/2007, de 13 d’abril. Adjunte també una foto de la marató i mitja a meitat camí, aproximadament, entre Les Useres i Sant Miquel de les Torrocelles. El tram més dur, més solitari, on pega el sol (als que no fem els millor temps) i on els incendis han deixat una marca terrible. Però la vida continua i el paisatge tornarà a canviar. Dins d'uns dies la marató i mitja es repetirà pel mateix camí on ahir i despús-ahir passaren els pelegrins de Les Useres.

La despoblació que es veu i se sent a la vora del camí, en un dia que va trencar amb sol i acabà amb pluja

Les runes estaven a la vora del camí. Eren com un espectre que ens observava en silenci. Cases amb els sostres caiguts, altres sense portes, la majoria amb una malaltia degenerativa en estat molt avançat. Ens acompanyava la tristor d'un dia que havia trencat amb sol, però que s'havia transformat en plujós, enmig d'aquella planura solcada per barrancs i sense a penes arbres, només esquelets de cases. Aquell dia, Àngels i jo passàvem de llarg amb celeritat, deixant arrere un mas abandonat rere l'altre. Tant de silenci i de solitud produïen una gran tristor.

Trenc d'Alba a Culla, l'Alt Maestrat, durant aquest mes d'abril (més avall, en una altra entrada, hi ha el mateix, uns minuts després)

En la recent visita a Culla (l'Alt Maestrat), vaig fer moltes fotos. Una d'elles és esta que vos adjunte. Teniu una altra foto, des del mateix lloc, uns minuts després, en un post contigu a este (el següent no, l'altre).

Les vistes des del castell de Xàtiva (comarca de la Costera)

La nostra visita a Xàtiva (una vila ben viva, que no té res de despoblada) ens va servir per visitar també el seu castell. Des de dalt hi ha unes vistes impressionants que vos recomane si encara no hi heu estat. La visita al centre històric ens va mostrar perquè Xàtiva durant molts anys ha sigut una de les ciutats valencianes més importants. Concloguérem la visita pujant a Santa Anna, però d'això ja en parlarem en una altra entrada.

Trenc d'alba vist des de Culla (l'Alt Maestrat), este mes d'abril

Alçar-se abans de l'eixida del sol també té les seues gratificacions. I esta és una d'elles: poder seguir el sol a mesura que va recorrent l'horitzó.

Dies amb vent de ponent i de mestral, els millors per a fer fotografies a l'aire lliure

Hui dimarts 10 d'abril a Alboraia bufa vent de ponent. Ve com sempre, càlid, fort, fent-se de notar. Amb eixa càrrega de sequedat que fa encendre les alarmes davant la possibilitat d'incendis forestals terres endins.

El ponent o el mestral també solen vindre acompanyats de núvols. Les restes d'eixos fronts que en la part oest de la Península Ibèrica deixen precipitacions, però que quan arriben ací ja estan desgastats, i pràcticament desfets. Núvols solts que pràcticament mai deixen precipitació, però que són un complement que ens ajuda a fer les millors fotografies. L'ambient eixut i sense humitat millora notablement les composicions.

M'agrada el ponent, però sobretot el mestral. El ponent acarona la pell amb suavitat, i fa sentir, en esta època de l'any, una sensació de calor que sembla avançar l'estiu. Per contra, el mestral ens retrotrau a uns mesos abans, amb bafades seques i fredes.

En dies com el de hui, he fet les fotos de natura o a l'aire lliure que més m'agraden. Trencs d'alba, postes de sol, paisatges immensos amb els contrastos que ofereix la foto a l'aire lliure. Com la foto que acompanya l'entrada. Me la van fer en una excursió a Algar de Palància on em vaig fartar a traure fotos. Possiblement, la posta de hui serà molt semblant.

El nucli habitat de Ahillas (Chelva, els Serrans) i el Mas deshabitat de Aliaga

La foto vertical correspon al Mas de Aliaga, deshabitat, i l'horizontal a l'aldea de Ahillas, en Chelva.

Gràcies! Vora 4.500 visitant@s al blog durant el mes de març

Gràcies a les quasi 4.500 persones que durant el mes de març han visitat el blog 'Pobles Valencians Abandonats'. Ho puc considerar un autèntic èxit, que dóna més ganes, si cap, per a continuar presentant ací la meua visió sobre les pobles deshabitats, però també sobre els paisatges valencians. Gràcies, i ens seguim veient!

La Vall del Vinalopó a l'altura de Novelda, una altra perspectiva de l'interior

Ací tenim el riu Vinalopó, principal artèria fluvial de les comarques del sud valencià, al seu pas per les proximitats de Novelda. La fotografia està feta des del castell de La Mola (on està també el conegut Santuari de La Magdalena). Un paisatge amb tons blancs i pàlids quet té un encant diferent a les muntanyes plenes de vegetació d'altres parts de la nostra geografia. Ací exactament no tenim nuclis deshabitats com en unes altres parts de la geografia, però si ens n'anem cap a l'interior, cap a El Pinós i El Carxe, podem trobar unes terres poc poblades d'una bellesa idíl·lica.

Vaga General el dia 29 de març

La vall del riu Llucena, la Serra de la Creu i el Contador (comarca de l'Alcalatén)

La vall del riu Llucena i les zones pròximes (el Contador, el barranc de Gorgàs i la Serra de la Creu) és una de les zones on més es pot apreciar la duresa de la vida en la muntanya. Hi ha un gran desnivell en molt poc d'espai. En a penes uns quilòmetres, passem d'uns 500 metres d'altitud en el fons del riu Llucena, als més de 1.000, si ascendim cap a Penyagolosa.

I el territori mostra eixes traces de la vida en la muntanya: bancals abandonats, masos, boscos en recuperació que s'han cremat tantes vegades... Llucena i la vessant sud del Penyagolosa són una cara ben coneguda de les comarques de Castelló.

La imatge de baix mostra un mas pròxim al cim de la Talàia, situat a la part est de la vall del riu Llucena. En la imatge superior es veu la vessant oest de la vall del riu Llucena, des d'aproximadament, el mirador de la Talàia. Masos encimbellats en llocs impossibles, aprofitant un espai molt reduït. A molts d'ells hem anat, i alguns han eixit en este blog.

Projecció de fotos i xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', amb l'associació Amics del Casc Antic de Vilafamés

Gràcies a l'Associació Amics del Casc Antic de Vilafamés per l'organització de la xarrada 'Pobles Valencians Abandonats', la qual va ser ahir dissabte 24 de març en el saló d'actes de la Caixa Rural. Vicent Álvarez i jo ja havíem parlat del tema feia mesos, però fins ara no s'havia pogut materialitzar.

Xarrada 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', el pròxim dissabte 24 de març a Vilafamés (19 hores)

El pròxim dissabte 24 de març, a les 19 hores, faré la xarrada-presentació del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', en el Saló d'Actes de la Caixa Rural de Vilafamés. L'acte està organitzat per Amics del Casc Antic. Durant una hora, aproximadament, explicaré amb imatges les tipologies dels pobles abandonats, així com les causes i les conseqüències de la despoblació a terres valencianes. L'entrada és gratuïta. Vos espere. La foto del cartell correspon a la contraportada del llibre 'Pobles Abandonats. Els paisatges de l'oblit', publicat pel Consell Valencià de Cultura. La foto és de Luis Calvente.

El paisatge vist durant l'ascensió cap a l'Alt de les Barraques, màxima altura del País Valencià, en el Racó d'Ademús

Esta vista tan àmplia és en un punt de la pujada cap a l'Alt de les Barraques (1.839 metres), el pic més alt situat al País Valencià, en la comarca del Racó d'Ademús. Calcule que ací devem estar, encara, al voltant de 1.350 metres d'altura, perquè encara anàvem per la pista forestal que va en direcció a Camarena de la Sierra, i que vam abandonar per a completar els últims kms. d'ascensió. La vista és, aproximadament, cap a Mas del Olmo i Ademús.

Quan la naturalesa que t'envolta és grandiosa: excursió al circ de Soaso, al parc d'Ordesa (Osca)

Una d'eixes excursions que més m'han impactat és en el Pirineu aragonés: al circ de Soaso i la Cola de Cavall. A qui no haja estat, li la recomane per molts factors: per la bellesa del paisatge, pels monuments naturals que es poden apreciar, per la pau que sentirà quan l'haja poguda fer, entre d'altres. Àngels i jo férem la pujada per la senda dels Caçadors, baixàrem per la Faja de Pelai, i arribàrem al circ de Soaso i la 'Cola de Caballo' i férem la tornada per la pista forestal i senda, caminant al costat de les 'Grades de Soaso', fins al punt d'eixida, als peus de la senda dels Caçadors, en l'aparcament.

Concloc dient que és una de les excursions més boniques que he fet en la meua vida. Si algú no ha estat a Ordesa, és un d'eixos llocs als quals s'ha d'anar com a mínim una vegada en la vida. Adjunte fotografies, que en cap cas fan justícia a la bellesa del lloc, a la diversistat de matisos, colors, formes i textures que es poden percebre i tastar. Tornarem.

Posta de sol vista des de les runes de l'aldea de Campo de Benacacira (Xelva)

Situada en una menuda elevació sobre les planures que comuniquen Titaguas i part d'Alpuente, l'aldea Campo de Benacacira (terme municipal de Xelva) em va permetre esta vista fa uns anys. En la fotografia veiem com el sol es posa sobre les muntanyes que delimient les caigudes del Túria. També veiem Titaguas al fondo. Foto del 30 de juliol de l'any 2006, en una excursió en bicicleta de muntanya.

Dedicat a esta papallona, amb qui compartírem uns minuts de la nostra vida (Costa Brava, Catalunya)

En una de les nostres excursions la vam vore i ens vam acostar a ella. No podia volar, no es movia. La vam aconseguir pujar al palet. Una vegada allí dalt, a penes es movia, el que ens fa suposar que estava morint-se. La vam fotografiar, i la vam deixar en el lloc on estava. No va alçar el vol. Ens mirava amb eixos ullets de pena que té. Supose que moriria al poc de temps. Ara, mirant novament eixos ulls, la recorde. Recorde la resignació, la immutabilitat, la natura de què formava part. Este poema, publicat a 'Amb els peus per davant', li'l dedique a esta papallona amb qui un dia, ja fa uns anys, ens vam creuar en la Costa Brava.


Com l’ordenança de l’aigua i de la post,
la de qui parle més vella i bella és.
Sempre bolcant mans amigues,
dels màstils i d'sperances.

Begís-Peñaescàbia-Barranc Resinero-Peña Juliana-Arteas de Arriba, Arteas de Abajo-Bejís, menuda excursió!

De vegades, les fotos enganyen. Esta la va fer mon germà un dia que pujàrem a la Peña Juliana. El lloc en el qual estic no era, ni de lluny, tan perillós com pareix. Però enfocant la foto totalment des de dalt, ho sembla. No és la primera vegada que m'ocorre, que el que realment enfoques no és el que ix, ni ix com és o com tu voldries. Coses dels fotògrafs aficionats, com el meu cas i en este cas, del meu acompanyant.

Esta excursió de la foto va partir del nucli de Begís. Remuntàrem a peu, per la Vall del Palància, fins quasi arribar a la font dels Cloticos i per una pista pujàrem fins a l'arrancada per senda de la Penyaescàbia. Després baixàrem al mateix punt i continuàrem pujant per la pista del barranc de Resinero, fins al punt des del qual s'ataca la Peña Juliana. La coronàrem, baixàrem a Arteas de Arriba (amb arrapades incloses per la vegetació i la intransitabilitat de la senda), i des d'este punt férem Arteas de Arriba fins a Begís. Ho vaig a calcular en el Google Eart, però recorde perfectament com ens passàrem tot el matí i part de la vesprada caminant!

La aldea de Tamayo, situada junt al riu Cabriol, en els termes municipals de Venta del Moro i de Casas Ibáñez

Vaig visitar fa algun temps l'aldea de Tamayo, a Venta del Moro, i la verdad es que en part vaig quedar decebut. El paisatge i la zona, en conjunt, és molt bonic, com ja havia pogut comprovar en unes altres ocassions, en altres trams del Cabriol, però esperava una altra cosa respecte de l'aldea. Tot i que és un emplaçament especialment aïllat, la part situada a la banda nord del riu Cabriol, en el terme municipal de Venta del Moro, està totalment rehabilitada. No queda res de l'emplaçament original, excepte algun corral aïllat.

En la part sud del riu, ja en Casas Ibáñez, sí que hi ha alguna edificació més, en runes, com per exemple l'ermita i algunes cases molt pròximes al riu. Vaig anar per la banda valenciana (amb un llarg recorregut des de Venta del Moro fins al riu), i després vaig tornar per Casas Ibáñez. La veritat és que és un paratge molt solitari, amb molt poca població, tant en la banda valenciana com en la castellana, i sobretot, on s'aprecia que en els últims deu o quinze anys hi ha hagut importants rehabilitacions, no només a Tamayo.

A més, en la zona vaig trobar-me amb la desagradable sorpresa de què moltes pistes forestals estaven tancades amb senyals, o directament portes i cadenes. No estic acostumat a aquuesta situació, i a més, no anava a peu, sinó en cotxe i per això em vaig vore molt limitat. No obstant, assumisc una part de culpa, per no haver-me documentat un poc millor parlant amb alguna persona del terreny que em poguera haver assessorat, i amb qui ja he parlat.

Feta aquesta salvetat, la vega del Cabriol en Tamayo deu ser idíl·lica l'estiu. Estem aigües avall de l'embassament de Contreras, amb la qual cosa tenim garantit un mínim cabal ecològic en estiu, i la zona, em consta per amics i coneguts, és magnífica per a esports de riu. També hi ha bones alternatives caminant per les vores del riu. En este mateix blog, si algú està interessat, pot trobar una entrada sobre la visita que férem a l'aldea de La Fonseca, també deshabitada, i el paratge de les Gorgues del Cabriol. També hi ha una entrada sobre una zona relativament pròxima al Cabriol, l'aldea de Los Sardineros, a Requena.

Us deixe un enllaç que a mi m'ha semblat interessant, amb el qual podeu completar la informació sobre Venta del Moro i les seues aldees: www.ventadelmoro.org.