Novament retorne a les terres i les serres de Terol per a parlar d’una aldea deshabitada. No ho faig perque al País Valencià no queden aldees pendents de les quals parlar, sinó perquè és una de les que en els últims temps més m’ha agradat. Concretament vam anar l’estiu passat. Una aldea de Terol, però molt pròxima als municipis valencians de
Alpuente i
Puebla de San Miguel.
Estem a la solana de la Serra de Javalambre, per damunt dels 1.000 metres d’altura, en una zona on hi ha altres nuclis deshabitats. Los Villares està relativament a prop de la carrtera que enllaça Arcos i
Torrijas. En un revolt de la pista que hi accedeix, la veiem per primera vegada. Des de la distància impressiona menys que quan estàs prop. Semblava més menuda.
Àngels, Bernat i jo veiem totes les cases arremolinades, en la part superior d’una xicoteta elevació, amb les cases, o més bé les runes, a cara-sol. No tinc dades de quan es va despoblar Los Villares, però per l’estat en que es troba, probablement abans de la
Guerra Civil. A diferència d’altres aldees d’Arcos, com Las Dueñas, ací el que veiem és un muntó de runes on encara alguns pilars despunten dos o tres metres d’altura. Però poc més. Cases i corrals, amb la carretera Arcos-Torrijas en la llunyania i a la vista.
El paisatge és bonic i convida a reflexionar. Estem en una terra pròxima ja a l’alta muntanya de Terol. Ací el relleu és aspre i dur, i els pobles han estat maltractats per la falta d’oportunitats i l’emigració. La Guerra i la postguerra, una orografia difícil i un clima contintental rigorós, contribuïren a la seua manera a agreujar la despoblació. Ara, a Arcos, la gent torna en estiu. No ho fa a estes aldees mes aïllades, encara que algunes, com La Higuera, sí que s’han rehabilitat.
Arcos de las Salinas ha passat de
1.289 habitants en l’any 1860, als 122 actuals (any 2009). En 1842, el municipi, contant el nucli principal i les aldees, va arribar a tindre 462 vivendes. En 1950 encara tenia 770 habitants; 519 en 1960; 232 en 1970; 169 en 1981 i 166 en 1991. Amb esta evolució és lògic, pensar, doncs, que quasi totes les aldees i nuclis menors del municipi s’han despoblat i la gent va emigrar o es va anar a viure al nucli principal. Al poble de Arcos actualment es concentra quasi tota la població del municipi. Les dades de l’INE de 2009 no poden ser més clares:
només tres dels 122 habitants d’Arcos viuen fora del nucli de població.
Els excursionistes ens n’anem de Los Villares quan el sol de la vesprada encara està ben alt. Arrere queda una aldea el testimoni de la qual són unes parets en peu, i una pista que mor als peus de la lloma on se situava. Potser també queda la memòria d’algun ex habitant o els testimonis d’algú els pares de qui la van habitar.
Adjunte per als seguidors del blog unes fotografies que pense que contribueixen a destacar la bellesa de la zona de Terol proxima al nostre país, concretament a la comarca del Racó d'Ademus. Vam anar a veure els amanaderos de Riodeva, i pel camí visitàrem el barri en runes de Las Minas.
El cantautor aragonés José Antonio Labordeta ha mort. Ha sigut un home compromés amb la seua terra, i que ha cantat d'una forma desgarradora la despoblació d'Aragó, en moltes cançons que ara em venen a la memòria. Tantes que ara no puc destacar-ne una. Pero també ha sigut un home compromés des del punt de vista politic i social amb la seua terra, la societat i el seu temps. Un home bo, valent, admirat i estimat, que crec que hauria de ser un referent per moltes coses. Valga esta xicoteta entrada com a homenatge i recordatori personal a un home a qui he admirat i admire. Gràcies, allà on estigues. Continuem fent el cami que ni tu, ni jo, ni l'altre arribarem a vore, però que hem d'espentar.
Sobren les paraules. Les imatges ho diuen tot.
Novament retorne a les terres i les serres de Terol per a parlar d’una aldea deshabitada. No ho faig perque al País Valencià no queden aldees pendents de les quals parlar, sinó perquè és una de les que en els últims temps més m’ha agradat. Concretament vam anar l’estiu passat. Una aldea de Terol, però molt pròxima als municipis valencians de Alpuente i Puebla de San Miguel.
(En la fotografia; naixement del riu Palància, i barranc de Resinero, afluent del Palància).
