Allà pel 1970 alguns amics artistes es van parlar d’un projecte un tant sorprenent i suggnerent, al nord del nostre, a la comarca en l’Alcalatén, a sols uns 20 kilòmetres de Castelló, hi havia un poble amb un Palau i un cas antic en ruïnes on una colla, artistes al voltant del crític Vicent Aguilera, volien crear un museu d’art d’avantguarda. A més a més, cosa poc habitual, l’ Alcalde estava per la llavor, cal esmentar que aquell Alcalde, de nom Vicent Benet, amb el qual hem comentat els inicis d’aquella aventura.El primer que calia era concretar l’interès comprant-ne alguna casa i recuperant-la, ja que tot el casc antic es trobava abandonat des de la guerra, ja que el poble, on hi havia un aeroport republicà fou bombardejat en varies ocasions, obligant a la gent a deixar les cases i baixar a altres cases, més segures, generalment de lliurança. El mateix Palau del Batlle, on es pensava ubicar el museu, estava afectat per una bomba i els propietaris no podien restaurar-lo.
L’alcalde amb altre funcionari, Batiste, es van encarregar de buscar cases en venda, alguna gent comprarem casa; igualment, des del ajuntament, amb ajudes, i molta insistència, es va aconseguir que el Palau es comprarà per l’administració, i en quatre o cinc anys el museu va obrir les seus portes. Han passat més de trenta anys, el Museu esta consolidat, amb una col·lecció de pintura i escultura de mes de cinc-centens obres, les qual es van renovant.
La col·lecció del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés esta centrada, principalment, en obres de la època de la seua fundació, amb una representació interessant d´art anterior a la guerra civil. El creixement del museu als darrers anys, als noranta, ha incorporat noves aportacions. Avui el nostre museu és un referent dels més important als nostre territori i més enllà, punt clau per entendre la renovació artística.
L’aventura del museu ha estat acompanyada d’altre element molt significatiu i de gran rellevància cultural. El museu ha estat el motor que ha possibilitat la recuperació de tot el casc antic de Vilafamés, el qual com hem dit havia estat abandonat i es trobava quasi en ruïna. Artistes i gent sensible a l’art, a la cultura, van rehabilitar les cases, amb dificultats inicials, ja que no hi havia mà d’obra especialitzada, l’administració per la seua banda es feu càrrec del finançament -modesta i insuficient- del Museu, ha rehabilitat en part, el Castell, i les esglésies de l’Assumpció i la Sang.
Al 2005, després de molt de temps d’espera i precs, el casc antic de Vilafamés ha obtés la declaració com bé d’interès cultural, circumstància que ve a reconèixer el gran valor patrimonial del casc antic, qualificant-ne el conjunt com un dels més bells de tota la Comunitat. La mentada declaració ha deixat fora algunes parts, al meu parer, també, dignes de protecció. Tanmateix resten edificis per recuperar, entre els quals cal citar l’antic museu del vi, la Sala Quatre Cantons, lloc on s’han fet fins pocs anys exposicions d’art amb presència d’artistes de reconeixement internacional.
La música tampoc ha estat absent en la recuperació de Vilafamés, puix, ja des de fa ja uns tretze anys la tardor cultural ens ofereix uns concerts de musica antiga de gran categoria, enguany la cita la tenim amb Haendel, dins de les activitats de la xarxa europea de música antiga.
Vilafamés està prop del cap i casal, passar pel seus carrers, el museu, les oliveres, tot pot resultar una bona experiència per aquella gent que vulga conèixer el nostre país, les nostres terres, la nostra cultura. Art, paisatge, arquitectura popular, una interrelació que pot donar-se si hi ha voluntat, si volem mantindre el nostres trets identitàris. En aquest país, també, sabem estimar allò que és nostre i que significa una aportació als valors universals de la cultura.
